17/12/08

Que l'esperança us ompli d'alegria

Benvolguts avui, i de manera breu, doncs ja estic fent bosses per tornar a Olot per passar el Nadal, deixeu-me comentar dos fets ben senzills, però que m’han arribat al cor. Es tracta, en primer lloc dels joves de la parròquia de Sant Josep de Girona. I perquè vull parlar d’ells? Doncs perquè atabalats com estan en mil i una activitats, treballs, estudis..., van decidir, em sembla just de dir que animats pel sempre increible Pep de Ribot, i pel treball immens de tots, que era possible donar el seu temps per fer, ni més ni menys, que un CD de nadales. CD que després vendrien i que amb els diners que recollirien, els donarien a alguna causa benèfica. En aquest cas van decidir col·laborar amb el Togo, al lloc on jo aniré de missions, en els projectes que s’hi estan realitzant.

Però de tot plegat, el què més vull destacar, no és si recolliran més o menys diners, si les nadales estaran més o menys ben gravades (que per cert, segur que estan genials, doncs els de Sant Josep tenen unes veus, senzillament, precioses!), sinó perquè han estat capaços de mobilitzar-se per una causa que creien noble, han vist que amb un gest senzill es podia canviar la realitat de moltes persones, han cregut i han posat en pràctica, de veritat, que un altre món és possible. Com deia l’Esteve Bosch, un dels monitors:

Aquest any tinc un somni ja fet realitat: per primera vegada a la meva vida faré de Rei Mag. Un bon dia de l'any 2009 un africà rebrà un regal meu: potser serà un llibre per alfabetitzar-se, o bé un tros de pa per alimentar-se, o encara millor un got d'aigua per hidratar-se o també una feina per treballar (...) No us faria il·lusió pensar que per cantar unes Nadales aportem un gra de sorra immens per tal d'ajudar a un continent que cada cop sembla més condemnat??? Pel sol fet de poder compartir aquest Nadal, a mi, me'n fa molta

I llegint aquestes paraules ressonava en mi Rm 12,12: “Que l’esperança us ompli d’alegria”.

La mateixa alegria que desprenen les parròquies de Blanes que s’han agermanat amb la nova parròquia que neix a Dapaong (Togo), i que també han treballat de valent per fer present la dimensió missionera a la seva ciutat, amb una panera que fa goig de veure, i on diumenge aniré a compartir amb ells l’eucaristia.

A tots vosaltres Sant Josep i Blanes (Els Pins, Santa Teresa i altres), moltes gràcies, moltíssimes gràcies, perquè el millor que haureu fet aquests dies és, sense cap mena de dubte, donar amb alegria, i tal i com ens diu 2Co 9,7: “Déu estima al qui dóna amb alegria”.
Molt bona setmana a tots!.

10/12/08

Era a la presó i em vinguéreu a veure...

Benvolguts, avui deixeu-me comentar una petita experiència que em va fer molt de bé. Diumenge passat el consiliari de la Presó de La Santé de Paris em va convidar per anar a preparar l’advent fent especial atenció als de parla hispana, i confessar aquells que en tinguessin necessitat.

De fet, feia molt de temps que tenia ganes de conèixer la realitat de la presó, ja a Girona, amb els del CCU se’m va oferir la possibilitat diferents vegades, però mai vaig trobar el moment. Però vés per on que, aquí a París, amb un ritme molt més tranquil (per a mi, no per als pobres parisencs!), he tingut el temps d’anar-hi i en dono gràcies a Déu. Perquè?

Doncs perquè he descobert una nova realitat que no coneixia i que, com sempre, m’ha ensenyat un munt. D’entrada la precarietat d’aquesta presó antiga de París, on la capella era una vella sala de gimnàs adaptada per l’ocasió, amb un altar senzill, uns bancs vells, unes parets despintades i tres petites finestres que et permetien veure un mur immens i després el cel, que et donaven, al mateix temps una sensació estranya de tancament i d’obertura al mateix temps... i una quarantena llarga de presoners de diferents nacionalitats, i bastant joves.

La celebració va ésser viscuda, cantada i alegre. Després de les confessions vam tenir un temps de parlar amb els presoners. Les confessions van ésser precioses, però evidentment no en parlaré. Si que parlaré de la xerrada posterior, doncs va donar molt de sí, perquè et trobaves amb persones senzilles, majoritàriament immigrants, que estaven a la presó per fets generalment petits ocasionats, massa sovint, per una vida que no els és fàcil. I voldria destacar les intervencions de dos presoners, que per mi demostren la grandesa de l’home i d’un Déu que es fa present en els llocs més amagats:

- Sabeu què mossèn, jo sóc immigrant, i aquí la gent no m’ha rebut massa bé. Amb tot jo crec de veritat que Déu és el nostre Pare, i que tots nosaltres som germans. Això és el què he ensenyat als meus fills. Per això em sap greu d’estar a la presó, perquè als meus fills els hi costa molt d’entendre que els meus germans m’hagin tancat només per prendre’ls un menjar que nosaltres necessitàvem i que a ells els sobrava. Com explicar què vol dir robar, quan el què prens no és el què els altres necessiten? Com explicar què vol dir estimar, quan a mi no se’m dóna cap oportunitat? Però amb tot, continuo pregant perquè, algun dia, no faci falta que els pobres robin, perquè ja no existiran els pobres.

Bé, va continuar parlant, de molts temes, i els altres escoltaven i assentien. Jo, escoltant-lo no podia fer res més que comprendre que, a pesar de la situació que estava vivint, els seus fills es podien sentir orgullosos d’un pare que els hi havia donat el millor que tenia, la fe, la capacitat d’estimar i la capacitat de perdonar.

El segon, va ésser un jove que s’ha batejat a la presó després d’un bonic procés personal. D’ell, només en destacaré una frase. Preciosa:

- Mai podré agrair prou els camins pels quals Déu m’ha conduït a la situació actual. Perquè ha estat aquí, a la presó, privat de llibertat quan he descobert la més gran llibertat: Déu mateix. Ara, per molts de barrots que hi hagi a les finestres, per molt petita que sigui l’habitació, el meu cor s’ha obert de tal manera a Déu que el meu interior ja no hi ha cap barrera, només un espai infinit d’amor.

I em sembla que no cal afegir-hi res més, perquè com sempre, i una vegada més: Feliços els senzills, els nets de cor, els perseguits... perquè ells veuran a Déu.
Cuideu-vos molt tots, i prepareu també vosaltres els vostres cors durant aquest advent. Fins a la propera, Joan.

PS: Per cert, ja tinc el bitllet d’avió! O sigui que el Togo cada cop és més a prop.

3/12/08

L'enviament missioner (2)

Benvolguts tots i totes, retorno una vegada més al tema de l’enviament missioner, doncs, tal i com us vaig dir, va ésser una festa tan reeixida, que en tinc ganes de parlar-ne i de compartir-la amb tots vosaltres. Avui, us posaré un fragment (o tota si no és massa llarga), de l’homilia del bisbe de Girona, Mons. Francesc Pardo, a qui agraeixo, una vegada més, la seva proximitat, el seu bon fer, la il·lusió amb què va viure aquest acte d’Església universal, i la fe que ens va transmetre a tots. L’homilia deia així:

“A tots, germans i germanes, i molt especialment a tu Mn. Joan Soler que avui, en nom d’aquesta Església de Girona, ets enviat al cor de l’Àfrica actualitzant el mandat de Jesús: Aneu per tot el món, anuncieu la Bona Nova de l’Evangeli. Destacarem tres punts:

1- Els talents confiats pel Senyor a cadascú: Mn. Joan, ens manifestaves en un escrit a la nostra revista diocesana que volies ésser missioner perquè aquesta és la vocació universal de tot cristià, perquè has descobert un missatge alliberador i el tresor de l’evangeli, perquè has estat estimat per Déu, perquè el bisbat de Girona és missioner... i alhora, amb realisme, ens parles també de les dificultats: del despullament que suposa deixar la terra, la llengua, els amics, els costums...
Ens ofereixes la raó més profunda: la confiança en Déu, ESTIMAR SENSE MESURA. I aquesta és l’homilia d’avui, perquè és Mn. Joan qui actualitza la Paraula de Déu (...) i alhora cal deixar-nos captivar i interrogar per aquesta decisió. Jo com a Bisbe, els preveres, els matrimonis, els joves, nois i noies, els nens i nenes... què ens suggereix a cadascú la decisió de Mn. Joan?

2- Aneu a tot el món... Aneu a Girona, ciutat i bisbat, i anuncieu la bona nova, cureu...
Cal que deixem les defenses habituals i les excuses que sovint ens posem i preguntem-nos, cara a cara davant de Jesús:
- Encomano la fe en Jesús al meu entorn... per mitjà de les qualitats que Ell ens ha regalat?
- Tots som enviats, a l’Àfrica o a Girona, a cada lloc on vivim a les persones amb les quals em relaciono... a ser testimonis de la Bona Nova de Jesús.
Cal que ens demanem una vegada més: Què hem de viure, anunciar i manifestar amb la pròpia vida? Doncs que:
- Hem descobert en Jesús aquell qui és el camí la veritat.
- Que és la seva paraula la que ofereix amor, perdó, esperança, sentit de vida.
- Que no hi ha millor Senyor a qui servir, Ell, que ha perdonat, ha retornat la dignitat als marginats, ha valorat els més petits, s’ha identificat amb els rostres sofrents, ha parlat i viscut les benaurances, ha rentat els peus als seus deixebles, s’ha quedat en el pa i el vi quan fem el memorial del darrer sopar, ha donat la vida per a tots, ha estat glorificat com a Senyor de la història.

Cal, per tant, que esdevinguem testimonis. Com? (...) En totes les nostres tasques, en tota la nostra vida, tenint sempre clara la identitat cristiana, no per presumir, sinó per donar raó, amb serenor i respecte del que creiem, vivim i esperem. (...) Perquè les persones esperen, senzillament, el rostre amorós de Déu.

3- La nostra Església de Girona, pobre i necessitada de recursos humans, des de sempre ha compartit el seus béns més preuats, els preveres, amb altres esglésies molt més necessitades.
Es tracta d’una generositat eclesial de la qual, si en som mereixedors és perquè fem servir els talents que Déu ens ha donat, per revifar les nostres comunitats i per fer sentir l’escalf de l’amor de Déu a tota persona, donarà fruit abundant en vocacions al presbiterat, al matrimoni cristià i a la vida consagrada.

26/11/08

Aniversari d'ordenació sacerdotal

  • Benvolguts, faig una petita parada en l’explicació que us vaig prometre de la missa d’enviament, perquè diumenge passat, festa de Crist Rei, va ésser el tercer aniversari de la meva ordenació sacerdotal a l’Església de Sant Esteve d’Olot. Per a mi, un motiu de festa i d’alegria doncs, cada any que passa, estic més il·lusionat i més content d’haver respost sí a la vocació de capellà.
    Per això he volgut compartir amb tots vosaltres, un petit poema (més o menys), que vaig escriure a Solius quan em preparava per l’ordenació de diaca, i que m’ha acompanyat tots aquests anys:

    “No tinguis por!. És tanta l’alegria que sento als dies previs a la meva ordenació!. Amb tot tinc un cert temor de no poder estar a l’alçada de les circumstàncies. Tant de bo que algun dia fos veritablement la humiliat el que marqués la meva vida. Cal continuar abaixant-me, fer-me més petit, més petit...:

    Obrir les mans i buidar-me.
    Obrir els sentits i silenciar-me.
    Obrir el cor i donar-me.
    Obrir-me a Vós i trobar-me.
    Però no demà, ni tan sols després,
    sinó ja ara, sens por.
    Dubtant només, si es vol,
    per un petit instant,
    si seré digne d’emprendre aquest camí.
    Esperant que, quan arribi l’hivern,
    d’aquesta curta vida,
    viscuda al servei
    de tots els meus germans,
    nu finalment
    de totes les caducitats,
    m’acosti confiat davant del Pare.
    I abans d’amagar-me per sempre
    en un racó d’eternitat,
    pugui creuar-me un breu instant,
    amb Llur mirada,
    còmplice espurna de dos enamorats”.

    Doncs apa, res més, sigueu també vosaltres uns enamorats de Déu i de la vida, que no em cansaré de repetir-ho. Ens saludem la setmana que ve, continuant amb la missa d’enviament.

19/11/08

L'enviament missioner (1)

Benvolguts, dissabte passat, i tot el cap de setmana, vaig viure un dels moments més bonics de la meva vida, doncs es començava a posar, definitivament, els pilars per la partença cap a la missió.
Una vocació que porto al cor des de fa molt i molt de temps, però que s’ha anat construint amb petits retalls de vida, fins a fer-ne el vestit que porto avui. I el vestit m’agrada! Ja no és meu!. Jo em vaig despullar i vaig deixar que els altres em vestissin amb les seves vides, les seves esperances, les seves il·lusions...
He decidit, doncs, en les properes setmanes, compartir amb tots, el què molts vam poder compartir a la parròquia de Sant Josep, la missa d’enviament, i començo posant-vos l’escrit que va llegir la Núria Sanllehí en nom de la parròquia. A tots ells moltíssimes gràcies:

"Amic nostre, ens és molt difícil acomiadar-te. No t’ho amagarem, ens fa patir que marxis sol a un lloc tan llunyà, a una terra i una cultura per nosaltres desconeguda...
Voldríem per una vegada ser egoistes i lligar-te fort a les nostres vides perquè no marxessis i ens continuessis fent feliços amb la teva presència com tots aquests anys al teu costat...
Això és el que ens agradaria, Joan! Ens agradiaria tenir-te per egoisme... però sabem que no t’ho podem fer, que no t’ho hem de fer...
Tens el cor tocat per Déu, Joan, ho saps i no t’ho pots quedar per tu sol, ho has d’anar a explicar a qui pateix... Explica’ls-hi Joan, com Déu t’estima. Explica’ls que Déu se’n recorda d’ells i que mai els abandonarà. Explica’ls que Déu resta en ells,...
Explica’ls estimat amic, que hi vas de part de Déu, d’aquell Déu que es rebaixa, que es commou davant les desgràcies i que posa el seu gra de sorra per contribuir a fer una humanitat més justa i fraterna... Explica’ls Joan, que aquest Déu que tu tant t’estimes és un d’ells, un Africà!.
(...) No t’oblidis mai de nosaltres, Joan, sacseja’ns amb el tue testimoni d’amor i fes-nos més propers als preferits de Déu... el teu sí a Déu i als pobres ens toca el moll de ‘os de la nostra fe... sabem el que hem de fer, però ens frena vés a saber què."

11/11/08

Dissabte, enviament missioner!



Sí, aquest dissabte, finalment, a la parròquia de Sant Josep, el bisbe Francesc presidirà la celebració de la missa d’enviament a les missions!. No us podeu pas ni arribar a imaginar la il·lusió que em fa que arribi aquest moment, un moment ple de fe i d’esperança, un moment ple d’il·lusió i de projectes a realitzar, un moment, en definitiva, ple de Déu, ple de vocació, ple de ganes de compartir la vida i l’evangeli amb els meus germans del continent africà. Però va, avui, enlloc de grans discursos, us adjunto el programa que ha preparat en Jordi Callejón, amb la gent de la parròquia. No sabeu la sort que tenen de tenir un vicari com en Jordi, que us puc assegurar que treballa incansablement!!!. Ep, però si hi ha un bon vicari és perquè hi ha un bon rector, eh? Que amb Mn. Pere el vicari sempre es sent confiat i recolzat!. També moltes gràcies.

Després de la celebració ja us explicaré com ha anat tot!.
Bé, la intenció era posar-vos el tríptic, que és preciós, però no me n'he pas ensortit. El programa és el següent:
Divendres 14 de novembre

Lloc: al Casal Cartanyà (Antich Roca 38)

20’30 Cine fòrum
22’00 Sopar Tertúlia

Dissabte 15 de novembre

De les 16.00 a les 18.00

  • S’inicia la tarda a la parròquia de Sant Josep
    Jocs, dinàmiques i experiències africanes per a nens i joves (de 4 a 17 anys)
    Obert a centres d’esplai i a tothom qui vulgui.
  • Cafè tertúlia per als adults.
    (de 18 a 120 anys)
    De les 16.30 a les 18.00 al
    Casal Cartanyà.

  • Eucaristia d’enviament d’en Joan Soler al Togo
    19.00 a la parròquia de Sant Josep de Girona.
    Presideix el nostre Bisbe Francesc.
    A l’acabat de l’eucaristia refrigeri i salutacions.


5/11/08

"Diari d'un rector de poble"



Benvolguts, acabo de llegir-me el llibre de G. Bernanos, “Diari d’un rector de poble”, que tot i ésser en la seva versió francesa i per tant, amb moltes paraules que encara no he acabat d’entendre (vaig avançant però encara em falta una miqueta, eh?), m’ha encantat. I m’ha agradat perquè, tot i que m’ha deixat un regust ben estrany, d’alegria i de tristesa, de malenconia i d’esperança..., em sembla que no deixa de ser, encara avui, el reflex de molts cristians. Perquè? Doncs perquè exteriorment expressen una tristesa que no es correspon amb l’alegria de l’evangeli.

Així, en aquest rector de poble, marcat per una senzillesa i humilitat extraordinària, les persones que l’envolten el perceben com un home malaltís, asocial, simple... fins i tot ell mateix s’hi arriba a sentir, i no se n’adona, fins al final de la seva vida, de la bona notícia que porta a dins. Un final extraordinari quan, acabant al darrer lloc, acompanyat de persones que han “fracassat”, diu: “És més fàcil del què sembla odiar-se a un mateix. La gràcia està en oblidar-se. Fins i tot si tot orgull estigués mort en nosaltres, la gràcia de les gràcies seria d’estimar-se humilment un mateix, com no importa quin dels membres sofrents de Jesucrist (...) Tot és gràcia”. Que bonic!.

És justament d’això del què es tracta, és a dir, de descobrir-nos amb tota la nostra humilitat i petitesa, descobrir-nos pobres, per entendre el què el mateix autor escriu: “El Crist, esposant a la pobresa, ha elevat de tal manera el pobre en dignitat que mai ningú el podrà fer descendir del pedestal on l’ha instal·lat”. Us n’adoneu? Déu ens ha instal·lat en un pedestal on serem feliços: Feliços els pobres, els nets de cor, els qui tenen fam i set de justícia..., però nosaltres, sense entendre que estem a dalt de tot, no ens cansem de voler ascendir, i en aquesta teòrica “ascensió” és quan ens enfonsem al pou de la nostra tristesa i vanitat.

En definitiva doncs, el què em queda al final d’aquest llibre de Bernanos és també Mc 10,45, és a dir, deixem-nos de cercar-nos a nosaltres mateixos, oblidem-nos i anem a l’encontre de l’altre: “Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom”.

29/10/08

Què és un capellà?


Ahir a la classe una noia japonesa, després de presentar-nos i dir quina era la nostra professió, em va preguntar què era un capellà. Era, per a mi, una pregunta nova, perquè estic més acostumat a: Què fa un capellà? I això em va fer adonar que ben sovint a l’hora d’explicar-ho, ho fem en base a allò que fem, quan de fet, el més important és el que som. Així que ben decidit vaig decidir no dir-li que era un home que estava al servei d’una comunitat parroquial, les tasques que feia..., sinó explicar-li el que vaig escriure abans d’ordenar-me de capellà i que deia:

El capellà hauria de ser l’home de les benaurances: L’home feliç perquè és pobre, humil i net de cor, i que arrelat en una profunda vida d’oració esdevé l’home profètic que alça la veu contra les injustícies del nostre món i que per això no té por de ser perseguit, ni ultratjat, ni insultat, perquè ha entès que la seva causa és la causa dels seus germans més petits. I aquesta és la missió del capellà: Estimar a Déu i als altres, i ensenyar a fer-ho, però no des de la teoria, sinó donant la seva pròpia vida per Amor, com ho va fer Jesús. Essent ell mateix pa partit per a molts. I això ho entén tothom, sense diferències d’edat, de llengua o de religió, perquè no podem estimar a Déu que no veiem si no estimem al germà que veiem.

Em sembla que ella no ho ha acabat d’entendre, però m’ha dit: “És complicat, i no sé massa bé si ho he entès, però amb la il·lusió amb què en parles suposo que ha de ser alguna cosa important.”
I he marxat content, content perquè aquesta japonesa havia entès que donar la vida per AMOR és important però, i per posar-hi una mica d’humor, també he marxat una mica trist perquè he vist que encara em cal millorar molt el francès si vull fer entendre alguna cosa més...!
Cuideu-vos i fins aviat, que jo ara me’n vaig a classe a aprendre una mica més les conjugacions franceses...!. Del vostre missioner a París, Joan.

22/10/08

Homenatge a Soeur Emmanuelle


Deixeu-me, avui, fer un petit escrit que serveixi, només, com a homenatge a una religiosa increïble, Soeur Emmanuelle, que dilluns, amb 99 anys, va anar a la casa del Pare. Una casa d’Amor, com ella mateixa escrivia en el seu testament espiritual: “Nosaltres ho sabem, l’Amor és més fort que la Mort. El lligam d’amistat profunda que nosaltres hem nuat junts en l’alegria ja té un valor d’eternitat joiosa”.

I és que aquesta religiosa, anomenada la “santa dels drapaires”, va canviar radicalment la seva vida un bon dia, quan ella tenia 63 anys hi li tocava jubilar-se. Fou aleshores quan va descobrir la seva veritable vocació: donar la seva vida al servei dels més pobres, a les barriades més humils del Caire, on els “drapaires” viuen entre les escombraries per trobar alguna cosa per tirar endavant. I és a partir d’aquell moment, vivint en una petita habitació d’uralita de no més de 4m2, quan esdevé una drapaire més entre els drapaires, una pobra entre els pobres, trobant així, de veritat, al Crist que tant havia cercat. Per això escriu: “Allò que em va sorprendre, a la meva arribada al Caire, va ésser de trobar-me, amb la seixantena d’anys passats, en un món que jo havia ignorat, en un món on jo no coneixia ni la llengua ni la cultura, enfonsada dins aquella misèria material, però, amb tot, sentint dins meu un sentiment d’alegria com jo no havia conegut mai. Havia trobat el meu lloc”.

Avui, doncs, ens deixa una gran religiosa, una gran cristiana i una gran dona. Que ens demana, també a nosaltres, de trobar el nostre lloc. Ella va fer de l’Amor i el servei les divises de la seva vida, gràcies a la qual, avui, més de 70000 infants de les deixalleries dels països més pobres del món tenen unes mínimes condicions per encarar el futur amb una mica més d’esperança.

Una esperança que neix de la profunda convicció que quan la humanitat s’uneix per un projecte en comú és capaç de treure el millor d’ella mateixa. Per això ens deixava com a darrers mots: “Heus aquí la meravella que, més enllà de tota convicció religiosa, política, cultural o d’altre, ens ha unit a tots en una bella harmonia. Sí, vosaltres, els qui treballeu al servei dels més pobres, sou beneïts, vosaltres que sabeu estimar i compartir, vosaltres sou beneïts, perquè sense potser ni saber-ho, avanceu pel camí que porta cap a l’eternitat benaurada on jo us espero dintre del mateix Amor. Vinga doncs, endavant! Que és apassionant de viure estimant!

Bé, i prou, que són moltes les coses que podria afegir, però que ens serveixi, una vegada més, el testimoni d’una persona increïble per comprendre que l’evangeli de Jesús no és per admirar-lo ni per estudiar-lo, sinó per fer-ne vida. Perquè és quan se’n fa vida quan és capaç de donar vida. Això és el què em demostren, a mi, persones com Soeur Emmanuel: l’Evangeli no és una utopia irrealitzable, sinó un bell projecte que quan es viu sense pors ni sense límits, esdevé la millor notícia per bona part de la humanitat.

17/10/08

Per què vull ésser missioner?

Arrel de la jornada del DOMUND, la revista el Senyal, del Bisbat de Girona, em va demanar un article amb la següent pregunta: Per què vols ésser missioner? Comparteixo amb vosaltres el què vaig respondre:
Benvolguts, em feu una pregunta realment complexa i que em genera un munt de respostes, com ara: Vull ésser missioner perquè és la vocació universal de tot cristià; perquè he descobert un missatge alliberador; perquè m’he deixat captivar per un evangeli que em sobrepassa; perquè he trobat un tresor incomparable i l’haig de compartir; perquè he estat estimat per Déu... O senzillament, sóc missioner perquè el bisbat de Girona és missioner.

I és que voldria destacar, una vegada més, que no sóc missioner per un projecte personal sinó per un projecte col·lectiu. El projecte de tot un bisbat que, com ja ha fet i com continuarà fent amb tants d’altres missioners, es desprèn d’un capellà jove per complir, senzillament, el manament de Jesús: “Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli”. Quina riquesa la del nostre bisbat. Quina generositat tan gran. Quan més hi penso, més agraït estic de pertànyer a la comunitat cristiana que fa camí a Girona, amb el bisbe Jaume i el bisbe Carles que m’han acompanyat en aquesta bonica vocació, i amb el bisbe Francesc que m’enviarà en nom de tots. Moltes gràcies.

És cert, però, que no ha estat un procés fàcil perquè, en el camí de la vocació, cal aprendre a escoltar i a respondre afirmativament a la crida de Déu. I això m’ha costat. I m’ha costat perquè deixar la terra que estimo, la llengua en la qual he après a expressar la fe i els sentiments, els amics de tota la vida i la família que sempre m’ha fet costat, ha significat despullar-me de tot i presentar-me a la nova realitat com un infant. Però aquesta és, justament, la vocació missionera: Superar les pors i els dubtes i, amb un gran despreniment i una absoluta confiança en Déu, donar-se sense mesura als altres per Amor.

Que senzill i que difícil alhora!. Situar-se entre els més pobres de la societat per descobrir amb ells la força de l’Evangeli, i lluitar colze a colze per canviar les injustícies que els envolten. Ésser missioner és anar a la recerca de tantes persones senzilles que, sense fer cap mena de remor, sense fer “grans opcions” a la vida, treballen incansablement per tirar endavant una família, per cuidar a l’avi malalt, per acceptar i ajudar al fill que està passant dificultats, o per trobar una petita solució a un llarg etcètera de petites lluites diàries, que em fan adonar que l’opció radical de vida és la seva. I és a ells a qui sóc enviat. A ells, a milers de persones anònimes als nostres ulls, però preferits als ulls de Déu. Persones que no esperen grans discursos sinó, senzillament, una mà amiga que els ajudi, unes orelles que els escoltin, una espatlla on poder recolzar el cap i un cor ple de Déu que transmeti una esperança que no morirà mai més.

És, per tot això, que vull ésser missioner.

10/10/08

Esclaves del segle XXI


La vida no deixa de sorprendre’ns, i molt menys els testimonis, com el que vaig poder escoltar ahir. Ella es diu Ngân, i és vietnamita. Estudiava fins ahir el curs de francès a l’Alliance, i somreia cada dia. Però ahir, ahir el seu rostre va canviar. Li va tocar a ella explicar davant la classe un tema qualsevol, per aprendre a expressar-se en públic en francès. Fins al moment havíem escoltat temes interessants, com la història del Sud de França, o el voluntariat a Israel, però ahir va prendre ella la paraula i ens va dir: Avui parlaré de la situació de les meves companyes a Vietnam.

Amigues, veïnes, cosines, que per marxar del camp es veuen obligades a casar-se amb els taiwanesos que les venen a “comprar”, després de firmar un contracte, obligades per les seves famílies. Elles, ens va dir, marxaven contentes de casa nostra, perquè es pensaven que, com tothom, es casarien amb un home que les estimaria, i que serien felices.

Però res d’això va succeir, i la realitat va ser descoberta quan va tornar una noia amb només 20 kg de pes i totalment fracturada interiorment. La realitat? Doncs, que arribaven a un país on no coneixien ni la llengua ni la cultura, que no coneixien a l’home amb qui es casaven ni la seva família, però on eren, on son, obligades a treballar sense parar, a mantenir relacions sexuals amb els membres de la família, tancades, sense instruir, utilitzades... L’explicació es va estendre més del què teníem marcat, però ningú va dir res, ningú va mirar el rellotge, ningú es va adonar que el temps passava. Ella va acabar l’explicació i es va asseure al meu costat, com cada dia.

A la tarda, hi havia cinema a l’Alliance, una pel·lícula de Louis de Funes, “Le grand restaurant”. Hi vaig anar amb ella. Abans de començar la pel·lícula em va dir. “Quan vaig llegir al diari tot el què els hi passava, no vaig poder parar de plorar”. I llavors va començar la pel·lícula, i vam oblidar, per uns moments, la realitat. I vam riure. Vam riure molt.

Però al vespre, a casa, vaig ser jo qui vaig tenir ganes de plorar. Plorar, certament, per un món que desconec, un món de dolor que em depassa, un món de germans meus que estant patint per tirar endavant, i per als quals, la vida, no és un regal preciós com ho és per a mi. Però, segurament, demà, continuaré resant el Pare nostre, i tornaré a oblidar, una vegada més, què significa aquest “nostre”.

4/10/08

Quan no hi ha paraules.


A vegades hi ha situacions en les que un no sap massa bé com reaccionar. Em va passar la setmana passada, en una conversa que vaig tenir amb un haitià, que vaig conèixer a través d’un amic comú. En un moment determinat de la conversa em va dir: “És pecat robar?” Evidentment em va sortir la resposta ràpida: Sí!. No està bé prendre allò que no és teu. I es va posar a plorar. La situació era incòmode, perquè jo no sabia massa bé a què venia tot plegat.
Després em va explicar que havia vingut a França d’Haití perquè la seva filla estava malalta, i que a Haití no hi havia els medis per guarir-la. Els metges de França li havien dit que si volia tirar endavant, només ho podria fer si es quedava aquí, però... El problema era el de sempre, s’havia quedat sense feina. Com ho faria per trobar un nou treball? Com ho faria per pagar-se un lloguer? Com ho faria per... sobreviure? I va ésser aleshores quan em va dir que només li quedava la opció de prendre algunes coses del supermercat, no pagar al metro... Em vaig sentir indignat!. Indignat per veure com un home, que ho havia deixat tot per l’Amor a una filla, ara es trobava sense res per un sistema excloent. I jo no hi podia fer res, perquè el problema no era de donar o no els diners que jo pogués tenir, i que li solucionarien ben poca cosa i momentàniament, sinó que el problema era estructural.
I no vaig saber dir-li altre cosa que el pecador no era pas ell, el pecador era jo, érem nosaltres, el “primer” món, que havíem creat un abisme entre els pobres i nosaltres... Mentre recordava l’abisme que separava al ric del pobre Llàtzer... I després vaig callar, vaig callar perquè sabia que tot el que diria seria buit, perquè ell marxaria una altre vegada a la seva realitat, a un pis petit, fred i humit, amb una filla a qui guarir, i jo... jo tornaria a la meva habitació calenta, el meu plat a taula i un llibre sobre l’escriptori per estudiar... Però dins meu hi quedava una pregunta: Què hauria fet Jesús en la mateixa situació? Què em demana de fer l’evangeli per canviar un sistema que exclou a la major part de la humanitat?

27/9/08

Descobrint Àfrica...


Avui, circumstàncies de la vida, he tingut la sort de poder-me comunicar amb un jove missioner que acaba d’arribar a l’Àfrica, a Benin, justament, i hi ha arribat amb una il·lusió i una força increïble. M’ha dit que quan hagi “aterrat” de veritat m’enviarà el què ha sentit. I vés per on, com no, que m’ha entrat nostàlgia d’aquesta Àfrica que ja voldria trepitjar, d’aquesta Àfrica que m’ha captivat el cor... I així, en un dia assolellat de París, després de passejar per alguns dels seus bonics jardins, he retrobat un dels escrits que vaig fer després d’anar a conèixer els missioners de Moçambic. És antic i ja va ésser publicat, però m’ha fet il·lusió compartir-lo de nou amb vosaltres.

“El primer que em ve al cap, però és el meu primer contacte amb l’Àfrica, i és que després de la il·lusió inicial, tot caminant pels seus “carrers”, no podia fer res més que sentir-me culpable. Sí! Culpable de tot el seu sofriment!. Com podia viure jo aquí amb tant de benestar! ¿Com era possible que per a poder mantenir el meu nivell de vida tantes persones ni tan sols tinguessin allò més necessari per a viure? Ja entenc que per a molts de vosaltres, tot el què pugui dir no afegirà res a tot el què ja s’ha dit amb anterioritat, i segurament serà quelcom que ni tan sols us afectarà, almenys a llarg termini. Però en mi s’ha produït un canvi substancial, perquè ara, cap comentari o imatge del tercer món pot passar pel meu davant sense afectar-me profundament, ja que totes aquelles persones que fins ara m’eren anònimes han adquirit un rostre concret.
El patiment en abstracte s’ha encarnat!. No puc sentir parlar de fam sense que em vinguin a la ment aquells nens cadavèrics de mirada perduda, acompanyats de joves mares encorbades pel dolor, sentint-me colpit, destrossat... mentre jo, engreixant-me, sé que cada gram del meu sobrepès, és un gram que mancarà al meu germà, un gram que m’avergonyirà el dia que em trobi amb Déu cara a cara. I què més podria afegir dels orfenats, i la mort, omnipresent arreu amb els estralls de la SIDA i la malària... I amb tot dels seus llavis un somriure, sovint tímid; de la seva boca una paraula amable, sovint vergonyosa; de les seves mans una acollida, sovint suau, gairebé fugaç; de la seva mirada un agraïment, amagant potser, l’incipient desig de poder entendre perquè m’havien d’agrair quelcom..., i era jo qui em sentia tímid, avergonyit, fugaç...mirant fit a fit el dolor del meu germà, sense acabar de comprendre que tal volta, mai havia estat tant a prop de la mirada de Crist.

Així mentre escric el què més m’ha sorprès, no deixo de poder escriure: “¿Què hi faig encara aquí, davant del meu ordinador, enlloc de quedar-me allí, davant dels meus germans més necessitats? ¿Com em puc acostumar de nou al ritme diari, tot queixant-me de les petites molèsties burgeses de la nostra societat?” Potser intento oblidar, per por, que una nit, a Changara, a la missió de Mn. Albert Font, un jove em va preguntar: “T’agradaria ésser negre?” I deixant de banda tot aquell romanticisme, tal volta adolescent o immadur, amb el que vaig marxar a l’Àfrica; després de veure el sofriment d’un continent que gemega i mor, sense ni tant sols alçar la veu...; caminant avui pels nostres carrers envoltat d’immigrants subsaharians: deixats de banda per la nostra societat, esporuguits, sense papers, maltractats, humiliats, morts a les nostres “fronteres”... no goso obrir la boca, i només em resta, adonar-me que avui, Crist és aquest africà, aquest immigrant. Per això, davant la pregunta, només puc respondre: “Jo, avui, no seria digne de ser africà!”.
Aquell vespre, però, assegut al costat d’aquell jove, gairebé nu, descalç damunt la terra erma de Changara, sota el bonic cel africà, només vaig poder restar en silenci. No sabia si acabava de despertar del somni que m’havia dut a l’Àfrica, trencant tots els ideals que m’havia forjat, o si començava un nou somni: el d’intentar començar, finalment, el camí de l’abaixament, tot apropant-me més a Crist, per apropar-me més als meus germans africans. Aquella nit vaig plorar amargament. Aquella nit, HAVIA TORNAT A NÉIXER.
Vinga, i res més, excepte un consell final: Escriviu les vostres vivències, poseu sobre un paper allò que sent el vostre cor. Us ajudarà a aclarir-vos i a comprendre millor els sentiments que viviu. I de tant en tant, com un present, podreu recordar allò que un dia us va fer vibrar de veritat.

22/9/08

Tardor a París.

Benvolguts, ja ha començat la tardor, i tant que sí! I aquí a París, també!.I vés per on, que a aquest garrotxí que us escriu li va entrar una certa nostàlgia de la seva terra, dels colors dels arbres, de l’olor de la terra humida... I decidit, dissabte vaig anar a descobrir un altre racó impressionant d’aquesta ciutat de París:El bosc de Boulogne i el jardí de Bogatelle. És increïble, un hi arriba amb metro, deixa la ciutat, i de sobte...

De sobte el silenci. I el sol abraçant-te em feia tornar a sentir al meu voltant la vida com s’adormia calmosament pel pas de l’estació. I això em va fer somriure, i alçant els ulls a Déu, no vaig poder fer res més que dir: “La meva ànima s’ha enamorat de Vós”. Sí, senyors! I em vaig adonar, una vegada més, que tot i que cada cop prenc més consciència de les enormes injustícies que pateixen tantes i tantes persones del nostre voltant, no puc deixar d’ésser un gran enamorat de la vida. I no puc parar de donar gràcies a Déu per aquesta obra que ens ha regalat, i no puc parar de pensar què puc fer per tal que les persones del meu voltant la descobreixin.

Bé, ja ho veieu que avui estic una mica més poètic, però és que em sembla que si de tant en tant la gent s’aturés a escoltar la terra com batega, si de tant en tant la gent s’aturés per deixar-se abraçar pel sol, si de tant en tant la gent s’aturés per adonar-se que no ha fet res per merèixer un regal tan gran potser, aleshores, amb un signe humil, només els hi quedaria donar gràcies a Déu per la VIDA, i cercarien la manera de poder fer que totes les persones poguessin gaudir, dignament, d’un do tan gran.

No malgasteu, doncs, la vostra vida, no la feu passar de pressa, atureu-vos i contempleu, atureu-vos! I us adonareu no només que el sol us diu bon dia, i que la lluna us diu bona nit, no només que les estrelles us piquen l’ullet o que els arbres us saluden tot passant, sinó que us adonareu que al vostre voltant hi ha moltes persones que senzillament us demanen una mica d’amor. Estimeu i deixeu-vos estimar, i de ben segur que també esdevindreu uns enamorats de la vida. Estimeu i deixeu-vos estimar, i haurà començat una revolució silenciosa que serà capaç de canviar el món.

Des de París, des de la ciutat de l’amor, una abraçada.

19/9/08

Des de Tanzània 2...


Benvolguts, torno a aprofitar la sort que tinc de conèixer en Joan Morera, que m'ha tornat a enviar un bonic article des de l’Àfrica, a tall de resum d’una experiència que no oblidarà mai més, i que li ha obert, encara més si és possible, la dimensió d’un Déu que es transparenta en els més petits de la nostra societat. És per això que us adjunto un petit fragment del seu escrit, per compartir, amb tots vosaltres, espurnes d’un evangeli que es va obrint pas arreu del món..

en desenes d’encontres he quedat desarmat per la tendra veu dels més xics i per la fonda mirada dels més vells, carregats d’arrugues i de generositat desbordant malgrat viure en una cabanya de planxes rovellades. He quedat tocat per l’alegria encomanadissa i l’acollida de la mare de’n Frenk, que habita literalment submergida en turons de deixalles i putrefacció. M’ha colpit el somriure i la bondat d’en Timoty malgrat la seva absoluta orfandat i indigència, subsistint dins una sola habitació precària (...) i per la paciència de tants en el meu dur aprenentatge del swahili.
En definitiva, comprenc que Jesús es manifesti a través dels més humils i sofrents, els preferits: així ens crida cap a una baixada que els inclogui, que no els exclogui, assegurant que tots arribem a ser u.
Els africans m’han educat: no és la quantitat, sinó la qualitat, la que importa! Tota una bomba, per al nostre dia a dia europeu.
Per acabar, un pensament missioner. Cosia els forats enormes d’una tela mosquitera, i pensava que les injustícies i el dolor africà sols es poden adobar amb la mateixa paciència que aquell fil requeria, punt per punt, per a tancar els forats. Però sempre hi ha poderosos que, barroerament, esquincen la tela, sense pensar en ningú més.
Per això, l’esperança no prové de la quantitat numèrica de les ajudes, sinó d’aquest desplegar l’Evangeli des de la humilitat i el compartir, des la germanor i el diàleg, però també en la denúncia profètica i el treball per la justícia. No és això el que, avui en dia, es podria anomenar Regne, el nom de Déu?. Precisament el nom que tots estem buscant.

Moltes gràcies Joan

16/9/08

El Papa a París 2!


Benvolguts, volia fer-vos una crònica de la visita del Papa, explicant-vos i comentant-vos el que ha comentat, però bé... em sembla que és una feina massa extensa, perquè la veritat sigui dita, n’ha dit moltes de coses, i algunes de molt ben dites, sí! Si podeu llegiu els diferents sermons i xerrades, així com el discurs d’en Sarkozy, que ja us vaig avançar que valdria la pena!!.

Total, que la visita la vaig viure ben intensament i de manera ben entretinguda, perquè intentar ésser voluntari, amb el meu súper nivell de francès i la gentada que hi havia... es veia a venir el resultat final: fracàs!!! Però amb bon humor, eh? Per tant aquest tema també me’l salto, i vaig a tocar-ne un de diferent, el Papa!. Perquè si us haig de dir la veritat aquesta visita m’ha servit per canviar la imatge que tenia d’aquest Papa d’un home intel·lectualoide i fred, perquè? Tres situacions que vaig viure a la missa dels Invalides, on vaig tenir la sort de poder asseure’m ben a prop de l’altar, i tenir una visió de l’esplanada increïble...! La foto que us adjunto em veureu al lateral, perquè després no digueu que no teniu “homes influents” a Girona. Quines són aquestes tres situacions:

1- A l’hora del sermó. Un sermó molt ben travat i que volia generar il·lusió. En un moment determinat va dir als joves, com ja havia fet Joan Pau II: “No tingueu por de seguir al Crist”, i just en aquest moment va fer un breu silenci emocionant, se li va notar un no sé què a la veu que ens deia: a vegades, jo també tinc por, joves!. Sí, també tinc por d’equivocar-me, també tinc por de no saber guiar l’Església, tinc por del vostre futur... i de sobte se’m va presentar tan humà, tan proper...

2- A l’hora de la comunió. Anava donant la comunió amb més o menys devoció com fan tots els que distribueixen la comunió a la missa, però en dos moments especials, va parar, va somriure i va fer el senyal de la creu a les dues persones: un petit que la seva mare va dir que feia la primera comunió, i a una nena amb Síndrome de Down. Sí, als dos més petits de la cua, a aquests dos, va canviar el rostre seriós per un rostre proper, amable, acollidor...

3- Al final de l’eucaristia. Va ésser impressionant com tots els capellans van acostar-se al Sant Pare, gairebé en un acte idolàtric que a mi no m’agrada gens, per la qual cosa em vaig quedar dret al meu lloc, somrient mentre mirava a tota aquella gent, i juntament amb en Satoshi, un japonès que viu a la mateixa casa que un present, vam anar cap a la sagristia. Pel camí, com que no vam anar pel lloc correcte del tot, com sempre, ens vam trobar el Papamòbil, i ens va fer gràcia veure’l. Anàvem encara revestits, amb l’estola que ens havien regalat, i va sortir el Papa ben protegit d’un munt de gent, nosaltres dos ens vam apartar una mica més enllà, i la comitiva es va posar en marxa. Aleshores el Papa va baixar la finestra del cotxe i nosaltres li vam dir: Merci, bon voyage!. En aquell moment, l’home ens va saludar amb un somriure relaxat en un rostre cansat, però un somriure que ens deia: endavant, val la pena.

I el silenci, el somriure i l’aproximació als més petits, em va fer veure’l més com un gran avi de l’Església, en el sentit positiu de l’avi de família que veu la família com creix, amb els que marxen bé i els que no tant, i que els estima, allunyat d’aquella imatge de guardià inefable de tots. Me’l va aproximar en una dimensió més humana, que em va agradar molt més. Potser, després, el dia a dia de la realitat, me’l tornarà a situar a la imatge del dur guardià de l’ortodòxia, però almenys, per un instant, hauré descobert una dimensió del Papa que desconeixia. I m’ha permès somniar...

11/9/08

El Papa ve a París...!


Sí, a París es prepara una festa gran, perquè aquest cap de setmana hi ha la visita del Papa. L’agenda es presenta apretada, i són moltes les activitats que s’han muntat. Ja us ho explicaré amb detall, perquè m’han convidat per anar a fer “le Chemin de Lumière”. Jo no sé massa bé de què es tracta, però com que em van parlar tan ràpid, amb l'accent de París i per telèfon, vaig dir “oui”, sense saber ben bé a què deia sí. Coses de l’idioma!.

Amb tot, serà interessant, sense dubte, el trobament amb el món de la Cultura que hi haurà aquest divendres. Es preveu que es parli del tema de la laïcitat de l’Estat, en referència a les paraules que va dir en Sarkozy, el president de França, durant la seva visita a Roma. Un tema que a casa nostra, també se’n parla sovint. Veurem com ho enfoca. I finalment el dissabte la missa a l’esplanada “Des Invalides”, que és on hi ha la tomba d’en Napoleó... Un altre lloc per visitar!.

Bé, total, que arrel d'aquesta visita vaig decidir tornar-me a llegir l’encíclica del Papa: Déu és AMOR, ara en francès, per anar practicant, i la veritat sigui dita, m’ha sorprès una vegada més, i en positiu. Potser perquè l’he hagut de llegir més a poc a poc, no perquè tingui més temps, sinó perquè tardo més a trobar el significat de cada paraula al diccionari... C’est la vie!. I me n’han quedat uns breus resums, massa breu diran alguns, però bé, un és aquest que comparteixo amb vosaltres:

“Déu t’estima, però tu no li’n fas cas, i et vas enamorant d’un i de l’altre, d’una cosa i de l’altre, només vols posseir... i de sobte, et vas adonant d’aquest Déu que t’estima i el vas coneixent, i hi parles i al final te n’enamores. I després d’aquesta recerca inicial (eros) es passa a una segona fase amorosa (agape), no centrada en un mateix sinó en l’Altre (Déu), a qui trobo en la intimitat (oració) i en l’acció (servei als altres)”.

Bé, els teòlegs diran que hi ha molt més...! Però a mi, aquest resum, m’ha fet entendre moltes coses.
Va, i prou, ja us explicaré com ha anat la visita. Fins aviat.

8/9/08

La Mare de Déu del Tura.


Sí, què us pensàveu? Que un olotí podria viure un dia 8 de setembre, sense pensar en la Mare de Déu del Tura? Oh là là! És impossible. Per això, des de la llunyania, vull unir-me a tants olotins que avui han fet la visita al Tura, amb una petita reflexió sobre Maria que no és aquella nina de porcellana, que sovint ens han pintat, sinó ben al contrari. Per mi Maria és la dona per excel·lència, perquè és el símbol d’aquesta dona treballadora, lliurada, que davant de les dificultats de la vida, no s’amaga, sinó que acceptant confiadament el què Déu vol d’ella, deixa que la seva vida prengui un tomb inesperat, un gir que la portarà al rebuig dels seus familiars, a la persecució, a la infàmia, i a la incertesa del futur d’un fill que prenia, perillosament, el camí de la creu. Per això és impressionant quan diu: “Que es compleixin en mi les teves paraules!”.

Sí Senyors! Faci’s la vostra voluntat. Perquè Maria ha entès que és perquè no té res a fer prevaler, que és gairebé un infant, que és pobra, que habita un poble ignorat, que no té ni orgull, ni poder, ni riquesa, que Déu l’estima i l’ha triada. La glòria entra així al món per la porta de la humilitat i la pobresa, d’una dona que només té la fe!

I què és la fe? Doncs la fe és saber en qui hem posat la nostra confiança. Saber que hem centrat la nostra vida en allò que és realment essencial, que és Déu. No es tracta de recitar de memòria moltes oracions (que per altra banda ens ajuden en la pregària), sinó que es tracta de dues actituds: Acollir i donar-se. Acollir en la mesura que posem a Déu en el centre, que ens obrim, que deixem un espai perquè l’ocupi. I donar-se en la mesura que qui situem al centre és al germà, a l’altre, al desvalgut...

Aquesta fe, doncs de Maria, aquest “Faci’s la vostra voluntat”, situa a Maria no en un punt més de la història, sinó en el centre mateix d’aquesta, perquè en Maria, cadascun de nosaltres, pot acceptar lliurement de col·laborar amb Déu. No si val dir, que som poca cosa, o que no servim per gaire res, perquè llavors ressonarà amb més força que mai la resposta de l’àngel a Maria: A Déu, res no li és impossible. Es tracta només de posar-se a la disposició de Déu i la resta succeirà.
No importa on em portareu, no importa què diran els altres, no importa, perquè la única cosa que ens importarà com a Maria, serà deixar-nos omplir de l’amor de Déu, i dir senzillament: “La meva ànima s’ha enamorat de vós, em sosté la vostra mà”.

BONES FESTES DEL TURA A TOTS!

5/9/08

Què passa a Tailàndia...?


M’ha arribat el correu d’un company missioner que treballa a Tailàndia, en Fermin Riaño, i que m’explica la situació que estan vivint. Em sembla que és un bon resum del que hi està passant, i que ens apropa, una vegada més, la realitat de tantes persones que estan passant per situacions realment complicades. El deixo en castellà, tal i com me l’ha enviat ell:

La realidad del país se deteriora día a día. El gobierno formado por 6 partidos entorno a los restos del partido del anterior primer ministro derrocado en el último golpe de estado, insiste en mantenerse en el poder en base a la compra de votos a la hora de las elecciones y a la práctica diaria de corrupción. Llevamos 7 días con los jardines de presidencia de gobierno tomados por los manifestantes que desde hace mas de 90 llevaban manifestándose en Bangkok pidiendo la dimisión del primer ministro. Junto a los jardines de gobierno (que hace imposible el que el primer ministro entre a trabajar) están tomados varios ministerios y han sido tomados 3 aeropuertos. Los trabajadores ferroviarios han declarado una huelga de apoyo a los manifestantes y no funcionan las lineas ferroviarias desde hace 5 días. Para hoy esta convocada una huelga nacional de los trabadores de la red eléctrica y de aguas (se prevé que nos quedaremos sin agua y luz en las próximas 24 horas).

Los manifestantes en contra del gobierno que han convocado una campaña de desobediencia civil, cuentan con el apoyo de un buen grupo de senadores y el visto bueno de una gran parte del partido demócrata (en la oposición). El núcleo de esta oposición esta configurado entorno a la figura del rey y los poderes cercanos a la familia real. La división social es grande y el olor a guerra civil no deja de desaparecer en el ambiente. El domingo pasado hubo sesión extraordinaria del parlamento pero no ha dado esperanza alguna que pueda hacer pensar que la situación se puede mejorar.

El martes la confrontación en las calles promovida por los líderes progubernamentales dio un balance de 1 muerto y más de 40 heridos. Fue la excusa para declarar el estado de excepción en Bangkok que ha día de hoy nadie respeta pues las gentes siguen pidiendo la salida del primer ministro y la dimisión del gobierno.

I acaba amb una bonica reflexió que ens fa adonar, una vegada més, que l’evangeli és una força capaç de fer-nos lluitar per transformar la nostra societat:
“En una situación así, Joan, el mantenerse firme en el servicio a las gentes y el facilitar el dialogo entre las gentes de los pueblos es un atarea que se hace mas urgente que nunca. Los políticos y fuerzas sociales no parecen estar dispuestos a ceder un paso en sus posiciones propias. Las gentes son llevadas y traídas de un lugar a otro para manifestarse en favor del gobierno (viaje gratis y 4€ por persona). En los pueblos se sabe quien esta con quien y uno tiene que poner en práctica las lecciones contada por los abuelos y las gentes que pasaron por la tragedia de un país dividido. El anuncio del Evangelio de Jesús se hace aun más urgente en esta situación y la puesta en práctica del mismo no deja de aportar luz y fuerza para la vida nuestra”

3/9/08

Enviament missioner


Sí, la veritat sigui dita per endavant, sóc un home afortunat! Perquè? Doncs perquè en el meu dia a dia, em vaig trobant amb situacions plenes d’esperança, d’alegria, d’il·lusió, que em permeten viure la vida des d’una perspectiva diferent a la de moltes altres persones.

I perquè dic això ara? Doncs molt senzill, perquè aquest diumenge, vaig poder viure l’enviament de tres joves laics missioners. Va ésser ben bonic. Tres joves de 20-25 anys, que ho deixaven tot per anar a treballar en països necessitats durant dos anys: Índia, Nepal i Vietnam. I dir dos anys es diu ben aviat!.

I perquè va ésser bonic? Doncs perquè notaves en el seu rostre una felicitat que es fa difícil d’explicar si no s’ha entès què vol dir la vocació. Si no s’ha entès que del què es tracta en aquesta vida és de descobrir quin és el teu lloc, i què et demana Déu. El problema és que, ben sovint, Déu et demana sortir de tu mateix per anar a trobar a l’altre, i això costa. Però si la gent descobrís que és quan vas a trobar a l’altre és quan et trobes veritablement amb tu mateix i amb l’Altre! Com canviaria tot!.

“Oh, là, là!”, em va respondre un dels joves quan li vaig preguntar perquè marxava. I em va continuar dient: “La veritat no ho sé!. Però sabia que si no hi anava, sabia que si no compartia la vida amb ells, estava negant una part de mi mateix, i sobretot estava dient no, a Algú que em proposava d’anar més enllà, Algú que m’estima i que vol el meu bé”.

Em sembla que no hi calen més comentaris a aquesta “gran” resposta d’un “jove” de 20 i pocs anys!.

31/8/08

La carta...


Benvolguts, ahir, després de la missa, i de visitar de nou la increïble Sainte Chapelle (un no es cansa mai de veure-la! Alguna estona ja us en parlaré), vaig trobar una carta a la meva bústia. Sí, ja sé que tots en rebem de cartes però, per desgràcia nostre, massa sovint són simple propaganda: les factures de la llum, gas, aigua, contribucions municipals o l’estimada Caixa, que a més d’intentar vendre’ns la vaixella de la nostra vida, ens recorda, setmana rera setmana, que la nostra llibreta està en situació més aviat precària.

Bé, però tornem al tema. El fet és que la carta que vaig rebre era d’aquelles que es reben poc sovint. La carta d’una persona que fa temps que no veus, la carta gratuïta d’algú que t’escriu per explicar-te llargament, pausadament, el què ha estat fent durant tot aquest temps. Una carta que et permet submergir-te en el seu món, mastegar cada paraula, entendre cada sentiment..., i sentir-te a prop d’aquella persona a pesar de la distància que et separa.

I és que si una cosa he anat aprenent durant aquest temps “d’èxode” de formació: Madrid – París, és que les distàncies son ben relatives. Perquè un pot viure al costat d’una altre persona, i ésser un estrany, un desconegut. Mentre que una persona que físicament està lluny, pot esdevenir ben propera quan és capaç de compartir la seva vida, d’estimar, de preocupar-se per l’altre.

I suposo que és per això que m’ha sabut greu no haver estat jo qui m’hagués avançat a escriure. I m’ha sabut greu recordar tants i tants d’amics que han estat importants a la meva vida, i als quals fa temps que ni tan sols els hi he fet una petita trucada. I m’ha ressonat, tot d’una, el text de l’evangeli on Jesús diu: “Marta, Marta, estàs preocupada per moltes coses, quan només n’hi ha una d’important”. I no és veritat? No deixem massa sovint que el temps ens passi volant, anant d’una banda a l’altra sense parar-nos! Sense tenir temps de parlar, no de xerrar!, sinó de parlar, d’obrir el cor i compartir els nostres sentiments, les nostres il·lusions i frustracions...Quan fa que no escrivim una carta? Quan fa que no tenim temps de “parlar” de veritat amb les persones que ens envolten i que estimem?

No deixem, doncs, que el temps s’apoderi de nosaltres. Siguem senyors del nostre temps, no per quedar-nos amb ell, sinó per donar-lo, perquè la veritable riquesa d’una persona es mostra no amb el que té, sinó amb el que és capaç de donar.

29/8/08

Des de l'Equador!!


Avui us poso un fragment una mica més llarg. Me l’envia en Luis Fernando, un missioner que treballa a l’Equador, i em sembla que val la pena llegir-lo. És una crida a conèixer la realitat del món que ens envolta, en la mesura que els cristians estem cridats a no restar indiferents davant del patiment de l’altre i a comprometre’ns en la recerca del bé del nostre germà. El deixo en castellà que és tal i com me l’ha enviat ell. Diu així:

Después de analizar la realidad de nuestra zona (Esmeraldas, Ecuador), podemos concluir que nos vemos rodeados de una violencia que podríamos llamar estructural, una violencia organizada en torno a intereses económicos muy concretos ligados a la posesión de la tierra, la extracción de su riqueza, la tala de los bosques, el comercio de armas, el contrabando de drogas, etc. Estamos presenciando un éxodo del campo a la ciudad de muchas personas que, no salen de su tierra por propia voluntad, sino que se ven obligados a vender o malvender sus campos bajo amenazas de muerte para que aquellos que tienen poder económico puedan formar sus codiciados latifundios. En algunos lugares los moradores no tienen agua ni para bañarse pues la contaminación con mercurio que están provocando las compañías extractoras de oro en los ríos está alterando el medio de tal manera que sólo mojarse en esas aguas provoca una reacción violenta en la piel. El robo de ganado o de los motores de las embarcaciones de los pescadores, delitos cada vez más comunes, hace que muchas familias pierdan lo poco que poseían para sostenerse.

¿Quién puede enfrentar a esos grupos armados que provocan esta violencia cuando la justicia está lejos, se vuelve ineficiente o no existe, cuando los que tenían que guardar el orden tienen miedo u observan impávidos lo que sucede a unos metros de ellos? Se convierte en una violencia que llama a violencia y provoca una cadena interminable de muerte. Violaciones, secuestros, asesinatos, amenazas, asaltos se están convirtiendo tristemente en algo habitual en una tierra cuyos moradores disfrutaron por siglos de una paz y una convivencia con la naturaleza que ha preservado el gran tesoro de estos bosques que forman esta zona maravillosa hasta hace unos años.

Esta realidad trágica llama a nuestras conciencias, interpela nuestra humanidad para denunciar donde sea denunciable lo que estamos observando y viviendo de cerca. Esta violencia destruye en todo sentido nuestro entorno vital y nuestras familias, se apodera de nuestras poblaciones y no podemos quedarnos parados viendo el desastre. Muchas personas sufren y no son capaces de denunciar, de hablar porque tienen miedo. Pero no podemos dejar que el miedo, reacción normal, termine por callar nuestra voz. Queremos con este escrito llamar a las organizaciones populares, a los centros educativos, a las comunidades cristianas, a todo aquel que llegue a conocer esta realidad, a que apoye una denuncia y un trabajo constante y solidario en pro de la paz y la justicia en nuestra zona. La unión hace la fuerza y no dejaremos que el interés egoísta y su brazo armado la violencia sea el futuro para la sociedad en la que queremos vivir y de la que queremos formar parte activa.

27/8/08

Inundacions al Togo


Sí, com que algunes persones m’han demanat informació, en faré cinc cèntims.

Com sempre, i per desgràcia, plou sobre mullat. I és que en aquests països en vies de desenvolupament, qualsevol petit contratemps esdevé un gran retrocés en el seu dia a dia. I això, justament, és el que ha succeït aquest principi d’agost al Togo, en el qual, unes pluges diluvianes, sobretot al sud del país, han deixat, segons dades de l’agència de notícies africanes: 10 morts, 10000 persones sense sostre i 9 ponts destruïts. 9 ponts de la única carretera que creua el país de sud a nord, que vol dir que el país ha quedat sense combustible, sense comunicacions...

I amb tot, és cert que als diaris n’hem llegit ben poca cosa, per no dir res, perquè, com sempre, l’Àfrica continua essent aquest gran continent oblidat, aquest continent que és notícia quan el goril·la està en vies d’extinció, però que importa ben poc quan els qui moren són persones com nosaltres, germans nostres, que l’únic “error” que han comès ha estat néixer a l’Àfrica.

Va, i res més, perquè en el fons, no deixen de ser dades i números freds. ¿Què són 10000 persones que s’han quedat sense casa? Un augment de la malària, de la mortalitat infantil... i el retrocés, una vegada més i per enèsima vegada d’un país que lluita per tirar endavant. Però és l’Àfrica, i ja se sap... no?

25/8/08

Una llàgrima d'amor


Ahir, després de la missa que celebrem a la casa, vaig viure un moment ben bonic. Resulta que celebràvem la primera missa d’en Yann, un jove capellà francès que se’n va de missions a la Índia. A la missa van assistir-hi, també, unes persones de la Índia que estan becades per la institució per fer una estada a França (estudis, salut...). Doncs bé, com deia, després de la missa, vam fer un vermut i hi van haver diferents parlaments, d’entre els quals n’hi va haver un que em va tocar realment la fibra.

Era una dona una mica gran, amb el seu senzill vestit indi, i que parlava amb el cap una mica baix, per vergonya, però que se l’entenia perfectament perquè parlava des del cor. Al final de les seves breus paraules, va alçar el cap, amb una gran dignitat, i amb llàgrimes als ulls ens va dir: “Mai podré agrair prou, haver descobert al Déu dels cristians”. Perquè? Doncs perquè ella era una pària, la casta més baixa de la Índia, res entre els no res, però és perquè va descobrir al Crist que va continuar dient: “Quan un descobreix que tots som fills de Déu i que tots som germans, continua al darrer lloc, al servei de tots, però ja no com una llosa pesada del destí, sinó com una opció personal d’amor!”. Ostres! Feliços els pobres i els senzills, perquè d’ells és el Regne de Déu.

Doncs res més, rumiem-ho una mica nosaltres, i intentem descobrir quin és l’evangeli que vivim!.

23/8/08

Una carta des de Tanzània...


Avui us parlaré breument, però intensament, d’un bonic correu electrònic que ens ha enviat en Joan Morera, un seminarista del bisbat de Girona que està fent una experiència a Tanzània amb els Missioners d’Àfrica (Pares Blancs). Em permet-ho el luxe de fer-ne públic una part, perquè l’ha enviat a una llista comuna i, per tant, amb la intenció de fer-lo arribar al número més gran de persones.

En un moment del correu diu el següent: “Puc assegurar que l'arrelament en un present complex i imperfecte m’està essent clau per a prendre criteris, esdevenir tots plegats completament nadons per tal d'acollir amb prou tendresa tot allò que, des d’aquí, es viu, i que costa de pair. El dia a dia s'enduu estones de monotonia i de sorpreses (...) com la d'ahir, realment penetrant i desconcertant, visitant la família d'un escola, el pare de la qual havia mort d’un atac de cor. Nit, fosca, misèria escandalosa, dolor, confiança, agraïment profund. No sabria explicar-ho prou, el que passa a cada cantonada, a cada cor de cada africà que descobreix a Déu en els fets i per damunt dels fets, que confia malgrat ser sempre ovelles que ningú cura”.

No hi afegiré cap més comentari, perquè és prou sucós per ell mateix, i dóna bones pautes de reflexió. Senzillament agrair-te, Joan Morera, que amb aquesta senzilla carta m’has recordat, una vegada més, que si estic a París no és, per res més, que per acabar treballant enmig d’aquest poble africà. Que estic estudiant i pregant per esdevenir, en la mesura del possible, una simple alenada de l’amor de Déu que guareix les ferides, però que també en cerca les causes per transformar-les.

PS: La imatge triada expressament és per mostrar-vos que ben sovint, ens quedem amb allò tòpic i típic, però potser hem d'aprendre a fer com en Joan i la girafa, que han alçat el coll i han mirat una mica més enllà...

22/8/08

La casa on visc...


Sí, ja sé que algú dirà, home parlar d’una casa? Però és que val la pena! I val la pena, no només per què té el jardí privat més gran de París: Oh là là!! (Sí, a vegades un fa una opció, i després la vida et porta per altres camins...), i perquè està molt ben arreglada, amb una biblioteca asiàtica de les millors de França i d’Europa!.

Però val la pena, sobretot per la gent que hi viuen. Ja us ho aniré explicant en petites dosis, perquè son moltes les coses que hi estic aprenent, però avui sobretot vull destacar-ne els propietaris: Són els Missioners de les Missions Estrangeres de París, coneguts com els MEP, i que durant més de 300 anys han donat la vida (són molts els màrtirs que tenen), a gairebé tots els països de l’Àsia.

És increïble la quantitat d’asiàtics que passen per la casa, amb un fort agraïment per tot el que han fet aquests missioners francesos: des d’hospitals a escoles, des de gramàtiques de la llengua a promoció de la cultura local amb totes les seves varietats... i tot per què? Doncs per amor! I això és extraordinari.

Us puc assegurar que son una gent ben senzilla, que no volen destacar amb res, i de sobte, per casualitat, te n’assabentes que han estat condecorats amb no sé quantes medalles del mèrit, que als països on han treballat son figures reconegudes, que... i ara els veus aquí, ja grans, asseguts a la capella, pregant agraïts perquè, senzillament, han fet el que havien de fer.

Ai, tant de bo algun dia, també nosaltres puguem, ja grans, asseure’ns confiats davant del Pare i dir, senzillament: Hem fet el que havíem de fer.

El vostre corresponsal a París, Joan.

21/8/08

Va de llibres...


L’estiu es va acabant, i per tant és poc el temps que ens queda per aprofitar-lo, però no per a fer moltes coses, no! Sinó per agafar-nos-ho amb calma i llegir alguna cosa interessant. A mi, personalment, m’han impressionat sempre: La Ciudadela, d’A.J. Cronin, la vida d’un metge entre la dura vida dels miners, així com La ciudad de la Alegria, de D. Lapierre, de la qual la versió en pel·lícula tampoc està malament.


Però un dels llibres que he llegit darrerament, és L’alquimista, de Paulho Coelho. Suposo que molts de vosaltres ja l’haureu llegit, perquè és realment conegut, però si encara no ho heu fet, us el recomano. M’ha encantat. És un llibre que parla de la vocació que cada un té, aquella crida que Déu ens fa i que hem de seguir si volem ésser realment feliços. L’autor evidentment no parla en termes de vocació, sinó de Llegenda Personal..., però bé, és el mateix. I ens parla, sobretot, d’un tema que en mi és força recurrent, el parar-se per escoltar que ens diu el cor. Així, en un moment determinat diu: “El teu cor mai estarà callat, i encara que facis veure que no el sents, estarà dins teu repetint sempre el què pensa que has de fer. Si coneixes bé el teu cor, coneixeràs els teus somnis, pots provar de fugir d’ells per por, però no ho aconseguiràs! Val més, doncs, escoltar el què et diu”.


Que bonic! Hi vosaltres? Als més grans, si ara us preguntés quin era el vostre somni de joves, què em respondríeu? L’heu realitzat? Si la resposta és: Sí, perfecte! Però si és: No, perquè? De què vau tenir por? I vosaltres, els més joves, no tingueu por! Escolteu que us demana el vostre cor, què us diu Déu a cau d’orella, i aneu endavant! Perquè a aquell que segueix el camí del seu cor la vida li somriu. Sempre!

19/8/08

Peregrinació fluvial


El passat 14 d’agost al vespre vaig tenir la sort de poder participar a la peregrinació que es fa sobre el Senna, a París, en ocasió de la festa de l’Assumpció. Us puc assegurar que em va impressionar, perquè si bé, en un principi, hi anava una mica mogut per la curiositat, mica en mica em vaig deixar transportar més i més per el bonic significat d’aquell acte.

Eren ben bé les 8h del vespre, quan passava davant nostre la imatge de Notre Dame de París, preciosa. Darrera seu el bisbe auxiliar de París i el bisbe secretari d’estat del Vaticà, amb els preveres i els laics, que vam començar a caminar al costat del Senna per dirigir-nos a les barques que ens havien de portar. De sobte el cel es va ennuvolar i va començar a ploure. Primer fluix, però després, va començar amb una força que em feia témer que tot es suspendria, perquè més que una peregrinació fluvial era una peregrinació pluvial. Però aquí va començar la meva sorpresa: la gent continuava allà, cantant i resant, gent de tot arreu, com es podia deduir pel color de la pell i pels accents. Ells havien vingut per alguna cosa més que per simple curiositat. Jo també m’hi vaig quedar. I com que anava una mica perdut, i no sabia com funcionava això de les barques em vaig trobar, de sobte, muntat a la primera barca, on anava la imatge de la Mare de Déu, els músics... Genial!. No us podeu arribar a imaginar que sent un, de sobte, passejant sobre el Senna, de nit, amb 6 barques més carregades de gent amb espelmes, cantant i resant a la Mare de Déu. I jo, dret damunt la barca, sol davant aquella imatge imponent... i plovia, i feia fred...

I em vaig anar deixant portar per un cert romanticisme que em va permetre de tornar a sentir, amb tota la força, aquell primer moment d’enamorament que em va portar a començar aquesta aventura. I ja no m’importava ni el fred, ni la pluja, ni la soledat...

Va, i prou, que després no ho llegiu tot. Total, que va ésser una bonica pregària en un context preciós, i com no, va acabar menjant una bona crêpe de xocolata calenta, que el cos ben bé m’ho demanava.

17/8/08

Sé en qui he cregut...

Benvolguts, començo amb senzillesa aquesta “aventura” dels blogs. Sí, ja fa temps que en llegeixo alguns, i em sembla una bona idea per compartir amb els altres allò que el nostre cap va rumiant. I pot molt ben ésser que us pregunteu: I perquè un blog ara? I, perquè aquest títol? Doncs son dues coses ben senzilles de respondre:

Perquè ara? Doncs perquè mai havia tingut tant de temps com ara. I és que en aquests moments estic a París per aprendre el francès. Sí!. Resulta que si no hi ha res de nou i tot va bé, després de Nadal marxaré cap a l’Àfrica, per compartir la meva vida i l’evangeli a una diòcesis del nord del Togo, que es diu Dapaong, i la llengua vehicular, que no la seva, és el francès. És per això que estic a París, una ciutat sobre la qual m’encanta passejar, però que sempre hi ha algun dia, com avui, que el temps no acompanya massa per sortir de casa, i com que ja he acabat els deures m’he dit: Va, perquè no fas un blog?.

Perquè aquest títol? Doncs encara és més senzill. Tot bé d’una bonica carta que em va enviar el meu antic bisbe: Mons. Jaume Camprodon, de qui en guardo un gran record i una gran estima. En aquella carta m’encoratjava a anar endavant en el bonic camí de l’evangeli i en el no sempre fàcil camí de compartir la vida i l’evangeli amb tots els pobles i cultures, i em va dir: Fes teu aquest lema de Sant Pau: “Sé en qui he cregut” (1 Tm 2,12), que també es pot entendre com un “Sé en qui he confiat”. I certament és una frase que m’acompanya sempre, perquè quan apareix alguna por, o algun moment més complicat, penso, senzillament, en qui he confiat, i aleshores només se’n pot derivar una conclusió: Endavant!.
Doncs això, endavant, com endavant espero que vagi aquest bloc en el qual, amb certa regularitat aniré compartint les meves peripècies parisines, i més tard africanes. I res més que això només és per començar, i si m’allargo gaire no trobaré ningú que ho vulgui llegir.