31/8/08

La carta...


Benvolguts, ahir, després de la missa, i de visitar de nou la increïble Sainte Chapelle (un no es cansa mai de veure-la! Alguna estona ja us en parlaré), vaig trobar una carta a la meva bústia. Sí, ja sé que tots en rebem de cartes però, per desgràcia nostre, massa sovint són simple propaganda: les factures de la llum, gas, aigua, contribucions municipals o l’estimada Caixa, que a més d’intentar vendre’ns la vaixella de la nostra vida, ens recorda, setmana rera setmana, que la nostra llibreta està en situació més aviat precària.

Bé, però tornem al tema. El fet és que la carta que vaig rebre era d’aquelles que es reben poc sovint. La carta d’una persona que fa temps que no veus, la carta gratuïta d’algú que t’escriu per explicar-te llargament, pausadament, el què ha estat fent durant tot aquest temps. Una carta que et permet submergir-te en el seu món, mastegar cada paraula, entendre cada sentiment..., i sentir-te a prop d’aquella persona a pesar de la distància que et separa.

I és que si una cosa he anat aprenent durant aquest temps “d’èxode” de formació: Madrid – París, és que les distàncies son ben relatives. Perquè un pot viure al costat d’una altre persona, i ésser un estrany, un desconegut. Mentre que una persona que físicament està lluny, pot esdevenir ben propera quan és capaç de compartir la seva vida, d’estimar, de preocupar-se per l’altre.

I suposo que és per això que m’ha sabut greu no haver estat jo qui m’hagués avançat a escriure. I m’ha sabut greu recordar tants i tants d’amics que han estat importants a la meva vida, i als quals fa temps que ni tan sols els hi he fet una petita trucada. I m’ha ressonat, tot d’una, el text de l’evangeli on Jesús diu: “Marta, Marta, estàs preocupada per moltes coses, quan només n’hi ha una d’important”. I no és veritat? No deixem massa sovint que el temps ens passi volant, anant d’una banda a l’altra sense parar-nos! Sense tenir temps de parlar, no de xerrar!, sinó de parlar, d’obrir el cor i compartir els nostres sentiments, les nostres il·lusions i frustracions...Quan fa que no escrivim una carta? Quan fa que no tenim temps de “parlar” de veritat amb les persones que ens envolten i que estimem?

No deixem, doncs, que el temps s’apoderi de nosaltres. Siguem senyors del nostre temps, no per quedar-nos amb ell, sinó per donar-lo, perquè la veritable riquesa d’una persona es mostra no amb el que té, sinó amb el que és capaç de donar.

29/8/08

Des de l'Equador!!


Avui us poso un fragment una mica més llarg. Me l’envia en Luis Fernando, un missioner que treballa a l’Equador, i em sembla que val la pena llegir-lo. És una crida a conèixer la realitat del món que ens envolta, en la mesura que els cristians estem cridats a no restar indiferents davant del patiment de l’altre i a comprometre’ns en la recerca del bé del nostre germà. El deixo en castellà que és tal i com me l’ha enviat ell. Diu així:

Después de analizar la realidad de nuestra zona (Esmeraldas, Ecuador), podemos concluir que nos vemos rodeados de una violencia que podríamos llamar estructural, una violencia organizada en torno a intereses económicos muy concretos ligados a la posesión de la tierra, la extracción de su riqueza, la tala de los bosques, el comercio de armas, el contrabando de drogas, etc. Estamos presenciando un éxodo del campo a la ciudad de muchas personas que, no salen de su tierra por propia voluntad, sino que se ven obligados a vender o malvender sus campos bajo amenazas de muerte para que aquellos que tienen poder económico puedan formar sus codiciados latifundios. En algunos lugares los moradores no tienen agua ni para bañarse pues la contaminación con mercurio que están provocando las compañías extractoras de oro en los ríos está alterando el medio de tal manera que sólo mojarse en esas aguas provoca una reacción violenta en la piel. El robo de ganado o de los motores de las embarcaciones de los pescadores, delitos cada vez más comunes, hace que muchas familias pierdan lo poco que poseían para sostenerse.

¿Quién puede enfrentar a esos grupos armados que provocan esta violencia cuando la justicia está lejos, se vuelve ineficiente o no existe, cuando los que tenían que guardar el orden tienen miedo u observan impávidos lo que sucede a unos metros de ellos? Se convierte en una violencia que llama a violencia y provoca una cadena interminable de muerte. Violaciones, secuestros, asesinatos, amenazas, asaltos se están convirtiendo tristemente en algo habitual en una tierra cuyos moradores disfrutaron por siglos de una paz y una convivencia con la naturaleza que ha preservado el gran tesoro de estos bosques que forman esta zona maravillosa hasta hace unos años.

Esta realidad trágica llama a nuestras conciencias, interpela nuestra humanidad para denunciar donde sea denunciable lo que estamos observando y viviendo de cerca. Esta violencia destruye en todo sentido nuestro entorno vital y nuestras familias, se apodera de nuestras poblaciones y no podemos quedarnos parados viendo el desastre. Muchas personas sufren y no son capaces de denunciar, de hablar porque tienen miedo. Pero no podemos dejar que el miedo, reacción normal, termine por callar nuestra voz. Queremos con este escrito llamar a las organizaciones populares, a los centros educativos, a las comunidades cristianas, a todo aquel que llegue a conocer esta realidad, a que apoye una denuncia y un trabajo constante y solidario en pro de la paz y la justicia en nuestra zona. La unión hace la fuerza y no dejaremos que el interés egoísta y su brazo armado la violencia sea el futuro para la sociedad en la que queremos vivir y de la que queremos formar parte activa.

27/8/08

Inundacions al Togo


Sí, com que algunes persones m’han demanat informació, en faré cinc cèntims.

Com sempre, i per desgràcia, plou sobre mullat. I és que en aquests països en vies de desenvolupament, qualsevol petit contratemps esdevé un gran retrocés en el seu dia a dia. I això, justament, és el que ha succeït aquest principi d’agost al Togo, en el qual, unes pluges diluvianes, sobretot al sud del país, han deixat, segons dades de l’agència de notícies africanes: 10 morts, 10000 persones sense sostre i 9 ponts destruïts. 9 ponts de la única carretera que creua el país de sud a nord, que vol dir que el país ha quedat sense combustible, sense comunicacions...

I amb tot, és cert que als diaris n’hem llegit ben poca cosa, per no dir res, perquè, com sempre, l’Àfrica continua essent aquest gran continent oblidat, aquest continent que és notícia quan el goril·la està en vies d’extinció, però que importa ben poc quan els qui moren són persones com nosaltres, germans nostres, que l’únic “error” que han comès ha estat néixer a l’Àfrica.

Va, i res més, perquè en el fons, no deixen de ser dades i números freds. ¿Què són 10000 persones que s’han quedat sense casa? Un augment de la malària, de la mortalitat infantil... i el retrocés, una vegada més i per enèsima vegada d’un país que lluita per tirar endavant. Però és l’Àfrica, i ja se sap... no?

25/8/08

Una llàgrima d'amor


Ahir, després de la missa que celebrem a la casa, vaig viure un moment ben bonic. Resulta que celebràvem la primera missa d’en Yann, un jove capellà francès que se’n va de missions a la Índia. A la missa van assistir-hi, també, unes persones de la Índia que estan becades per la institució per fer una estada a França (estudis, salut...). Doncs bé, com deia, després de la missa, vam fer un vermut i hi van haver diferents parlaments, d’entre els quals n’hi va haver un que em va tocar realment la fibra.

Era una dona una mica gran, amb el seu senzill vestit indi, i que parlava amb el cap una mica baix, per vergonya, però que se l’entenia perfectament perquè parlava des del cor. Al final de les seves breus paraules, va alçar el cap, amb una gran dignitat, i amb llàgrimes als ulls ens va dir: “Mai podré agrair prou, haver descobert al Déu dels cristians”. Perquè? Doncs perquè ella era una pària, la casta més baixa de la Índia, res entre els no res, però és perquè va descobrir al Crist que va continuar dient: “Quan un descobreix que tots som fills de Déu i que tots som germans, continua al darrer lloc, al servei de tots, però ja no com una llosa pesada del destí, sinó com una opció personal d’amor!”. Ostres! Feliços els pobres i els senzills, perquè d’ells és el Regne de Déu.

Doncs res més, rumiem-ho una mica nosaltres, i intentem descobrir quin és l’evangeli que vivim!.

23/8/08

Una carta des de Tanzània...


Avui us parlaré breument, però intensament, d’un bonic correu electrònic que ens ha enviat en Joan Morera, un seminarista del bisbat de Girona que està fent una experiència a Tanzània amb els Missioners d’Àfrica (Pares Blancs). Em permet-ho el luxe de fer-ne públic una part, perquè l’ha enviat a una llista comuna i, per tant, amb la intenció de fer-lo arribar al número més gran de persones.

En un moment del correu diu el següent: “Puc assegurar que l'arrelament en un present complex i imperfecte m’està essent clau per a prendre criteris, esdevenir tots plegats completament nadons per tal d'acollir amb prou tendresa tot allò que, des d’aquí, es viu, i que costa de pair. El dia a dia s'enduu estones de monotonia i de sorpreses (...) com la d'ahir, realment penetrant i desconcertant, visitant la família d'un escola, el pare de la qual havia mort d’un atac de cor. Nit, fosca, misèria escandalosa, dolor, confiança, agraïment profund. No sabria explicar-ho prou, el que passa a cada cantonada, a cada cor de cada africà que descobreix a Déu en els fets i per damunt dels fets, que confia malgrat ser sempre ovelles que ningú cura”.

No hi afegiré cap més comentari, perquè és prou sucós per ell mateix, i dóna bones pautes de reflexió. Senzillament agrair-te, Joan Morera, que amb aquesta senzilla carta m’has recordat, una vegada més, que si estic a París no és, per res més, que per acabar treballant enmig d’aquest poble africà. Que estic estudiant i pregant per esdevenir, en la mesura del possible, una simple alenada de l’amor de Déu que guareix les ferides, però que també en cerca les causes per transformar-les.

PS: La imatge triada expressament és per mostrar-vos que ben sovint, ens quedem amb allò tòpic i típic, però potser hem d'aprendre a fer com en Joan i la girafa, que han alçat el coll i han mirat una mica més enllà...

22/8/08

La casa on visc...


Sí, ja sé que algú dirà, home parlar d’una casa? Però és que val la pena! I val la pena, no només per què té el jardí privat més gran de París: Oh là là!! (Sí, a vegades un fa una opció, i després la vida et porta per altres camins...), i perquè està molt ben arreglada, amb una biblioteca asiàtica de les millors de França i d’Europa!.

Però val la pena, sobretot per la gent que hi viuen. Ja us ho aniré explicant en petites dosis, perquè son moltes les coses que hi estic aprenent, però avui sobretot vull destacar-ne els propietaris: Són els Missioners de les Missions Estrangeres de París, coneguts com els MEP, i que durant més de 300 anys han donat la vida (són molts els màrtirs que tenen), a gairebé tots els països de l’Àsia.

És increïble la quantitat d’asiàtics que passen per la casa, amb un fort agraïment per tot el que han fet aquests missioners francesos: des d’hospitals a escoles, des de gramàtiques de la llengua a promoció de la cultura local amb totes les seves varietats... i tot per què? Doncs per amor! I això és extraordinari.

Us puc assegurar que son una gent ben senzilla, que no volen destacar amb res, i de sobte, per casualitat, te n’assabentes que han estat condecorats amb no sé quantes medalles del mèrit, que als països on han treballat son figures reconegudes, que... i ara els veus aquí, ja grans, asseguts a la capella, pregant agraïts perquè, senzillament, han fet el que havien de fer.

Ai, tant de bo algun dia, també nosaltres puguem, ja grans, asseure’ns confiats davant del Pare i dir, senzillament: Hem fet el que havíem de fer.

El vostre corresponsal a París, Joan.

21/8/08

Va de llibres...


L’estiu es va acabant, i per tant és poc el temps que ens queda per aprofitar-lo, però no per a fer moltes coses, no! Sinó per agafar-nos-ho amb calma i llegir alguna cosa interessant. A mi, personalment, m’han impressionat sempre: La Ciudadela, d’A.J. Cronin, la vida d’un metge entre la dura vida dels miners, així com La ciudad de la Alegria, de D. Lapierre, de la qual la versió en pel·lícula tampoc està malament.


Però un dels llibres que he llegit darrerament, és L’alquimista, de Paulho Coelho. Suposo que molts de vosaltres ja l’haureu llegit, perquè és realment conegut, però si encara no ho heu fet, us el recomano. M’ha encantat. És un llibre que parla de la vocació que cada un té, aquella crida que Déu ens fa i que hem de seguir si volem ésser realment feliços. L’autor evidentment no parla en termes de vocació, sinó de Llegenda Personal..., però bé, és el mateix. I ens parla, sobretot, d’un tema que en mi és força recurrent, el parar-se per escoltar que ens diu el cor. Així, en un moment determinat diu: “El teu cor mai estarà callat, i encara que facis veure que no el sents, estarà dins teu repetint sempre el què pensa que has de fer. Si coneixes bé el teu cor, coneixeràs els teus somnis, pots provar de fugir d’ells per por, però no ho aconseguiràs! Val més, doncs, escoltar el què et diu”.


Que bonic! Hi vosaltres? Als més grans, si ara us preguntés quin era el vostre somni de joves, què em respondríeu? L’heu realitzat? Si la resposta és: Sí, perfecte! Però si és: No, perquè? De què vau tenir por? I vosaltres, els més joves, no tingueu por! Escolteu que us demana el vostre cor, què us diu Déu a cau d’orella, i aneu endavant! Perquè a aquell que segueix el camí del seu cor la vida li somriu. Sempre!

19/8/08

Peregrinació fluvial


El passat 14 d’agost al vespre vaig tenir la sort de poder participar a la peregrinació que es fa sobre el Senna, a París, en ocasió de la festa de l’Assumpció. Us puc assegurar que em va impressionar, perquè si bé, en un principi, hi anava una mica mogut per la curiositat, mica en mica em vaig deixar transportar més i més per el bonic significat d’aquell acte.

Eren ben bé les 8h del vespre, quan passava davant nostre la imatge de Notre Dame de París, preciosa. Darrera seu el bisbe auxiliar de París i el bisbe secretari d’estat del Vaticà, amb els preveres i els laics, que vam començar a caminar al costat del Senna per dirigir-nos a les barques que ens havien de portar. De sobte el cel es va ennuvolar i va començar a ploure. Primer fluix, però després, va començar amb una força que em feia témer que tot es suspendria, perquè més que una peregrinació fluvial era una peregrinació pluvial. Però aquí va començar la meva sorpresa: la gent continuava allà, cantant i resant, gent de tot arreu, com es podia deduir pel color de la pell i pels accents. Ells havien vingut per alguna cosa més que per simple curiositat. Jo també m’hi vaig quedar. I com que anava una mica perdut, i no sabia com funcionava això de les barques em vaig trobar, de sobte, muntat a la primera barca, on anava la imatge de la Mare de Déu, els músics... Genial!. No us podeu arribar a imaginar que sent un, de sobte, passejant sobre el Senna, de nit, amb 6 barques més carregades de gent amb espelmes, cantant i resant a la Mare de Déu. I jo, dret damunt la barca, sol davant aquella imatge imponent... i plovia, i feia fred...

I em vaig anar deixant portar per un cert romanticisme que em va permetre de tornar a sentir, amb tota la força, aquell primer moment d’enamorament que em va portar a començar aquesta aventura. I ja no m’importava ni el fred, ni la pluja, ni la soledat...

Va, i prou, que després no ho llegiu tot. Total, que va ésser una bonica pregària en un context preciós, i com no, va acabar menjant una bona crêpe de xocolata calenta, que el cos ben bé m’ho demanava.

17/8/08

Sé en qui he cregut...

Benvolguts, començo amb senzillesa aquesta “aventura” dels blogs. Sí, ja fa temps que en llegeixo alguns, i em sembla una bona idea per compartir amb els altres allò que el nostre cap va rumiant. I pot molt ben ésser que us pregunteu: I perquè un blog ara? I, perquè aquest títol? Doncs son dues coses ben senzilles de respondre:

Perquè ara? Doncs perquè mai havia tingut tant de temps com ara. I és que en aquests moments estic a París per aprendre el francès. Sí!. Resulta que si no hi ha res de nou i tot va bé, després de Nadal marxaré cap a l’Àfrica, per compartir la meva vida i l’evangeli a una diòcesis del nord del Togo, que es diu Dapaong, i la llengua vehicular, que no la seva, és el francès. És per això que estic a París, una ciutat sobre la qual m’encanta passejar, però que sempre hi ha algun dia, com avui, que el temps no acompanya massa per sortir de casa, i com que ja he acabat els deures m’he dit: Va, perquè no fas un blog?.

Perquè aquest títol? Doncs encara és més senzill. Tot bé d’una bonica carta que em va enviar el meu antic bisbe: Mons. Jaume Camprodon, de qui en guardo un gran record i una gran estima. En aquella carta m’encoratjava a anar endavant en el bonic camí de l’evangeli i en el no sempre fàcil camí de compartir la vida i l’evangeli amb tots els pobles i cultures, i em va dir: Fes teu aquest lema de Sant Pau: “Sé en qui he cregut” (1 Tm 2,12), que també es pot entendre com un “Sé en qui he confiat”. I certament és una frase que m’acompanya sempre, perquè quan apareix alguna por, o algun moment més complicat, penso, senzillament, en qui he confiat, i aleshores només se’n pot derivar una conclusió: Endavant!.
Doncs això, endavant, com endavant espero que vagi aquest bloc en el qual, amb certa regularitat aniré compartint les meves peripècies parisines, i més tard africanes. I res més que això només és per començar, i si m’allargo gaire no trobaré ningú que ho vulgui llegir.