27/9/08

Descobrint Àfrica...


Avui, circumstàncies de la vida, he tingut la sort de poder-me comunicar amb un jove missioner que acaba d’arribar a l’Àfrica, a Benin, justament, i hi ha arribat amb una il·lusió i una força increïble. M’ha dit que quan hagi “aterrat” de veritat m’enviarà el què ha sentit. I vés per on, com no, que m’ha entrat nostàlgia d’aquesta Àfrica que ja voldria trepitjar, d’aquesta Àfrica que m’ha captivat el cor... I així, en un dia assolellat de París, després de passejar per alguns dels seus bonics jardins, he retrobat un dels escrits que vaig fer després d’anar a conèixer els missioners de Moçambic. És antic i ja va ésser publicat, però m’ha fet il·lusió compartir-lo de nou amb vosaltres.

“El primer que em ve al cap, però és el meu primer contacte amb l’Àfrica, i és que després de la il·lusió inicial, tot caminant pels seus “carrers”, no podia fer res més que sentir-me culpable. Sí! Culpable de tot el seu sofriment!. Com podia viure jo aquí amb tant de benestar! ¿Com era possible que per a poder mantenir el meu nivell de vida tantes persones ni tan sols tinguessin allò més necessari per a viure? Ja entenc que per a molts de vosaltres, tot el què pugui dir no afegirà res a tot el què ja s’ha dit amb anterioritat, i segurament serà quelcom que ni tan sols us afectarà, almenys a llarg termini. Però en mi s’ha produït un canvi substancial, perquè ara, cap comentari o imatge del tercer món pot passar pel meu davant sense afectar-me profundament, ja que totes aquelles persones que fins ara m’eren anònimes han adquirit un rostre concret.
El patiment en abstracte s’ha encarnat!. No puc sentir parlar de fam sense que em vinguin a la ment aquells nens cadavèrics de mirada perduda, acompanyats de joves mares encorbades pel dolor, sentint-me colpit, destrossat... mentre jo, engreixant-me, sé que cada gram del meu sobrepès, és un gram que mancarà al meu germà, un gram que m’avergonyirà el dia que em trobi amb Déu cara a cara. I què més podria afegir dels orfenats, i la mort, omnipresent arreu amb els estralls de la SIDA i la malària... I amb tot dels seus llavis un somriure, sovint tímid; de la seva boca una paraula amable, sovint vergonyosa; de les seves mans una acollida, sovint suau, gairebé fugaç; de la seva mirada un agraïment, amagant potser, l’incipient desig de poder entendre perquè m’havien d’agrair quelcom..., i era jo qui em sentia tímid, avergonyit, fugaç...mirant fit a fit el dolor del meu germà, sense acabar de comprendre que tal volta, mai havia estat tant a prop de la mirada de Crist.

Així mentre escric el què més m’ha sorprès, no deixo de poder escriure: “¿Què hi faig encara aquí, davant del meu ordinador, enlloc de quedar-me allí, davant dels meus germans més necessitats? ¿Com em puc acostumar de nou al ritme diari, tot queixant-me de les petites molèsties burgeses de la nostra societat?” Potser intento oblidar, per por, que una nit, a Changara, a la missió de Mn. Albert Font, un jove em va preguntar: “T’agradaria ésser negre?” I deixant de banda tot aquell romanticisme, tal volta adolescent o immadur, amb el que vaig marxar a l’Àfrica; després de veure el sofriment d’un continent que gemega i mor, sense ni tant sols alçar la veu...; caminant avui pels nostres carrers envoltat d’immigrants subsaharians: deixats de banda per la nostra societat, esporuguits, sense papers, maltractats, humiliats, morts a les nostres “fronteres”... no goso obrir la boca, i només em resta, adonar-me que avui, Crist és aquest africà, aquest immigrant. Per això, davant la pregunta, només puc respondre: “Jo, avui, no seria digne de ser africà!”.
Aquell vespre, però, assegut al costat d’aquell jove, gairebé nu, descalç damunt la terra erma de Changara, sota el bonic cel africà, només vaig poder restar en silenci. No sabia si acabava de despertar del somni que m’havia dut a l’Àfrica, trencant tots els ideals que m’havia forjat, o si començava un nou somni: el d’intentar començar, finalment, el camí de l’abaixament, tot apropant-me més a Crist, per apropar-me més als meus germans africans. Aquella nit vaig plorar amargament. Aquella nit, HAVIA TORNAT A NÉIXER.
Vinga, i res més, excepte un consell final: Escriviu les vostres vivències, poseu sobre un paper allò que sent el vostre cor. Us ajudarà a aclarir-vos i a comprendre millor els sentiments que viviu. I de tant en tant, com un present, podreu recordar allò que un dia us va fer vibrar de veritat.

22/9/08

Tardor a París.

Benvolguts, ja ha començat la tardor, i tant que sí! I aquí a París, també!.I vés per on, que a aquest garrotxí que us escriu li va entrar una certa nostàlgia de la seva terra, dels colors dels arbres, de l’olor de la terra humida... I decidit, dissabte vaig anar a descobrir un altre racó impressionant d’aquesta ciutat de París:El bosc de Boulogne i el jardí de Bogatelle. És increïble, un hi arriba amb metro, deixa la ciutat, i de sobte...

De sobte el silenci. I el sol abraçant-te em feia tornar a sentir al meu voltant la vida com s’adormia calmosament pel pas de l’estació. I això em va fer somriure, i alçant els ulls a Déu, no vaig poder fer res més que dir: “La meva ànima s’ha enamorat de Vós”. Sí, senyors! I em vaig adonar, una vegada més, que tot i que cada cop prenc més consciència de les enormes injustícies que pateixen tantes i tantes persones del nostre voltant, no puc deixar d’ésser un gran enamorat de la vida. I no puc parar de donar gràcies a Déu per aquesta obra que ens ha regalat, i no puc parar de pensar què puc fer per tal que les persones del meu voltant la descobreixin.

Bé, ja ho veieu que avui estic una mica més poètic, però és que em sembla que si de tant en tant la gent s’aturés a escoltar la terra com batega, si de tant en tant la gent s’aturés per deixar-se abraçar pel sol, si de tant en tant la gent s’aturés per adonar-se que no ha fet res per merèixer un regal tan gran potser, aleshores, amb un signe humil, només els hi quedaria donar gràcies a Déu per la VIDA, i cercarien la manera de poder fer que totes les persones poguessin gaudir, dignament, d’un do tan gran.

No malgasteu, doncs, la vostra vida, no la feu passar de pressa, atureu-vos i contempleu, atureu-vos! I us adonareu no només que el sol us diu bon dia, i que la lluna us diu bona nit, no només que les estrelles us piquen l’ullet o que els arbres us saluden tot passant, sinó que us adonareu que al vostre voltant hi ha moltes persones que senzillament us demanen una mica d’amor. Estimeu i deixeu-vos estimar, i de ben segur que també esdevindreu uns enamorats de la vida. Estimeu i deixeu-vos estimar, i haurà començat una revolució silenciosa que serà capaç de canviar el món.

Des de París, des de la ciutat de l’amor, una abraçada.

19/9/08

Des de Tanzània 2...


Benvolguts, torno a aprofitar la sort que tinc de conèixer en Joan Morera, que m'ha tornat a enviar un bonic article des de l’Àfrica, a tall de resum d’una experiència que no oblidarà mai més, i que li ha obert, encara més si és possible, la dimensió d’un Déu que es transparenta en els més petits de la nostra societat. És per això que us adjunto un petit fragment del seu escrit, per compartir, amb tots vosaltres, espurnes d’un evangeli que es va obrint pas arreu del món..

en desenes d’encontres he quedat desarmat per la tendra veu dels més xics i per la fonda mirada dels més vells, carregats d’arrugues i de generositat desbordant malgrat viure en una cabanya de planxes rovellades. He quedat tocat per l’alegria encomanadissa i l’acollida de la mare de’n Frenk, que habita literalment submergida en turons de deixalles i putrefacció. M’ha colpit el somriure i la bondat d’en Timoty malgrat la seva absoluta orfandat i indigència, subsistint dins una sola habitació precària (...) i per la paciència de tants en el meu dur aprenentatge del swahili.
En definitiva, comprenc que Jesús es manifesti a través dels més humils i sofrents, els preferits: així ens crida cap a una baixada que els inclogui, que no els exclogui, assegurant que tots arribem a ser u.
Els africans m’han educat: no és la quantitat, sinó la qualitat, la que importa! Tota una bomba, per al nostre dia a dia europeu.
Per acabar, un pensament missioner. Cosia els forats enormes d’una tela mosquitera, i pensava que les injustícies i el dolor africà sols es poden adobar amb la mateixa paciència que aquell fil requeria, punt per punt, per a tancar els forats. Però sempre hi ha poderosos que, barroerament, esquincen la tela, sense pensar en ningú més.
Per això, l’esperança no prové de la quantitat numèrica de les ajudes, sinó d’aquest desplegar l’Evangeli des de la humilitat i el compartir, des la germanor i el diàleg, però també en la denúncia profètica i el treball per la justícia. No és això el que, avui en dia, es podria anomenar Regne, el nom de Déu?. Precisament el nom que tots estem buscant.

Moltes gràcies Joan

16/9/08

El Papa a París 2!


Benvolguts, volia fer-vos una crònica de la visita del Papa, explicant-vos i comentant-vos el que ha comentat, però bé... em sembla que és una feina massa extensa, perquè la veritat sigui dita, n’ha dit moltes de coses, i algunes de molt ben dites, sí! Si podeu llegiu els diferents sermons i xerrades, així com el discurs d’en Sarkozy, que ja us vaig avançar que valdria la pena!!.

Total, que la visita la vaig viure ben intensament i de manera ben entretinguda, perquè intentar ésser voluntari, amb el meu súper nivell de francès i la gentada que hi havia... es veia a venir el resultat final: fracàs!!! Però amb bon humor, eh? Per tant aquest tema també me’l salto, i vaig a tocar-ne un de diferent, el Papa!. Perquè si us haig de dir la veritat aquesta visita m’ha servit per canviar la imatge que tenia d’aquest Papa d’un home intel·lectualoide i fred, perquè? Tres situacions que vaig viure a la missa dels Invalides, on vaig tenir la sort de poder asseure’m ben a prop de l’altar, i tenir una visió de l’esplanada increïble...! La foto que us adjunto em veureu al lateral, perquè després no digueu que no teniu “homes influents” a Girona. Quines són aquestes tres situacions:

1- A l’hora del sermó. Un sermó molt ben travat i que volia generar il·lusió. En un moment determinat va dir als joves, com ja havia fet Joan Pau II: “No tingueu por de seguir al Crist”, i just en aquest moment va fer un breu silenci emocionant, se li va notar un no sé què a la veu que ens deia: a vegades, jo també tinc por, joves!. Sí, també tinc por d’equivocar-me, també tinc por de no saber guiar l’Església, tinc por del vostre futur... i de sobte se’m va presentar tan humà, tan proper...

2- A l’hora de la comunió. Anava donant la comunió amb més o menys devoció com fan tots els que distribueixen la comunió a la missa, però en dos moments especials, va parar, va somriure i va fer el senyal de la creu a les dues persones: un petit que la seva mare va dir que feia la primera comunió, i a una nena amb Síndrome de Down. Sí, als dos més petits de la cua, a aquests dos, va canviar el rostre seriós per un rostre proper, amable, acollidor...

3- Al final de l’eucaristia. Va ésser impressionant com tots els capellans van acostar-se al Sant Pare, gairebé en un acte idolàtric que a mi no m’agrada gens, per la qual cosa em vaig quedar dret al meu lloc, somrient mentre mirava a tota aquella gent, i juntament amb en Satoshi, un japonès que viu a la mateixa casa que un present, vam anar cap a la sagristia. Pel camí, com que no vam anar pel lloc correcte del tot, com sempre, ens vam trobar el Papamòbil, i ens va fer gràcia veure’l. Anàvem encara revestits, amb l’estola que ens havien regalat, i va sortir el Papa ben protegit d’un munt de gent, nosaltres dos ens vam apartar una mica més enllà, i la comitiva es va posar en marxa. Aleshores el Papa va baixar la finestra del cotxe i nosaltres li vam dir: Merci, bon voyage!. En aquell moment, l’home ens va saludar amb un somriure relaxat en un rostre cansat, però un somriure que ens deia: endavant, val la pena.

I el silenci, el somriure i l’aproximació als més petits, em va fer veure’l més com un gran avi de l’Església, en el sentit positiu de l’avi de família que veu la família com creix, amb els que marxen bé i els que no tant, i que els estima, allunyat d’aquella imatge de guardià inefable de tots. Me’l va aproximar en una dimensió més humana, que em va agradar molt més. Potser, després, el dia a dia de la realitat, me’l tornarà a situar a la imatge del dur guardià de l’ortodòxia, però almenys, per un instant, hauré descobert una dimensió del Papa que desconeixia. I m’ha permès somniar...

11/9/08

El Papa ve a París...!


Sí, a París es prepara una festa gran, perquè aquest cap de setmana hi ha la visita del Papa. L’agenda es presenta apretada, i són moltes les activitats que s’han muntat. Ja us ho explicaré amb detall, perquè m’han convidat per anar a fer “le Chemin de Lumière”. Jo no sé massa bé de què es tracta, però com que em van parlar tan ràpid, amb l'accent de París i per telèfon, vaig dir “oui”, sense saber ben bé a què deia sí. Coses de l’idioma!.

Amb tot, serà interessant, sense dubte, el trobament amb el món de la Cultura que hi haurà aquest divendres. Es preveu que es parli del tema de la laïcitat de l’Estat, en referència a les paraules que va dir en Sarkozy, el president de França, durant la seva visita a Roma. Un tema que a casa nostra, també se’n parla sovint. Veurem com ho enfoca. I finalment el dissabte la missa a l’esplanada “Des Invalides”, que és on hi ha la tomba d’en Napoleó... Un altre lloc per visitar!.

Bé, total, que arrel d'aquesta visita vaig decidir tornar-me a llegir l’encíclica del Papa: Déu és AMOR, ara en francès, per anar practicant, i la veritat sigui dita, m’ha sorprès una vegada més, i en positiu. Potser perquè l’he hagut de llegir més a poc a poc, no perquè tingui més temps, sinó perquè tardo més a trobar el significat de cada paraula al diccionari... C’est la vie!. I me n’han quedat uns breus resums, massa breu diran alguns, però bé, un és aquest que comparteixo amb vosaltres:

“Déu t’estima, però tu no li’n fas cas, i et vas enamorant d’un i de l’altre, d’una cosa i de l’altre, només vols posseir... i de sobte, et vas adonant d’aquest Déu que t’estima i el vas coneixent, i hi parles i al final te n’enamores. I després d’aquesta recerca inicial (eros) es passa a una segona fase amorosa (agape), no centrada en un mateix sinó en l’Altre (Déu), a qui trobo en la intimitat (oració) i en l’acció (servei als altres)”.

Bé, els teòlegs diran que hi ha molt més...! Però a mi, aquest resum, m’ha fet entendre moltes coses.
Va, i prou, ja us explicaré com ha anat la visita. Fins aviat.

8/9/08

La Mare de Déu del Tura.


Sí, què us pensàveu? Que un olotí podria viure un dia 8 de setembre, sense pensar en la Mare de Déu del Tura? Oh là là! És impossible. Per això, des de la llunyania, vull unir-me a tants olotins que avui han fet la visita al Tura, amb una petita reflexió sobre Maria que no és aquella nina de porcellana, que sovint ens han pintat, sinó ben al contrari. Per mi Maria és la dona per excel·lència, perquè és el símbol d’aquesta dona treballadora, lliurada, que davant de les dificultats de la vida, no s’amaga, sinó que acceptant confiadament el què Déu vol d’ella, deixa que la seva vida prengui un tomb inesperat, un gir que la portarà al rebuig dels seus familiars, a la persecució, a la infàmia, i a la incertesa del futur d’un fill que prenia, perillosament, el camí de la creu. Per això és impressionant quan diu: “Que es compleixin en mi les teves paraules!”.

Sí Senyors! Faci’s la vostra voluntat. Perquè Maria ha entès que és perquè no té res a fer prevaler, que és gairebé un infant, que és pobra, que habita un poble ignorat, que no té ni orgull, ni poder, ni riquesa, que Déu l’estima i l’ha triada. La glòria entra així al món per la porta de la humilitat i la pobresa, d’una dona que només té la fe!

I què és la fe? Doncs la fe és saber en qui hem posat la nostra confiança. Saber que hem centrat la nostra vida en allò que és realment essencial, que és Déu. No es tracta de recitar de memòria moltes oracions (que per altra banda ens ajuden en la pregària), sinó que es tracta de dues actituds: Acollir i donar-se. Acollir en la mesura que posem a Déu en el centre, que ens obrim, que deixem un espai perquè l’ocupi. I donar-se en la mesura que qui situem al centre és al germà, a l’altre, al desvalgut...

Aquesta fe, doncs de Maria, aquest “Faci’s la vostra voluntat”, situa a Maria no en un punt més de la història, sinó en el centre mateix d’aquesta, perquè en Maria, cadascun de nosaltres, pot acceptar lliurement de col·laborar amb Déu. No si val dir, que som poca cosa, o que no servim per gaire res, perquè llavors ressonarà amb més força que mai la resposta de l’àngel a Maria: A Déu, res no li és impossible. Es tracta només de posar-se a la disposició de Déu i la resta succeirà.
No importa on em portareu, no importa què diran els altres, no importa, perquè la única cosa que ens importarà com a Maria, serà deixar-nos omplir de l’amor de Déu, i dir senzillament: “La meva ànima s’ha enamorat de vós, em sosté la vostra mà”.

BONES FESTES DEL TURA A TOTS!

5/9/08

Què passa a Tailàndia...?


M’ha arribat el correu d’un company missioner que treballa a Tailàndia, en Fermin Riaño, i que m’explica la situació que estan vivint. Em sembla que és un bon resum del que hi està passant, i que ens apropa, una vegada més, la realitat de tantes persones que estan passant per situacions realment complicades. El deixo en castellà, tal i com me l’ha enviat ell:

La realidad del país se deteriora día a día. El gobierno formado por 6 partidos entorno a los restos del partido del anterior primer ministro derrocado en el último golpe de estado, insiste en mantenerse en el poder en base a la compra de votos a la hora de las elecciones y a la práctica diaria de corrupción. Llevamos 7 días con los jardines de presidencia de gobierno tomados por los manifestantes que desde hace mas de 90 llevaban manifestándose en Bangkok pidiendo la dimisión del primer ministro. Junto a los jardines de gobierno (que hace imposible el que el primer ministro entre a trabajar) están tomados varios ministerios y han sido tomados 3 aeropuertos. Los trabajadores ferroviarios han declarado una huelga de apoyo a los manifestantes y no funcionan las lineas ferroviarias desde hace 5 días. Para hoy esta convocada una huelga nacional de los trabadores de la red eléctrica y de aguas (se prevé que nos quedaremos sin agua y luz en las próximas 24 horas).

Los manifestantes en contra del gobierno que han convocado una campaña de desobediencia civil, cuentan con el apoyo de un buen grupo de senadores y el visto bueno de una gran parte del partido demócrata (en la oposición). El núcleo de esta oposición esta configurado entorno a la figura del rey y los poderes cercanos a la familia real. La división social es grande y el olor a guerra civil no deja de desaparecer en el ambiente. El domingo pasado hubo sesión extraordinaria del parlamento pero no ha dado esperanza alguna que pueda hacer pensar que la situación se puede mejorar.

El martes la confrontación en las calles promovida por los líderes progubernamentales dio un balance de 1 muerto y más de 40 heridos. Fue la excusa para declarar el estado de excepción en Bangkok que ha día de hoy nadie respeta pues las gentes siguen pidiendo la salida del primer ministro y la dimisión del gobierno.

I acaba amb una bonica reflexió que ens fa adonar, una vegada més, que l’evangeli és una força capaç de fer-nos lluitar per transformar la nostra societat:
“En una situación así, Joan, el mantenerse firme en el servicio a las gentes y el facilitar el dialogo entre las gentes de los pueblos es un atarea que se hace mas urgente que nunca. Los políticos y fuerzas sociales no parecen estar dispuestos a ceder un paso en sus posiciones propias. Las gentes son llevadas y traídas de un lugar a otro para manifestarse en favor del gobierno (viaje gratis y 4€ por persona). En los pueblos se sabe quien esta con quien y uno tiene que poner en práctica las lecciones contada por los abuelos y las gentes que pasaron por la tragedia de un país dividido. El anuncio del Evangelio de Jesús se hace aun más urgente en esta situación y la puesta en práctica del mismo no deja de aportar luz y fuerza para la vida nuestra”

3/9/08

Enviament missioner


Sí, la veritat sigui dita per endavant, sóc un home afortunat! Perquè? Doncs perquè en el meu dia a dia, em vaig trobant amb situacions plenes d’esperança, d’alegria, d’il·lusió, que em permeten viure la vida des d’una perspectiva diferent a la de moltes altres persones.

I perquè dic això ara? Doncs molt senzill, perquè aquest diumenge, vaig poder viure l’enviament de tres joves laics missioners. Va ésser ben bonic. Tres joves de 20-25 anys, que ho deixaven tot per anar a treballar en països necessitats durant dos anys: Índia, Nepal i Vietnam. I dir dos anys es diu ben aviat!.

I perquè va ésser bonic? Doncs perquè notaves en el seu rostre una felicitat que es fa difícil d’explicar si no s’ha entès què vol dir la vocació. Si no s’ha entès que del què es tracta en aquesta vida és de descobrir quin és el teu lloc, i què et demana Déu. El problema és que, ben sovint, Déu et demana sortir de tu mateix per anar a trobar a l’altre, i això costa. Però si la gent descobrís que és quan vas a trobar a l’altre és quan et trobes veritablement amb tu mateix i amb l’Altre! Com canviaria tot!.

“Oh, là, là!”, em va respondre un dels joves quan li vaig preguntar perquè marxava. I em va continuar dient: “La veritat no ho sé!. Però sabia que si no hi anava, sabia que si no compartia la vida amb ells, estava negant una part de mi mateix, i sobretot estava dient no, a Algú que em proposava d’anar més enllà, Algú que m’estima i que vol el meu bé”.

Em sembla que no hi calen més comentaris a aquesta “gran” resposta d’un “jove” de 20 i pocs anys!.