29/10/08

Què és un capellà?


Ahir a la classe una noia japonesa, després de presentar-nos i dir quina era la nostra professió, em va preguntar què era un capellà. Era, per a mi, una pregunta nova, perquè estic més acostumat a: Què fa un capellà? I això em va fer adonar que ben sovint a l’hora d’explicar-ho, ho fem en base a allò que fem, quan de fet, el més important és el que som. Així que ben decidit vaig decidir no dir-li que era un home que estava al servei d’una comunitat parroquial, les tasques que feia..., sinó explicar-li el que vaig escriure abans d’ordenar-me de capellà i que deia:

El capellà hauria de ser l’home de les benaurances: L’home feliç perquè és pobre, humil i net de cor, i que arrelat en una profunda vida d’oració esdevé l’home profètic que alça la veu contra les injustícies del nostre món i que per això no té por de ser perseguit, ni ultratjat, ni insultat, perquè ha entès que la seva causa és la causa dels seus germans més petits. I aquesta és la missió del capellà: Estimar a Déu i als altres, i ensenyar a fer-ho, però no des de la teoria, sinó donant la seva pròpia vida per Amor, com ho va fer Jesús. Essent ell mateix pa partit per a molts. I això ho entén tothom, sense diferències d’edat, de llengua o de religió, perquè no podem estimar a Déu que no veiem si no estimem al germà que veiem.

Em sembla que ella no ho ha acabat d’entendre, però m’ha dit: “És complicat, i no sé massa bé si ho he entès, però amb la il·lusió amb què en parles suposo que ha de ser alguna cosa important.”
I he marxat content, content perquè aquesta japonesa havia entès que donar la vida per AMOR és important però, i per posar-hi una mica d’humor, també he marxat una mica trist perquè he vist que encara em cal millorar molt el francès si vull fer entendre alguna cosa més...!
Cuideu-vos i fins aviat, que jo ara me’n vaig a classe a aprendre una mica més les conjugacions franceses...!. Del vostre missioner a París, Joan.

22/10/08

Homenatge a Soeur Emmanuelle


Deixeu-me, avui, fer un petit escrit que serveixi, només, com a homenatge a una religiosa increïble, Soeur Emmanuelle, que dilluns, amb 99 anys, va anar a la casa del Pare. Una casa d’Amor, com ella mateixa escrivia en el seu testament espiritual: “Nosaltres ho sabem, l’Amor és més fort que la Mort. El lligam d’amistat profunda que nosaltres hem nuat junts en l’alegria ja té un valor d’eternitat joiosa”.

I és que aquesta religiosa, anomenada la “santa dels drapaires”, va canviar radicalment la seva vida un bon dia, quan ella tenia 63 anys hi li tocava jubilar-se. Fou aleshores quan va descobrir la seva veritable vocació: donar la seva vida al servei dels més pobres, a les barriades més humils del Caire, on els “drapaires” viuen entre les escombraries per trobar alguna cosa per tirar endavant. I és a partir d’aquell moment, vivint en una petita habitació d’uralita de no més de 4m2, quan esdevé una drapaire més entre els drapaires, una pobra entre els pobres, trobant així, de veritat, al Crist que tant havia cercat. Per això escriu: “Allò que em va sorprendre, a la meva arribada al Caire, va ésser de trobar-me, amb la seixantena d’anys passats, en un món que jo havia ignorat, en un món on jo no coneixia ni la llengua ni la cultura, enfonsada dins aquella misèria material, però, amb tot, sentint dins meu un sentiment d’alegria com jo no havia conegut mai. Havia trobat el meu lloc”.

Avui, doncs, ens deixa una gran religiosa, una gran cristiana i una gran dona. Que ens demana, també a nosaltres, de trobar el nostre lloc. Ella va fer de l’Amor i el servei les divises de la seva vida, gràcies a la qual, avui, més de 70000 infants de les deixalleries dels països més pobres del món tenen unes mínimes condicions per encarar el futur amb una mica més d’esperança.

Una esperança que neix de la profunda convicció que quan la humanitat s’uneix per un projecte en comú és capaç de treure el millor d’ella mateixa. Per això ens deixava com a darrers mots: “Heus aquí la meravella que, més enllà de tota convicció religiosa, política, cultural o d’altre, ens ha unit a tots en una bella harmonia. Sí, vosaltres, els qui treballeu al servei dels més pobres, sou beneïts, vosaltres que sabeu estimar i compartir, vosaltres sou beneïts, perquè sense potser ni saber-ho, avanceu pel camí que porta cap a l’eternitat benaurada on jo us espero dintre del mateix Amor. Vinga doncs, endavant! Que és apassionant de viure estimant!

Bé, i prou, que són moltes les coses que podria afegir, però que ens serveixi, una vegada més, el testimoni d’una persona increïble per comprendre que l’evangeli de Jesús no és per admirar-lo ni per estudiar-lo, sinó per fer-ne vida. Perquè és quan se’n fa vida quan és capaç de donar vida. Això és el què em demostren, a mi, persones com Soeur Emmanuel: l’Evangeli no és una utopia irrealitzable, sinó un bell projecte que quan es viu sense pors ni sense límits, esdevé la millor notícia per bona part de la humanitat.

17/10/08

Per què vull ésser missioner?

Arrel de la jornada del DOMUND, la revista el Senyal, del Bisbat de Girona, em va demanar un article amb la següent pregunta: Per què vols ésser missioner? Comparteixo amb vosaltres el què vaig respondre:
Benvolguts, em feu una pregunta realment complexa i que em genera un munt de respostes, com ara: Vull ésser missioner perquè és la vocació universal de tot cristià; perquè he descobert un missatge alliberador; perquè m’he deixat captivar per un evangeli que em sobrepassa; perquè he trobat un tresor incomparable i l’haig de compartir; perquè he estat estimat per Déu... O senzillament, sóc missioner perquè el bisbat de Girona és missioner.

I és que voldria destacar, una vegada més, que no sóc missioner per un projecte personal sinó per un projecte col·lectiu. El projecte de tot un bisbat que, com ja ha fet i com continuarà fent amb tants d’altres missioners, es desprèn d’un capellà jove per complir, senzillament, el manament de Jesús: “Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli”. Quina riquesa la del nostre bisbat. Quina generositat tan gran. Quan més hi penso, més agraït estic de pertànyer a la comunitat cristiana que fa camí a Girona, amb el bisbe Jaume i el bisbe Carles que m’han acompanyat en aquesta bonica vocació, i amb el bisbe Francesc que m’enviarà en nom de tots. Moltes gràcies.

És cert, però, que no ha estat un procés fàcil perquè, en el camí de la vocació, cal aprendre a escoltar i a respondre afirmativament a la crida de Déu. I això m’ha costat. I m’ha costat perquè deixar la terra que estimo, la llengua en la qual he après a expressar la fe i els sentiments, els amics de tota la vida i la família que sempre m’ha fet costat, ha significat despullar-me de tot i presentar-me a la nova realitat com un infant. Però aquesta és, justament, la vocació missionera: Superar les pors i els dubtes i, amb un gran despreniment i una absoluta confiança en Déu, donar-se sense mesura als altres per Amor.

Que senzill i que difícil alhora!. Situar-se entre els més pobres de la societat per descobrir amb ells la força de l’Evangeli, i lluitar colze a colze per canviar les injustícies que els envolten. Ésser missioner és anar a la recerca de tantes persones senzilles que, sense fer cap mena de remor, sense fer “grans opcions” a la vida, treballen incansablement per tirar endavant una família, per cuidar a l’avi malalt, per acceptar i ajudar al fill que està passant dificultats, o per trobar una petita solució a un llarg etcètera de petites lluites diàries, que em fan adonar que l’opció radical de vida és la seva. I és a ells a qui sóc enviat. A ells, a milers de persones anònimes als nostres ulls, però preferits als ulls de Déu. Persones que no esperen grans discursos sinó, senzillament, una mà amiga que els ajudi, unes orelles que els escoltin, una espatlla on poder recolzar el cap i un cor ple de Déu que transmeti una esperança que no morirà mai més.

És, per tot això, que vull ésser missioner.

10/10/08

Esclaves del segle XXI


La vida no deixa de sorprendre’ns, i molt menys els testimonis, com el que vaig poder escoltar ahir. Ella es diu Ngân, i és vietnamita. Estudiava fins ahir el curs de francès a l’Alliance, i somreia cada dia. Però ahir, ahir el seu rostre va canviar. Li va tocar a ella explicar davant la classe un tema qualsevol, per aprendre a expressar-se en públic en francès. Fins al moment havíem escoltat temes interessants, com la història del Sud de França, o el voluntariat a Israel, però ahir va prendre ella la paraula i ens va dir: Avui parlaré de la situació de les meves companyes a Vietnam.

Amigues, veïnes, cosines, que per marxar del camp es veuen obligades a casar-se amb els taiwanesos que les venen a “comprar”, després de firmar un contracte, obligades per les seves famílies. Elles, ens va dir, marxaven contentes de casa nostra, perquè es pensaven que, com tothom, es casarien amb un home que les estimaria, i que serien felices.

Però res d’això va succeir, i la realitat va ser descoberta quan va tornar una noia amb només 20 kg de pes i totalment fracturada interiorment. La realitat? Doncs, que arribaven a un país on no coneixien ni la llengua ni la cultura, que no coneixien a l’home amb qui es casaven ni la seva família, però on eren, on son, obligades a treballar sense parar, a mantenir relacions sexuals amb els membres de la família, tancades, sense instruir, utilitzades... L’explicació es va estendre més del què teníem marcat, però ningú va dir res, ningú va mirar el rellotge, ningú es va adonar que el temps passava. Ella va acabar l’explicació i es va asseure al meu costat, com cada dia.

A la tarda, hi havia cinema a l’Alliance, una pel·lícula de Louis de Funes, “Le grand restaurant”. Hi vaig anar amb ella. Abans de començar la pel·lícula em va dir. “Quan vaig llegir al diari tot el què els hi passava, no vaig poder parar de plorar”. I llavors va començar la pel·lícula, i vam oblidar, per uns moments, la realitat. I vam riure. Vam riure molt.

Però al vespre, a casa, vaig ser jo qui vaig tenir ganes de plorar. Plorar, certament, per un món que desconec, un món de dolor que em depassa, un món de germans meus que estant patint per tirar endavant, i per als quals, la vida, no és un regal preciós com ho és per a mi. Però, segurament, demà, continuaré resant el Pare nostre, i tornaré a oblidar, una vegada més, què significa aquest “nostre”.

4/10/08

Quan no hi ha paraules.


A vegades hi ha situacions en les que un no sap massa bé com reaccionar. Em va passar la setmana passada, en una conversa que vaig tenir amb un haitià, que vaig conèixer a través d’un amic comú. En un moment determinat de la conversa em va dir: “És pecat robar?” Evidentment em va sortir la resposta ràpida: Sí!. No està bé prendre allò que no és teu. I es va posar a plorar. La situació era incòmode, perquè jo no sabia massa bé a què venia tot plegat.
Després em va explicar que havia vingut a França d’Haití perquè la seva filla estava malalta, i que a Haití no hi havia els medis per guarir-la. Els metges de França li havien dit que si volia tirar endavant, només ho podria fer si es quedava aquí, però... El problema era el de sempre, s’havia quedat sense feina. Com ho faria per trobar un nou treball? Com ho faria per pagar-se un lloguer? Com ho faria per... sobreviure? I va ésser aleshores quan em va dir que només li quedava la opció de prendre algunes coses del supermercat, no pagar al metro... Em vaig sentir indignat!. Indignat per veure com un home, que ho havia deixat tot per l’Amor a una filla, ara es trobava sense res per un sistema excloent. I jo no hi podia fer res, perquè el problema no era de donar o no els diners que jo pogués tenir, i que li solucionarien ben poca cosa i momentàniament, sinó que el problema era estructural.
I no vaig saber dir-li altre cosa que el pecador no era pas ell, el pecador era jo, érem nosaltres, el “primer” món, que havíem creat un abisme entre els pobres i nosaltres... Mentre recordava l’abisme que separava al ric del pobre Llàtzer... I després vaig callar, vaig callar perquè sabia que tot el que diria seria buit, perquè ell marxaria una altre vegada a la seva realitat, a un pis petit, fred i humit, amb una filla a qui guarir, i jo... jo tornaria a la meva habitació calenta, el meu plat a taula i un llibre sobre l’escriptori per estudiar... Però dins meu hi quedava una pregunta: Què hauria fet Jesús en la mateixa situació? Què em demana de fer l’evangeli per canviar un sistema que exclou a la major part de la humanitat?