26/11/08

Aniversari d'ordenació sacerdotal

  • Benvolguts, faig una petita parada en l’explicació que us vaig prometre de la missa d’enviament, perquè diumenge passat, festa de Crist Rei, va ésser el tercer aniversari de la meva ordenació sacerdotal a l’Església de Sant Esteve d’Olot. Per a mi, un motiu de festa i d’alegria doncs, cada any que passa, estic més il·lusionat i més content d’haver respost sí a la vocació de capellà.
    Per això he volgut compartir amb tots vosaltres, un petit poema (més o menys), que vaig escriure a Solius quan em preparava per l’ordenació de diaca, i que m’ha acompanyat tots aquests anys:

    “No tinguis por!. És tanta l’alegria que sento als dies previs a la meva ordenació!. Amb tot tinc un cert temor de no poder estar a l’alçada de les circumstàncies. Tant de bo que algun dia fos veritablement la humiliat el que marqués la meva vida. Cal continuar abaixant-me, fer-me més petit, més petit...:

    Obrir les mans i buidar-me.
    Obrir els sentits i silenciar-me.
    Obrir el cor i donar-me.
    Obrir-me a Vós i trobar-me.
    Però no demà, ni tan sols després,
    sinó ja ara, sens por.
    Dubtant només, si es vol,
    per un petit instant,
    si seré digne d’emprendre aquest camí.
    Esperant que, quan arribi l’hivern,
    d’aquesta curta vida,
    viscuda al servei
    de tots els meus germans,
    nu finalment
    de totes les caducitats,
    m’acosti confiat davant del Pare.
    I abans d’amagar-me per sempre
    en un racó d’eternitat,
    pugui creuar-me un breu instant,
    amb Llur mirada,
    còmplice espurna de dos enamorats”.

    Doncs apa, res més, sigueu també vosaltres uns enamorats de Déu i de la vida, que no em cansaré de repetir-ho. Ens saludem la setmana que ve, continuant amb la missa d’enviament.

19/11/08

L'enviament missioner (1)

Benvolguts, dissabte passat, i tot el cap de setmana, vaig viure un dels moments més bonics de la meva vida, doncs es començava a posar, definitivament, els pilars per la partença cap a la missió.
Una vocació que porto al cor des de fa molt i molt de temps, però que s’ha anat construint amb petits retalls de vida, fins a fer-ne el vestit que porto avui. I el vestit m’agrada! Ja no és meu!. Jo em vaig despullar i vaig deixar que els altres em vestissin amb les seves vides, les seves esperances, les seves il·lusions...
He decidit, doncs, en les properes setmanes, compartir amb tots, el què molts vam poder compartir a la parròquia de Sant Josep, la missa d’enviament, i començo posant-vos l’escrit que va llegir la Núria Sanllehí en nom de la parròquia. A tots ells moltíssimes gràcies:

"Amic nostre, ens és molt difícil acomiadar-te. No t’ho amagarem, ens fa patir que marxis sol a un lloc tan llunyà, a una terra i una cultura per nosaltres desconeguda...
Voldríem per una vegada ser egoistes i lligar-te fort a les nostres vides perquè no marxessis i ens continuessis fent feliços amb la teva presència com tots aquests anys al teu costat...
Això és el que ens agradaria, Joan! Ens agradiaria tenir-te per egoisme... però sabem que no t’ho podem fer, que no t’ho hem de fer...
Tens el cor tocat per Déu, Joan, ho saps i no t’ho pots quedar per tu sol, ho has d’anar a explicar a qui pateix... Explica’ls-hi Joan, com Déu t’estima. Explica’ls que Déu se’n recorda d’ells i que mai els abandonarà. Explica’ls que Déu resta en ells,...
Explica’ls estimat amic, que hi vas de part de Déu, d’aquell Déu que es rebaixa, que es commou davant les desgràcies i que posa el seu gra de sorra per contribuir a fer una humanitat més justa i fraterna... Explica’ls Joan, que aquest Déu que tu tant t’estimes és un d’ells, un Africà!.
(...) No t’oblidis mai de nosaltres, Joan, sacseja’ns amb el tue testimoni d’amor i fes-nos més propers als preferits de Déu... el teu sí a Déu i als pobres ens toca el moll de ‘os de la nostra fe... sabem el que hem de fer, però ens frena vés a saber què."

11/11/08

Dissabte, enviament missioner!



Sí, aquest dissabte, finalment, a la parròquia de Sant Josep, el bisbe Francesc presidirà la celebració de la missa d’enviament a les missions!. No us podeu pas ni arribar a imaginar la il·lusió que em fa que arribi aquest moment, un moment ple de fe i d’esperança, un moment ple d’il·lusió i de projectes a realitzar, un moment, en definitiva, ple de Déu, ple de vocació, ple de ganes de compartir la vida i l’evangeli amb els meus germans del continent africà. Però va, avui, enlloc de grans discursos, us adjunto el programa que ha preparat en Jordi Callejón, amb la gent de la parròquia. No sabeu la sort que tenen de tenir un vicari com en Jordi, que us puc assegurar que treballa incansablement!!!. Ep, però si hi ha un bon vicari és perquè hi ha un bon rector, eh? Que amb Mn. Pere el vicari sempre es sent confiat i recolzat!. També moltes gràcies.

Després de la celebració ja us explicaré com ha anat tot!.
Bé, la intenció era posar-vos el tríptic, que és preciós, però no me n'he pas ensortit. El programa és el següent:
Divendres 14 de novembre

Lloc: al Casal Cartanyà (Antich Roca 38)

20’30 Cine fòrum
22’00 Sopar Tertúlia

Dissabte 15 de novembre

De les 16.00 a les 18.00

  • S’inicia la tarda a la parròquia de Sant Josep
    Jocs, dinàmiques i experiències africanes per a nens i joves (de 4 a 17 anys)
    Obert a centres d’esplai i a tothom qui vulgui.
  • Cafè tertúlia per als adults.
    (de 18 a 120 anys)
    De les 16.30 a les 18.00 al
    Casal Cartanyà.

  • Eucaristia d’enviament d’en Joan Soler al Togo
    19.00 a la parròquia de Sant Josep de Girona.
    Presideix el nostre Bisbe Francesc.
    A l’acabat de l’eucaristia refrigeri i salutacions.


5/11/08

"Diari d'un rector de poble"



Benvolguts, acabo de llegir-me el llibre de G. Bernanos, “Diari d’un rector de poble”, que tot i ésser en la seva versió francesa i per tant, amb moltes paraules que encara no he acabat d’entendre (vaig avançant però encara em falta una miqueta, eh?), m’ha encantat. I m’ha agradat perquè, tot i que m’ha deixat un regust ben estrany, d’alegria i de tristesa, de malenconia i d’esperança..., em sembla que no deixa de ser, encara avui, el reflex de molts cristians. Perquè? Doncs perquè exteriorment expressen una tristesa que no es correspon amb l’alegria de l’evangeli.

Així, en aquest rector de poble, marcat per una senzillesa i humilitat extraordinària, les persones que l’envolten el perceben com un home malaltís, asocial, simple... fins i tot ell mateix s’hi arriba a sentir, i no se n’adona, fins al final de la seva vida, de la bona notícia que porta a dins. Un final extraordinari quan, acabant al darrer lloc, acompanyat de persones que han “fracassat”, diu: “És més fàcil del què sembla odiar-se a un mateix. La gràcia està en oblidar-se. Fins i tot si tot orgull estigués mort en nosaltres, la gràcia de les gràcies seria d’estimar-se humilment un mateix, com no importa quin dels membres sofrents de Jesucrist (...) Tot és gràcia”. Que bonic!.

És justament d’això del què es tracta, és a dir, de descobrir-nos amb tota la nostra humilitat i petitesa, descobrir-nos pobres, per entendre el què el mateix autor escriu: “El Crist, esposant a la pobresa, ha elevat de tal manera el pobre en dignitat que mai ningú el podrà fer descendir del pedestal on l’ha instal·lat”. Us n’adoneu? Déu ens ha instal·lat en un pedestal on serem feliços: Feliços els pobres, els nets de cor, els qui tenen fam i set de justícia..., però nosaltres, sense entendre que estem a dalt de tot, no ens cansem de voler ascendir, i en aquesta teòrica “ascensió” és quan ens enfonsem al pou de la nostra tristesa i vanitat.

En definitiva doncs, el què em queda al final d’aquest llibre de Bernanos és també Mc 10,45, és a dir, deixem-nos de cercar-nos a nosaltres mateixos, oblidem-nos i anem a l’encontre de l’altre: “Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom”.