17/12/08

Que l'esperança us ompli d'alegria

Benvolguts avui, i de manera breu, doncs ja estic fent bosses per tornar a Olot per passar el Nadal, deixeu-me comentar dos fets ben senzills, però que m’han arribat al cor. Es tracta, en primer lloc dels joves de la parròquia de Sant Josep de Girona. I perquè vull parlar d’ells? Doncs perquè atabalats com estan en mil i una activitats, treballs, estudis..., van decidir, em sembla just de dir que animats pel sempre increible Pep de Ribot, i pel treball immens de tots, que era possible donar el seu temps per fer, ni més ni menys, que un CD de nadales. CD que després vendrien i que amb els diners que recollirien, els donarien a alguna causa benèfica. En aquest cas van decidir col·laborar amb el Togo, al lloc on jo aniré de missions, en els projectes que s’hi estan realitzant.

Però de tot plegat, el què més vull destacar, no és si recolliran més o menys diners, si les nadales estaran més o menys ben gravades (que per cert, segur que estan genials, doncs els de Sant Josep tenen unes veus, senzillament, precioses!), sinó perquè han estat capaços de mobilitzar-se per una causa que creien noble, han vist que amb un gest senzill es podia canviar la realitat de moltes persones, han cregut i han posat en pràctica, de veritat, que un altre món és possible. Com deia l’Esteve Bosch, un dels monitors:

Aquest any tinc un somni ja fet realitat: per primera vegada a la meva vida faré de Rei Mag. Un bon dia de l'any 2009 un africà rebrà un regal meu: potser serà un llibre per alfabetitzar-se, o bé un tros de pa per alimentar-se, o encara millor un got d'aigua per hidratar-se o també una feina per treballar (...) No us faria il·lusió pensar que per cantar unes Nadales aportem un gra de sorra immens per tal d'ajudar a un continent que cada cop sembla més condemnat??? Pel sol fet de poder compartir aquest Nadal, a mi, me'n fa molta

I llegint aquestes paraules ressonava en mi Rm 12,12: “Que l’esperança us ompli d’alegria”.

La mateixa alegria que desprenen les parròquies de Blanes que s’han agermanat amb la nova parròquia que neix a Dapaong (Togo), i que també han treballat de valent per fer present la dimensió missionera a la seva ciutat, amb una panera que fa goig de veure, i on diumenge aniré a compartir amb ells l’eucaristia.

A tots vosaltres Sant Josep i Blanes (Els Pins, Santa Teresa i altres), moltes gràcies, moltíssimes gràcies, perquè el millor que haureu fet aquests dies és, sense cap mena de dubte, donar amb alegria, i tal i com ens diu 2Co 9,7: “Déu estima al qui dóna amb alegria”.
Molt bona setmana a tots!.

10/12/08

Era a la presó i em vinguéreu a veure...

Benvolguts, avui deixeu-me comentar una petita experiència que em va fer molt de bé. Diumenge passat el consiliari de la Presó de La Santé de Paris em va convidar per anar a preparar l’advent fent especial atenció als de parla hispana, i confessar aquells que en tinguessin necessitat.

De fet, feia molt de temps que tenia ganes de conèixer la realitat de la presó, ja a Girona, amb els del CCU se’m va oferir la possibilitat diferents vegades, però mai vaig trobar el moment. Però vés per on que, aquí a París, amb un ritme molt més tranquil (per a mi, no per als pobres parisencs!), he tingut el temps d’anar-hi i en dono gràcies a Déu. Perquè?

Doncs perquè he descobert una nova realitat que no coneixia i que, com sempre, m’ha ensenyat un munt. D’entrada la precarietat d’aquesta presó antiga de París, on la capella era una vella sala de gimnàs adaptada per l’ocasió, amb un altar senzill, uns bancs vells, unes parets despintades i tres petites finestres que et permetien veure un mur immens i després el cel, que et donaven, al mateix temps una sensació estranya de tancament i d’obertura al mateix temps... i una quarantena llarga de presoners de diferents nacionalitats, i bastant joves.

La celebració va ésser viscuda, cantada i alegre. Després de les confessions vam tenir un temps de parlar amb els presoners. Les confessions van ésser precioses, però evidentment no en parlaré. Si que parlaré de la xerrada posterior, doncs va donar molt de sí, perquè et trobaves amb persones senzilles, majoritàriament immigrants, que estaven a la presó per fets generalment petits ocasionats, massa sovint, per una vida que no els és fàcil. I voldria destacar les intervencions de dos presoners, que per mi demostren la grandesa de l’home i d’un Déu que es fa present en els llocs més amagats:

- Sabeu què mossèn, jo sóc immigrant, i aquí la gent no m’ha rebut massa bé. Amb tot jo crec de veritat que Déu és el nostre Pare, i que tots nosaltres som germans. Això és el què he ensenyat als meus fills. Per això em sap greu d’estar a la presó, perquè als meus fills els hi costa molt d’entendre que els meus germans m’hagin tancat només per prendre’ls un menjar que nosaltres necessitàvem i que a ells els sobrava. Com explicar què vol dir robar, quan el què prens no és el què els altres necessiten? Com explicar què vol dir estimar, quan a mi no se’m dóna cap oportunitat? Però amb tot, continuo pregant perquè, algun dia, no faci falta que els pobres robin, perquè ja no existiran els pobres.

Bé, va continuar parlant, de molts temes, i els altres escoltaven i assentien. Jo, escoltant-lo no podia fer res més que comprendre que, a pesar de la situació que estava vivint, els seus fills es podien sentir orgullosos d’un pare que els hi havia donat el millor que tenia, la fe, la capacitat d’estimar i la capacitat de perdonar.

El segon, va ésser un jove que s’ha batejat a la presó després d’un bonic procés personal. D’ell, només en destacaré una frase. Preciosa:

- Mai podré agrair prou els camins pels quals Déu m’ha conduït a la situació actual. Perquè ha estat aquí, a la presó, privat de llibertat quan he descobert la més gran llibertat: Déu mateix. Ara, per molts de barrots que hi hagi a les finestres, per molt petita que sigui l’habitació, el meu cor s’ha obert de tal manera a Déu que el meu interior ja no hi ha cap barrera, només un espai infinit d’amor.

I em sembla que no cal afegir-hi res més, perquè com sempre, i una vegada més: Feliços els senzills, els nets de cor, els perseguits... perquè ells veuran a Déu.
Cuideu-vos molt tots, i prepareu també vosaltres els vostres cors durant aquest advent. Fins a la propera, Joan.

PS: Per cert, ja tinc el bitllet d’avió! O sigui que el Togo cada cop és més a prop.

3/12/08

L'enviament missioner (2)

Benvolguts tots i totes, retorno una vegada més al tema de l’enviament missioner, doncs, tal i com us vaig dir, va ésser una festa tan reeixida, que en tinc ganes de parlar-ne i de compartir-la amb tots vosaltres. Avui, us posaré un fragment (o tota si no és massa llarga), de l’homilia del bisbe de Girona, Mons. Francesc Pardo, a qui agraeixo, una vegada més, la seva proximitat, el seu bon fer, la il·lusió amb què va viure aquest acte d’Església universal, i la fe que ens va transmetre a tots. L’homilia deia així:

“A tots, germans i germanes, i molt especialment a tu Mn. Joan Soler que avui, en nom d’aquesta Església de Girona, ets enviat al cor de l’Àfrica actualitzant el mandat de Jesús: Aneu per tot el món, anuncieu la Bona Nova de l’Evangeli. Destacarem tres punts:

1- Els talents confiats pel Senyor a cadascú: Mn. Joan, ens manifestaves en un escrit a la nostra revista diocesana que volies ésser missioner perquè aquesta és la vocació universal de tot cristià, perquè has descobert un missatge alliberador i el tresor de l’evangeli, perquè has estat estimat per Déu, perquè el bisbat de Girona és missioner... i alhora, amb realisme, ens parles també de les dificultats: del despullament que suposa deixar la terra, la llengua, els amics, els costums...
Ens ofereixes la raó més profunda: la confiança en Déu, ESTIMAR SENSE MESURA. I aquesta és l’homilia d’avui, perquè és Mn. Joan qui actualitza la Paraula de Déu (...) i alhora cal deixar-nos captivar i interrogar per aquesta decisió. Jo com a Bisbe, els preveres, els matrimonis, els joves, nois i noies, els nens i nenes... què ens suggereix a cadascú la decisió de Mn. Joan?

2- Aneu a tot el món... Aneu a Girona, ciutat i bisbat, i anuncieu la bona nova, cureu...
Cal que deixem les defenses habituals i les excuses que sovint ens posem i preguntem-nos, cara a cara davant de Jesús:
- Encomano la fe en Jesús al meu entorn... per mitjà de les qualitats que Ell ens ha regalat?
- Tots som enviats, a l’Àfrica o a Girona, a cada lloc on vivim a les persones amb les quals em relaciono... a ser testimonis de la Bona Nova de Jesús.
Cal que ens demanem una vegada més: Què hem de viure, anunciar i manifestar amb la pròpia vida? Doncs que:
- Hem descobert en Jesús aquell qui és el camí la veritat.
- Que és la seva paraula la que ofereix amor, perdó, esperança, sentit de vida.
- Que no hi ha millor Senyor a qui servir, Ell, que ha perdonat, ha retornat la dignitat als marginats, ha valorat els més petits, s’ha identificat amb els rostres sofrents, ha parlat i viscut les benaurances, ha rentat els peus als seus deixebles, s’ha quedat en el pa i el vi quan fem el memorial del darrer sopar, ha donat la vida per a tots, ha estat glorificat com a Senyor de la història.

Cal, per tant, que esdevinguem testimonis. Com? (...) En totes les nostres tasques, en tota la nostra vida, tenint sempre clara la identitat cristiana, no per presumir, sinó per donar raó, amb serenor i respecte del que creiem, vivim i esperem. (...) Perquè les persones esperen, senzillament, el rostre amorós de Déu.

3- La nostra Església de Girona, pobre i necessitada de recursos humans, des de sempre ha compartit el seus béns més preuats, els preveres, amb altres esglésies molt més necessitades.
Es tracta d’una generositat eclesial de la qual, si en som mereixedors és perquè fem servir els talents que Déu ens ha donat, per revifar les nostres comunitats i per fer sentir l’escalf de l’amor de Déu a tota persona, donarà fruit abundant en vocacions al presbiterat, al matrimoni cristià i a la vida consagrada.