8/12/09

Parròquia de Sant Josep i Bon Nadal

Benvolguts, tal i com us deia en el darrer escrit, avui voldria dedicar aquest comentari a la parròquia de Sant Josep. Sí, ja sé que us vaig prometre parlar-vos de l’Àfrica, del treball que hi fem, de la gent que ens trobem... però cal dir, d’una manera ben sincera, que tot el que fem aquí no seria possible sense vosaltres. Sense tanta gent anònima que ens ajuda des de la pregària, des del suport moral i econòmic, des de l’amistat. Són molts i molts els que podria citar, però avui voldria agrair-vos-ho a tots, a partir de la parròquia de Sant Josep, la parròquia on vaig estar-hi de vicari, la parròquia on vaig poder créixer com a capellà, la parròquia que em va enviar a missions, i la parròquia que, el mes passat, va dedicar un cap de setmana missioner per conscienciar a la gent de tota la feina que es fa i la que queda per fer en aquest món que volem que sigui més just per tothom.
El bon Jordi Dalmau, de la parròquia de Sant Josep, escrivia al diari de Girona:
La comunitat parroquial de Sant Josep, de Girona, ha celebrat el primer aniversari del comiat de Joan Soler. Entre els assistents a l'acte hi havia unes senyores de fora que preguntaven qui era el protagonista, ara absent; un noi de la catequesi les va assabentar amb goig: "En Joan Soler és un dels nostres". Sí, noi, tens raó, aquest missioner és un dels nostres. El bisbe i la comunitat de Sant Josep el varen enviar ara fa un any a les missions del Togo”.

Moltes gràcies Jordi, i és que es justament des d’aquesta perspectiva que podreu entendre la carta que els hi vaig enviar, una carta que dedico a tots aquells que feu possible, en el dia a dia, que moltes persones puguin avançar amb il•lusió:

Benvolguda parròquia de Sant Josep, com esteu?
La comissió de joves que s’encarrega del tema missioner m’ha demanat que us fes un escrit, petit, però que em fa una gran il•lusió, doncs des de la llunyania, em permet recordar que vaig tenir la sort de conèixer-vos i de poder compartir amb tots vosaltres moments molt bonics de les nostres vides, i sobretot avui, quan ja farà un any que el nostre bisbe Francesc, en representació de tot el bisbat, i acompanyat per aquesta comunitat de Sant Josep, em va enviar de missions al Togo.
Recordo que aquell dia, en el discurs final, us deia: “Déu, que és Pare, ens recorda que tots els altres són els nostres germans, i ens demana a anar-los a buscar als marges dels camins, per dir-los, senzillament, que Ell continua al seu costat”. Encara no sabia ben bé amb el que em trobaria, amb qui compartiria el meu dia a dia, ni la tasca pastoral que tindria encomanada, però, el que no m’esperava, de cap manera, era trobar uns marges tan grans, amb tants i tants de germans que hi han quedat encallats i en tantes situacions difícils que es fan difícils de pair.
Però avui, no sóc jo qui voldria quedar encallat en el sofriment, que molts de vosaltres ja coneixeu per reportatges de la televisió, escrits i xerrades vàries, sinó que en tant que comunitat cristiana us voldria enviar un missatge d’esperança. Sí. Ho heu entès bé!. I és que si a nivell humà, social, econòmic... l’Àfrica està en un estat realment deplorable, a nivell de fe, a nivell d’alegria, a nivell d’amor, està a uns nivells increïbles. No em seria gens difícil donar-vos exemples de persones que fan de la seva vida senzilla, de la seva vida amagada, un regal constant a Déu, i un testimoni d’evangeli per tot el món. No em seria gens difícil parlar de persones que estimen gratuïtament als seus fills, als fills del seu germà que potser ha mort o ha hagut d’anar a un país veí per guanyar alguna cosa, als fills dels veïns que passen dificultat... que estimen perquè no han après a no fer-ho, perquè no han après a tornar-se egoistes. No em seria gens difícil parlar-vos de les rialles dels més petits, dels somriures dels més grans... No em seria difícil, doncs, dir-vos que l’Església creix perquè ha trobat ja el terreny adobat per una gent que viuen, sense saber-ho, totes les benaurances, d’unes persones que són, sense cap mena de dubte, els preferits de Déu.
I és per això que us puc dir, avui, que si vaig marxar amb una certa nostàlgia de Sant Josep, si us he trobat a faltar durant tot aquest temps, és perquè ara, me n’adono, compartint la vida a la nova parròquia de Saint Paul, una parròquia que comença a alçar-se amb una comunitat viva, il•lusionada, plena de projectes, plena de solidaritat, plena d’alegria, plena de cants... en definitiva, d’una comunitat plena del mateix Esperit que vaig trobar a Sant Josep. Doncs, en el fons, el que he descobert és que, si no m’ha costat massa acostumar-me a aquesta nova església és, segurament, gràcies a tots vosaltres, que em vàreu donar la oportunitat de fer de vicari a una de les parròquies més “africanes” del bisbat.
Continueu bategant amb força, que els batecs del vostre cor ens envien a nosaltres la sang necessària per no decaure. Continueu fent de l’evangeli la vostra guia pel camí, que són molts els racons del món que intenten viure la mateixa utopia, i obriu bé les orelles, perquè si escolteu bé, podreu sentir, també, els cants dels vostres germans africans, els cants d’uns homes i d’unes dones que han posat en Déu tota la seva confiança i que, quan saben que hi ha una comunitat cristiana a Europa que els ajuda i els acompanya, comprenen millor què significa el llibre dels Actes dels Apòstols quan diu: “Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots”.
Una forta abraçada a tots, units en la pregària i en el somni de fer possible, algun dia, que tots els homes i dones de la terra visquin en les condicions que es mereixen com a fills de Déu
.”

Suposo que ara entendreu millor perquè es mereixien aquesta pàgina. I aprofito, finalment, per desitjar-vos a tots un molt Bon Nadal. Per aquí són moltes les activitats que es giren aquests dies, i per tant estaré una mica absent. Amb tot us prometo que tornaré per any nou, per explicar-vos com he pogut viure, aquest any, el Nadal enmig de tants de pessebres que em trobo pel camí, enmig dels pobres d’aquest món, enmig dels rics als ulls de Déu. Un Nadal diferent, el primer Nadal lluny de casa. Però un Nadal en el qual veuré brillar, potser més que mai, la mateixa estrella que un dia va guiar els mags cap a trobar-se amb el més gran d’aquest món en la forma del més petit.
Deixeu-vos guiar, també vosaltres, per l’estrella que us fa desinstal•lar de tants de llocs que, sota aparença de felicitat, no són res més que esclavituds. Deixeu-vos guiar per la veu de l’àngel que dins el vostre cor us anuncia una gran nova, que ens ha nascut Jesús, que ens ha nascut el Salvador, i presenteu-vos, sense por, davant els pessebres de la nostra societat, que n’hi ha, i molts. De ben segur que descobríreu, també, quin és el veritable sentit del Nadal.
Una forta abraçada i BON NADAL.

22/11/09

Tots Sants

Vaig amb una mica de retard, però portem una setmana que l’Internet va al seu aire. Al proper escrit, us parlaré de la parròquia de Sant Josep de Girona, en agraïment per tot el treball que fan, pel cap de setmana missioner que van montar i, en definitiva, en agraïment per tenir una família tan i tan gran en aquesta parròquia que tan m’estimo. Però anem al tema:

És diumenge a la tarda del dia de Tots Sants, que és el dia que aquí, com a casa nostra, es va al cementiri per visitar els difunts. Com que a la parròquia encara no tenim cementiri, doncs acabem de començar, anem a pregar al cementiri de la parròquia de Santa Mònica que és d’on ha nascut la nostra parròquia de Sant Pau.
Són les 14:45h, i agafem el cotxe amb Mn. Ramon per anar-hi tranquil•lament. La processó a l’església començarà a les 15:00h, però com que no som els mossens de la parròquia, decidim esperar-los al cementiri. Deixem el petit tros de carretera asfaltada que té la ciutat i ens endinsem pels seus camins de terra. A tot arreu hi ha vida. Botigues obertes de comerciants musulmans, dones que han preparat algun menjar a casa, la mainada que intenten vendre una mena de gelats que han posat en petites bosses de plàstics... i a mesura que ens anem acostant cap al cementiri comencem a trobar a la gent que hi va. Els més menuts es van aturant als arbres que troben i van fent petits rams de flors, els grans segueixen els seus passos, de tal manera que, mica en mica, el camí es va convertint en un camí de flors. Arribem al cementiri i “aparquem” el cotxe, o sigui, el deixem allà on volem, que no afectarà gaire el trànsit. La porta encara és tancada. Es vol evitar que la gent entri abans d’hora i algú faci algun desperfecte. A fora ja hi ha gent que espera. Un a un saluden a Mn. Ramon, que havia estat el seu rector. Una dona gran, asseguda a terra, s’enfada amb un infant perquè ha passat per darrera seu sense saludar. Al país moba, no es passa mai darrera ningú sense dir-li res, és com si li desitgessis un mal.
Parlem amb uns i amb els altres mentre esperem. L’ambient és festiu, fins que comencem a escoltar els cants i els tam-tam, senyal inequívoca que la processó està arribant i que és necessari que ens arraconem per deixar-los passar. La senyora gran recull tot el què havia escampat per terra, majoritàriament cacauets que estava pelant, i rebem a la processó. Els escolans s’han avançat i estant encenent un foc amb les branques del voltant per fer l’encens. Un altre obre la porta, amb feines i treballs, i la processó entra al cementiri. És un cementiri petit. Encara no hi ha masses persones enterrades, perquè la majoria de gent prefereix enterrar els seus morts al pati de casa, en tombes ben visibles on, sovint, com que estan sota els arbres, són el lloc més fresc de la casa i on la gent s’hi reuneix per fer-la petar.
El rector actual, l’abbé David, fa un petit sermó sobre el sentit cristià de la mort. La gent escolta atenta, i de tant en tant riuen, a causa d’alguna broma que fa explicant casos d’enterraments mal fets de la gent de l’entorn. Alguns petits es posen al nostre costat, entre ells l’antic veí de la parròquia de Santa Mònica que ens demana perquè hem marxat de casa. Li expliquem que hem canviat de lloc. No n’està massa convençut, i ens diu que ens troba a faltar. Mentrestant el mossèn està dient a la gent que robar les espelmes del cementiri és un gran pecat. Que no pot ésser, perquè les espelmes són pels morts. Encara no ha acabat de parlar que un altre petit em saluda. Li demano si ve per algun parent, i em diu que no, que ve per buscar espelmes. Somric.
Després de parlar, i amb una gran alegria per part de tothom, es van a beneir les tombes. Amb mossèn Ramon ens passegem una mica pel lloc. Ens parem a la tomba de l’Honoré Badam, el qui era el president del consell parroquial que va morir d’un accident de cotxe. Hi ha molta gent al costat de la tomba, doncs no fa gaires mesos del tràgic accident. Per desgràcia els accidents en cotxe i en moto són massa habituals a causa del mal estat de la carretera, i que està deixant un rastre de mort de moltes persones preparades i que podrien millorar la situació de l’entorn. Com que la família de l’Honoré és una família cristiana, entonen cants de missa i reciten el crec en un Déu. A la petita tomba del costat, una tomba feta senzillament per acumulació de terra, hi ha dos infants drets. No saben cap pregària i escolten la pregària que fan a l’altra tomba. Deuen ésser dos orfes. Un d’ells veu que el miro, i mou els llavis com fent veure que ell també diu una oració. Abaixo la mirada i el deixo continuar pregant, amb la pregària més gran que pot sortir mai de ningú, el desig de pregar d’un infant.
Avancem una mica més i ens trobem les petites tombes dels infants morts. Al seu voltant els pares i els germans. Una mica més enllà, en una altra tomba, un munt de mainada. Els hi pregunto per qui preguen. Em diuen que per la seva germana gran. Em saluden i continuen pregant. L’ambient és festiu. Les flors són a tot arreu. A cada tomba hi ha un número de gent que hi prega, que hi ha posat les espelmes, que es saluden. En una altra tomba hi ha tots els escolans. Els hi pregunto per qui preguen, i em diuen que no ho saben, però com que no hi havia ningú en aquella tomba han decidit pregar-hi. Són així. Diferents. Innocents. Respectuosos. Gratuïts.
Es comença a fer tard i prenem el camí de retorn. A la darrera tomba ens trobem els franciscans que preguen per un dels seus treballadors que també ha mort fa poc. D’un mal, diu la gent. Segurament del SIDA. Ens posem a parlar una mica, sobre diferents temes i ens acostem cap a la porta de sortida. Som gairebé els darrers. Em giro per fer un darrer cop d’ull al cementiri i veig que l’antic veí i el seu amic em saluden. Ho fan amb una de les mans. L’altre la tenen ocupada guardant espelmes. Jo també els saludo i somric. Somric perquè acabo de descobrir a dos lladres. Dos lladres que somriuen. Dos lladres que no tenen vergonya. Dos lladres que no saben que són lladres, perquè en definitiva, són lladres de llum, i quan tot el que els envolta és fosca, robar una mica de llum em sembla que no és pecat. I tant que no. I em ressona les paraules de Jesús: “Deixeu que els morts enterrin els seus morts”. I sortim. I ens trobem de nou la vida. La vida que ha vençut a la mort. La vida de les ciutats africanes que desborda per tot arreu.

6/11/09

Dues petites revolucions

Benvolguts, segurament el títol és una mica exagerat, però bé... Em sembla que se’n pot dir revolució, quan de dins de les persones neix la necessitat imperiosa de canviar una situació que no és justa, de canviar un ordre establert, ni que sigui de manera petita, ni que sigui amb un mot, ni que sigui amb una mirada... Perquè quan més vaig visquent entre aquesta gent, més me n’adono que, el pobre és, realment, aquell que ni tan sols té veu. Per tant, quan veig algun petit canvi, ni que pugui semblar insignificant per molts de vosaltres, per mi és ja, una petita gran victòria. I per això us ho explico.

És un diumenge qualsevol, i em toca anar a celebrar missa a un dels pobles que tenim encomanats: Naki Ouest. Ha plogut una mica i la carretera està en unes condicions realment lamentables. Amb tot, arribo al poble. 20 km que s’haurien de fer amb 20 minuts però que hi he trigat una hora. No passa res. No hi ha pressa. Celebrem l’eucaristia, la gent està de festa. Cantem, resem, dansem, i ens acomiadem.
Torno a agafar el cotxe, per tornar a la parròquia, però aquesta vegada no tinc tanta sort. En un dels forats el cotxe rellisca, accelero, però... ja no hi puc fer res, estic clavat al fang. I això que és un 4x4, tot i que una mica vell, tot sigui dit. Intento anar endavant i endarrere, però a part del fum, la única cosa que aconsegueixo és fer més gran el forat. D’una de les casetes del costat de la carretera en venen un parell d’homes. Analitzen la situació. Arriba un altre home que passava amb motocicleta i també s’ha parat. Em mira, em saluda, i també analitza la situació. Analitzant la situació passen uns 15 minuts, temps suficient per ésser un bon grup d’homes els qui s’han anat aturant al meu costat. Els dos avis amb el barret tradicional estan una mica més apartats i donen les instruccions. Hi entenen com jo, però paciència. Uns quants decideixen empènyer el cotxe cap endavant, uns altres cap endarrere. Amb senzillesa els hi dic que seria millor que ho féssim tots cap a la mateixa direcció, que sinó l’esforç no serveix per res, i que si el cotxe surt disparat n’atropellaré uns quants. Ho intentem tots, però el cotxe no es mou. Van a buscar fustes, pedres, i objectes varis. El temps va passant. El cotxe no es mou, i comencem a estar cansats.
De sobte, un dels joves, que s’acaba d’embrutir amb el fang que surt disparat de les rodes, s’encara amb els vells: “Això és culpa vostra!”. Tots els miren. “Sí, continua, culpa vostra. M’he parat perquè és un missioner que ens ve a ajudar, si hagués estat algun cotxe oficial, del govern, l’hagués deixat entre el fang. Si vosaltres no votéssiu al partit corrupte que ens governa, a canvi de petits regals estúpids, tot seria diferent, les carreteres estarien arreglades, hi hauria adob pels nostres camps...”. Algun fa assentiment amb el cap. Els altres callen. Mentrestant arriba una altra motocicleta. És un mecànic del CAM (el Centre d’Automoció del Bisbat, una mena d’escola per mecànics). Em saluda i puja al cotxe. Dóna ordres als qui ens envolten i aconsegueix treure el cotxe del fang. Tots aplaudeixen. Els hi dono 1000 francs per anar a prendre alguna cosa a la meva salut. Estic content. No només perquè el cotxe ja està fora del fang, sinó perquè veig que algun dels joves també comença a tenir ganes de sortir del fang. Comença a alçar la veu. El felicito. L’animo a anar endavant. Li dic que fan falta persones capaces de canviar la situació. Agafa la bicicleta i se’n va. Els altres també, cap a l’altre direcció. I jo continuo camí de Dapaong, pensant en els problemes que tindrà aquell jove per haver estat capaç d’alçar la veu.

Segona situació. Un dissabte com tants d’altres. Vaig a buscar les “Maman Catechistes”, les dones que ajuden a la catequesi del poble de Nanergou. Són cinc. Han passat una setmana fent formació, i se les veu contentes. Van totes carregades: el seu menut a l’esquena, els sacs amb algunes herbes que han recollit, i els gibrells i tots els utensilis que han fet servir per cuinar. Deixen el cotxe ben ple. Agafem el camí cap al poble, no sense abans passar per davant el “magatzem” de begudes propietat de la germana del president. Al costat, justament, s’hi està construint una casa impressionant. Els hi ensenyo a les dones. Fan una exclamació. Els hi dic que és de la germana del president. Fan una segona exclamació. Una em pregunta si és una mena de magatzem o si seran com els serveis socials... Somric i li dic que no. Que és la casa que la Mme. Eyadema es fa per dormir. Una tercera exclamació, i una frase: “Nosaltres no tenim res per a menjar i ella es fa una casa tan gran per dormir!”. I calla. Calla perquè se n’adona que ha dit una gran veritat. Calla, perquè no es veia capaç d’obrir la boca per queixar-se.
Les altres dones somriuen i, per sorpresa meva, l’aplaudeixen. Les dones son més valentes. La llàstima és que no han anat a l’escola. Totes han mostrat el seu acord amb la frase de la seva companya. Jo els hi dic: “Algun dia canviarem aquesta situació”. “Oui, mon Père”, responen a l’uníson. Hi tant que sí. Amb el seu esforç. I després es posen a cantar. Canten cants de missa. Cants de Jesús. Cants de llibertat. Cants de germanor. Cants de fe. Canten mentre deixen enrere la mansió de la germana del president. Canten mentre arriben a les seves petites cases de fang i palla. Canten perquè no tenen gaire res, canten perquè ho tenen tot.
I jo, per dins, també canto, canto en silenci perquè me n’adono que, si aquestes dones senzilles han estat capaces de constatar una injustícia tan gran és que realment alguna cosa està canviant. I canto en silenci perquè escolto els seus cants, i començo a veure que el missatge de llibertat de l’evangeli comença a fer camí en els seus cors. I canto, perquè miro els menuts que porten a sobre, uns menuts que, espero, trobaran un futur millor, el futur que les seves mares, amb molts simplicitat, comencen a dibuixar en l’horitzó del seu poble.

19/10/09

L'accident...

Benvolguts. Intentaré al llarg d’alguns escrits, i a partir d’experiències viscudes, mostrar-vos els diferents treballs que es fan a la ciutat de Dapaong, i que m’agradaria que us servissin, ni que fos una mica, per fer-vos a la idea d’aquesta realitat que m’envolta. Avui us parlaré dels camioners...

Són les 00:30h del matí. Fa uns 30 minuts que el bar de davant de casa ha baixat el volum de la seva música i ha deixat finalment el micròfon amb el qual amenitzava la seva festa particular. L’altre petit bar del costat, el que ven la beguda local, també ha tancat portes, no sense abans alguna baralla amb el darrer client que no tenia masses ganes de pagar el compte. Finalment, la “Cabine Telephonique”, una mena de botiga-supermercat-locutori-bar... i que està entre els altres dos locals, ha acabat la timba de cartes amb la conseqüent gatzara de tots els que hi participaven. Tot està finalment en silenci. Repasso de nou la mosquitera, doncs veig que algun mosquit ha aconseguit entrar, i intento conciliar el son esperant, impacient, que arribi l’època de l’harmattan, un vent del Sahara que porta la sorra del desert, la qual tapa el sol i permet que els dies refresquin més.
I en aquestes, de sobte, un cop sec em desperta. Després el silenci. I tot seguit uns crits en la fosca. Em calço i surto de casa per veure que ha passat. Un camió ha sortit de la carretera i s’ha estimbat fins a topar amb unes pedres que hi ha a l’altra costat, al davant dels bars. Unes pedres que els han salvat de quedar destruïts (cal pensar que exceptuant el bar gran, els altres dos són fets amb xapa d’uralita...).
Els tres conductors han baixat del cotxe i es pregunten què ha passat. Però l’explicació és molt senzilla. Porten un munt d’hores de viatge per carreteres en un estat desastrós. Volen arribar a casa i, segurament, el conductor s’ha adormit, sense adonar-se del gran forat que l’esperava al bell mig de la carretera. El forat ha desequilibrat el camió que l’ha fet anar cap a un dels marges, i ja ha pogut no fer res més per no caure a baix, en un marge que deu fer més de mig metre, i per tant, fatal per qualsevol qui hi faci entrar una de les rodes.
Tot és fosc, se’ls veu cansats. El camió, com la gran majoria de camions que corren per aquestes carreteres està realment atrotinat. Molts no tenen una part dels vidres o de la carrosseria. D’altres tenen la cabina desequilibrada cap a un cantó i les rodes cap a l’altra. Molts no tenen les llums en condicions i van carregats fins a límits insospitats, alguns amb alguna de les rodes rebentades. No tenen un gat hidràulic per aixecar-lo. No tenen res. I el camió els hi ha quedat realment afectat, doncs ha trencat alguna de les peces de la direcció i de l’oli... Els hi pregunto si els hi fa falta alguna cosa. Em miren, i en la seva mirada es pot llegir: “La única cosa que ens fa falta és desaparèixer. Desaparèixer d’aquest lloc, d’aquesta feina, d’aquest forat”. I no m’estranya. No m’estranya perquè aquests joves han de fer llargs trajectes de setmanes enteres, dormint al camió, menjant el què troben pel camí i exposant-se a una mort d’accident o a un robatori del poc que tenen. I tot, per un sou que no arribarà als 50 Euros al mes per al xòfer, sense parlar de la situació dels altres joves “aprenents” que viatgen amb ell i que només guanyen el menjar de cada dia, esperant, algun dia, ells també, poder portar un d’aquests camions espatllats, en unes carreteres de pena, en unes situacions infrahumanes, en un món que no només sembla que els ha oblidat, sinó que a més els voldria fer desaparèixer.
Però aquell no és el moment per pensar tantes coses. No és el moment per arreglar el món. I cal fer alguna cosa. Un d’ells diu: “Jo me’n vaig. No aguanto més”. Els altres l’encoratgen a continuar. Li diuen que no pateixi, que ja no falta massa per acabar aquest viatge, que Déu està amb ells. I a més, ell és necessari. Comencen a buscar alguna pedra per alçar el camió. Em recordo que, al pati de casa, tinc un munt de troncs dels arbres que vam tallar. Els hi comento que, si volen, els hi puc deixar. Els ulls els hi brillen. Sembla la única claror en aquesta fosca nit. Els obro el portal, i cada un agafa un d’aquells troncs, uns troncs que us puc assegurar que jo no seria capaç d’aixecar-lo amb dos més que m’ajudessin!. Però ells... ells són diferents. Han estat educats per poder-ho suportar tot. Han estat educats pel sofriment. I descalços, sobre aquesta terra calenta, el tors nu, aixequen els troncs que carreguen a les espatlles per portar-los a l’altra costat de la carretera. Repeteixen el viatge tres vegades. A la darrera, un jove que també ha vingut a veure que ha passat ajuda al que està una mica més fluix. Ho fa sense esperar res a canvi. Espontàniament. Sap que ell també ha de patir en moltes altres situacions i no es planteja gaires coses més. Cal fer-ho. És de justícia.
Ja són la 1h tocades i tinc son. Demà m’haig d’aixecar aviat per la missa. Els hi desitjo sort i els hi demano que quan acabin tornin els troncs a casa, que els fem servir per cuinar. Em poso al llit escoltant el soroll que fan intentant arreglar el camió i intentant fer-lo sortir del forat. A les 5:30h, abans d’anar a missa, encara són allà. Han aconseguit, gràcies als troncs, moure el camió, però els hi ha quedat encallat de nou una mica més amunt.
Se’ls veu cansats. Han treballat tota la nit per treure el camió i no han pogut. Amb tot, quan em veuen, m’agraeixen profundament que els hi deixés els troncs. Voldrien donar-me alguna cosa, però no tenen res. Jo tampoc no accepto res. El dia es comença a aixecar i ben aviat la vida correrà per tots els costats. Me’n vaig i veig, pel retrovisor de la moto, que un camió s’atura a la seva alçada. Segurament els ajudaran. I ells, amb el camió una mica més atrotinat, continuaran el viatge, el viatge cap a enlloc, el viatge cap a un altre forat, el viatge cap a una vida que no té horitzó, el viatge que no haurien hagut de començar mai..., si haguessin tingut les nostres oportunitats.
Va, i res més, excepte dir-vos que... lluitarem!. Lluitarem per canviar aquesta situació i per fer, que algun dia, ells també siguin capaços de somniar, com nosaltres, un viatge cap a Ítaca. Fins a la propera.

6/10/09

Una bona resposta...

[Perdoneu el retard, però Internet no anava massa bé...]

Benvolguts, avui, un escrit molt senzill, i sobre un fet que es dóna en moltes i moltes parròquies d’arreu del món, però que, vés per on, pel lloc i pel moment, a mi m’ha sorprès gratament i, tot i que tenia preparat un altre escrit, he preferit compartir-ho amb vosaltres.

És Santa Teresa de l’Infant Jesús, la patrona de les missions, i la patrona d’una de les capelles secundàries que té la parròquia, la de Naki Oest, que és un dels pobles més grans que tenim. Tota la resta de pobles de la parròquia hi són convidats i, com sempre, perquè el treball no és massa abundant, molta gent s’hi apunta, tenint en compte, a més, que al final de la missa es repartirà la beguda local. Surto de casa i prenc la moto direcció a Naki. Pel camí vaig trobant els cristians que van cap a l’Església. Tots em saluden, però jo no aconsegueixo saludar-los a tots, doncs el camí és tant dolent i amb tanta sorra que si aixeco la mà i deixo el manillar el què aconseguiré serà caure a terra. Però bé, un bon somriure, un “fins ara” i tots contents.

Arribo a la capella de Naki, després de passar pel costat de la mesquita i l’Església de l’Assemblea de Déu. A l’interior s’escolta ja la música. La coral està assajant. També ho fan les dansaires, sota la batuta d’una senyora més gran que s’exaspera de veure que no saben fer els moviments que han fet les noies del poble tota la vida. La bona dona, sense adonar-se’n, expressa el greu problema de la globalització, i és que s’estan perdent, a una velocitat increïble, tots els valors culturals i tradicionals dels pobles, substituïts per una gran quantitat de contravalors de la nostra societat. Un empobriment, doncs, que no només els hi arriba a nivell econòmic, sinó també a nivell social i cultural. Però bé, això seria un altre tema.

Mica en mica, doncs, l’Església es va omplint, el catequista arriba una mica tard, a causa d’una malària que l’ha deixat força cansat. Els petits em saluden tots, un a un, i la gran majoria, després de donar-me la mà, es miren la seva, per veure, em diuen els més grans tot rient, si a ells també els hi queda blanca... Ens revestim tots (un present en tant que mossèn, però també els catequistes, els escolans, els lectors i els que fan altres serveis a l’altar), cadascú amb un hàbit de color diferent, de tal manera que fem, tots plegats, un bon goig. I així, entrem a l’església, al ritme que ens marquen els tam-tam i els lleugers moviments de les dansaires que ens obren pas fins a l’altar per començar la missa.

L’evangeli del dia ens diu que “els més petits són els més grans en el Regne de Déu”. I com em ve passant des que vaig arribar aquí al Togo, em trobo que, aquí, l’evangeli és més fàcil d’entendre. Per tant, no em costa massa explicar-los que, als ulls de Déu, ells són els seus preferits. I ells ho entenen. I ho entenen perquè tot i que potser no són conscients totalment de la pobresa en la que viuen, sí que són conscients que la seva vida es manté en una gran senzillesa, sovint massa al límit. I per això m’escolten amb atenció, i molt més, encara, quan faig parada a la primera lectura de Sant Pau que ens diu: “L’Esperit que heu rebut no fa pas de vosaltres esclaus, gent que encara tenen por”. I tant que sí! Quina raó que tenia el bo de Sant Pau, i amb quina atenció que escolten les seves paraules. Ells, que pertanyen al país que s’anomenava la Costa dels Esclaus. Ells que han estat sotmesos per uns i altres dels pobles del voltant. Ells que veuen com avui tots els seus horitzons estan tancats. Ells que veuen com el seu país s’enfonsa cada dia més per culpa de la corrupció quan podrien tenir de tot. Ells que veuen com els seus pares se’n van als països veïns per guanyar alguna cosa i on sovint no hi troben res més que la mort. Ells... els abandonats de la terra. I per això els exhorto a tirar endavant, a ésser capaços de lluitar, sense por, per canviar la situació en la que es troben.
Els més grans em miren, amb un mig somriure, com dient: “Acaba d’arribar...”. Amb tot els més joves obren bé els ulls. Ells saben que cal canviar aquesta situació. Ells aspiren a alguna cosa més. I en el meu cap només hi ha la intenció de fer que, d’entre ells, puguin sortir persones amb estudis, persones que canviïn el medi... i per això els hi demano que deixin als petits somniar. Somniar en un món millor. Somniar en un futur millor. I que els grans treballin per fer possible el seu somni.
I per posar-los un exemple faig aixecar a un noiet d’uns 12 anys i li pregunto: Quin és el teu somni? Espero la seva resposta per poder continuar parlant-los de la necessitat de canvis en la societat... El jove es queda un moment callat. Tots esperem la seva resposta, i de sobte, em diu: “El meu somni és que un dia tots ens estimem”.
I jo també em quedo un moment callat. Ho ha dit de veritat. No ho ha dit per quedar bé, perquè aquí no tenen aquests maldecaps. Ha dit el què pensava. Ha dit el seu somni. I en aquest precís instant, m’he adonat d’una realitat amb la qual no hi havia caigut. Els somnis dels pobres, dels pobres de veritat, són senzills com ho és la seva vida. I ell no ha somniat res per a ell. No ha somniat poder viure en una casa més gran, en tenir una bicicleta, en tenir unes sabates, en tenir una carretera millor, en poder fer una carrera, en tenir molts de diners... No!. No ha somniat amb tot això perquè queda fora del seu abast. Amb tot, ha somniat amb el què veu cada dia. I ell ha vist que, quan la gent s’estima, les coses funcionen millor. Que quan la gent s’estima hi ha alegria al seu voltant. Que quan la gent s’estima, ningú passa necessitats. Que quan la gent s’estima, el treball es comparteix. Que quan la gent s’estima... no fa falta res més.
I no sé quants de segons hauré estat en silenci, pensant que lluny que estava dels meus somnis, abans de dir: “Felicitats. No era la resposta que m’esperava, però és la resposta millor. Amb les teves poques paraules has fet un sermó més gran que tot el que jo he dit fins ara, i has demostrat, amb senzillesa, quanta raó tenia l’evangeli d’avui: Cal que ens fem com els infants per comprendre tota la força del missatge de l’evangeli. Un missatge que ens diu, només, que és des de l’Amor, quan serem capaços de canviar-ho tot”. I la gent aplaudeix al jove, i ell, aclaparat s’asseu.
I la missa continua, però aquesta vegada, la celebro entenent, una mica més, el gran misteri del perquè Jesús es va voler quedar entre nosaltres en la forma del pa i del vi. Els dos productes més senzills. Els productes més petits. Els productes que no faltaven mai a la taula de la gent pobre del mediterrani. I que va donar la vida per Amor. Així de senzill. Així de petit. Així de gran.

18/9/09

La presó de Dapaong 1

Benvolguts, avui començo el primer escrit d’alguns que faré sobre la presó. I perquè varis? Doncs perquè han estat tantes les vivències viscudes amb uns dels més desheretats de la terra, que no puc fer altre cosa que dedicar-los-hi més d’un escrit.
Tot comença a principis de juny, quan el Germà Fernand se’n va a França juntament amb el Germà Jean Paul, que són els dos franciscans responsables de la presó, i em demanen si durant aquests mesos que ells seran fora jo me’n puc fer càrrec. Evidentment els hi dic que sí, que em farà il•lusió conèixer aquesta nova realitat mentre espero el meu nou destí.
La presó de Dapaong és una presó menuda formada per tres edificis petits, separats per un mur. Amb una estadística que ha presentat el Germà Fernand, podem dir que el primer edifici, on hi ha els homes, té una gran sala de 45 m2, i tres petites sales de 15 m2, unides per un pati on hi ha la dutxa i els lavabos, que no són res més que uns forats al terra i unes galledes. La norma diu que, a cada presoner li han de tocar 2 m2 de terra a l’habitació per dormir (evidentment sense llit) i per tant, vol dir que el número de persones que hi hauria d’haver en aquest edifici dels homes seria de 46. El número real és de 260 presoners, o sigui, 0,35 m2 per persona. El segon edifici que té un petit pati i una habitació de 18 m2 està ocupada per les dones que en un número de 15 no compleixen les normes, però no han de fer torns per dormir i no tenen tant de problemes per refugiar-se quan hi ha la pluja o per fugir del sol. I finalment l’edifici dels menors, que és una sala de 17 m2, i on per tant hi hauria d’haver 9 persones i n’hi ha 36. Estem parlant, per tant d’una presó pensada per 63 persones, on en aquest moment n’hi ha 311, 5 vegades més que fa una acumulació insostenible.
Un cop situats sobre el terreny, arribem el dia de la presentació amb el Frère Fernand. Saludem al “chef” de la presó, un home molt amable, grassonet i amb uns pantalons que li van petits, que amb un somriure d’orella a orella ens dóna la benvinguda. El G. Fernand li diu que jo seré el qui el substituiré durant aquests tres mesos. Ell ens diu que cap problema, que agraeix les visites que fem perquè animem als presoners. Anem a l’entrada de la presó i saludem els guàrdies, tres homes asseguts en un banc. Un dormint, l’altre amb els peus damunt la taula i parlant amb una venedora de cacauets que té al darrera i el tercer, el del mig, amb un diari obert mirant una mena de loteria nacional per saber si finalment serà ric o no.
Ens saludem tots, i el que té els peus sobre la taula fa signe a un presoner que està a la porta, que té el càrrec de porter, perquè ens obri. Ens obre la primera porta i entrem juntament amb algun cistell de menjar que alguna dona ha portat pel seu marit. Obrim la segona porta i... de sobte els meus ulls veuen un espectacle com no hauria imaginat mai. Davant meu, una aglomeració de persones esperant que diguin el seu nom, signe que el cistell que ha arribat amb menjar és per a ells. Just darrera d’ells tres homes s’estan dutxant. Em saluden i somriuen. Un, una mica més vergonyós, s’ajup una mica. A la meva dreta un home gran em somriu amb la única dent que li queda i a l’esquerra una mena de mercat muntat amb tot tipus de menjar a la venda per alguns presoners afortunats a qui els seus familiars porten alguna cosa. Una mica més enrere alguns presoners que no es troben massa bé estant estirats al terra.
Passem aquest primer passadís, on hi ha les dues sales i arribem al pati de la gran sala. El germà Fernand saluda i tots els presoners s’apropen. És impressionant. Veure’t, de sobte, envoltat per tota aquella quantitat de persones, la majoria descalces, la majoria joves, homes en plena vitalitat, amb les camises estripades, la mirada... La mirada es fa difícil d’explicar, és la mirada d’algú que està a punt de perdre l’esperança. La mirada d’un home que es sent perdut, que no acaba de comprendre perquè la vida l’ha portat fins aquí. Cal pensar que molts d’ells encara no han anat a judici. Alguns arriben a esperar més d’un any per un judici que els hi dirà que eren innocents, però... el patiment d’aquest any ja no els hi treu ningú.
I de sobte es fa el gran silenci. Tots esperen una paraula del Germà Fernand, un home de Déu que els va a veure i que els ajuda materialment i espiritualment. I el germà Fernand els hi diu: “Us presento el Père Joan Soler, que vindrà durant aquests mesos i que ara us dirà unes paraules”. Em quedo parat. Encara estic assumint la realitat que tinc al davant. I tots esperen una paraula. Me’ls miro i sento que la única cosa que els puc dir és: “Estimats germans. Déu us estima. Ell sap que potser us vàreu equivocar. Que la vida us ha portat per camins que sovint no són fàcils, i que molts esteu aquí per petits robatoris per fer tirar endavant una família. Però no us heu de sentir defallir, no heu de decaure, perquè us poden posar entre quatre murs, però ningú us pot prendre la llibertat dins el vostre cor. I no us sentiu sols. No ho esteu. Déu està al vostre costat, i Jesús ens ho va dir: era a la presó i em vinguéreu a veure. Per això estem avui aquí, i per això no us deixarem mai sols, perquè no hem vingut per jutjar-vos, sinó per a estimar-vos”.
I callo, i ells també callen, i de sobte, es posen a aplaudir. Però sé que no aplaudeixen pel que he dit, sinó perquè som allà. Perquè per a ells la nostra presència vol dir que no tothom els ha oblidat. I el germà Fernand em fa avançar per veure la sala on dormen, i els presoners obren un passadís i passem pel mig. L’olor és molt forta, fa molt de sol i la calor és realment gran entre aquells murs. Els presoners em donen la mà, em saluden, em diuen que volen parlar amb mi, ens demanen sabó, ens demanen menjar, ens demanen camises per vestir-se, papers per escriure cartes... i em sento desbordat.
Desbordat perquè no puc entendre com tantes persones poden viure en aquelles condicions. Desbordat perquè en alguns hi veig llàgrimes en els seus ulls. Desbordat perquè alguns em diuen que no seran capaços d’aguantar aquella situació. Desbordat perquè, en definitiva, ells són allà, senzillament, perquè no han tingut cap més opció. I justament perquè ells són allà, les seves famílies, a fora, viuen en una presó encara més gran a l’aire lliure. La presó d’haver perdut el cap de casa, la presó d’una pobresa que farà que, els seus fills, també acabin engrossint la llista de presoners d’aquesta petita presó de Dapaong.
I el passadís humà es torna a obrir. I els presoners ens diuen a reveure. Que m’esperen amb els braços oberts. Que no els deixi sols. I no ho faré. Estaré amb ells aquests tres mesos. Tres mesos que us aniré explicant a poc a poc. Tres mesos que han canviat alguna cosa en mi. I un presoner pica la porta. I el guàrdia s’acosta. Es sent la fressa del cadenat, una fressa que no havia sentit mai tant forta, una fressa que per a molts significa, només, que la llibertat és un bé que no haurien d’haver perdut mai.

2/9/09

Estem d'obres...

Benvolguts, avui, deixeu-me canviar una mica el to dels escrits per explicar, ara ja des del bon humor, tot i que va estar a punt de provocar-me un atac de cor, les penes i desgràcies d’intentar arreglar la casa on, avui ja, amb Mn. Ramon Bosch, estem ben instal•lats, al barri de Carnaval, que no sé d’on li ve el nom, però amb el xivarri que hi ha tota la nit al voltant d’un petit bar que tenim al costat, ho començo a entendre!. Un bar que, per cert, només té un CD però que el va posant una i altra vegada... volum a tot trap, excepte quan tallen la llum, i que acumula a tota la mainada del barri al davant cantant i cridant les cançons indefinidament... ja ens hi acostumarem. Ai Déu meu, on ha quedat aquella calma africana...

Però bé, anem al què anem. Tot comença quan el bisbat ens diu on és que anirem a viure tot esperant que puguem construir una casa a prop de la parròquia, que es farà un any o altra... Anem tot contents amb Mn. Ramon a veure la nova casa i, bé, no ens podem pas queixar, es ben gran per nosaltres dos i tenim un terreny que no ens l’acabarem pas. Amb tot, el reixat que envolta la casa està ple de forats per on entra la gent de les cases del voltant per “anar al lavabo”, i per tant decidim que la primera cosa que cal fer és tancar-ho bé tot de nou i netejar el pati.
Com que hi ha alguns arbres que poden fer perillar la tanca, decidim contractar uns “professionals” que tallen els arbres, i ai Déu meu, aquí comença tot. El primer que cal fer és anar a demanar permís a l’àrea de desforestació. Així que prenc un jove que sap on és i hi anem amb un cop de moto. Ens trobem als dos secretaris asseguts a fora i jugant a una mena de parxís. Li dic que venim a demanar el permís, i em diu que no me’l pot donar. Li pregunto perquè, i em diu que estem contribuint a la desforestació de l’Àfrica. Li dic que no, que són uns arbres del jardí de casa meva, i que de fet, n’hem plantant més de 100 a la nova parròquia, o sigui que si en tallem 4 i n’hem plantat 100, estem guanyant 96 arbres, i no pas perdent. Evidentment vol que li doni diners per fer el què ha de fer gratuïtament. Com que no ho penso pas fer, perquè la corrupció ja és prou generalitzada, telefono a un del bisbat que vingui i mentrestant vaig a veure que fan els artistes talladors d’arbres. Els trobo tots asseguts i em diuen que si no els convido pas a menjar alguna cosa no tindran pas força. Jo els hi dic que així no es pot pas anar per la vida. Que ja els hi pagarem quan acabin el treball, que ja els hi he pagat la benzina per la serra elèctrica i els hi he avançat diners, que de què n’han fet. Diuen que això és del seu patró. Així que mentre esperen els hi dono perquè vagin a comprar alguna brotxeta de carn. Em truquen del bisbat i em diuen que ja està el tema arreglat, que ja podem tallar els arbres. Els hi dic que es posin mans a la obra i els hi explico que ho fem per protegir la tanca.
Total, que amb un plis plas, han fet tombar un arbre sobre la tanca i l’han rebentada tota, l’altra sobre els estenedors que aixafen i un altre que talla tot el carrer. Tots els veïns surten, les motos no poden passar. Els hi dic que es poden quedar amb la fusta, i aviat serà tot ben net. Parlo amb els “energúmens” que han tallat els arbres, i em diuen que no hi ha pogut fer res, que ha estat el vent. Un vent que només han notat ells, i els hi assenyalo el lloc per on han tallat i els hi dic que això no és pas el vent, que si ho haguessin fet a la inversa els arbres haurien tombat a dins. Però bé, ja està fet, ara caldrà que en facin planxes.
Mentrestant vaig amb els que han vingut a netejar les fosses sèptiques: em diuen que són molt brutes. Els hi dic que justament per això els hi hem dit de venir. Em diuen que no tenen pas el material per netejar-les. I jo els hi pregunto: però no us dediqueu a això? Sí, em diuen, però ho fem com podem. Els hi pregunto què els hi falta, i els hi avanço diners perquè puguin començar. Em sembla que és el primer cop que ho fan, perquè de fet, obrint la fossa han trencat també unes peces... Paciència.
Ha arribat també el soldador que fa les portes. Aquest també geni i figura!. Les empareden totes ben posades, i evidentment després no les poden obrir, o sigui que cal fer-ho des de dins, però, ah? Com entren? Abans havien posat uns reixats a les finestres, i després de rumiar un petit moment troben la solució: fan forats a cada habitació per poder entrar pel forat. Quan ho veig em penso que m’agafarà alguna cosa, em diuen que no pateixi, que ja ho taparan, però no són conscients que ara, a més, haurem de pintar-ho tot!.
Ho estem aconseguint, ja tenim la casa més espatllada que quan vam començar a arreglar-la, i ara tampoc funciona la llum, ni l’aigua... demà serà un altre dia.
Hem agafat un guardià, perquè estant la casa sense una part de la reixa i amb els forats a l’habitació pot fer que algun despistat s’emporti alguna cosa que no li pertany. Però a la nit, el guardià truca a l’altre vicari, que no ens desperta per no molestar-nos més. L’endemà ens dóna la notícia. El guardià no ha pogut entrar perquè no ha pogut obrir la clau del candau, i ha tornat a casa seva. Però li dic: sí podia haver entrat per qualsevol altre costat de la casa, que està tot a terra!. Sí, però ell va dir que si entrava per allà la gent s’hauria pensat que ell era un lladre...!. Què hi farem, més paciència...!
L’endemà, el llauner mostra les seves habilitats instal•lant el wàter nou!. D’entrada ha aixafat ja la peça per tirar l’aigua, i surt aigua per tot arreu menys per on ha de sortir. Els seus ajudants han anat a demanar als de l’aigua de la ciutat que vinguin a tancar l’entrada d’aigua de la casa, però els hi diuen que si no els van pas a buscar amb cotxe no vindran pas!. Ai Déu, meu!. Total, que el llauner intenta explicar-me, mentrestant, que la tapa del wàter no és pas necessari que s’obri completament. Jo li explico que a casa meva s’ha d’obrir tota, i que el problema és que l’ha posat al revés... Bé, petits errors. Mentrestant a fora continuen buscant d’on venen les pèrdues d’aigua i estant excavant tota la tuberia.
L’electricista no entén perquè les llums no s’encenen, quan abans funcionaven. Quan veig com ha connectat els cables, em sembla que l’electricitat passa de mi a tot arreu. Amb un fil de coure, prim com una mala cosa, ho volia fer-ho aguantar tot, i hi ha parts que no estan connectades. Mentrestant el paleta seguint les seves ordres ja ha rebentat un altre tros de la paret per veure si el fallo venia d’allà. Ja tenim un altre forat, “cap problema”.
Arriben els fusters que han fet els mobles. Estan força ben fets, però... el llit fa pendent, han de posar una planxa i la van trencant a trossets sense mesurar d’entrada el tros que han de trencar i evidentment no ho fan bé... Decideixo deixar l’habitació i “deixar-los fer”.
Em giro perquè sento un gran xivarri. Són una quinzena de joves que arriben i saluden al soldador que ara s’està barallant amb el portal gran que ha tret i que no pot posar. Els joves venen a netejar el pati, per guanyar alguns diners a l’estiu. Els hi dic on han de deixar la llenya. Al cap d’una estona veig que l’estan deixant a mig camí. Els hi dic que l’han de portar al costat del magatzem, com els hi havia dit al principi, i em diuen que ja ho havien entès, però com que era tant lluny havien decidit canviar la opció. Els hi dic que ja em sap greu però que han de continuar el camí. Uns quants estan enfilats a la teulada netejant les fulles que hi ha, em sembla que han trencat alguna cosa, però bé...
Sento l’electricista que remuga alguna cosa, el llauner que ha trencat el wàter, el soldador no pot obrir la porta que ell mateix ha fabricat... M’assec a prop dels que estan netejant la fossa sèptica i que s’estan recuperant del “mal olor”, un d’ells dorm com fa temps que jo no faig. Al costat del carrer un munt de mainada em miren cridant, “Batul, bombon”, o sigui “Blanc, caramels”, la gent està entrant a buscar les estelles que han quedat dels troncs, unes dones han vingut per netejar... el caos està muntat. M’ho estic mirant tot i comença a sortir aigua a dojo per la torre d’aigua. Tothom crida, em demanen per entrar-la a buscar amb galledes, que no es perdi ni una gota!.
I de sobte, amb tot aquell moviment de gent amunt i avall, la casa feta un desgavell, les gallines dels veïns que es passegen arreu, unes cabres que han entrat, els nens cridant, els veïns saludant-me, una dona gran demanant-me si li podem tallar un arbre sec que tenim per donar-li, el jovent cantant, la música del bar que no para de sonar i a qui si ajunta la veu de l’imam des de la mesquita... me n’adono que de fet, aquesta és també una part de l’encant de l’Àfrica, el desgavell total i absolut, un desgavell que només és perceptible per a mi, que encara no m’hi he habituat, un desgavell que, mica en mica, anirà també formant part de la meva vida.
Avui, una setmana després us escric finalment des de la meva nova habitació. Moltes coses continuen sense funcionar, però com em va dir el bon de Mn. Ramon: Aquí, si s’acosta a bé, ja està molt bé. I això m’agrada, perquè de fet, ells, van fer-ho tant bé com bonament van saber. La propera generació, que hauran rebut una millor formació, ja ho faran més bé, i així, mica en mica, entre tots, anirem construint aquesta Àfrica una mica desgavellada, però amb un munt de gent que va amunt i avall intentant fer-ho tot de la millor manera que poden, i com que això s’acosta a bé, ja està molt bé!. Molt bona setmana a tots.

17/8/09

De vacances...

Benvolguts tots, avui sí que sí. No tinc temps. La veritat és que, gràcies a Déu, a mesura que et vas adaptant al clima, a la situació, als nous càrrecs diocesans, se’m fa cada cop més difícil trobar espais per escriure, però els mantindré. I encara més aquests dies entre les obres a la parròquia i a la casa nova, a més del viatge que haig de fer a Lomé i les jornades pastorals... Però com que la majoria de vosaltres esteu de vacances, gaudint d’aquests dies de descans, faré un escrit diferent, parlant de com cal anar de vacances.

Amb tot us puc assegurar que els dos propers escrits prometen, doncs us explicaré si en són de “cracks” els constructors de la zona, i la vida a la presó, una experiència que m’ha tocat molt.

Però bé, perquè aquest escrit? Doncs neix arrel d’un correu que vaig rebre d’un jove gironí que aprofitava aquest estiu per anar a fer un servei el mes d’agost a un país africà. Immediatament em va fer recordar el viatge que vaig fer jo a Moçambic, quan era seminarista, i que va ésser el que em va fer decidir de dir sí a la vocació missionera a l’Àfrica. Han passat sis anys d’aquell estiu, però encara el tinc gravat en el profund del meu cor, per això ja n’havia publicat un altre al blog, però aquest és diferent. Aquí va l’escrit:

ESTIU 2003: A Moçambic, de vacances?

Enguany he tingut la sort de poder passar el mes d’agost a Moçambic, tot compartint el dia a dia amb un equip de missioners del IEME. Quan ho explicava als meus coneguts no van ésser pocs els que em van dir: “Quina sort, de vacances a Moçambic!”. Evidentment això em molestava molt, perquè aquesta no era ni de bon tros la idea que jo tenia del què anava a fer. Així que, una mica capficat, vaig anar al diccionari a buscar què volia dir la paraula “vacances”. La definició que vaig trobar fou: “temps de repòs durant el qual cessa l’activitat normal (estudi, treball...)”. Ben mirat, doncs, tenien part de raó, el meu viatge a Moçambic seria un temps on cessaria la meva activitat normal. Seria, però, de repòs?

La meva descoberta:
Quan preparava el viatge, m’adonava que de repòs no n’hi hauria gaire: havia d’ajudar a fer funcionar un casal infantil (amb més de 300 nens!), aniria a dos orfenats, visitar els malalts i a les famílies cristianes dels diferents poblats, les catequesis, les celebracions... de repòs, doncs, no n’hi havia gens. Però ha estat ara, a la tornada, quan m’he adonat que realment sí havia fet vacances. Perquè? Doncs en primer lloc perquè era cert que havia cessat la meva activitat normal, sovint massa centrada en mi mateix, preocupat per tantes futileses materialistes... i havia dirigit la mirada al meu germà tot compartint la vida, sovint efímera, amb ell. Una vida de dolor expressada en la mirada perduda del moribund de SIDA, que estirat en la seva cabana, buida, esperava la nova vida, plena! Una vida de dolor expressada en els infants desnutrits de l’hospital, davant els quals mai podré expressar prou amb paraules el què vaig sentir. El què sí que m’ha quedat gravat, és que els prenia la mà, tremolosa i dèbil, recordant que jo no era res més que l’inútil del ric Apol·ló, gosant tocar la mà distant, per culpa meva, del pobre Llàtzer..., i en definitiva, una vida de dolor expressada en un llarg etcètera de situacions que m’han portat a creuar la mirada amb multitud d’ulls, que plorosos, em mendicaven tan sols una mica de dignitat.
I això, per contradictori que sembli, m’ha dut al repòs. Sí, al repòs! Com és possible? Doncs perquè després del primer crit d’angoixa, de ràbia, d’humiliació continguda i d’impotència, davant la mort dels meus germans; trencades ja totes les meves cuirasses i arrencades les cadenes de la meva esclavitud, no em quedava res més que el plor amarg. I llavors, dirigint altre cop la mirada vers ells, em vaig adonar que per primera vegada en molt de temps tenia por! Sabia que en aquell precís moment, em trobava cara a cara amb el Crist. Aquell Crist que havia intentat seguir tota la meva vida, ara, em mirava fit a fit i em deia “no quedis res a deure”. Em donava una altra oportunitat, deixava que em despullés de tot el què portava i donés el què havia rebut, és a dir: La meva vida! Ho enteneu ara? Havia redescobert la meva identitat primogènita, la vocació que m’havia fet entrar al Seminari: Viure amb Crist, donar la vida per Ell.

Anar de vacances:
Tant de bo doncs, que la gent anés més sovint de vacances, deixés el seu jo prefabricat i cerqués el seu veritable jo! Tant de bo que moltes persones anessin de vacances allí on Déu encara ens parla a cau d’orella. Per aquest viatge no us caldrà massa equipatge, al contrari, com més buides tingueu les mans més disponibles estareu per rebre. Només llavors podreu començar a caminar a l’interior dels vostres cors.
Per això ara puc dir de veritat que aquest estiu he anat de vacances, i encara no n’he tornat, és més, espero ja no marxar mai més de Moçambic. Tant de bo tu, jove, trobis també el teu Moçambic; tant de bo que et trobis a tu mateix. Només llavors potser podràs respondre amb un sí ben fort a la crida de Déu. Hauran començat les millors vacances de la teva vida, perquè, deixant la casa dels teus pares, seguiràs aquell que no té on reposar el cap. Hauràs descobert que el veritable sentit de la vida és la del qui, buidat de si mateix, cerca incansable als homes afeixugats dels camins. Del veritable home que ha descobert la única manera de ser feliç: Viure pels altres!


Acabeu de passar un bon estiu, ens retrobem el primer de setembre, vostre Joan.

2/8/09

Deu minuts...

Benvolguts, avui seré breu, per dues raons principals. La primera és a causa d’una grandíssima notícia: Finalment ja sé el nou destí on el bisbe m’ha enviat, i que és, ni més ni menys, que de vicari de Mn. Ramon Bosch a la nova parròquia de Saint Paul. Sí, sí, la parròquia de la qual us parlava la setmana passada. I estem tan atabalats i atrafegats amunt i avall muntant la nova parròquia i la casa nova, que us puc assegurar que, excepte temps, tenim tots els problemes i alegries que us pugueu imaginar. Ben aviat us explicaré, amb clau d’humor, les peripècies que es viuen per intentar construir qualsevol cosa amb la nostra bona gent de Dapaong.
La segona raó de la brevetat de l’escrit és perquè, últimament, us escrivia “grans moments”, i avui, simplement, us explicaré 10 minuts. Sí, els 10 minuts que hi ha de la rectoria on viu Mn. Ramon Bosch, i on visc ara, tot recuperant-me, a la parròquia de Sainte Monique. I és que així és com és la majoria del meu temps, moment senzills, moments de trobada causal, com el de diumenge passat, tot anant a dir la missa de 2/4 d’11h, quan em vaig adonar que, en un petit moment, em trobava concentrada a tota la ciutat en un petit camí i en un curt espai de temps.
Deixeu-me explicar:
Surto de casa, i abans de tancar la porta, em trobo al jardí amb una dona, a qui no conec, i a qui li falta un ull, que em demana si pot prendre una mica de la llenya que tenim guardada. Jo li dic que si ha quedat entesa amb el rector no hi ha cap problema. Després Mn. Ramon m’explica que és la veïna. Una bona dona carregada de mainada i amb un marit que no val res, i el qual no només li dóna problemes sinó que per la única cosa que li ha servit ha estat per transmetre-li el SIDA. Ara, Mn. Ramon l’ha ajudada a comprar-se una olla per a poder coure el blat de moro i vendre’l. Vaja, una pobre benaurada. Ella, doncs, pren la llenya, ben agraïda, i s’acomiada tot dient-me no sé quines frases en moba, que jo no acabo de comprendre, però li somric, perquè suposo que deuen ésser bones.
Surto darrera d’ella i intento, sense èxit, tancar el portal. La causa de la meva dificultat és un menut que per única peça de roba porta uns vells calçotets esparracats i que s’ha d’enfilar al portal per poder arribar a la maneta. Un cop aconseguit, em demana si li puc donar un caramel. Lamentant-ho molt li dic que els he deixat a l’antiga casa, però que la setmana que ve ja n’hi donaré. Em saluda igualment somrient, no sense abans haver comprovat que, a la meva butxaca, només hi tinc el moneder i que no hi ha cap caramel amagat.
Entro al petit camí que separa els camps de blat de moro. Tota la ciutat està plena d’aquests petits camps, perquè tothom ha aprofitat fins l’últim racó per aconseguir una mica de menjar. Un menjar que, per cert, és el que els salva de passar gana en els moments de dificultat. El cel està una mica ennegrit, presagia pluja, i els animals sembla que ho noten. Pel camí m’obren pas les cabres, lligades a petits pals per evitar que s’escapin i es mengin part de la collita.
A mà esquerra deixo una casa d’alguna persona una mica benestant, feta amb uns maons que es fabriquen ells mateixos, i que fins i tot s’ha fet una letrina, d’on en surt un jove que em saluda. A l’altre costat del camí un grup de cabanes tradicionals amaguen al seu interior una dona que està escalfant aigua. Al seu costat, un grup de garrins juguen tot anant a mamar a la truja que està lligada en un bassal. Els homes, que estan asseguts jugant a alguna mena de parxís, em saluden breument, perquè sembla que la partida està interessant, i estan embrancats en una gran discussió sobre un moviment dubtós que algú ha fet amb les fitxes.
Una mica més enllà, en el camí, un grup d’uns sis nens, el més gran dels quals deu voltar els 10 anys i el més petit no deu passar dels 5, estan tallant branques dels arbres per fer-ne llenya. Només de veure’m venen corrents. No em coneixen, però em volen saludar. Un d’ells em toca ràpidament el braç. Veient que no l’aparto hi passa de nou la seva mà i l’amanyaga. Els hi agrada el tacte de la nostra pell, i per sorpresa meva, de sobte, em fa un petó al braç. Tant espontàniament, amb tant de carinyo, que em deixa sorprès. Suposo que se’m nota a la cara, perquè els altres es posen a riure. No em coneixen de res, no saben qui sóc, i ja m’estimen. Li amanyago el cap i els hi desitjo bon treball, que vigilin de no fer-se mal amb els ganivets. Una mica més enllà, els més grans, que estan traient aigua del pou, també em saluden.
Tombo pel petit camí que m’ha de dur a la tàpia de l’església i dues nenes petites, que no deuen passar dels 5 anys, em saluden, ben contentes, mentre fan el pipí. Jo també les saludo i continuo, no sense abans escoltar a la seva mare que les crida amb un gibrell al cap carregat de llenya. Després de deixar passar un grup de gallines esvalotades i abans de creuar el petit pont, 4 menuts més estan deslligant les cabres per amagar-les abans de la pluja. El nen en porta dues, que poden amb ell. La nena, més gran i més espavilada, és qui em saluda primer. “A on vas?”- em pregunta. “Vaig a l’església a celebrar la missa” – li dic jo. Ella em mira i mentre amb una mà subjecte la cabra i amb l’altra ajuda al seu germà em diu: “Doncs, si us plau, prega per nosaltres”.
Ho diu amb tanta franquesa, com si ja fos ja una dona gran, que no puc fer res més que dir-li. “I tant que sí”. Pregaré per tu, pregaré per vosaltres, pregaré per tots. Pregaré perquè algun dia, tot refent el camí, em trobi que qui jugui són els petits i no només els grans. Que les dones no hagin de carregar amb totes les feines pesades. Que tothom pugui portar un vestit amb dignitat, i que la collita de cada any no sigui l’únic mitjà de subsistència per a totes les famílies. Pregaré per tota aquesta mainada que omplen els camins de Dapaong perquè tinguin la possibilitat de somniar que el futur que els espera serà millor que els dels seus pares.
I sabeu què us dic, doncs que no sé si ho aconseguirem, però que pel simple fet de creure que és possible, ja val la pena intentar-ho. I res més. Una forta abraçada a tots, de part meva i de part de tots aquests benaurats de Dapaong.

16/7/09

Comença Saint Paul

Benvolguts, abans de començar dir-vos que m’ha quedat un escrit exageradament llarg... però com que esteu de vacances, el podeu llegir en diferents etapes, però no he sabut explicar-ho més breu. (Si no teniu temps, la millor part al final). I encara, per més INRI, m’atreveixo, a més, a començar amb una altra notícia: I és que aquests darrers quinze dies he tingut la sort de viure dos naixements, diferents, molt diferents, però que m’han fet l’home més feliç de la capa de la terra. “Exagerat!” – Direu alguns. Però no!. I perquè? Doncs en primer lloc perquè la meva germana gran, l’Eva, i el seu marit, en Josep, han tingut un fill preciós, en Marc, que no només els ha fet a ells pares, sinó que ha fet que els pares passessin a avis, els germans a tiets, l’àvia a besàvia, i que l’Iris fos ja tota una senyora cosina! O sigui que ja veieu si n’ha fet de coses només de néixer, el petit Marc. Des de la distància, doncs, aquest petit homenatge i una forta abraçada al meu nebot, a qui coneixeré, si Déu vol i tot va bé, quan ja caminarà...! Coses de la vida.

I en segon lloc, vam inaugurar i beneir, de manera oficial, la nova parròquia de Saint Paul de Dapaong, una parròquia que ja camina i que deu la seva existència, en bona part, a l’ajuda rebuda de l’agermanament amb la parròquia de la Sagrada Família dels Pins de Blanes, i al treball incansable de Mn. Ramon Bosch. I perquè em fa tanta alegria, també, el naixement d’aquesta parròquia? Doncs perquè el vaig començar a viure abans de marxar de Girona, quan els amics de Blanes, a través del sempre increïble, Mn. Perich, amb qui vaig estar de seminarista a Domeny-Germans Sàbat-Fontajau, em van convidar a parlar-los del Togo. I me’n recordo que, per vergonya meva, em vaig atrevir a fer-ho sense conèixer gairebé res, i acabava la presentació dient: “Aniré allà a compartir la vida i l’evangeli amb un poble a qui, juntament amb vosaltres i els altres missioners, donarem moltes coses, però de qui, sense cap mena de dubte, rebrem molt més, d’un poble que ens mirarà als ulls per preguntar-nos si hem entès, de veritat, què vol dir que tots som germans...”. Avui, després de portar ja més de cinc mesos al Togo, vaig poder tenir la sort d’escoltar, al final de la celebració de la inauguració, per boca del representant parroquial, la següent frase: “Parròquia de Blanes no us donem les gràcies, senzillament agraïm amb vosaltres les immenses meravelles que el Senyor fa a través de tots!”. I això, senzillament, em va encantar, perquè en el fons, ens estaven dient que és, estimant, compartint, vivint junts la mateixa vida, quan es pot entendre què vol dir que som germans.

Però poesies a part, com va anar la celebració? Se’m fa realment difícil, amb paraules, explicar el què va significar aquella festa, però bé, ho intentaré.

El moviment venia ja de dies enrere. Tota la gent de la nova parròquia s’anaven implicant mica en mica a mesura que veien que s’acostava el gran dia. Tothom estava il·lusionat, tots col·laboraven, ja fos preparant els cants de la celebració, les danses, els anuncis, arreglant el terreny, portant arbres per plantar, netejant la sala, i decorant-la, de totes les maneres possibles: amb globus blanc-i-blaus, amb la guirnalda que fem servir pels arbres de Nadal, amb estrelles, i amb tot el que us podeu arribar a imaginar. De tal manera que, si em permeteu la comparació, i amb tota l’estima, semblava més una carrossa del Rocío que l’austera sala que ens havia meravellat a Mn. Ramon i a mi.
I així, totalment decorada, amb la gran creu lila que presideix l’entrada, s’alçava lluent el diumenge abans de Sant Pau la nova sala polivalent que serveix d’església, com per dir, a tot el veïnat, que un nou somni començava, el somni d’una comunitat que faria llevar a tot el barri, i als pobles que té encomanats, uns sentiments nous, els sentiments de l’Evangeli, d’una utopia compartida, de la possibilitat de crear un nou ambient on no hi hagi diferències entre els uns i els altres.
És per tot això que, suposo, la gent arriba aviat, de tal manera que, una hora abans de començar la celebració, els prop de 400 seients que hi ha ja estan més que plens (aquí a l’Àfrica, sempre hi cap una persona més al banc...), tots asseguts esperant l’arribada del bisbe. Els més previsors s’han emportat bancs i cadires de casa i s’asseuen al defora, o on poden, tot sigui trobar un bon lloc a l’ombra on poder seguir la celebració. La caseta d’uralita dels paletes serveix de sagristia i una religiosa africana, petita, però forta com un pilar, protegeix l’entrada, doncs, tot i que tothom és molt bona gent, hi ha tant de moviment, tants de venedors ambulants de begudes, bunyols i altres menjars varis que...

Total, que també van arribant els mossens de la parròquia mare de Sainte Monique, i jo, com a invitat de la parròquia Catedral també hi sóc present. A les 9h tocades arriba el bisbe, tot i que la celebració havia de començar a les 9h en punt, però no hi ha problema. El temps és tant relatiu. Arriba amb el seu cotxe i l’aparca on pot, una operació que de per si ja porta el seu temps, doncs no és fàcil que la gent s’aparti, i finalment, per recórrer els prop de 50 metres que el separen de nosaltres tarda ben bé 20 minuts, doncs jo crec que saluda a tots els que li obren el camí fent un passadís, perquè passi. No bé d’aquí!. Ningú té pressa. Saben que després de la missa no faltarà la festa ni la beguda local, que s’ha preparat en gran quantitat.

El bisbe ens saluda, felicita a Mn. Ramon per tot el treball fet i també als constructors, qui, per cert, han fet contentíssims als escolans, doncs els hi han regalat uns vestits nous amb tots els colors que hi ha sobre la capa de la terra, i fan molt de goig. Tot és a punt. Així que, revestits, ens intentem acostar a la porta, fent-nos lloc entre la multitud de gent que hi ha aglomerada, i aleshores... Oh, là, là!. Al bisbe no se li ocorre res millor que dir:
- “Què hi fa tota la gent a dins? Si encara no l’hem beneit? Tots a fora!!”.
Ai Déu meu!. Riures generals a fora, un gran xivarri a dins, i aplaudiments generals, doncs, de fet, ja estaven cansats d’estar asseguts. I el caos comença de nou, la gent que surt i el bisbe que entra amb l’aigua beneïda, no sense abans haver destinat a Mn. Ramon per beneir l’exterior de la capella, i a l’Abbé Gabriel i a mi per beneir tota la muralla, que no us penseu que sigui petita, no? I aquí comença de nou la festa, tothom vol ésser mullat per l’aigua beneïda, i ai de tu que et deixis algun tros de la muralla!. O sigui que som-hi! Paciència, aigua i molta alegria.
Finalment, aconseguim entrar a dins l’església on ens espera tota una senyora celebració. No us ho explicaré tot per no cansar-vos, perquè no ens en vam pas estar de beneir tots els objectes haguts i per haver. I a cada objecte presentat, unes paraules d’agraïment, una explicació, un cant, una dansa... Total, quatre hores de celebració que van passar més o menys ràpides perquè, aquí, tot és molt vivencial. Amb tot, em sabria greu saltar-m’ho tot tant ràpidament, i m’agradaria acabar destacant tres coses que són les que, de fet, em quedaran per sempre en el record:
a) Els discursos que es van anar llegint durant la celebració. Tots ells amb una gran càrrega d’emotivitat, doncs, per tota aquesta gent, la nova parròquia que neix significa, per una banda, que el nou barri estarà molt més cuidat, que tindran moltes més oportunitats socials i religioses, i que la nova comunitat haurà de lluitar per a consolidar-se, com ells han lluitat, ja, per col·laborar, en la mesura de les seves possibilitats, a fer-la possible. Però, per altra banda, saben que deixen enrere l’antiga parròquia de Santa Mònica, una parròquia que s’han estimat, que s’han fet seva i que l’han fet créixer fins al punt que ara ja s’ha hagut de dividir per manca d’espai. Deixen enrere una casa on estaven bé per començar-ne una de nova, i això implica, sempre, molt de despreniment i confiança. Entre ells va destacar el bonic discurs que van enviar la gent de Blanes que acabava de la següent manera: “Us agrairem que, a partir d’ara, més que pares ens deixeu ser una parròquia germana. Estem convençuts que més enllà del color de la pell tenim unes mateixes arrels divines i unes branques amb capacitat de créixer i donar-se les mans. Estem convençuts que sou portadors d’unes llavors humanitàries i espirituals que a nosaltres ens manquen. Per la nostra part esperem no defraudar-vos amb tot el que us podem fer costat. Felicitats i per molts anys. Els vostres germans i germanes de la Sagrada Família”, discurs acabat amb una forta ovació i aplaudiment, perquè aquí agraeixen, més que enlloc, el fet de sentir el batec de l’altra banda d’un món que no els ha abandonat del tot.
b) Mn. Ramon Bosch. Sí, ell és, com no podia ésser d’altre manera, una gran bona notícia. Fou l’encarregat de llegir el discurs de Blanes, i bona part de l’aplaudiment també va ser dedicat a ell, perquè la gent és plenament conscient que és Mn. Ramon, amb tot el seu treball, qui ha fet créixer l’antiga parròquia mare de Santa Mònica fins a convertir-la en un referent per tot el bisbat. Una parròquia viva, acollidora, on tothom s’hi sent a casa. Quan ell llegia les paraules d’agraïment, era, en definitiva, com un fort agraïment a tot el seu treball, el treball d’una vida dedicada als més petits, als més pobres. La gent de la nova parròquia l’esperen perquè els acompanyi en aquest nou camí que comencen. Amb ell al davant no tenen por de continuar. Saben que Santa Mònica ja és capaç de caminar sola, però Sant Paul, que acaba de néixer, que necessita de la protecció d’un pare, necessita encara del seu referent, d’aquell que amb la seva vida i amb la seva paraula els ha reconfortat, els hi ha donat un motiu d’esperança i els ha permès de construir-se un futur que molts no havien estat ni tan sols capaços de somniar.
c) La festa final. Tota la gent, asseguda en diferents parts buscant les poques ombres que encara hi ha al terreny parroquial, compartint la beguda que cada comunitat de barri o cada poble de la parròquia portava, comentant detalls del nou edifici, de la celebració, veient com buscarien els nous catequistes, els nous responsables de Càritas... Compartint, en definitiva, la nova vida que començaven en comú.
Però sobretot, em quedo, per acabar, enmig de la festa, amb en Paul. En Paul és un noi amb una certa disminució psíquica. Com que no podia seguir els estudis i ho passava molt malament, Mn. Ramon li va donar un treball a la nova parròquia de Saint Paul: Hauria de vigilar com anaven les obres, treure les herbes, carregar la sorra... Això sí, tot al seu ritme. I certament ho va fer, amb una estima, una constància, unes ganes de tirar endavant, com pocs hi han treballat. Estava orgullós de ser el “responsable” de la parròquia que portava el seu nom.
I perquè em quedo amb en Paul com a punt final? Doncs, perquè justament, enmig de la festa, quan tothom em comentava: “Mon père, farem que aquesta parròquia sigui la més gran i maca de Dapaong, la més viva, etc...”, en Paul, que era al meu costat, va dir: “No. Ella és ja la més bonica!”. “I tant que sí” - li vaig dir –“i és la més bonica, Paul, perquè és ja la teva parròquia per sempre, i tothom coneixerà que sense tu no hauria estat possible”. I després d’aquestes paraules, en Paul, va abaixar la mirada avergonyit abans de marxar, no sense abans fer-me una forta encaixada de mans. Segurament era la primera vegada que, en públic, algú li reconeixia un treball ben fet, i aquest era, un premi, que no s’esperava. Però per a mi, el premi me’l va donar ell, quan de lluny estant es va girar, i em va dir adéu amb la mà. Us puc assegurar que és inexplicable el gran somriure que va dibuixar, però vaig comprendre que era el somriure que hauria de brillar per sempre a Saint Paul, el somriure d’una Església que té com a única fortalesa la feblesa dels més petits, el somriure d’una parròquia que neix, no per a ésser la més gran, sinó per estar al servei dels més petits.

1/7/09

La malaltia (2) i en Rafael Sabé!

Benvolguts, tot i que la meva estimada cosina Marta em demana que no parli de la malaltia perquè li faré passar les ganes de venir-me a veure, la veritat és que forma part de la vida aquí a l’Àfrica i m’hi haig d’anar acostumant. Però a vegades, la veritat sigui dita, et descoratja una mica, perquè quan sembla que et recuperes, quan sembla que pots tornar a començar amb totes les forces... voilà! La germana malaltia et bé a saludar de nou. És per això que, de tant en tant, pregueu perquè la malaltia no em visiti tan sovint, doncs a vegades es fa realment difícil d’avançar quan la salut no t’acompanya. Sort que porto a dins una il·lusió, una fe i unes ganes de compartir aquí la vida i l’evangeli, i sobretot la companyia d’un munt de persones que són missioneres amb mi al bisbat de Girona, que m’ajuden a tirar endavant!. Però bé, anem al tema:

Havíem marxat la setmana passada per acompanyar amb en Ramon Delgado, un missioner de Burgos que anava cap a Madrid. El viatge va anar molt bé, i els 700 km que ens separen de la capital els vam fer tranquil·lament, sense presses, parant a descansar quan el cos ens ho demanava i gaudint d’un Togo que, després de les pluges, presenta uns paisatges i unes tonalitats de verds que un no es cansa de contemplar. L’estada a Lomé, durant tres dies, també va estar molt bé. Vam aprofitar per comprar plaques solars per la parròquia de Mandouri, on hi ha en Juan Medina, un capellà de Valladolid, i que les necessita per poder tenir llum a la rectoria i fer funcionar el congelador per conservar els aliments, sobretot a l’època de pluges quan queden aïllats per les inundacions. També vam aprofitar, perquè negar-ho, per fer una escapada a un restaurant una mica europeu i menjar un bistec com feia mesos que no veiem aquí al Nord. Vaja, que tot pintava la mar de bé.
Vam deixar el company a l’avió i vam anar a dormir per tornar cap a Dapaong el divendres al matí, però... de sobte, a les 4h de la matinada, un mal de ventre espantós i una diarrea com no havia tingut mai a la meva vida, ni des de la meva arribada al Togo, i això que ja en porto unes quantes. La veritat és que em vaig espantar. No hi havia maneres de parar-ho i em trobava realment malament. Amb tot, calia que tornéssim. Quedaven més de 14h de cotxe i no m’hi veia pas amb cor. Al tercer fortasec (el medicament per parar la diarrea), a les 7h del matí, va semblar que es parava, i vaig dir, o ara o mai. Vam fer 400 km més o menys fins arribar a Kara, la segona o tercera ciutat del país, on en Juan havia dit de parar-nos per dinar a casa dels salesians. Evidentment jo no en tenia cap mena de ganes, i només volia arribar a casa i estirar-me al llit. El mal de ventre era cada cop més fort i va ésser arribar a casa dels salesians i sant torne-m’hi. Suposo que els salesians i en Juan em van veure tan malament que, a contracor meu, van decidir que em quedaria a Kara per anar al metge i recuperar-me. Ho vaig acceptar de mala gana, perquè no em veia pas capaç de reemprendre el viatge. Em van donar una habitació i vaig anar a dormir. A la tarda, a la infermeria dels salesians em van fer els anàlisis i va donar, aquest cop, una altra malària, no massa forta, i la febre tifoidea, que és una mena de salmonel·losis en plan potent, i que era el què em faltava. Em van pesar i ja estava en 64 kg, o sigui, amb 13kg menys de quan vaig marxar de Girona. Vaja, que això sí que és un règim en tota regla i no el que anuncien per les televisions.

Bé, això només era la introducció, i m’ha quedat una mica llarga, però sembla que si ho comparteixes, els mals fan menys mal, i com sempre, no hi ha mal que per un bé no vingui. I quin va ésser el bé? Doncs la oportunitat de conèixer una increïble comunitat de salesians.

Els salesians són uns capellans i germans que es dediquen sobretot a la promoció dels joves en dificultats. I us puc assegurar que ho estan aconseguint, encapçalats, aquí, per una gran descoberta, en Rafael Sabé i Colom, un banyolí impressionant que està fent un treball digne d’una pel·lícula i mitja. Què fan? Doncs a la missió mateixa, o sigui, allà on tenen la casa, hi tenen acollits a un munt de nois, em sembla que van dir cap a 300, però segur que em quedo curt, que viuen en unes petites cases que simulen els seus poblats, però fetes amb ciment, i que són els nois que ja han perdut una mica totes les oportunitats que la societat els hi donava. És a dir, a casa dels salesians hi troben el seu darrer salvavides, en uns tallers per aprendre fusteria, construcció, soldadors... Una mica tots els oficis que necessiten per tirar endavant a la vida amb dignitat. Estan construint també una escola i preveuen que, en total, la formació arribarà a unes 1500 persones, perquè encara tenen, a més, el què anomenen pre-oficis, que són els més joves de 18 anys amb problemes familiars, que viuen aquí, i alguns van a l’escola per primer cop. Hauríeu de veure com si fa el germà Pepe, un valencià també de repicatalons, per fer-los entrar els elements més bàsics al cap.

Oh, sí, amb això sol ja n’hi hauria ben bé prou per omplir tota una vida, però no!. El seu treball no acaba aquí a la missió, sinó que a més, en Rafael és l’encarregat d’acompanyar als cristians de la universitat, que formen una comunitat de més de 1000 estudiants, que nit i dia el busquen per consultar-lo, per demanar-li consells... És per això que també m’acompanya a veure la universitat, on ens reben com els reis del mambo. I és que me n’adono que, en Rafael, és tota una figura a Kara, molt estimat i apreciat per tots, s’ho mereix, doncs portarà també a la universitat de Kara un parell de projectes d’universitats espanyoles amb tota l’aportació econòmica que això significarà.

I quan semblava que ja ho havia vist tot, em presenten el què em va impressionar més: les llars per a infants “sorciers”, que podríem traduir per “bruixots”. Són tres llars que hi ha a la ciutat per infants a qui els seus pares han acusat de bruixots. I perquè? Doncs per coses tan senzilles com per exemple, un petit infant qui, obligat a treballar hores i hores dins la cuina, i no atrevint-se a sortir a fora per anar a fer el pipí, es va orinar a la cuina, i com que això és considerat com un signe d’un mal esperit, va ésser expulsat de casa seva!. O un altre pobre infant a qui, després de la mort de la seva àvia, el charlatan (el “sacerdot tradicional” de la tribu), que li tenia el dit a l’ull, diu que ell és el causant de la mort..., provocant també la seva expulsió al carrer per part de la família... I així un llarg etcètera de situacions, que et commouen més quan veus els nois concrets, amb aquells ulls tan oberts com et miren, amb unes ganes de tirar endavant en una vida que, de ben petits, ja se’ls hi ha posat d’esquena. I tot això per no entrar ja en les pobres noies, que no només han de veure com són acusades injustament de bruixes, sinó que un cop abandonades a la seva sort, són vexades de mil-i-una maneres.

Tots aquests centres els visito amb un jove que ara fa d’assistent social, però que ja es va formar en els salesians i que ve també d’un medi conflictiu. El seu treball es anar al mercat a les nit per veure els infants que hi dormen. Quan n’hi ha algun que repeteix més d’una nit s’hi acosta, hi parla i després de provar de reinserir-lo a casa seva en diàleg amb els seus pares, si no ho aconsegueix, el porta al centre. No sabria dir-vos quants n’hi ha, però per desgràcia són molts.

En el primer centre, els dels més petits, em reben, com sempre aquí a l’Àfrica, molt bé. Se’ls veus feliços. Han passat per tantes dificultats, han viscut un món tan difícil, que ara, qualsevol paraula que els hi arriba amb una mica d’afecte és rebuda com el millor regal que mai podrien imaginar. Els més menuts estan mirant una pel·lícula que els hi ha posat un seminarista. Els hauríeu de veure. Sembla que visquin cada moviment del protagonista. Riuen i ploren, canten i criden, i aplaudeixen quan els bons guanyen, perquè ara, gràcies a Déu, ells ja es consideren també dels bons.

Visitem després l’altre dels nois més grans, on hi regna la fressa, partits de futbol, pel·lícula i desordre general..., però sobretot, l’alegria. I arribem, finalment, a la llar de les noies on tot és ordre i silenci. Dues estan assegudes fent-se trenes als cabells. Dues més estan preparant el menjar i una tercera està netejant el pati. N’hi ha dues que juguen amb un nen petit, que és el fill de la assistent social de les noies, d’altres estan a la sala i algunes han sortit a passejar. En queda una de menuda que està asseguda en un racó i no diu gaire res. Va arribar al centre la setmana passada i encara té una mica de por, i no és estrany, doncs ho ha passat realment malament, tot i que ara no és el lloc per parlar-ne. Té un joc a les mans i m’hi acosto. Li pregunto si m’ensenya a jugar-hi. Em mira amb estranyesa i després de rumiar-s’ho em diu que sí. M’encanta! No només m’ensenya a jugar, sinó que quan veu que m’equivoco em guia perquè posi les pedres al forat on s’escau en cada moment. Un joc prou complicat, però ella, el què vol, és que jo guanyi, i evidentment, guanyo totes les partides, que no són poques, dient-me que sóc molt bo jugant!. Li estic agraït i li acosto la mà per fer-li un manyac al cap, que aparta immediatament, com un acte reflex, un acte de por. Li premo fort la mà, li somric i li faig el manyac. Somriu. I això sol ja em fa feliç. Finalment, després de parlar amb elles, de riure perquè el menjar no els hi acaba de quedar bé... Els hi dic adéu i me’n vaig. Elles em diuen que torni aviat per saludar-les. Tanquem la porta i al darrera queden tots aquests infants a qui algú també els hi havia tancat la porta. Avui, gràcies en Rafel, en Pepe i la resta de salesians, les portes se’ls hi tornen a obrir. Ben aviat, recuperaran l’esperança i la il·lusió, i potser es preguntaran perquè aquests salesians, un bon dia, van decidir donar la vida per ells, i de ben segur que descobriran que és perquè aquests homes, en ells, els més petits, hi van veure el rostre de Crist. Quin gran misteri, i quina grandesa alhora!.

Va, i prou que avui més que un escrit m’ha quedat un mig llibre, i potser molts ja no haureu arribat fins aquí. I encara em quedarien un munt de coses al tinter, com els bonics vespres després de sopar, resant el rosari amb tots aquells nois tan bregats per la vida, caminant dolçament sota el cel africà, escoltant com donen gràcies a Déu per la vida que tenen i pregant per cada company que passa dificultats. Us podria parlar de la Patricia, una cooperant de Madrid que ve per a fer un projecte de dos anys, amb qui em vaig fer uns bons farts de riure, en aquells moments on la malaltia em tenia més atropellat, i que va ser la que em va acompanyar a Dapaong, des de Kara, amb un cotxe ple a vessar i on pel camí vam atropellar una perdiu, per pena nostra, i per alegria d’una dona africana que venia al cotxe, que ens el va fer parar immediatament, contentíssima de tenir carn per la salsa d’aquell vespre. Us podria parlar de la nova església que estant construint... o us podria parlar de moltes coses, que vaig viure i veure a casa dels salesians durant els cinc dies que m’hi vaig estar per recuperar-me, però en el fons, la única cosa que us volia dir és que, una vegada més, gràcies a la malaltia, he tingut l’ocasió de conèixer un veritable home de Déu, en Rafael Sabé, del nostre bisbat de Girona, i de tota una comunitat que, silenciosament, però sense parar-se, fan possible que per a molts i molts joves de Kara, un altre món sigui, de veritat, possible.

15/6/09

El meu diari...

Avui, per canviar una mica l’estil, escric una possible pàgina del diari personal d’un dels “menuts” que he conegut aquí a Dapaong:

Estimat diari, ara feia dies que tenia ganes d’escriure’t i no trobava el moment, ja et deuries haver pensat que el teu bon amic Matthieu havia desaparegut, però és que he estat realment ocupat buscant i venent llenya per ajudar a casa, anant a buscar el menjar, l’aigua... i encara em quedaven els exàmens de l’escola. Em sembla, a més, que aquests dies és el meu aniversari, doncs el pare sempre em deia que havia nascut a l’estació de les pluges, i d’això ja deu fer uns 12 anys. Per això també estic una mica més trist, no saps pas com trobo a faltar el pare i la mare. No sé perquè el bon Déu se’ls va haver d’emportar. Amb ells, tot marxava una mica més bé. Ara, ja ho veus, la situació és ben complicada.

Com et deia, tenia realment ganes d’escriure’t perquè, aquests darrers dies, ho he passat realment malament. Tot va començar quan l’àvia em va demanar que anés a buscar 5000 Francs que li havia deixat una cosina seva. Com que jo tenia moltes coses al cap i feia dies que no veia els meus amics, quan els vaig trobar en tornant a casa, ens vam posar a jugar, i vam anar a enfilar-nos al nostre baobab favorit, el que dóna les millors fulles per la salsa que prepara l’àvia, d’aquell del que t’he parlat tantes vegades... Però quan tornava cap a casa, ja al vespre, em vaig adonar que els diners m’havien caigut de la butxaca. Tenia molta por. Sabia que em picarien, i que em picarien molt. Vaig decidir que no aniria a dormir a casa i que l’endemà buscaria els diners a prop del baobab, però no els vaig trobar. El meu cap bullia, encara recordava la pallissa que m’havia fet l’oncle unes setmanes després de la mort del pare també per uns diners, la mare havia mort abans. És des d’aquell dia que vaig una mica coix. Ara ja hi estic una mica acostumat, perquè , tot sovint, em toca el rebre, doncs sóc el petit de la família, i tots els meus sis germans em manen coses per fer i si no ho faig bé em piquen, ja ho saps, ja fa temps que t’ho explico. L’únic que em protegeix una mica és l’avi, però ara és a la capital, intentant que uns parents que estan més ben posicionats ens ajudin.

Per molt que rumiava no sabia com me’n podia sortir, i de sobte vaig pensar amb l’abbé Joan, un capellà que vaig conèixer el dia de la desfilada de la festa nacional, ja l’havíem enganyat un parell de cops, i no sabia si aquest cop m’ajudaria, però no tenia cap més solució. Hi vaig anar el diumenge després de la missa, i el vaig trobar llegint un llibre sobre Jesús. Em va somriure i em va preguntar quina una de nova me n’havia inventat. Vaig asseure’m al seu costat i li vaig explicar tot. Ell no s’ho acabava de creure i em va dir: “Home ara 5000 Francs, o sigui 8 Euros, ja són una mica massa, no trobes? Això és una petita setmanada per a molts!”. Però suposo que aquest cop em va veure tan preocupat, i que ja feia un parell de dies que no anava per casa que em va dir: “Mira, farem una cosa diferent. Aquest cop t’acompanyaré jo mateix i així ho intentarem solucionar”. No et pots ni arribar a imaginar com em va canviar la cara i fins i tot li vaig dir: “Ostres, és com si el cor se m’eixamplés i ja no tinc més por”.

Em va prendre amb la seva moto i vam anar cap a casa. ¡Quina expectació que va aixecar entre la gent del barri veurem arribar en moto amb l’abbé blanc!. Tothom va venir a l’entrada de casa per veure què passava. Vam entrar, però la situació va ésser una mica violenta. L’àvia, que estava molent el blat i preparant salsa per vendre, no estava arreglada i no portava la camisa. Tot i que sempre va així per casa, no li agrada que els estrangers la hi vegin, diu que ells es vesteixen sempre, i s’enfada amb mi. Saluda ràpidament a l’abbé Joan i se’n va a la seva habitació. L’abbé Joan saluda als meus germans, que tampoc estan massa contents de veure’m arribar amb ell. Potser no ha sigut tan bona idea...

S’asseu al costat del meu germà gran i li pregunta si hi ha hagut algun problema amb els meus diners. Ell li diu que sí, que jo he perdut 5000 Francs, que ho saben per d’altres però que jo no he tornat a casa. I aquest cop sento a l’abbé, per primer cop, dir una mentida, ell que sempre em diu que haig de dir la veritat! Però després m’explica que, a vegades, hi ha unes mentides que no fan mal als altres sinó que ajuden a millorar la situació, que només s’han de fer servir en casos molt especials. Total, que li diu al meu germà que potser és per culpa seva que jo he perdut els diners, que em va demanar d’anar a la parròquia per ajudar-lo en alguns treballs i que els deuria haver perdut al pati de la rectoria, per tant, si els troba se’ls quedarà i mentrestant els hi avança els 5000 Francs. El meu germà els accepta i continua menjant l’arròs. Ningú més diu res i l’abbé Joan se’n va. Em saluda i em diu que el passi a veure més tard.

Demà l’aniré a veure, i li agrairé el que ha fet. Avui estic una mica cansat, perquè m’han tornat a picar molt fort per anar a demanar ajuda al mossèn de la parròquia. Però aquest cop no m’ha fet tant de mal, sé que no estic sol. L’abbé Joan sempre ens diu que Jesús, a l’evangeli, era als més petits als qui més estimava, i que encara que a vegades em sento sol i sembla que ningú m’estima, la veritat és que Jesús està amb mi. A mi m’agrada molt sentir-li dir això, tot i que la veritat no ho acabo d’entendre. ¿Perquè si ens estima tant ens permet aquest patiment? L’abbé em diu que, a vegades, hi ha coses que a ell li costa d’entendre, però que de totes les situacions n’hem de treure alguna cosa de positiva, encara que costi molt i molt. En aquest cas em diu que, el què jo haig d’aprendre és que, quan jo sigui gran me n’haig de recordar que ho he passat molt malament i que per tant no haig de fer el mateix amb els altres, ni amb els meus fills, ni amb la meva esposa, sinó que haig d’intentar ajudar i estimar sempre a aquells que més pateixen. Que si cada persona fos capaç, senzillament, d’estimar als qui l’envolten, encara que només fos a aquests, al final tothom s’estimaria i la vida seria molt més bonica per a tothom. No ho sé si ho sabré fer, però ho intentaré, com ell ens diu tot sovint: Ésser cristià no és pas fàcil! Però, quan te n’adones del que significa estimar sense mesura, aleshores descobreixes que no hi ha res més bonic a la vida, i aprens a perdonar a tothom, fins i tot a aquells que et fan mal, però això sí, intentant lluitar per canviar les situacions que ens fan mal. Quan sigui gran, jo també lluitaré per canviar aquestes situacions. Va, ara et deixo de veritat, i només espero que, quan arribi l’avi, li pugui explicar tot. Ell estarà content de conèixer a l’Abbé Joan.

PS: Aquest escrit el vaig escriure la setmana passada tot i que el publico avui. Aquest matí, al mercat, m’he trobat en Matthieu que em venia a veure. El seu avi es va morir ahir.

1/6/09

La sembra

Benvolguts, avui, si em permeteu, deixeu-me començar agraint-vos tots els missatges que m’envieu tant a través del blog com a nivell personal. Us puc assegurar que des d’aquí, a la llunyania, quan obro els correus i els llegeixo, són com una petita alenada d’aire fresc, que em fan adonar que, tot i que a vegades es fa difícil trobar-te en una terra nova, una llengua nova, una cultura nova... són molts els qui m’acompanyen en aquest camí. Però m’heu de perdonar que no tingui temps de contestar-vos a tots.

També, vull agrair sincerament a tots aquells que us heu ofert per ajudar-me d’alguna o altre manera, però de moment no farà falta, perquè fins al mes d’agost estic en una etapa de coneixement del medi i la cultura, sense tasca pastoral, i per tant moltes coses em depassen. I més que projectes de gran cost, que necessiten d’una forta planificació i coneixement del terreny, el què faig és ajudar a persones concretes que em vaig trobant pel camí. Penso que si ara, de bona fe, intentés començar algun gran projecte de recollida de medicaments o de temes òptics, entre d’altres, potser faríem més mal que bé. Però no patiu! El dia que necessiti alguna cosa, ja us ho faré saber.

Bé, entrem a l’escrit. Tenia molts temes al cap per compartir amb vosaltres: la visita a la presó, la bruixeria, la situació dels aprenents amb uns patrons que els exploten sense cap mena de miraments... Però com que en el darrer escrit ja parlava d’alguna situació una mica precària al dispensari, em semblava que ara tocava un escrit una mica “romàntic”, perquè l’Àfrica té sempre aquesta doble realitat a flor de pell, la vida i la mort, l’alegria i la tristesa, el somni i la realitat..., de moltes persones que viuen el dia a dia, deixant el demà en mans de Déu, que és l’únic qui veritablement controla el temps. I no voldria que, tot explicant el que més em sorprèn del dolor i les injustícies que veig, us quedéssiu amb la imatge d’un Joan que està visquent en una mena de calvari quan, en realitat, estic en un racó ben bonic de món. És per això que avui us parlaré de la sembra.

Perquè la sembra? Doncs senzillament perquè els darrers dies, a partir d’algunes poques pluges que han caigut, aquesta sabana seca africana ha començat a verdejar d’una manera sorprenent. La terra, amorosida, s’obre, i a on semblava que no hi havia res, en surt la vida amb una força impressionant, gràcies a unes pluges que són viscudes com una gran benedicció i que fan que tots vagin als seus camps per començar a sembrar amb esperança el que els assegurarà el menjar d’una bona part de l’any.

Així, que, davant aquesta perspectiva, ben decidit, prenc la moto i me’n vaig a passejar pels camps i poblets que ens envolten. És, realment, un espectacle magnífic. A mesura que vaig deixant la ciutat enrere em vaig trobant amb els primers camps, plens d’homes que, amb un parell de bous i unes aixades bastant rudimentàries, llauren la terra que cultivaran. Els més menuts els acompanyen i ajuden en diferents tasques, ja sigui a fer que els bous no se’n vagin de mare, ja sigui per anar a buscar alguna cosa que els homes necessiten o, senzillament, per jugar al voltant dels seus pares, contents de veure com la terra s’obre al seu davant. Mentrestant, en d’altres camps, es veuen les dones, amb la mainada a l’esquena, que amb un gran pal rodó foraden la terra. Però, amb el ritme que porten al cos, no és que facin senzillament forats per a posar-hi la llavor, sinó que converteixen aquesta tasca en una gran coreografia, en una mena de ball entre elles i la terra, d’un trencament que no esdevé brusc, sinó ben al contrari, esdevé una abraçada suau, és com si escrivissin una melodia al so del vent que les acompanya. Més enllà, d’altres dones, com a portadores que son de vida, una mica més ajupides, van posant les llavors a dins els forats que prèviament han fet.

I amb tot aquest contemplar, deixant-me emportar pel color de la terra i pel ritme de les dones, em trobo que no sé massa bé on estic, per no dir que m’he perdut. Així que m’acosto a unes petites cabanes que hi ha al meu davant. Un grup de dones i noies assegudes, em saluden mentre es tapen una mica amb una roba que tenen a mà. Les saludo en moba en tot un ritual que consisteix en pregunta-resposta:

Jo: Duan guam (bon dia)
Elles: Duan guam
Jo: A won dua manu uu? (Com esteu?)
Elles: Laafia (Estem molt bé, estem en pau)
Jo: A tuona po i? (I el treball)
Elles: Laafia (Està molt bé)

... i així unes quantes preguntes sobre l’estat de la família i de la casa, entre d’altres, que cal que un faci abans d’anar al tema que li interessa. Vaja, que per aquí la vida es pren amb calma.

Elles somriuen perquè veuen que utilitzo el moba, però immediatament, després de les salutacions, em fan una pregunta que jo ja no entenc, i els hi dic en francès. Elles riuen perquè tot i que no han entès el francès, han entès els meus gestos i la meva cara. De seguida criden a algú, que no és altre que un dels fills de la casa que està enfilat al manguier menjant mangos a cor que vols i que entén el francès perquè ell va a l’escola. Baixa ràpid, encara amb la cara ben bruta, i m’ofereix algun mango que agraeixo. Immediatament m’indica la ruta, no sense abans acompanyar-me un bon tros, i encara, més tard, fer una bona correguda per atrapar-me i indicar-me que m’he tornat a equivocar. Són realment amables.

Prenc la moto en la direcció que m’ha marcat el noi. Ben aviat trobaré la carretera, em giro, i ell està allí, quiet, saludant-me. El saludo, i en la salutació em responen també tots els qui estan treballant la terra. Al cap d’una estona és ja la fressa de les moto-taxi, i el xivarri de Dapaong el qui m’envolta. Però al vespre, quan arriba l’hora de la pregària, me n’adono que en el fons, el que he viscut avui és el que està passant en el meu cor. Un cor que viu amb un cert dolor el trencament de tot allò que havia estimat i que havia desitjat, però que és necessari per poder permetre que les persones i la cultura que em vaig trobant hi puguin posar la seva petita llavor, tot esperant que, algun dia, i amb la pluja suau de tot l’amor que rebo, tot el que Déu i els altres han sembrat en el meu cor donarà el seu fruit.