29/1/09

Ja tinc data!!!! Me'n vaig!.

Benvolguts, avui només un breu escrit, però un dels que em feia més il·lusió de fer.

Finalment, després de tantes i tantes voltes, ara ja amb el bitllet i el visat a la mà, us puc dir que ja tinc data d’anada cap al Togo :

el proper dimarts 10 de febrer de 2009 començarà la realització d’aquest somni que fa tant de temps que porto dins el meu cor:
Em poso en camí per respondre generosament a la vocació missionera i compartir la vida i l’evangeli amb els meus germans africans.

Pregueu per mi, perquè no surti cap entrebanc en aquests darrers dies, i també per l’església que m’acollirà i que fa camí a Dapaong, perquè mantinguem sempre la fe, l’esperança i l’amor.

21/1/09

Una entrevista a la Comarca (2) ...

Benvolguts, per desgràcia us continuo escrivint des d’Olot!. Sí, ja hauria d’ésser fora, i de fet el meu cor ja fa temps que és a l’Àfrica, però per temes de salut, i ara també de visat i bitllet continuo per aquesta bonica terra garrotxina.

Amb tot, espero que entre aquest divendres al metge d’Olot i el dilluns a Madrid pel tema del visat i del bitllet, ja podrà quedar tot lligat. Així que ho sàpiga ja us ho faré saber, perquè no us podeu pas ni arribar a imaginar les ganes que en tinc ja d’arribar-hi.

Tal i com us vaig dir la setmana passada, avui poso la segona i darrera part de l’entrevista que vaig publicar a la Comarca. Cuideu-vos molt.

I ja per acabar Joan, destaques a la pregunta anterior que justament tu ets mossèn, i que per tant és això el què vas a fer allà. Quines són doncs les teves motivacions? Perquè anar de missions?

Bé, és una pregunta que m’han fet moltes vegades i que moltes vegades he intentat respondre, però mai d’una manera totalment correcte, perquè és molt difícil explicar el què realment sent el teu cor. Es fa molt difícil explicar una vocació. Amb tot, si em permeteu, compartiré amb vosaltres una part de les paraules que vaig dir a la missa d’enviament que vam celebrar a la parròquia de Sant Josep de Girona, en la qual el bisbe Francesc em va enviar en nom de tota la diòcesi. Deia així:

“Seré missioner perquè he començat una bonica història d’amor amb Déu. D’un Déu que:

1- En tant que Pare ens recorda que tots els altres són els nostres germans, i ens demana a anar-los a buscar als marges dels camins, per dir-los, senzillament que Déu continua al seu costat. Perquè la vida ens ha donada per donar-la, i aquesta és la únic manera de viure-la. Em fa comprendre, una vegada més, que el veritable sentit de la vida és, des de la fe, donar-la per Amor, així de senzill, com l’Evangeli.

2- En tant que Fill, ens demana, només, que el seguim en el camí cap als darrers llocs. Per això sóc missioner!. I és que me n’he adonat, al llarg d’aquests mesos de preparació missionera, que no havia entès gaire res de tot plegat. El dia de la ordenació de diaca posava a la targeta: Vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, després vine i segueix-me!. Però me n’he adonat que m’he passat tots aquests anys venen coses, fent del cristianisme un esforç, com una fita... tan lluny de la realitat, de la realitat que ens parla i que ens diu que l’Evangeli és allò més normal del món!. És el més normal per la gent senzilla, per la gent que no volen mantenir una aparença, que no confien només en les seves forces... Cal tornar a començar, amb les nostres febleses i debilitats, sí! Perquè és així com ens ha cridat Jesús. No vol homes perfectes, sinó que vol seguidors. I és que em sembla que el problema de molts de cristians és que ens passem el dia preparant-nos per seguir a Jesús, però no acabem de fer el pas!. No acabem de respondre amb un sí generós perquè, en el fons, tenim por. Una por que ens paralitza, quan de fet, no hi ha res més senzill que començar aquest camí, sense equipatge, sense bossa ni sarró, només amb Jesús, perquè Ell és l’important, és en Ell en qui cal confiar. I jo també tindria por, si no fos perquè la tercera cosa que em demana Déu, és de mirar al meu voltant avui:

3- En tant que Esperit Sant, és Pentecosta, i es fa comunitat. Recordo que quan Mn. Josep Maria Amich marxava de missions ens va fer una xerrada als seminaristes i ens va dir: “És a través de l’Església que faig la voluntat de Déu. Res sense el bisbe”. En aquell moment, si us haig de ser sincer, no ho vaig pas acabar d’entendre, i pensava que amb bisbe o sense no em pararien pas d’anar a missions. Però avui ho veig totalment diferent. Perquè me n’adono que no vaig de missions perquè jo vull, sinó perquè aquesta és també la missió de l’Església!. Sou vosaltres qui m’envieu, sou vosaltres, a través del bisbe, qui heu comprès que el tresor de l’evangeli és massa gran perquè ens el quedem només nosaltres. Sou una comunitat que ha comprès el manament de Jesús: “Aneu per tot el món i prediqueu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat. Jo seré amb vosaltres dia rera dia fins a la fi del món”. I això, perquè no, ens ha d’omplir d’una gran alegria, hem de treure’ns d’una vegada per sempre les cuirasses de la por que no ens permeten proclamar amb veu ben alta que som cristians, proclamar la nostra fe amb les paraules i amb les obres, que és en definitiva el què estem celebrant avui. Sé en qui he cregut, per això estic tan orgullós de pertànyer al bisbat de Girona, un bisbat missioner ahir, avui i sempre. T’hi apuntes?

14/1/09

Una entrevista a la Comarca...



Benvolguts, avui comparteixo amb vosaltres una entrevista que em va fer la revista local d'Olot i comarca que es diu La Comarca d'Olot, a qui agraeixo la confiança i afecte que em mostren. Com que és una mica llarga la presentaré amb dues setmanes. Aquesta primera part explica una mica més la situació del Togo, país que cada cop està més a prop d'entrar de ple a la meva vida...

"COMENÇA L'ENTREVISTA: "Compartim amb tots vosaltres una petita entrevista feta amb en Joan Soler, jove capellà olotí de 33 anys, que després de treballar al bisbat de Girona com a vicari de les parròquies de l’agrupació de La Bisbal d’Empordà i de Sant Josep de Girona, ens comenta, ben il·lusionat que aquest Nadal serà la primera vegada en la qual els reis li portaran tot el què ha escrit a la carta: Anar a compartir la vida i l’evangeli a l’Àfrica. Perquè, si tot va bé, un dels primers dimarts de febrer, prendrà l’avió direcció al Togo.

Trobaràs a faltar la Garrotxa?

I tant! La Garrotxa és més que una comarca per a tots nosaltres, és el nostre petit país, i un país preciós pel què fa al paisatge, a la gent, a les costums, al clima... Però vés per on, i coincidències de la vida, així com a la Garrotxa se l’ha anomenat la petita Suïssa catalana, al Togo, se l’ha anomenada la Suïssa Africana. Déu ésser per això que ja hi ha dos olotins!.

I perquè se l’ha anomenada la Suïssa africana?

Doncs perquè de fet, el Togo és una veritable “concentració” d’Àfrica, que agrupa relleus i vegetació molt variades en un clima dolç i suau, des del tropical i sahelià (és a dir del desert del Sàhara) al Nord, fins al subequatorial al Sud. Una situació que l’hi hauria de permetre el desenvolupament d’una agricultura diversificada que, unida als recursos naturals, haurien de fer del Togo una terra amb moltes possibilitats.

Però sembla que no ha estat així...

No! Per desgràcia ens trobem que, actualment, el Togo, segons el darrer informe de la pobresa de la ONU, es troba en el lloc 152 dels països més pobres d’una llista de 177 països, és el que s’anomena IDH (Índex de Desenvolupament Humà), que té en compte aspectes tan fonamentals com: l’esperança de vida, l’accés a la sanitat, l’educació i el PIB. Per tant, quan un país es troba en els darrers llocs vol dir que no hi funciona gaire res, i això és lamentable.

I què ha portat al Togo a aquesta situació?

No és gens fàcil explicar-ho de manera breu en una entrevista, però em sembla que, a tall de resum, es pot dir del Togo el mateix que és pot dir de la majoria de països africans. Hi ha una doble causa:
En primer lloc cal mirar la història recent del Togo, per entendre que bona part de la culpa la tenen, com gairebé sempre, les potències colonials. En aquest cas i a causa de la situació estratègica del Togo, no només d’una sinó de tres, que són Alemanya, França i Anglaterra, que han fet en aquella regió el que els hi ha plagut, fent seu el lema de: “La colònia va bé pel colonitzador, però fatal pel colonitzat”.
Però, en segon lloc, no cal oblidar tots els efectes negatius que han tingut molts dèspotes africans, sustentats, això sí, pels europeus. Personatges que teòricament havien de governar el país però que, no només s’han enriquit ells i la seva família, sinó que han empobrit al país. En el cas del Togo ens trobem que ha estat una de les més llargues dictadures militars de la història contemporània africana, amb Gnassingbe Eyadema, que va morir el 05/03/2005 després de 38 anys de règim militar, que ha donat lloc a la teòrica democràcia actual,

Començaves l’entrevista dient que la Garrotxa és el teu petit país, em sembla, però, que el Togo tampoc és un país gaire gran...

Bé, és veritat que comparat amb la resta de països africans, el Togo n’és un dels més petits. Situat a l’Àfrica Occidental, amb 56785 km2 i una extensió d’uns 700 km, seria, per fer-nos una idea, com Catalunya i el País Valencià junts. Actualment compta amb 6 milions d’habitants, dels quals 1 milió es troben a la capital del país. Aquesta capital, que es diu Lomé, és una ciutat marítima amb un important port de mercaderies, que ja data de l’època de l’esclavatge: no en va al Togo se l’anomenava la Costa dels Esclaus. Actualment hi ha la carretera que creua el país de Nord a Sud (que de fet és la única carretera asfaltada que hi ha), i que és la principal entrada i sortida de tota classe de productes d’Àfrica, no només els fosfats del país, sinó també objectes d’art tradicional de Costa d’Ivori, Gabon i Burkina Faso, així com l’or, plata, pedres precioses que venen de Sierra Leone i Libèria, passant per l’ivori de Camerun i República centre Africana..., i tot plegat, i massa sovint, unit al tràfic il·legal d’armes.

És a la capital a on treballaràs?

No. De fet jo aniré a treballar amb Mn. Ramon Bosch, un altre missioner olotí que ja porta més de 30 anys al Togo, i que actualment treballa al Nord, a la Diòcesis de Dapaong. Dapaong, que pertany a la regió de les Sabanes, és una de les regions més pobres del país, dedicada bàsicament a l’agricultura, tot i que es troba emmarcada pel que s’anomena clima sudanès, és a dir, un clima no massa bo per l’activitat agrícola, doncs consta d’una estació de pluges abundants i irregulars (1500 mm), seguida d’una llarga estació seca, que va d’octubre a març, durant la qual bufa l’harmattan, un vent molt sec, carregat de pols i de sorra del Sàhara, amb temperatures que poden assolir els 42 ºC. O sigui, que passarem calor.

I quins són els projectes que hi vas a fer?

Bé, no cal oblidar que jo sóc mossèn, i que per tant, d’entrada, vaig a ajudar al bisbe d’allà en les tasques d’evangelització que ell m’encomanarà, perquè tot i que la diòcesis té una extensió que fa el doble que la diòcesis de Girona, només té una vintena de capellans, a diferència de Girona que en té més de 200. ¿Quines són, però, les tasques que m’encomanarà? Doncs la veritat és que no ho sé!. Perquè el que he après durant el curs de formació de missions a Madrid, és que no es tracta tant de fer els nostres projectes sinó d’ajudar als habitants d’allà a dur a terme els seus projectes. Projectes que poden passar per la part més material: construcció de pous d’aigua, hospitals, escoles, tallers de mecànica, parròquies..., o per la part més espiritual: grups de catecumenats, catequesis, formació... Però sobretot es tracta del gran projecte de construir amb ells una societat millor, i això és un projecte que realment engresca.

7/1/09

L'estrella...

Ahir, arrel de la festa dels reis, em preguntava quin deuria ésser el significat de l’estrella de la que ens parla l’evangeli, i em va semblar bonic d’entendre-la com el signe de la crida de Déu, és a dir, la vocació. Perquè allò important d’aquesta estrella és que, segurament, fou visible a tota la regió. El què va passar, però, va ésser que molts no la van veure, perquè no havien après a aixecar la vista de terra, atrafegats com anaven amb els seus assumptes. D’altres veurien l’estrella, però no es van atrevir a seguir-la, per por a què els compliqués la vida, o per por a desinstal·lar-se. D’altres, potser inclús van començar a seguir-la, però els va faltar constància, els va faltar fe, i van desistir.

Els Reis Mags, en canvi, signifiquen tots aquells que van veure l’estrella, es van posar en camí, van suportar les adversitats, i van arribar a la fi del seu trajecte, es a dir, a Betlem per prostrar-se davant de Jesús. I si van aconseguir de fer-ho, és perquè no van veure l’estrella una sola nit, sinó que van haver de contemplar-la moltes vegades fins a sentir que es movia, que era real, que els convidava a caminar. En definitiva, els mags d’orient no són res més que l’exemple d’aquells homes que tenen set de Déu, perquè la fe és, senzillament, una recerca constant que ens posa en actitud de partença i fa de nosaltres uns caminants.

Si nosaltres també fóssim capaços de descobrir aquesta estrella que ens guia, si nosaltres, ni que fos per un moment deixéssim de programar les nostres vides i deixéssim que fos Déu qui la programés, com canviaria tot.

I res més, us saluda aquest caminant que, amb il·lusió ha trobat una estrella, i que cada cop s’acosta més el dia en el qual trobaré, també, la meva cova de Betlem.

2/1/09

Bon any 2009

Benvolguts, després d’estar uns quant dies absent de la blogsfera, volia tornar amb unes senzilles paraules per desitjar-vos a tots un molt bon any 2009. Un any que per a mi, almenys, serà l’any en el qual acompliré una petita part del camí que vaig començar quan, un bon dia, vaig dir sí a la vocació missionera: Anar a l’Àfrica.

Són, doncs, tantes i tantes les emocions que em venen, tantes les il·lusions i tants els projectes que porto a dins el meu cor, que se’m fa difícil dir-vos o desitjar-vos alguna cosa que no sembli exagerada. És per això que he decidit que, en aquest començament d’any, on hi ha la celebració del 200 anys del naixement del fundador de l’escola on anava: El Dr. Joaquim Masmitjà, us desitjaré que s’acompleixi el seu lema, que és també el meu: Déu en el cor i bon humor.
És a dir, aprofiteu cada dia d’aquest any per a fer més present a Déu en les vostres vides, però no com una tasca difícil, sinó amb l’alegria i el bon humor d’aquell que sap que, confiar en Déu és, senzillament, oblidar-se més d’un mateix i pensar més en els altres. Us puc assegurar que si ho aconseguim, ni que sigui una miqueta, haurem començat a construir la utopia que ens va presentar Jesús quan ens parlava del Regne de Déu que ja arribava.