25/2/09

Dimecres de cendra

Bé, sembla que avui, una setmana després del primer escrit, l'Internet torna a mig funcionar, ho aprofitaré, perquè em sembla que ara estaré uns quinze dies sense poder-hi entrar. Total, que avui som dimecres de cendra, i us puc assegurar que feia anys que no la vivia d'aquesta manera.
Perquè us preguntareu? Doncs molt senzill! Ja portem tres celebracions de cendra, i falta la última a la catedral, on haurem d'ésser uns cinc capellans per la quantitat de gent que s'espera. Aquest matí, a les 6h, sense anar més lluny, erem sis capellans imposant cendra, i les cues eren llargues, venien a poc a poc, els rostres marcats, els infants a l'esquena, abaixaven el cap en silenci i jo no gosava dir en veu gaire alta: Converteix-te i creu en l'evangeli!. Perquè a cada un a qui ho deia em retornava a mi la frase amb més força que mai, i és tanta la conversió que em falta!. I m'ho deien ells, molts catecúmens, persones que estan en procés de descobrir la bona nova de l'evangeli, persones que enten de veritat les benaurances: Feliços els pobres, els nets de cor, els humils, els perseguits, els qui passen fam... Feliços!. I la celebració al poblat...! Si per un moment us imaginéssiu com n'és d'immensa la savana, i quines cabanes...
I res més, que això comença a fer pampallugues, i a fora una senyora gran espera perquè l'hi apunti el seu nom a la llista dels oftalmòlegs, una ONG espanyola, que demà anem a buscar a Lomé, i que venen per visitar a la gent dels pobles. Ja us aniré informant, perquè són moltes i moltes les primeres impressions d'un món que se m'obre al davant!.
Ah, i moltes gràcies pels vostres comentaris... i Sí, ja he començat a aprendre el moba... Mare de Déu!!!. Sort que són bona gent.

18/2/09

Ja sóc a Dapaong!

Bé, serà el tercer intent de penjar una mica de notícia, espero que funcioni!. Serà breu, molt breu, i no diré tot el què sento, ni podré explicar-vos que és el què veig ni els meus sentiments, però si que estic bé, i que us podré escriure menys sovint del què voldria, Dapaong, i em sap greu dir-ho, és més pobre del què em pensava... i això que ja em pensava molt... ja us ho aniré explicant.
Són les 4:20 del matí, i es comença a escoltar al primer imam de la mesquita veïna amb les seves oracions, així successivament fins a les 5:30h. Fa molta calor, lluny s’escolten alguns tam-tams, i a les 6h el campaner fa sonar les campanes de l’església catedral, vaig a missa, és en moba, no entenc res, però la gent canta, la gent somriu, la gent prega... Tinc les cames plenes de picades de mosquits, no sé si avui tindré llum, difícilment internet, a fora, el gall canta, ja és de dia, els porcs es mengen la brutícia del carrer (menys els plàstics), els llangardaixos passen ràpids pel pati de la parròquia, a fora hi ha el mercat, la fressa, la gent, els nens, molts de nens... i cada cop fa més calor, i m’assec sota d’un arbre, una dona em saluda, somric, somriu... ja sóc a l’Àfrica i... Dóno gràcies a Déu per la vocació rebuda... Sóc feliç!

7/2/09

Molta il·lusió, i un cert temor...!

Benvolguts, ara sí que ha arribat l’hora, i no seria sincer amb vosaltres si no us digués que, juntament amb una gran alegria i il·lusió, hi ha també un gran temor, un mena de por que m’envaeix i que em fa preguntar: Ja sortirà bé? Ja m’adaptaré? Entraré bé en el nou món? Seré un testimoni fidel de l’evangeli? Seré un bon capellà i un bon missioner?... i altres pors i dubtes que envolten un pas important en la meva vida.
Però vés per on, que en aquest moment, i com sempre, Déu em posa suaument la mà a les espatlles i em fa escoltar les lectures d’aquest diumenge, on a l’evangeli Jesús diu als seus deixebles: “Anem a d’altres llocs, que també hi predicaré, aquesta és la meva missió”. I això és justament el què em demana Jesús, anar constantment a l’encontre de l’altre, anar a cercar els nostres germans als marges dels camins, em demana donar senzillament la vida per amor, i per això, demà, marxaré content i feliç a compartir la vida amb els germans de l’Àfrica.
I les úniques paraules que em surten, són repetir les mateixes que ens diu Sant Pau, que avui, semblen posades expressament per dir el què sent el meu cor: Germans, jo no puc gloriar-me d’anunciar l’Evangeli: hi estic obligat, i pobre de mi, que no ho fes! Si jo m’ho hagués buscat, podria esperar-ne una recompensa, però no havent-ho buscat, per a mi és un encàrrec que he rebut de Déu. Per quin motiu puc esperar una recompensa? (…) Jo sóc lliure: no era esclau de ningú, però m’he fet esclau de tots per guanyarne tants com pugui. Per guanyar els febles, m’he fet feble com ells. M’he fet tot amb tots per guanyar-ne alguns, sigui com sigui. Tractant-se de l’Evangeli, estic disposat a fer tot el que calgui per poder-hi tenir part.
I això és tot, i no cal afegir-hi res més. El proper dia que us escriuré ja seré a Dapaong i llavors el dia brillarà amb més força, la pregària brollarà il·lusionada i la vida, la vida es donarà a poc a poc, però sense parar, com sempre ha somniat el meu cor. Una abraçada ben forta, d’aquest “missioner” que no pot entendre, encara, perquè Déu li ha fet aquest regal tan preuat de la vocació.