27/3/09

El funeral

Benvolguts, em torno a fer present a la petita pantalla de l’ordinador. Aquí a Dapaong, tot continua igual..., amb una calor impressionant!. Però bé, m’han dit que només queda un mes de calor, o sigui que... Coratge!. Pel què fa a l’escrit d’avui, quedarà una mica llarg, però bé... C’est la vie, que diuen per aquí. I a més, us dono quinze dies per llegir-ho...!.

I perquè quedarà llarg? Doncs perquè resulta que, divendres passat, vaig poder comprovar el que m’havien dit tantes vegades al curs de formació missionera: cal mirar la realitat en profunditat. És a dir, hi ha dos tipus de mirada, la fotogràfica o superficial, i la radiogràfica o en profunditat. Evidentment la superficial és necessària, però cal fer també la lectura en profunditat, sinó hi ha el perill de fer caricatures de la realitat i no comprendre res. Així, doncs, si em permeteu, i amb una punta d’humor, perquè no us penseu que he canviat exageradament, us explicaré la mateixa situació dues vegades. Primer des de la mirada superficial, fotogràfica o turística, després des de la mirada en profunditat d’aquell que intenta descobrir en l’altre el seu germà. Perquè així és la vida: Sorprenent quan la mires, preciosa quan la contemples, plena de sentit quan la dones.

La mirada superficial:

Són ja les 8:00h del vespre i l’Abbé Antoine, el rector de la parròquia on estic fent l’aprenentatge de la llengua moba, em diu si vull anar a la vetlla de pregària per un difunt que enterrem demà. Evidentment accepto. Així que agafem el cotxe i cap a la casa del difunt. Ja és fosc, però els carrers continuen plens de gent. A banda i banda de la carretera la vida continua, les dones amb els gibrells al cap, algun porc i cabra que encara continuen desperts, i com no forces homes degustant la cervesa local... Aparquem el cotxe. Bé, de fet el deixem allà on volem. El trànsit a aquella zona de la ciutat no destaca per la seva abundància. Prenem a peu un petit camí i arribem a una mena de plaça que ha quedat entre les construccions que han fet, sense massa ordre, els veïns, que han deixat, això sí, tres grans acàcies al centre, que marcarien un territori més o menys tranquil si no fos per la música a tot drap que, com em diu l’Abbé Antoine, posa el seu germà que es dedica a llogar l’aparell de música i el generador elèctric per les vetlles de difunts. Una petita bombeta m’il·lumina la situació, i què veig? Doncs que tot el voltant de la placeta està rodejada per cadires on hi ha asseguts, per aquest ordre, i des del costat de la porta del difunt i cap a la dreta: els ancians del barri, els familiars del difunt, la comunitat cristiana i la resta de veïns, amics, coneguts i varis que han escoltat la música. Més enrere tots els nens. Saludem a tothom per ordre de prioritat, però vés per on, a diferència dels nostres vetllatoris, no s’hi percep un ambient trist, sinó més aviat al contrari, la gent somriu, està contenta, i per això jo no sé massa quin posat prendre... Amb tot, mirant al meu voltant a mi tampoc em costa massa somriure, perquè, què vaig veure?

Doncs els dos ancians que estaven asseguts al costat de la porta, i que aparentaven ésser els més grans, deurien tenir el mateix rang d’autoritat perquè compartien la mateixa cadira, una d’aquelles tombones de platja, que pel fet de tenir el respatller més gran ja semblava que els feia més importants. A causa de l’edat dels individus, i de l’estat de la cadira, en el què consistia era en no moure’s massa i aixecar-se al mateix temps si no volien caure a terra. Al costat seu, en un altre banc, tres ancians més somreien, mentre ens saludaven i feien fora a una criatura que es posava en el nostre camí, quan de fet érem nosaltres qui ens posàvem en el seu, doncs anava a buscar la seva mare que formava part de la família del difunt. Sí la família!. Ai làs!. Aquí sí que sí! Doncs l’estètica a l’Àfrica és de tot menys igual a la de casa nostra. Com no, dos dels joves de la família vestien una samarreta del Barça, que és el que muda més, tot i que una era d’en Figo, i l’altre ja no hi havia el nom, però suposo que deuria ésser ben bé dels millors anys d’en Cruyff jugador. Una senyora, d’edat avançada, s’havia posat al cap un mocador amb tot de petites llenties brillants que, amb el moviment de la bombeta que penjava de les acàcies causat del poc aire que hi havia, feia la sensació que portava al cap la bola de la discoteca Kratter’s que els d’Olot recordaran. L’altra senyora que estava asseguda al seu costat s’havia posat els rulos de fer-se la permanent, cada un d’un color diferent, evidentment, per fer-ho tot més alegre. Al seu costat una altra noia donava de mamar a un infant que ja s’havia adormit. Un a un els anem saludant a tots i ens n’anem a les cadires que ens tenien reservades, just davant dels bafles de música i al costat d’una taula on el responsable de la comunitat del barri intenta, sense massa èxit, clavar-hi unes espelmes. Un cop fet tot aquest ritual, la resta de gent, llanterna en mà, van buscant posicions. Els més agosarats s’asseuen al meu costat, però son immediatament canviats de lloc, doncs aquella fila és reservada, per nosaltres!.

I en aquest ambient, la nit estrellada, les llanternes en mà, i tots fent una rotllana, davant meu el cap de la senyora brillant amb intensitat, una noia que intenta que un banc no es trenqui, sense èxit, i alguns que ja s’aixequen per anar “al servei”, que queda delimitat pel fet que es posen d’esquena i ja és fosc, és quan el disk-joquei ens diu que comença la música de la vetllada i... sorpresa, la cançó deia: “Jesús vindrà”, però al ritme de la cançó que fem servir a colònies per beneir la taula: “Oh Pare Déu, que alimenteu, tots els ocells...”. Tenco per un moment els ulls i somric. Em deixo transportar per la distància, i em venen al cap totes les vetllades de colònies. Algú em toca l’espatlla, em giro, i un petit rostre africà em somriu i em diu: “Yobo, Yobo, ça va?”, o sigui “Blanc, blanc, estàs bé?”. Sí, li responc, estic “très bien”. La resta de nens que hi ha al seu costat també em saluden i comencem a passar el rosari. Els cristians el resen i els musulmans i les persones de religió tradicional escolten amb gran atenció, al principi, perquè al tercer misteri algú comença a decaure. Acabem el rosari i el responsable de la comunitat diu a tothom que com que estem en divendres de quaresma no hi haurà la cervesa local. Hi ha un cert “oh” de decepció general, però... immediatament un dels que no és de la comunitat cristiana recorda, també, que el divendres acaba a les 12h de la nit. La gent respira, hi haurà festa, sonen fort els tams tams, la gent s’aixeca, i comença la dansa...

La mirada en profunditat:

Són ja les 8:00h del vespre i l’Abbé Antoine, el rector de la parròquia on estic fent l’aprenentatge de la llengua moba, em diu si el vull acompanyar a una vetlla de pregària per un difunt. Se’l veu afectat, i em diu que no és un difunt qualsevol, sinó que es tracta d’un catequista ancià, un dels primers missioners del bisbat, que va haver d’abandonar el seu poble a causa de la seva fe, perquè tot i ésser el fill gran de la casa, no va acceptar els fetitxes (els petits déus que es passen de generació en generació), amb tot el què això significava de trencament amb tota la comunitat, la tradició, la família... Evidentment, en tractar-se d’una situació semblant accepto.

Agafem els llibres de pregària i anem a la casa del difunt. Sona la música dels funerals, una tradició antiga que ara s’ha vist augmentada per la utilització de les noves tecnologies, però que mostren, una vegada més, que a l’Àfrica la mort no és una cosa trista, sinó un motiu de festa i d’alegria, doncs el difunt entra a formar part de tota la cadena dels nostres ancestres que ens acompanyaran ja sempre. Avui les salutacions són més especials que mai, doncs no només hi ha els familiars directes dels difunts, és a dir els seus fills i les seves joves, perquè la seva esposa ja és morta, tots ells cristians i contents de la fe rebuda del seu pare, sinó que també han vingut uns pocs familiars del seu poble, que han volgut oblidar tot el què havia passat durant la seva joventut quan els va rebutjar, i també dos ancians del seu poble, que han volgut encoratjar a la família.

M’impressiona veure tota aquella gent asseguda allí, vestits amb les seves millors gales per acomiadar a una persona la vida del qual no ha estat fàcil a causa de la seva fe. Un home fort, una petita llumeneta com la que penja de les acàcies, però que és suficient per a donar llum a tota la gent que l’envolta. És cert que falten molts dels seus familiars que no han acabat d’acceptar el seu pas a la fe, però veient la quantitat de mainada que hi ha a la placeta, veient els seus fills asseguts a les cadires, un se n’adona que ell ha començat una nova família amb uns fonaments forts. Per això, quan el diskjoquei posa la música de “El Senyor vindrà”, se’t posa la pell de gallina. La gent canta, i canta fort, perquè estan convençuts que la seva lluita no ha estat en va, saben en qui han cregut, i no han perdut l’esperança. La música sona fort, els tams tams també, perquè a qui acomiadem avui és a un home fort. Fort, justament, per la seva feblesa.
I en aquest ambient de festa, mentre passem el rosari amb moba, que no entenc, aprofito per tancar els ulls i recordar a tants de catequistes, alguns d’ells ja absents, que també, amb la seva vida, han estat petites o grans llumenetes que han acompanyat el camí de la fe a tants i tants infants. Algú em toca l’espatlla, em giro, i un petit rostre africà em somriu, me’l miro i m’ensenya que ell també ja sap fer la senyal de la creu. Li poso la mà al cap i li dic: Molt bé, algun dia tu també seràs un gran catequista. Ell obre els ulls, els altres infants aplaudeixen. El rosari s’acaba, sonen més fort els tams tams i la gent s’aixeca, comença la dansa, perquè en el fons, el què avui celebrem és que, una vegada més, la vida ha vençut a la mort.

13/3/09

El naixement d'una comunitat

He passat aquesta darrera setmana amb en Juan Medina, un capellà missioner de Valladolid que està a la parròquia de Mandouri, a l’extrem nord del país, i ha estat una experiència realment bonica. Com que el text m’ha quedat una mica llarg, pels que es cansin de llegir i no arribin al final, i ben aconsellat per la Cecília, en el missatge anterior, us poso la meva adreça postal al Togo, que servirà, per a qui, com a ella, li agradi escriure cartes a mà, “com les d’abans”. Us asseguro que responc totes les cartes que m’arriben, més tard o més aviat, i potser, fins i tot, amb més facilitat que per Internet.

Père Joan Soler
Evêché Dapaong
BP – 61 Dapaong
DAPAONG
TOGO (AFRIQUE)

Va, i anem al text...

És dimecres al matí. M’aixeco bé. Durant la nit, tot i la calor, (continuem sense baixar de 35º) he pogut dormir bé, acompanyat amb les ritmes dels tams tams. L’abbé Joseph, el vicari de la parròquia, que és togolès, m’ha dit que era una crida als veïns per a donar alguna notícia, segurament la mort d’algun familiar. Anem a celebrar la missa amb la gent de la comunitat a les 6h del matí, el sol comença a sortir amb força i la vila es va despertant. Esmorzem i ... avui em toca acompanyar a l’abbé Joseph i al catequista Emmanuel per saludar a un poble de la parròquia que ens ha convidat. Cal veure què volen. Agafem el cotxe i anem direcció Sanluaga, és una població que queda lluny... molt lluny, perquè no hi ha carretera, i el camí està pensat per a fer-lo a peu o amb una carreta guiada per un ruc.
El camí és realment bonic de fer. Ens endinsem al què era la reserva animal del Nord del Togo, on ja no hi ha animals, però ha quedat amb un paisatge preciós, les petites cases de fang es troben a banda i banda del camí i camp enllà. Cases plenes de gent que, amb el soroll del cotxe surten per saludar-nos, sobretot els més petits. La seva sorpresa és doble, doncs no només hi ha un cotxe, un fet poc freqüent per aquelles latituds, sinó que a dins i va un blanc, i això, per a molts, és una gran novetat, doncs l’únic blanc de la zona és el P. Juan, i encara no hi ha anat cap cop a aquest poble. Tots em saluden de lluny, salten, estan contents. De sobte ens trobem cara a cara amb una de les carretes que transporta carbó per cuinar. El camí no és prou ample per a tots dos, i ell pica el ruc perquè surti del camí, però li costa, perquè a banda i banda del camí hi ha unes grans muntanyes de terra fetes pels cucs de terra, i el carro queda enganxat. El noi, que deu tenir uns 12 anys no té prou força per anar endavant, així que decideixo baixar del cotxe per donar-li un cop de mà, però, ai làs!. Quan baixo del cotxe, vés a saber que pensa que li passarà i el noi fuig!. Escolto unes rialles, i veig que s’acosten unes bicicletes d’uns homes que venen darrera del carro, somriuen i fan un gest al noi perquè torni, entre tots traiem la carreta del camí, el noi continua lluny. Em saluda, però no somriu fins que no em veu dalt del cotxe i a punt de marxar. A dins l’abbé Joseph i el catequista també riuen, els diuen que el noi no només no està acostumat a veure blancs, sinó que no pot entendre que jo l’ajudi...! Bé, ja s’anirà canviant.

Continuem el camí, i a més dels camps ens trobem també als Pèls, un poble nòmade que recorre les terres amb els bous i que a vegades tenen algun conflicte amb els pobles agrícoles de la zona. Finalment arribem a Sanluaga i ... sorpresa! Ens espera gairebé tot el poble. Han construït una capella de palla, amb una petita creu de fusta a l’entrada, i han preparat unes cadires per a nosaltres que arribem. Hi deu haver un centenar llarg de persones, sense contar els nens... Ens asseiem, i es fa el silenci, ningú diu res, fins que ens porten la beguda local, i ens serveixen. Continua el silenci. Un darrera l’altra en bevem, i finalment deixem la carbassa amb la beguda damunt la taula. Els responsables del poble s’aixequen i ens saluden, es tornen a seure. Ja ens han acollit. Llavors expliquen el motiu de la seva invitació. Volen començar una comunitat al seu poble. Ens diuen que ja hi ha set batejats, que venen d’altres llocs i que volen tenir la celebració al diumenge, que ja han construït la capella. Se’ls veu tan il·lusionats!. Han sentit a parlar d’una bona notícia, d’un Jesús que parla a la gent senzilla, als petits, als pobres, als qui no tenen res..., i se’l senten proper, se’l senten de casa, el volen conèixer més. La gent del poble és senzilla, els més petits em miren amb atenció, al coll porten els petits sacs amb els seus talismans penjats, contra les adversitats...

L’abbé Joseph pren la paraula, els parla en gourmanché, una de les variants del ben, la llengua local, ells l’escolten amb atenció, després m’explica que els hi ha parlat del compromís que significa ésser cristià i de viure en comunitat. Pren la paraula el catequista, m’assenyala amb el braç i els hi explica que el fet que jo sigui allà entre ells significa el què vol dir ésser cristià, és a dir, que ja no hi ha diferència entre rics i pobres, entre blancs i negres, entre clans, entre... que tots som iguals i estimats per Déu, que per això s’ha fet home i ha viscut com un de nosaltres... M’agradaria que poguéssiu veure la cara de la gent, com esdevé bona notícia, alliberament de tants de tabús...!. Finalment una senyora demana que parli jo, que parli el “batul”, el blanc!. Parlo en francès, que només entenen alguns homes, i em tradueix l’abbé Joseph. Em sembla, però, que noten l’emoció amb què visc aquest moment. Què puc dir jo? I no em surt res més que paraules d’encoratjament, perquè aquella església feta amb palla, és, en veritat una església forta, fortíssima, perquè s’assenta en els pilars d’uns cristians que han de lluitar contra moltes adversitats, però que viuen ja amb l’esperança, la fe i l’amor. Ells seran els pares d’una nova comunitat, els veritables missioners, els ancestres que tots recordaran...
Aplaudeixen i canten. Les dones criden. Tornem a cantar i resem el parenostre, encara no el saben, i ens el fan repetir, el volen aprendre ja!. El catequista diu que tornarà d’aquí a dos diumenges, i que llavors veurem com es pot funcionar. Estan alegres, i sortim pel passadís que formen a banda i banda una gernació de mainada que han sortit de tot arreu, els més agosarats em toquen el braç, i després es miren la mà, com preguntant-se: Marxa el color blanc que porta a sobre?
Abans de pujar al cotxe ens regalen un gall, em saluden, em parlen, però encara no entenc la seva llengua. Somric, somriuen i em saluden amb les dues mans. Pugem al cotxe i avancem, em giro, i encara son allà, saludant, somrient, els més petits salten, sona la música, el sol està amunt, la terra brilla, la capella es confon ja amb els camps i ja res serà igual, ni per ells, ni per a mi, he assistit a un part sense dolor, i l’infant que n’ha sortit no plora, somriu, el gall canta a dins el cotxe, i ara qui somriu és l’abbé Joseph, avui soparem pollastre.