27/4/09

Pasqua

Benvolguts, avui amb una certa enyorança de Catalunya, amb el seu far a Montserrat, em faria il•lusió compartir amb vosaltres aquest article sobre la Pasqua, que tot i que amb retard, no em deixa de fer una gran alegria el poder-ho fer, perquè:

1- Finalment plou!!! Sí, ja sé que alguns direu, home Joan, no n’hi ha per tant... Però us puc assegurar que amb la calor que feia, ja em començava a imaginar com era la vida de Lawrence d’Aràbia...
2- Perquè ja em trobo més bé!. Sí, el proper escrit ja us parlaré del meu “bateig” africà, amb malària, amebes i bitxos varis que hi havia al meu ventre... Perquè no us penseu, amb els escrits que us envio, que aquí tot és pàtria. I perquè, si s’havia de començar amb les malalties, valia la pena estrenar-les totes de cop!
3- Però sobretot, el motiu del meu goig és que ja he fet els primers batejos a Dapaong (de fet entre uns i altres més de 80). I això, que per a molts no significarà gran cosa, per a mi és, senzillament, una gran notícia, i és del que us vull parlar.

Doncs, sí, els meus primers batejos van tenir lloc a la vetlla pasqual d’aquest any que, perquè us pugueu fer una mica a l’idea, era com una gran, immensa Pasqua Jove de Girona. Però amb tanta i tanta gent, tants i tants de joves, tants i tants de catecúmens en diferents anys de formació que... se’m fa veritablement difícil d’expressar l’ambient de festa que s’hi vivia. I tot, presidit per Mn. Ramon Bosch, un gran olotí que porta més de 30 anys al Togo, i del qual, un dia amb més calma, us en parlaré, perquè és un veritable personatge a descobrir.

Però bé, tornem al tema, que no és altra que la celebració. Em passa, però, com tantes vegades que, una cosa que he viscut amb una gran intensitat, a l’hora d’expressar-la en paraules, aquestes queden curtes, perquè es tracta d’explicar allò que és inexplicable... Perquè hi ha pulsions del cor, sentiments, que només es poden viure i fer-los viure, però quan intentes explicar-los notes que estàs trencant alguna cosa sagrada, i que no pots dir el què de veritat sents.

Per tant, doncs, i prou preàmbuls, què us explicaré d’aquella celebració? Doncs tot i res, perquè hi anaves entrant mica en mica. Començaves ja amb el gran foc que havien encès a fora l’església, un foc que va aconseguir, això sí, i per primer cop des de que sóc aquí, de no veure la gent apilonada, a causa de la calor que desprenia... i amb tot, no vam ésser tant exagerats com els de la Catedral de Dapaong, que van fer el foc tant i tant gros (enrieu-vos-en de Sant Joan), que després no s’hi podien acostar ni per encendre el ciri pasqual... ja m’hagués agradat veure’ls!. Però bé, tornem a la nostra celebració, la de Sainte Monique. Us heu d’imaginar un cel estrellat, i tot a les fosques excepte el ciri pasqual (i aquí sí que és a les fosques, perquè la ciutat no té gairebé llum...). I comença l’entrada solemne a una església a vessar, en el silenci, trencat només pel moviment suau d’unes dansaires que, com l’onatge d’una mar en calma, et van introduint en el misteri.... És com si caminessis vers una gran albada, expectant... fins que el ciri pasqual arriba a l’altar i llavors, ah llavors...! La vida esclata de nou, i tots els qui estaven en silenci comencen a cantar, i tots els qui estaven quiets comencen a dansar, i la llum s’obre, i entren els catecúmens (els qui es preparen pel bateig), i el defora també queda ple. I és així com, durant més de tres hores de celebració, es festeja que Jesús ha ressuscitat, que ha vençut a la mort...
I com es festeja? Doncs amb la gent dansant, les mans alçades o aplaudint, dues corals, una en moba i l’altra en francès, que es van tornant les cançons, quina més bonica. I, finalment, davant nostra, tots els qui han de ser batejats: una filera a la pica baptismal de Mn. Ramon i l’altra filera a la meva. I és en aquest preciós ambient que m’arriba el primer catecumen, un noi jove, al que li dic, amb emoció: Ets el primer bateig que faig a Dapaong. I somriu, perquè ell també és feliç i està nerviós com jo. I agafo la meitat de la carbassa que serveix de petxina i ... en el nom del Pare i del Fill i de l’Esprit Sant... i ell queda negat, però els meus ulls també... perquè en aquell moment recordo que, el dia del meu enviament a la parròquia de Sant Josep de Girona, vaig citar el fragment de l’evangeli que diu: Aneu per tot el món i feu deixebles meus, batejant en el nom del Pare...i vaig recordar, en silenci, aquesta església de Girona, que treballa amb tanta humilitat en el dia a dia, i que m’ha enviat per recollir uns fruits dels quals no en sóc ni tan sols mereixedor...

I llavors, tots els qui han estat batejats surten de l’església per vestir-se de blanc. Mentrestant la resta de la comunitat canta. Un cant que augmenta de volum quan, en processó, tornen a entrar tots els qui han estat batejats. I quant els veus entrar cantant, amb un ciri a la mà, vestits d’un blanc tant immaculat, et ve immediatament el contrast amb les seves vides profanades, amb la lluita diària per tirar endavant en un medi hostil. Perquè demà, els aprenents tornaran als seus tallers a patir les humiliacions d’un patró que ni tan sols els hi dóna un sou, o intentaran, desesperadament, cercar la manera de fer que la collita prosperi... i les noies tornaran a vendre a les seves places del mercat la fruita que van trobant, i carregaran l’aigua, que troben cada cop més lluny de casa, i aniran amb uns vestits vells, i unes sandàlies estripades, i els nens a l’esquena ... Però tot això, en aquell instant, desapareix. Com si de sobte, tota la llum que esdevenen, tota la claror que reflecteixen, fos com un trencament fugaç de la història. Un estel fugaç que es converteix en un instant preciós per a ells, tant lluny del seu univers de patiment del dia a dia.

I suposo que és per això, perquè tothom hi veu en ells un somni que sembla inabastable, que esdevenen veritable llum, claror, una força per tota l’església que encara accentua més la festa i el cant. I tot és joia, i de sobte, veig com un d’ells plora. I en aquell instant, sembla que la terra s’aturi i no hi hagi res més, res més que el somni inabastable d’un món feliç, utòpic, ideal...

I ja veieu que encara em restaria explicar com Mn. Ramon els confirma, com fan la primera comunió... o em podria allargar explicant com va continuar la festa l’endemà al matí quan, guiat pel fill del catequista de Sainte Monique, qui, per cert, es va atrevir a pujar a la moto amb mi, no sense abans haver-me repetit, mantes vegades, que ell també té el carnet de moto (però que jo sé que és fals, com fals que jo també el tinc, o com fals que el té algun dels qui porta una moto a la ciutat), per la por que té de pujar darrera meu després de veure’m arribar, patinant per aquells camins de sorra... I suposo que per això, mentre m’intenta convèncer que ell és molt bo, s’afanya a enviar a algú a buscar un casco d’algun conegut, i mentre se’l posa, s’agafa fort, molt fort... i em diu a la dreta i tot recta... i comença mitja hora de sotracs, d’esquivar altres motos suïcides, camions immensos que vénen de Burkina Faso, els controladors de la carretera amb la seva corda a banda i banda, que pugen o abaixen asseguts a les seves cadires sota un gran baobab, i els infants que et demanen algunes monedes perquè han omplert els forats de la carretera amb la terra dels marges... I així arribem a Tchandana una de les comunitats que porta la parròquia, on m’espera la primera missa en moba, els primers batejos d’infants, i com no, la primera festa de bateig, les danses que fan, la beguda local i el menjar... que serà la causa de les meves primeres amebes. Unes amebes, però, que no fan tant de mal si saps que les has agafat en una festa feta amb tant de goig.

Però va, això donaria per un altre escrit i no us vull atabalar més. Esperar que el Dia de Sant Jordi us anés molt i molt bé, que els nois obtinguéssiu algun llibre ben interessant, i les noies una rosa ben bonica. I com no, que hagueu passat una bona Festa de la Mare de Déu de Montserrat. Els qui hi pujareu durant aquests dies, pregueu per l’Àfrica i per tots els missioners, i penseu que aquí, al Togo, la Moreneta, és una mica més de casa, fins i tot avui fan festa! (Sí, coincideix amb la festa Nacional, que amb tot el que he viscut avui, de ben segur donarà per un altre article...).

14/4/09

Divendres Sant

Benvolguts, ja sé que molts direu: Home, Joan, ja som a Pasqua i ara tu ens parles del Divendres Sant. I teniu part de raó, però no patiu, que de la Pasqua ja us en parlaré més tard, no només perquè ha estat una celebració increïble, sinó perquè he fet els primers batejos a Dapaong.

Però avui volia compartir amb vosaltres el que ha estat un dels viacrucis més increïbles que mai he fet. El presidim l’Abbé François, un dels vicaris joves de la parròquia, i un present. Són les 14:30h de la tarda, amb un sol de justícia, i revestits amb l’alba, sortim al pati de la catedral per començar. A fora la porta m’espera, com cada dia, l’Immaculé, una noia amb una certa disminució psíquica que ja m’avisa: “Farà molta calor!”. Per si un cas prenc la gorra, i comencem un viacrucis representat que ens portarà a voltar la meitat de la ciutat durant més de dues hores. Dues hores que em serviran, sense cap mena de dubte per entendre millor el què de veritat va passar aquell divendres sant, doncs, la ciutat de Dapaong, no es deu diferenciar massa de l’ambient que hi havia a la Jerusalem de fa dos mil anys. Es tracta d’un viacrucis representat, i tot el què ara llegireu, encara que pugui semblar poètic o estrany, va passar tal i com us ho explico, potser, perquè, tot i que la realitat sempre ens depassa, ara he après a mirar-la des d’una altra perspectiva.

La primera sorpresa amb la que em trobo és que, els qui detenen a Jesús no són els soldats romans a qui estem habituats, amb la roba dels manaies, sinó que ells porten, senzillament, la roba que tenen a mà, és a dir, la de l’exèrcit, que per cert, aquest diumenge, gràcies a Déu, va evitar un intent de cop d’estat per part del germà del president i una altra part de l’exèrcit... Sacsegen a Jesús amb força, i el fan caure a terra. Un Jesús descalç, gairebé nu, a qui han posat una corona de filferro que se li clava veritablement al cap. Els soldats mostren una ràbia increïble, que fins i tot em fa por, i de sobte, i no sé perquè, em venen al cap tots els conflictes que hi ha oberts a l’Àfrica, tantes guerres absurdes i injustes, i la por que deuen sentir tantes i tantes persones quan es troben indefenses davant d’aquells homes armats.

Deixem el pati de la catedral per dirigir-nos als carrers de Dapaong, que us els heu d’imaginar com els camins pedregosos de l’Alta Garrotxa. El primer que em sorprèn és la gent, la quantitat de gent que hi ha a tot arreu, darrera nostra a la processó cantant, davant nostre esperant per veure’ns passar i la gent que ens envolta, deuen ésser milers... Mentrestant, els soldats, no només peguen a Jesús, sinó que a cops de fuet fan fora a tot aquell que es posa en el nostre camí, fet que es converteix en l’esport de tots els infants que juguen a ésser perseguits pels nostres soldats. I així, entre la cridòria general, els cants de les dones, el rosari i les estacions..., ens anem immergint en aquell misteri, de tota una ciutat que, com aquell divendres sant de fa 2000 anys reviu la mateixa situació. I així, mentre algunes dones s’amaguen i criden en veure com piquen a Jesús, d’altres somriuen assegudes fora de casa o s’arreglen els pentinats. Davant del ferrer sona la forja, amb força, i tres porcs es creuen pel nostre camí. La multitud s’apilona per tot arreu, alguns, com Zaqueu estan enfilats dalt dels arbres, d’altres sobre les inestables teulades, i Jesús cau, cau per primera vegada, i cau just al costat d’uns infants que, al clavegueram, estant cercant alguna cosa per poder vendre o fer servir a casa. Els infants s’aturen i miren a Jesús, i ells entenen aquella caiguda, com la seva, com ells tantes vegades han caigut pel pes d’una creu que no han triat.
I Jesús s’aixeca i els infants es tornen a abaixar, i nosaltres continuem avançant, i ens trobem amb Simó de Cirene, representat pel fill del catequista que, en una persecució espectacular és atrapat pels soldats i obligat a portar la creu amb Jesús. Ell també és assotat, sense pietat, perquè ells, que viuen ja un dia a dia amb prou sofriment, han de demostrar amb desmesura el sofriment de Jesús. I de sobte s’acosten les dones que ploren, i Jesús els hi diu: No ploreu per mi, ploreu més aviat pels vostres infants, i miro al meu voltant i ho comprenc, comprenc perquè han de plorar pels seus infants, ells que estan allà venen l’aigua amb uns grans gibrells al cap, o escalfant les planxes de carbó de les seves mares amb un infant a l’esquena, o mig nus amagats a qualsevol racó per evitar que els més grans els utilitzin per qualsevol treball massa pesat... I absort en aquest pensament, m’adono que estem envoltats de nou per una multitud, i el sol brilla fort, i la pols es fa irrespirable, i els soldats tornen a perseguir a tothom i en l’estampida una noia jove perd el pany que l’embolcalla i queda nua. Però ningú diu res... I nosaltres continuem el nostre viacrucis i unes gallines fugen espantades i el fabricant de maons s’afanya a apartar-los del camí per no perdre el poc que té. I pel camí ens trobem a la Verònica que eixuga la cara de Jesús, al costat d’una mare que s’eixuga la suor, mentre dóna al pit al seu infant i crida a l’altre que s’aparti del camí, tornant a carregar, sobre el seu cap, un gibrell ple de mangos per vendre.

I de sobte, Jesús cau una altra vegada i Simó fuig davant la cridòria general, i en aquest senzill moment, la gent cridant, Jesús a terra, Simó fugint, es dóna un gest impressionant. Els soldats prenen a Jesús de terra i l’agafen en braços per fer el darrer tros junts, i de sobte un se n’adona que un gest tant tendre no té cap altre finalitat que portar a la mort a Jesús. I em miro les mans una vegada més, i miro al meu voltant on un jove amb bicicleta carregat amb dues cabres acaba de caure a terra, i em pregunto quantes vegades jo també porto els meus germans als braços... però per dur-los a morir. Quantes vegades jo també participo d’una estructura que oprimeix a tantes persones... I el cel s’ennuvola, i sembla que cap al Sud està plovent. I arribem al petit turó, on espera la creu per ésser crucificat, i l’expectació és màxima, i és tanta la gent que s’apilona, que sembla que no serà possible continuar.

I mentre claven a Jesús (lligant-lo amb unes cordes) es fa fosc, i la gent fa un murmuri mig espantada, mig apassionada, i en aquell moment els soldats, atrapats per les paraules de Jesús, cauen a terra, i la gent riu, riu a cor que vols, perquè veuen el poder per terra, veuen totes les opressions vençudes i, mentrestant, torna a sortir el sol, i lluny, al sud, es veu un petit arc de Sant Martí, i jo, jo m’emociono, el temps just per adonar-me que ara toca baixar. Carreguen a Jesús en una llitera i tothom torna a la catedral, i la gent canta, canta mentre darrera nostra tornen a quedar els més menuts que, el cap a terra cerquen, una vegada més, les sobres que han caigut de la taula dels grans per aprofitar alguna cosa que els farà el dia més fàcil de portar... i jo miro a Jesús mort, i sé que ressuscitarà, i torno el cap vers aquells infants, els miro, i sé que algun dia, ells també ressuscitaran, perquè la vida ha de vèncer a la mort, i no pot ésser que alguns visquin, eternament, en un divendres sant sense fi, i dono la gorra a un altre petit que em mira, em somriu, i fuig ràpidament, no fos cas que m’ho repensi, i de lluny estant es torna a girar, em saluda amb la mà i torno a reprendre el camí, el camí sense retorn d’una Àfrica que m’està robant el cor.