12/5/09

La malaltia

Benvolguts, tal i com us deia en l’últim escrit, avui deixeu-me parlar de la malaltia, no fos cas que us penséssiu que per aquí tot són flors i violes. D’una malaltia que forma part de la vida de tota la gent que m’envolta, i que és acceptada amb resignació com tantes coses a les seves vides.

Doncs bé, us havia deixat amb l’alegria de celebrar els batejos en un poblet, i el convit posterior, on no va faltar la “pâte” que és una massa de blat de moro densa, densa, molt densa... i amb la “Chapala” o la cervesa local que, teòricament, al ésser fermentada i bullida no t’hauria de fer mal però, com que fan curts, hi afegeixen l’aigua. I és justament aquesta aigua la que, una setmana després, em va començar a provocar una febre com no havia tingut mai de la vida. Els 40ºC que es mantenien amb alegria al llarg de tota la nit del diumenge, units a una diarrea espantosa i a un malestar general, van convertir la meva vida en una única activitat: les curses del lavabo al llit, com diria la Trinca... i així anar fent, i així anar fent, in secula seculorum, Amén.

Total, que després de comprovar amb en Ramoncin, l’altre missioner amb qui visc, que a ell el termòmetre li marcava els 36ºC de rigor, vam arribar a la conclusió que no era el termòmetre que estava espatllat, sinó jo. Així que, a la tarda del dilluns, amb molt de coratge i molta por per no poder aguantar el viatge de més de 30 minuts que m’havia de portar al dispensari per aquells camins de Déu, amb el neguit de no saber on m’amagaria en cas d’urgència... Vam agafar el cotxe i cap a Nadjoundi.

Nadjoundi és un poble molt petit, on hi abunden els “peul”, , una població seminòmada dedicada a la ramaderia, diferent als “moba” agrícoles de Dapaong. A part d’aquesta bona gent, l’única cosa que té aquest poble és el dispensari. Un petit i senzill dispensari, que passaria desapercebut si no fos perquè, al seu interior, i amaga un gran tresor: la Germana Pilar. Una monja espanyola impressionant, infermera, però que per nosaltres és com una gran doctora especialista en medicina tropical, en acollida, i en un amor infinit que, senzillament, et fa recobrar l’esperança en la humanitat. Quan ens veu arribar, a la tarda, hora no habitual, amb un somriure ens diu: “Qui està malalt?”. El dispensari està ple a vessar, com sempre. Però ella, conscient que sóc nou en aquests mons de Déu, deixa el que està fent i em porta al petit despatx que tenen, on hi ha un lavabo per poder-me amagar una mica.

Del camí al despatx ens trobem una nena petita en coma envoltada dels seus familiars. L’estan sedant i ens diu que, després de passar-ho molt malament, sembla que se’n sortirà. Asseguda a un arbre, a fora, una dona gran s’està recuperant, mica en mica, d’una llarga malaltia. El problema és que, els fills volen que torni a casa, sense comprendre, tot i que la Germana Pilar els hi repeteix mil vegades, que si se’n va a casa morirà, la recuperació necessita un temps. I en aquest curt camí encara té temps per no indignar-se amb una família que no ha seguit el tractament per la seva filla, per falta de mitjans, i ara segurament, la petita no se’n sortirà. Ens explica, també, que la gent que hi ha al fons, són els familiars d’un petit infant a qui no fa gaire el mossèn de la parròquia ha batejat i que acaba de morir. És per tot això que, quan arribem al despatx i em diu: “Com estàs?” No puc fer res més que recordar el proverbi moba que ens han ensenyat a classe: “ A naa gad bonn k a buud, a g laa kpiebg kaa aa?” o sigui “Plores perquè la teva mare t’ha deixat per anar a buscar aigua al riu? Que et burles dels orfes?”. I per això li responc: “Em trobo bé. Em sap greu molestar-te, però tinc una mica de febre i diarrea”. Després de prendre’m la temperatura i fer-me crits per no haver pres res fins ara, miren les mostres i al cap d’una estona, sense perdre el somriure em diu: “Benvingut a l’Àfrica, ja ho has agafat tot d’una sola vegada: Amebes, una altra infecció estomacal que no recordo el nom i la malària”. Em dóna un munt de medicaments i sobretot el confort de saber que estic en bones mans, i tornem a marxar.
La gent em saluda, em deuen veure amb mala cara i em diuen: “Estàs bé? Sí, sí, responc, moltes gràcies, unes petites molèsties al ventre”. I ells somriuen. Saben que els blancs som dèbils. Alguns, com jo, se’n van contents, amb els medicaments a les mans i recuperats. D’altres continuen a fora, en una llarga cua, esperant ser atesos per la Germana Pilar, que avui tampoc descansarà, i que, d’una manera admirable, continuarà desgastant-se, donant-se, compartint la vida amb els més desafavorits, amb tantes i tantes persones que, sense ella, en aquell petit racó del món, ja fa temps que haurien deixat de tenir esperança.

I pugem al cotxe, amb un doble sentiment: cansament i admiració. Cansament per la malaltia, admiració per descobrir, una vegada més, que són aquests milers d’homes i dones anònims, desconeguts, que no sortiran mai en cap reportatge, però que són unes llums enormes enmig de la foscor de moltes persones. Com fosc es comença a fer i és millor que tornem a casa, que la carretera no està massa bé, i s’intueix que el temps vol canviar. Tinc ganes d’arribar, de tombar-me, de descansar, però, ai làs, just en aquell moment el telèfon d’en Ramoncin sona, i aturem la furgoneta. A l’altra banda del telèfon, una de les oftalmòlogues de Murcia, d’Azul en Acción, que van venir a guarir un munt de persones amb dificultats visuals ara deu fer un parell de mesos. Ha aconseguit que una associació de Madrid es faci càrrec d’un infant d’uns 12 anys que s’està quedant cec. Li faran un transplantament de còrnea o alguna cosa semblant i recuperarà la visió. Ens demana si ens podem posar en contacte amb la família per veure si ho accepten. En Ramoncin diu que ja ho farà. I per dintre meu me n’adono que acabo de presenciar un altre petit miracle. Aquell infant passarà de la ceguesa a la visió, gràcies al treball d’unes altres persones anònimes. És veritat que només és un infant, que n’hi ha molts més en problemes, que és una despesa molt gran per a una sola persona, etc, etc. Però en aquest moment, pensant en aquell infant a qui els seus pares han ajudat a viure fins avui, un fet que no és fàcil en l’ambient on estem on, sovint, les persones amb dificultats acaben morint, te n’adones que, per aquell infant, per aquella família, s’obre una llum immensa, una vida nova, un regal preciós.

Ja gairebé havia oblidat el mal de ventre, la malària... però el cos m’ho torna a recordar i engeguem el cotxe. Veiem com s’acosta, de pressa, una tempesta de sorra com no havia vist en tota la meva vida, més espessa que les boires de Vic. Ens aturem, a estones avancem lentament, sembla que no tinguem ganes d’arribar, fins que, a prop ja de Dapaong, el vent de sorra deixa lloc a la pluja, l’ambient es refresca, i vaig a dormir. I aquella nit, no sé si per efecte dels medicament, si pel cansament que porto o per la febre, somnio que, quan em desperti, el món haurà canviat, que totes les persones tindran els mateixos drets, i que la vida serà de veritat un regal preciós per a tothom.

Ara, gràcies a Déu, ja m’ha marxat la malària (tot i que amb el piló de picades que porto no tardarà a tornar), les amebes han estat sacrificades i continuo amb malestar al ventre, però res comparable a la situació anterior. Ja no prenc medicaments, ja no tinc febre, però, vés per on, continuo somniant, cada nit, que és possible que el món canviï algun dia, que és possible que la vida sigui un regal preciós per a tothom, que només cal... posar-se a treballar, com la Germana Pilar, com l’oftalmòloga, com tots els anònims que demanen, a crits, de trencar amb les estructures que oprimeixen a bona part de la humanitat.