15/6/09

El meu diari...

Avui, per canviar una mica l’estil, escric una possible pàgina del diari personal d’un dels “menuts” que he conegut aquí a Dapaong:

Estimat diari, ara feia dies que tenia ganes d’escriure’t i no trobava el moment, ja et deuries haver pensat que el teu bon amic Matthieu havia desaparegut, però és que he estat realment ocupat buscant i venent llenya per ajudar a casa, anant a buscar el menjar, l’aigua... i encara em quedaven els exàmens de l’escola. Em sembla, a més, que aquests dies és el meu aniversari, doncs el pare sempre em deia que havia nascut a l’estació de les pluges, i d’això ja deu fer uns 12 anys. Per això també estic una mica més trist, no saps pas com trobo a faltar el pare i la mare. No sé perquè el bon Déu se’ls va haver d’emportar. Amb ells, tot marxava una mica més bé. Ara, ja ho veus, la situació és ben complicada.

Com et deia, tenia realment ganes d’escriure’t perquè, aquests darrers dies, ho he passat realment malament. Tot va començar quan l’àvia em va demanar que anés a buscar 5000 Francs que li havia deixat una cosina seva. Com que jo tenia moltes coses al cap i feia dies que no veia els meus amics, quan els vaig trobar en tornant a casa, ens vam posar a jugar, i vam anar a enfilar-nos al nostre baobab favorit, el que dóna les millors fulles per la salsa que prepara l’àvia, d’aquell del que t’he parlat tantes vegades... Però quan tornava cap a casa, ja al vespre, em vaig adonar que els diners m’havien caigut de la butxaca. Tenia molta por. Sabia que em picarien, i que em picarien molt. Vaig decidir que no aniria a dormir a casa i que l’endemà buscaria els diners a prop del baobab, però no els vaig trobar. El meu cap bullia, encara recordava la pallissa que m’havia fet l’oncle unes setmanes després de la mort del pare també per uns diners, la mare havia mort abans. És des d’aquell dia que vaig una mica coix. Ara ja hi estic una mica acostumat, perquè , tot sovint, em toca el rebre, doncs sóc el petit de la família, i tots els meus sis germans em manen coses per fer i si no ho faig bé em piquen, ja ho saps, ja fa temps que t’ho explico. L’únic que em protegeix una mica és l’avi, però ara és a la capital, intentant que uns parents que estan més ben posicionats ens ajudin.

Per molt que rumiava no sabia com me’n podia sortir, i de sobte vaig pensar amb l’abbé Joan, un capellà que vaig conèixer el dia de la desfilada de la festa nacional, ja l’havíem enganyat un parell de cops, i no sabia si aquest cop m’ajudaria, però no tenia cap més solució. Hi vaig anar el diumenge després de la missa, i el vaig trobar llegint un llibre sobre Jesús. Em va somriure i em va preguntar quina una de nova me n’havia inventat. Vaig asseure’m al seu costat i li vaig explicar tot. Ell no s’ho acabava de creure i em va dir: “Home ara 5000 Francs, o sigui 8 Euros, ja són una mica massa, no trobes? Això és una petita setmanada per a molts!”. Però suposo que aquest cop em va veure tan preocupat, i que ja feia un parell de dies que no anava per casa que em va dir: “Mira, farem una cosa diferent. Aquest cop t’acompanyaré jo mateix i així ho intentarem solucionar”. No et pots ni arribar a imaginar com em va canviar la cara i fins i tot li vaig dir: “Ostres, és com si el cor se m’eixamplés i ja no tinc més por”.

Em va prendre amb la seva moto i vam anar cap a casa. ¡Quina expectació que va aixecar entre la gent del barri veurem arribar en moto amb l’abbé blanc!. Tothom va venir a l’entrada de casa per veure què passava. Vam entrar, però la situació va ésser una mica violenta. L’àvia, que estava molent el blat i preparant salsa per vendre, no estava arreglada i no portava la camisa. Tot i que sempre va així per casa, no li agrada que els estrangers la hi vegin, diu que ells es vesteixen sempre, i s’enfada amb mi. Saluda ràpidament a l’abbé Joan i se’n va a la seva habitació. L’abbé Joan saluda als meus germans, que tampoc estan massa contents de veure’m arribar amb ell. Potser no ha sigut tan bona idea...

S’asseu al costat del meu germà gran i li pregunta si hi ha hagut algun problema amb els meus diners. Ell li diu que sí, que jo he perdut 5000 Francs, que ho saben per d’altres però que jo no he tornat a casa. I aquest cop sento a l’abbé, per primer cop, dir una mentida, ell que sempre em diu que haig de dir la veritat! Però després m’explica que, a vegades, hi ha unes mentides que no fan mal als altres sinó que ajuden a millorar la situació, que només s’han de fer servir en casos molt especials. Total, que li diu al meu germà que potser és per culpa seva que jo he perdut els diners, que em va demanar d’anar a la parròquia per ajudar-lo en alguns treballs i que els deuria haver perdut al pati de la rectoria, per tant, si els troba se’ls quedarà i mentrestant els hi avança els 5000 Francs. El meu germà els accepta i continua menjant l’arròs. Ningú més diu res i l’abbé Joan se’n va. Em saluda i em diu que el passi a veure més tard.

Demà l’aniré a veure, i li agrairé el que ha fet. Avui estic una mica cansat, perquè m’han tornat a picar molt fort per anar a demanar ajuda al mossèn de la parròquia. Però aquest cop no m’ha fet tant de mal, sé que no estic sol. L’abbé Joan sempre ens diu que Jesús, a l’evangeli, era als més petits als qui més estimava, i que encara que a vegades em sento sol i sembla que ningú m’estima, la veritat és que Jesús està amb mi. A mi m’agrada molt sentir-li dir això, tot i que la veritat no ho acabo d’entendre. ¿Perquè si ens estima tant ens permet aquest patiment? L’abbé em diu que, a vegades, hi ha coses que a ell li costa d’entendre, però que de totes les situacions n’hem de treure alguna cosa de positiva, encara que costi molt i molt. En aquest cas em diu que, el què jo haig d’aprendre és que, quan jo sigui gran me n’haig de recordar que ho he passat molt malament i que per tant no haig de fer el mateix amb els altres, ni amb els meus fills, ni amb la meva esposa, sinó que haig d’intentar ajudar i estimar sempre a aquells que més pateixen. Que si cada persona fos capaç, senzillament, d’estimar als qui l’envolten, encara que només fos a aquests, al final tothom s’estimaria i la vida seria molt més bonica per a tothom. No ho sé si ho sabré fer, però ho intentaré, com ell ens diu tot sovint: Ésser cristià no és pas fàcil! Però, quan te n’adones del que significa estimar sense mesura, aleshores descobreixes que no hi ha res més bonic a la vida, i aprens a perdonar a tothom, fins i tot a aquells que et fan mal, però això sí, intentant lluitar per canviar les situacions que ens fan mal. Quan sigui gran, jo també lluitaré per canviar aquestes situacions. Va, ara et deixo de veritat, i només espero que, quan arribi l’avi, li pugui explicar tot. Ell estarà content de conèixer a l’Abbé Joan.

PS: Aquest escrit el vaig escriure la setmana passada tot i que el publico avui. Aquest matí, al mercat, m’he trobat en Matthieu que em venia a veure. El seu avi es va morir ahir.

1/6/09

La sembra

Benvolguts, avui, si em permeteu, deixeu-me començar agraint-vos tots els missatges que m’envieu tant a través del blog com a nivell personal. Us puc assegurar que des d’aquí, a la llunyania, quan obro els correus i els llegeixo, són com una petita alenada d’aire fresc, que em fan adonar que, tot i que a vegades es fa difícil trobar-te en una terra nova, una llengua nova, una cultura nova... són molts els qui m’acompanyen en aquest camí. Però m’heu de perdonar que no tingui temps de contestar-vos a tots.

També, vull agrair sincerament a tots aquells que us heu ofert per ajudar-me d’alguna o altre manera, però de moment no farà falta, perquè fins al mes d’agost estic en una etapa de coneixement del medi i la cultura, sense tasca pastoral, i per tant moltes coses em depassen. I més que projectes de gran cost, que necessiten d’una forta planificació i coneixement del terreny, el què faig és ajudar a persones concretes que em vaig trobant pel camí. Penso que si ara, de bona fe, intentés començar algun gran projecte de recollida de medicaments o de temes òptics, entre d’altres, potser faríem més mal que bé. Però no patiu! El dia que necessiti alguna cosa, ja us ho faré saber.

Bé, entrem a l’escrit. Tenia molts temes al cap per compartir amb vosaltres: la visita a la presó, la bruixeria, la situació dels aprenents amb uns patrons que els exploten sense cap mena de miraments... Però com que en el darrer escrit ja parlava d’alguna situació una mica precària al dispensari, em semblava que ara tocava un escrit una mica “romàntic”, perquè l’Àfrica té sempre aquesta doble realitat a flor de pell, la vida i la mort, l’alegria i la tristesa, el somni i la realitat..., de moltes persones que viuen el dia a dia, deixant el demà en mans de Déu, que és l’únic qui veritablement controla el temps. I no voldria que, tot explicant el que més em sorprèn del dolor i les injustícies que veig, us quedéssiu amb la imatge d’un Joan que està visquent en una mena de calvari quan, en realitat, estic en un racó ben bonic de món. És per això que avui us parlaré de la sembra.

Perquè la sembra? Doncs senzillament perquè els darrers dies, a partir d’algunes poques pluges que han caigut, aquesta sabana seca africana ha començat a verdejar d’una manera sorprenent. La terra, amorosida, s’obre, i a on semblava que no hi havia res, en surt la vida amb una força impressionant, gràcies a unes pluges que són viscudes com una gran benedicció i que fan que tots vagin als seus camps per començar a sembrar amb esperança el que els assegurarà el menjar d’una bona part de l’any.

Així, que, davant aquesta perspectiva, ben decidit, prenc la moto i me’n vaig a passejar pels camps i poblets que ens envolten. És, realment, un espectacle magnífic. A mesura que vaig deixant la ciutat enrere em vaig trobant amb els primers camps, plens d’homes que, amb un parell de bous i unes aixades bastant rudimentàries, llauren la terra que cultivaran. Els més menuts els acompanyen i ajuden en diferents tasques, ja sigui a fer que els bous no se’n vagin de mare, ja sigui per anar a buscar alguna cosa que els homes necessiten o, senzillament, per jugar al voltant dels seus pares, contents de veure com la terra s’obre al seu davant. Mentrestant, en d’altres camps, es veuen les dones, amb la mainada a l’esquena, que amb un gran pal rodó foraden la terra. Però, amb el ritme que porten al cos, no és que facin senzillament forats per a posar-hi la llavor, sinó que converteixen aquesta tasca en una gran coreografia, en una mena de ball entre elles i la terra, d’un trencament que no esdevé brusc, sinó ben al contrari, esdevé una abraçada suau, és com si escrivissin una melodia al so del vent que les acompanya. Més enllà, d’altres dones, com a portadores que son de vida, una mica més ajupides, van posant les llavors a dins els forats que prèviament han fet.

I amb tot aquest contemplar, deixant-me emportar pel color de la terra i pel ritme de les dones, em trobo que no sé massa bé on estic, per no dir que m’he perdut. Així que m’acosto a unes petites cabanes que hi ha al meu davant. Un grup de dones i noies assegudes, em saluden mentre es tapen una mica amb una roba que tenen a mà. Les saludo en moba en tot un ritual que consisteix en pregunta-resposta:

Jo: Duan guam (bon dia)
Elles: Duan guam
Jo: A won dua manu uu? (Com esteu?)
Elles: Laafia (Estem molt bé, estem en pau)
Jo: A tuona po i? (I el treball)
Elles: Laafia (Està molt bé)

... i així unes quantes preguntes sobre l’estat de la família i de la casa, entre d’altres, que cal que un faci abans d’anar al tema que li interessa. Vaja, que per aquí la vida es pren amb calma.

Elles somriuen perquè veuen que utilitzo el moba, però immediatament, després de les salutacions, em fan una pregunta que jo ja no entenc, i els hi dic en francès. Elles riuen perquè tot i que no han entès el francès, han entès els meus gestos i la meva cara. De seguida criden a algú, que no és altre que un dels fills de la casa que està enfilat al manguier menjant mangos a cor que vols i que entén el francès perquè ell va a l’escola. Baixa ràpid, encara amb la cara ben bruta, i m’ofereix algun mango que agraeixo. Immediatament m’indica la ruta, no sense abans acompanyar-me un bon tros, i encara, més tard, fer una bona correguda per atrapar-me i indicar-me que m’he tornat a equivocar. Són realment amables.

Prenc la moto en la direcció que m’ha marcat el noi. Ben aviat trobaré la carretera, em giro, i ell està allí, quiet, saludant-me. El saludo, i en la salutació em responen també tots els qui estan treballant la terra. Al cap d’una estona és ja la fressa de les moto-taxi, i el xivarri de Dapaong el qui m’envolta. Però al vespre, quan arriba l’hora de la pregària, me n’adono que en el fons, el que he viscut avui és el que està passant en el meu cor. Un cor que viu amb un cert dolor el trencament de tot allò que havia estimat i que havia desitjat, però que és necessari per poder permetre que les persones i la cultura que em vaig trobant hi puguin posar la seva petita llavor, tot esperant que, algun dia, i amb la pluja suau de tot l’amor que rebo, tot el que Déu i els altres han sembrat en el meu cor donarà el seu fruit.