16/7/09

Comença Saint Paul

Benvolguts, abans de començar dir-vos que m’ha quedat un escrit exageradament llarg... però com que esteu de vacances, el podeu llegir en diferents etapes, però no he sabut explicar-ho més breu. (Si no teniu temps, la millor part al final). I encara, per més INRI, m’atreveixo, a més, a començar amb una altra notícia: I és que aquests darrers quinze dies he tingut la sort de viure dos naixements, diferents, molt diferents, però que m’han fet l’home més feliç de la capa de la terra. “Exagerat!” – Direu alguns. Però no!. I perquè? Doncs en primer lloc perquè la meva germana gran, l’Eva, i el seu marit, en Josep, han tingut un fill preciós, en Marc, que no només els ha fet a ells pares, sinó que ha fet que els pares passessin a avis, els germans a tiets, l’àvia a besàvia, i que l’Iris fos ja tota una senyora cosina! O sigui que ja veieu si n’ha fet de coses només de néixer, el petit Marc. Des de la distància, doncs, aquest petit homenatge i una forta abraçada al meu nebot, a qui coneixeré, si Déu vol i tot va bé, quan ja caminarà...! Coses de la vida.

I en segon lloc, vam inaugurar i beneir, de manera oficial, la nova parròquia de Saint Paul de Dapaong, una parròquia que ja camina i que deu la seva existència, en bona part, a l’ajuda rebuda de l’agermanament amb la parròquia de la Sagrada Família dels Pins de Blanes, i al treball incansable de Mn. Ramon Bosch. I perquè em fa tanta alegria, també, el naixement d’aquesta parròquia? Doncs perquè el vaig començar a viure abans de marxar de Girona, quan els amics de Blanes, a través del sempre increïble, Mn. Perich, amb qui vaig estar de seminarista a Domeny-Germans Sàbat-Fontajau, em van convidar a parlar-los del Togo. I me’n recordo que, per vergonya meva, em vaig atrevir a fer-ho sense conèixer gairebé res, i acabava la presentació dient: “Aniré allà a compartir la vida i l’evangeli amb un poble a qui, juntament amb vosaltres i els altres missioners, donarem moltes coses, però de qui, sense cap mena de dubte, rebrem molt més, d’un poble que ens mirarà als ulls per preguntar-nos si hem entès, de veritat, què vol dir que tots som germans...”. Avui, després de portar ja més de cinc mesos al Togo, vaig poder tenir la sort d’escoltar, al final de la celebració de la inauguració, per boca del representant parroquial, la següent frase: “Parròquia de Blanes no us donem les gràcies, senzillament agraïm amb vosaltres les immenses meravelles que el Senyor fa a través de tots!”. I això, senzillament, em va encantar, perquè en el fons, ens estaven dient que és, estimant, compartint, vivint junts la mateixa vida, quan es pot entendre què vol dir que som germans.

Però poesies a part, com va anar la celebració? Se’m fa realment difícil, amb paraules, explicar el què va significar aquella festa, però bé, ho intentaré.

El moviment venia ja de dies enrere. Tota la gent de la nova parròquia s’anaven implicant mica en mica a mesura que veien que s’acostava el gran dia. Tothom estava il·lusionat, tots col·laboraven, ja fos preparant els cants de la celebració, les danses, els anuncis, arreglant el terreny, portant arbres per plantar, netejant la sala, i decorant-la, de totes les maneres possibles: amb globus blanc-i-blaus, amb la guirnalda que fem servir pels arbres de Nadal, amb estrelles, i amb tot el que us podeu arribar a imaginar. De tal manera que, si em permeteu la comparació, i amb tota l’estima, semblava més una carrossa del Rocío que l’austera sala que ens havia meravellat a Mn. Ramon i a mi.
I així, totalment decorada, amb la gran creu lila que presideix l’entrada, s’alçava lluent el diumenge abans de Sant Pau la nova sala polivalent que serveix d’església, com per dir, a tot el veïnat, que un nou somni començava, el somni d’una comunitat que faria llevar a tot el barri, i als pobles que té encomanats, uns sentiments nous, els sentiments de l’Evangeli, d’una utopia compartida, de la possibilitat de crear un nou ambient on no hi hagi diferències entre els uns i els altres.
És per tot això que, suposo, la gent arriba aviat, de tal manera que, una hora abans de començar la celebració, els prop de 400 seients que hi ha ja estan més que plens (aquí a l’Àfrica, sempre hi cap una persona més al banc...), tots asseguts esperant l’arribada del bisbe. Els més previsors s’han emportat bancs i cadires de casa i s’asseuen al defora, o on poden, tot sigui trobar un bon lloc a l’ombra on poder seguir la celebració. La caseta d’uralita dels paletes serveix de sagristia i una religiosa africana, petita, però forta com un pilar, protegeix l’entrada, doncs, tot i que tothom és molt bona gent, hi ha tant de moviment, tants de venedors ambulants de begudes, bunyols i altres menjars varis que...

Total, que també van arribant els mossens de la parròquia mare de Sainte Monique, i jo, com a invitat de la parròquia Catedral també hi sóc present. A les 9h tocades arriba el bisbe, tot i que la celebració havia de començar a les 9h en punt, però no hi ha problema. El temps és tant relatiu. Arriba amb el seu cotxe i l’aparca on pot, una operació que de per si ja porta el seu temps, doncs no és fàcil que la gent s’aparti, i finalment, per recórrer els prop de 50 metres que el separen de nosaltres tarda ben bé 20 minuts, doncs jo crec que saluda a tots els que li obren el camí fent un passadís, perquè passi. No bé d’aquí!. Ningú té pressa. Saben que després de la missa no faltarà la festa ni la beguda local, que s’ha preparat en gran quantitat.

El bisbe ens saluda, felicita a Mn. Ramon per tot el treball fet i també als constructors, qui, per cert, han fet contentíssims als escolans, doncs els hi han regalat uns vestits nous amb tots els colors que hi ha sobre la capa de la terra, i fan molt de goig. Tot és a punt. Així que, revestits, ens intentem acostar a la porta, fent-nos lloc entre la multitud de gent que hi ha aglomerada, i aleshores... Oh, là, là!. Al bisbe no se li ocorre res millor que dir:
- “Què hi fa tota la gent a dins? Si encara no l’hem beneit? Tots a fora!!”.
Ai Déu meu!. Riures generals a fora, un gran xivarri a dins, i aplaudiments generals, doncs, de fet, ja estaven cansats d’estar asseguts. I el caos comença de nou, la gent que surt i el bisbe que entra amb l’aigua beneïda, no sense abans haver destinat a Mn. Ramon per beneir l’exterior de la capella, i a l’Abbé Gabriel i a mi per beneir tota la muralla, que no us penseu que sigui petita, no? I aquí comença de nou la festa, tothom vol ésser mullat per l’aigua beneïda, i ai de tu que et deixis algun tros de la muralla!. O sigui que som-hi! Paciència, aigua i molta alegria.
Finalment, aconseguim entrar a dins l’església on ens espera tota una senyora celebració. No us ho explicaré tot per no cansar-vos, perquè no ens en vam pas estar de beneir tots els objectes haguts i per haver. I a cada objecte presentat, unes paraules d’agraïment, una explicació, un cant, una dansa... Total, quatre hores de celebració que van passar més o menys ràpides perquè, aquí, tot és molt vivencial. Amb tot, em sabria greu saltar-m’ho tot tant ràpidament, i m’agradaria acabar destacant tres coses que són les que, de fet, em quedaran per sempre en el record:
a) Els discursos que es van anar llegint durant la celebració. Tots ells amb una gran càrrega d’emotivitat, doncs, per tota aquesta gent, la nova parròquia que neix significa, per una banda, que el nou barri estarà molt més cuidat, que tindran moltes més oportunitats socials i religioses, i que la nova comunitat haurà de lluitar per a consolidar-se, com ells han lluitat, ja, per col·laborar, en la mesura de les seves possibilitats, a fer-la possible. Però, per altra banda, saben que deixen enrere l’antiga parròquia de Santa Mònica, una parròquia que s’han estimat, que s’han fet seva i que l’han fet créixer fins al punt que ara ja s’ha hagut de dividir per manca d’espai. Deixen enrere una casa on estaven bé per començar-ne una de nova, i això implica, sempre, molt de despreniment i confiança. Entre ells va destacar el bonic discurs que van enviar la gent de Blanes que acabava de la següent manera: “Us agrairem que, a partir d’ara, més que pares ens deixeu ser una parròquia germana. Estem convençuts que més enllà del color de la pell tenim unes mateixes arrels divines i unes branques amb capacitat de créixer i donar-se les mans. Estem convençuts que sou portadors d’unes llavors humanitàries i espirituals que a nosaltres ens manquen. Per la nostra part esperem no defraudar-vos amb tot el que us podem fer costat. Felicitats i per molts anys. Els vostres germans i germanes de la Sagrada Família”, discurs acabat amb una forta ovació i aplaudiment, perquè aquí agraeixen, més que enlloc, el fet de sentir el batec de l’altra banda d’un món que no els ha abandonat del tot.
b) Mn. Ramon Bosch. Sí, ell és, com no podia ésser d’altre manera, una gran bona notícia. Fou l’encarregat de llegir el discurs de Blanes, i bona part de l’aplaudiment també va ser dedicat a ell, perquè la gent és plenament conscient que és Mn. Ramon, amb tot el seu treball, qui ha fet créixer l’antiga parròquia mare de Santa Mònica fins a convertir-la en un referent per tot el bisbat. Una parròquia viva, acollidora, on tothom s’hi sent a casa. Quan ell llegia les paraules d’agraïment, era, en definitiva, com un fort agraïment a tot el seu treball, el treball d’una vida dedicada als més petits, als més pobres. La gent de la nova parròquia l’esperen perquè els acompanyi en aquest nou camí que comencen. Amb ell al davant no tenen por de continuar. Saben que Santa Mònica ja és capaç de caminar sola, però Sant Paul, que acaba de néixer, que necessita de la protecció d’un pare, necessita encara del seu referent, d’aquell que amb la seva vida i amb la seva paraula els ha reconfortat, els hi ha donat un motiu d’esperança i els ha permès de construir-se un futur que molts no havien estat ni tan sols capaços de somniar.
c) La festa final. Tota la gent, asseguda en diferents parts buscant les poques ombres que encara hi ha al terreny parroquial, compartint la beguda que cada comunitat de barri o cada poble de la parròquia portava, comentant detalls del nou edifici, de la celebració, veient com buscarien els nous catequistes, els nous responsables de Càritas... Compartint, en definitiva, la nova vida que començaven en comú.
Però sobretot, em quedo, per acabar, enmig de la festa, amb en Paul. En Paul és un noi amb una certa disminució psíquica. Com que no podia seguir els estudis i ho passava molt malament, Mn. Ramon li va donar un treball a la nova parròquia de Saint Paul: Hauria de vigilar com anaven les obres, treure les herbes, carregar la sorra... Això sí, tot al seu ritme. I certament ho va fer, amb una estima, una constància, unes ganes de tirar endavant, com pocs hi han treballat. Estava orgullós de ser el “responsable” de la parròquia que portava el seu nom.
I perquè em quedo amb en Paul com a punt final? Doncs, perquè justament, enmig de la festa, quan tothom em comentava: “Mon père, farem que aquesta parròquia sigui la més gran i maca de Dapaong, la més viva, etc...”, en Paul, que era al meu costat, va dir: “No. Ella és ja la més bonica!”. “I tant que sí” - li vaig dir –“i és la més bonica, Paul, perquè és ja la teva parròquia per sempre, i tothom coneixerà que sense tu no hauria estat possible”. I després d’aquestes paraules, en Paul, va abaixar la mirada avergonyit abans de marxar, no sense abans fer-me una forta encaixada de mans. Segurament era la primera vegada que, en públic, algú li reconeixia un treball ben fet, i aquest era, un premi, que no s’esperava. Però per a mi, el premi me’l va donar ell, quan de lluny estant es va girar, i em va dir adéu amb la mà. Us puc assegurar que és inexplicable el gran somriure que va dibuixar, però vaig comprendre que era el somriure que hauria de brillar per sempre a Saint Paul, el somriure d’una Església que té com a única fortalesa la feblesa dels més petits, el somriure d’una parròquia que neix, no per a ésser la més gran, sinó per estar al servei dels més petits.

1/7/09

La malaltia (2) i en Rafael Sabé!

Benvolguts, tot i que la meva estimada cosina Marta em demana que no parli de la malaltia perquè li faré passar les ganes de venir-me a veure, la veritat és que forma part de la vida aquí a l’Àfrica i m’hi haig d’anar acostumant. Però a vegades, la veritat sigui dita, et descoratja una mica, perquè quan sembla que et recuperes, quan sembla que pots tornar a començar amb totes les forces... voilà! La germana malaltia et bé a saludar de nou. És per això que, de tant en tant, pregueu perquè la malaltia no em visiti tan sovint, doncs a vegades es fa realment difícil d’avançar quan la salut no t’acompanya. Sort que porto a dins una il·lusió, una fe i unes ganes de compartir aquí la vida i l’evangeli, i sobretot la companyia d’un munt de persones que són missioneres amb mi al bisbat de Girona, que m’ajuden a tirar endavant!. Però bé, anem al tema:

Havíem marxat la setmana passada per acompanyar amb en Ramon Delgado, un missioner de Burgos que anava cap a Madrid. El viatge va anar molt bé, i els 700 km que ens separen de la capital els vam fer tranquil·lament, sense presses, parant a descansar quan el cos ens ho demanava i gaudint d’un Togo que, després de les pluges, presenta uns paisatges i unes tonalitats de verds que un no es cansa de contemplar. L’estada a Lomé, durant tres dies, també va estar molt bé. Vam aprofitar per comprar plaques solars per la parròquia de Mandouri, on hi ha en Juan Medina, un capellà de Valladolid, i que les necessita per poder tenir llum a la rectoria i fer funcionar el congelador per conservar els aliments, sobretot a l’època de pluges quan queden aïllats per les inundacions. També vam aprofitar, perquè negar-ho, per fer una escapada a un restaurant una mica europeu i menjar un bistec com feia mesos que no veiem aquí al Nord. Vaja, que tot pintava la mar de bé.
Vam deixar el company a l’avió i vam anar a dormir per tornar cap a Dapaong el divendres al matí, però... de sobte, a les 4h de la matinada, un mal de ventre espantós i una diarrea com no havia tingut mai a la meva vida, ni des de la meva arribada al Togo, i això que ja en porto unes quantes. La veritat és que em vaig espantar. No hi havia maneres de parar-ho i em trobava realment malament. Amb tot, calia que tornéssim. Quedaven més de 14h de cotxe i no m’hi veia pas amb cor. Al tercer fortasec (el medicament per parar la diarrea), a les 7h del matí, va semblar que es parava, i vaig dir, o ara o mai. Vam fer 400 km més o menys fins arribar a Kara, la segona o tercera ciutat del país, on en Juan havia dit de parar-nos per dinar a casa dels salesians. Evidentment jo no en tenia cap mena de ganes, i només volia arribar a casa i estirar-me al llit. El mal de ventre era cada cop més fort i va ésser arribar a casa dels salesians i sant torne-m’hi. Suposo que els salesians i en Juan em van veure tan malament que, a contracor meu, van decidir que em quedaria a Kara per anar al metge i recuperar-me. Ho vaig acceptar de mala gana, perquè no em veia pas capaç de reemprendre el viatge. Em van donar una habitació i vaig anar a dormir. A la tarda, a la infermeria dels salesians em van fer els anàlisis i va donar, aquest cop, una altra malària, no massa forta, i la febre tifoidea, que és una mena de salmonel·losis en plan potent, i que era el què em faltava. Em van pesar i ja estava en 64 kg, o sigui, amb 13kg menys de quan vaig marxar de Girona. Vaja, que això sí que és un règim en tota regla i no el que anuncien per les televisions.

Bé, això només era la introducció, i m’ha quedat una mica llarga, però sembla que si ho comparteixes, els mals fan menys mal, i com sempre, no hi ha mal que per un bé no vingui. I quin va ésser el bé? Doncs la oportunitat de conèixer una increïble comunitat de salesians.

Els salesians són uns capellans i germans que es dediquen sobretot a la promoció dels joves en dificultats. I us puc assegurar que ho estan aconseguint, encapçalats, aquí, per una gran descoberta, en Rafael Sabé i Colom, un banyolí impressionant que està fent un treball digne d’una pel·lícula i mitja. Què fan? Doncs a la missió mateixa, o sigui, allà on tenen la casa, hi tenen acollits a un munt de nois, em sembla que van dir cap a 300, però segur que em quedo curt, que viuen en unes petites cases que simulen els seus poblats, però fetes amb ciment, i que són els nois que ja han perdut una mica totes les oportunitats que la societat els hi donava. És a dir, a casa dels salesians hi troben el seu darrer salvavides, en uns tallers per aprendre fusteria, construcció, soldadors... Una mica tots els oficis que necessiten per tirar endavant a la vida amb dignitat. Estan construint també una escola i preveuen que, en total, la formació arribarà a unes 1500 persones, perquè encara tenen, a més, el què anomenen pre-oficis, que són els més joves de 18 anys amb problemes familiars, que viuen aquí, i alguns van a l’escola per primer cop. Hauríeu de veure com si fa el germà Pepe, un valencià també de repicatalons, per fer-los entrar els elements més bàsics al cap.

Oh, sí, amb això sol ja n’hi hauria ben bé prou per omplir tota una vida, però no!. El seu treball no acaba aquí a la missió, sinó que a més, en Rafael és l’encarregat d’acompanyar als cristians de la universitat, que formen una comunitat de més de 1000 estudiants, que nit i dia el busquen per consultar-lo, per demanar-li consells... És per això que també m’acompanya a veure la universitat, on ens reben com els reis del mambo. I és que me n’adono que, en Rafael, és tota una figura a Kara, molt estimat i apreciat per tots, s’ho mereix, doncs portarà també a la universitat de Kara un parell de projectes d’universitats espanyoles amb tota l’aportació econòmica que això significarà.

I quan semblava que ja ho havia vist tot, em presenten el què em va impressionar més: les llars per a infants “sorciers”, que podríem traduir per “bruixots”. Són tres llars que hi ha a la ciutat per infants a qui els seus pares han acusat de bruixots. I perquè? Doncs per coses tan senzilles com per exemple, un petit infant qui, obligat a treballar hores i hores dins la cuina, i no atrevint-se a sortir a fora per anar a fer el pipí, es va orinar a la cuina, i com que això és considerat com un signe d’un mal esperit, va ésser expulsat de casa seva!. O un altre pobre infant a qui, després de la mort de la seva àvia, el charlatan (el “sacerdot tradicional” de la tribu), que li tenia el dit a l’ull, diu que ell és el causant de la mort..., provocant també la seva expulsió al carrer per part de la família... I així un llarg etcètera de situacions, que et commouen més quan veus els nois concrets, amb aquells ulls tan oberts com et miren, amb unes ganes de tirar endavant en una vida que, de ben petits, ja se’ls hi ha posat d’esquena. I tot això per no entrar ja en les pobres noies, que no només han de veure com són acusades injustament de bruixes, sinó que un cop abandonades a la seva sort, són vexades de mil-i-una maneres.

Tots aquests centres els visito amb un jove que ara fa d’assistent social, però que ja es va formar en els salesians i que ve també d’un medi conflictiu. El seu treball es anar al mercat a les nit per veure els infants que hi dormen. Quan n’hi ha algun que repeteix més d’una nit s’hi acosta, hi parla i després de provar de reinserir-lo a casa seva en diàleg amb els seus pares, si no ho aconsegueix, el porta al centre. No sabria dir-vos quants n’hi ha, però per desgràcia són molts.

En el primer centre, els dels més petits, em reben, com sempre aquí a l’Àfrica, molt bé. Se’ls veus feliços. Han passat per tantes dificultats, han viscut un món tan difícil, que ara, qualsevol paraula que els hi arriba amb una mica d’afecte és rebuda com el millor regal que mai podrien imaginar. Els més menuts estan mirant una pel·lícula que els hi ha posat un seminarista. Els hauríeu de veure. Sembla que visquin cada moviment del protagonista. Riuen i ploren, canten i criden, i aplaudeixen quan els bons guanyen, perquè ara, gràcies a Déu, ells ja es consideren també dels bons.

Visitem després l’altre dels nois més grans, on hi regna la fressa, partits de futbol, pel·lícula i desordre general..., però sobretot, l’alegria. I arribem, finalment, a la llar de les noies on tot és ordre i silenci. Dues estan assegudes fent-se trenes als cabells. Dues més estan preparant el menjar i una tercera està netejant el pati. N’hi ha dues que juguen amb un nen petit, que és el fill de la assistent social de les noies, d’altres estan a la sala i algunes han sortit a passejar. En queda una de menuda que està asseguda en un racó i no diu gaire res. Va arribar al centre la setmana passada i encara té una mica de por, i no és estrany, doncs ho ha passat realment malament, tot i que ara no és el lloc per parlar-ne. Té un joc a les mans i m’hi acosto. Li pregunto si m’ensenya a jugar-hi. Em mira amb estranyesa i després de rumiar-s’ho em diu que sí. M’encanta! No només m’ensenya a jugar, sinó que quan veu que m’equivoco em guia perquè posi les pedres al forat on s’escau en cada moment. Un joc prou complicat, però ella, el què vol, és que jo guanyi, i evidentment, guanyo totes les partides, que no són poques, dient-me que sóc molt bo jugant!. Li estic agraït i li acosto la mà per fer-li un manyac al cap, que aparta immediatament, com un acte reflex, un acte de por. Li premo fort la mà, li somric i li faig el manyac. Somriu. I això sol ja em fa feliç. Finalment, després de parlar amb elles, de riure perquè el menjar no els hi acaba de quedar bé... Els hi dic adéu i me’n vaig. Elles em diuen que torni aviat per saludar-les. Tanquem la porta i al darrera queden tots aquests infants a qui algú també els hi havia tancat la porta. Avui, gràcies en Rafel, en Pepe i la resta de salesians, les portes se’ls hi tornen a obrir. Ben aviat, recuperaran l’esperança i la il·lusió, i potser es preguntaran perquè aquests salesians, un bon dia, van decidir donar la vida per ells, i de ben segur que descobriran que és perquè aquests homes, en ells, els més petits, hi van veure el rostre de Crist. Quin gran misteri, i quina grandesa alhora!.

Va, i prou que avui més que un escrit m’ha quedat un mig llibre, i potser molts ja no haureu arribat fins aquí. I encara em quedarien un munt de coses al tinter, com els bonics vespres després de sopar, resant el rosari amb tots aquells nois tan bregats per la vida, caminant dolçament sota el cel africà, escoltant com donen gràcies a Déu per la vida que tenen i pregant per cada company que passa dificultats. Us podria parlar de la Patricia, una cooperant de Madrid que ve per a fer un projecte de dos anys, amb qui em vaig fer uns bons farts de riure, en aquells moments on la malaltia em tenia més atropellat, i que va ser la que em va acompanyar a Dapaong, des de Kara, amb un cotxe ple a vessar i on pel camí vam atropellar una perdiu, per pena nostra, i per alegria d’una dona africana que venia al cotxe, que ens el va fer parar immediatament, contentíssima de tenir carn per la salsa d’aquell vespre. Us podria parlar de la nova església que estant construint... o us podria parlar de moltes coses, que vaig viure i veure a casa dels salesians durant els cinc dies que m’hi vaig estar per recuperar-me, però en el fons, la única cosa que us volia dir és que, una vegada més, gràcies a la malaltia, he tingut l’ocasió de conèixer un veritable home de Déu, en Rafael Sabé, del nostre bisbat de Girona, i de tota una comunitat que, silenciosament, però sense parar-se, fan possible que per a molts i molts joves de Kara, un altre món sigui, de veritat, possible.