17/8/09

De vacances...

Benvolguts tots, avui sí que sí. No tinc temps. La veritat és que, gràcies a Déu, a mesura que et vas adaptant al clima, a la situació, als nous càrrecs diocesans, se’m fa cada cop més difícil trobar espais per escriure, però els mantindré. I encara més aquests dies entre les obres a la parròquia i a la casa nova, a més del viatge que haig de fer a Lomé i les jornades pastorals... Però com que la majoria de vosaltres esteu de vacances, gaudint d’aquests dies de descans, faré un escrit diferent, parlant de com cal anar de vacances.

Amb tot us puc assegurar que els dos propers escrits prometen, doncs us explicaré si en són de “cracks” els constructors de la zona, i la vida a la presó, una experiència que m’ha tocat molt.

Però bé, perquè aquest escrit? Doncs neix arrel d’un correu que vaig rebre d’un jove gironí que aprofitava aquest estiu per anar a fer un servei el mes d’agost a un país africà. Immediatament em va fer recordar el viatge que vaig fer jo a Moçambic, quan era seminarista, i que va ésser el que em va fer decidir de dir sí a la vocació missionera a l’Àfrica. Han passat sis anys d’aquell estiu, però encara el tinc gravat en el profund del meu cor, per això ja n’havia publicat un altre al blog, però aquest és diferent. Aquí va l’escrit:

ESTIU 2003: A Moçambic, de vacances?

Enguany he tingut la sort de poder passar el mes d’agost a Moçambic, tot compartint el dia a dia amb un equip de missioners del IEME. Quan ho explicava als meus coneguts no van ésser pocs els que em van dir: “Quina sort, de vacances a Moçambic!”. Evidentment això em molestava molt, perquè aquesta no era ni de bon tros la idea que jo tenia del què anava a fer. Així que, una mica capficat, vaig anar al diccionari a buscar què volia dir la paraula “vacances”. La definició que vaig trobar fou: “temps de repòs durant el qual cessa l’activitat normal (estudi, treball...)”. Ben mirat, doncs, tenien part de raó, el meu viatge a Moçambic seria un temps on cessaria la meva activitat normal. Seria, però, de repòs?

La meva descoberta:
Quan preparava el viatge, m’adonava que de repòs no n’hi hauria gaire: havia d’ajudar a fer funcionar un casal infantil (amb més de 300 nens!), aniria a dos orfenats, visitar els malalts i a les famílies cristianes dels diferents poblats, les catequesis, les celebracions... de repòs, doncs, no n’hi havia gens. Però ha estat ara, a la tornada, quan m’he adonat que realment sí havia fet vacances. Perquè? Doncs en primer lloc perquè era cert que havia cessat la meva activitat normal, sovint massa centrada en mi mateix, preocupat per tantes futileses materialistes... i havia dirigit la mirada al meu germà tot compartint la vida, sovint efímera, amb ell. Una vida de dolor expressada en la mirada perduda del moribund de SIDA, que estirat en la seva cabana, buida, esperava la nova vida, plena! Una vida de dolor expressada en els infants desnutrits de l’hospital, davant els quals mai podré expressar prou amb paraules el què vaig sentir. El què sí que m’ha quedat gravat, és que els prenia la mà, tremolosa i dèbil, recordant que jo no era res més que l’inútil del ric Apol·ló, gosant tocar la mà distant, per culpa meva, del pobre Llàtzer..., i en definitiva, una vida de dolor expressada en un llarg etcètera de situacions que m’han portat a creuar la mirada amb multitud d’ulls, que plorosos, em mendicaven tan sols una mica de dignitat.
I això, per contradictori que sembli, m’ha dut al repòs. Sí, al repòs! Com és possible? Doncs perquè després del primer crit d’angoixa, de ràbia, d’humiliació continguda i d’impotència, davant la mort dels meus germans; trencades ja totes les meves cuirasses i arrencades les cadenes de la meva esclavitud, no em quedava res més que el plor amarg. I llavors, dirigint altre cop la mirada vers ells, em vaig adonar que per primera vegada en molt de temps tenia por! Sabia que en aquell precís moment, em trobava cara a cara amb el Crist. Aquell Crist que havia intentat seguir tota la meva vida, ara, em mirava fit a fit i em deia “no quedis res a deure”. Em donava una altra oportunitat, deixava que em despullés de tot el què portava i donés el què havia rebut, és a dir: La meva vida! Ho enteneu ara? Havia redescobert la meva identitat primogènita, la vocació que m’havia fet entrar al Seminari: Viure amb Crist, donar la vida per Ell.

Anar de vacances:
Tant de bo doncs, que la gent anés més sovint de vacances, deixés el seu jo prefabricat i cerqués el seu veritable jo! Tant de bo que moltes persones anessin de vacances allí on Déu encara ens parla a cau d’orella. Per aquest viatge no us caldrà massa equipatge, al contrari, com més buides tingueu les mans més disponibles estareu per rebre. Només llavors podreu començar a caminar a l’interior dels vostres cors.
Per això ara puc dir de veritat que aquest estiu he anat de vacances, i encara no n’he tornat, és més, espero ja no marxar mai més de Moçambic. Tant de bo tu, jove, trobis també el teu Moçambic; tant de bo que et trobis a tu mateix. Només llavors potser podràs respondre amb un sí ben fort a la crida de Déu. Hauran començat les millors vacances de la teva vida, perquè, deixant la casa dels teus pares, seguiràs aquell que no té on reposar el cap. Hauràs descobert que el veritable sentit de la vida és la del qui, buidat de si mateix, cerca incansable als homes afeixugats dels camins. Del veritable home que ha descobert la única manera de ser feliç: Viure pels altres!


Acabeu de passar un bon estiu, ens retrobem el primer de setembre, vostre Joan.

2/8/09

Deu minuts...

Benvolguts, avui seré breu, per dues raons principals. La primera és a causa d’una grandíssima notícia: Finalment ja sé el nou destí on el bisbe m’ha enviat, i que és, ni més ni menys, que de vicari de Mn. Ramon Bosch a la nova parròquia de Saint Paul. Sí, sí, la parròquia de la qual us parlava la setmana passada. I estem tan atabalats i atrafegats amunt i avall muntant la nova parròquia i la casa nova, que us puc assegurar que, excepte temps, tenim tots els problemes i alegries que us pugueu imaginar. Ben aviat us explicaré, amb clau d’humor, les peripècies que es viuen per intentar construir qualsevol cosa amb la nostra bona gent de Dapaong.
La segona raó de la brevetat de l’escrit és perquè, últimament, us escrivia “grans moments”, i avui, simplement, us explicaré 10 minuts. Sí, els 10 minuts que hi ha de la rectoria on viu Mn. Ramon Bosch, i on visc ara, tot recuperant-me, a la parròquia de Sainte Monique. I és que així és com és la majoria del meu temps, moment senzills, moments de trobada causal, com el de diumenge passat, tot anant a dir la missa de 2/4 d’11h, quan em vaig adonar que, en un petit moment, em trobava concentrada a tota la ciutat en un petit camí i en un curt espai de temps.
Deixeu-me explicar:
Surto de casa, i abans de tancar la porta, em trobo al jardí amb una dona, a qui no conec, i a qui li falta un ull, que em demana si pot prendre una mica de la llenya que tenim guardada. Jo li dic que si ha quedat entesa amb el rector no hi ha cap problema. Després Mn. Ramon m’explica que és la veïna. Una bona dona carregada de mainada i amb un marit que no val res, i el qual no només li dóna problemes sinó que per la única cosa que li ha servit ha estat per transmetre-li el SIDA. Ara, Mn. Ramon l’ha ajudada a comprar-se una olla per a poder coure el blat de moro i vendre’l. Vaja, una pobre benaurada. Ella, doncs, pren la llenya, ben agraïda, i s’acomiada tot dient-me no sé quines frases en moba, que jo no acabo de comprendre, però li somric, perquè suposo que deuen ésser bones.
Surto darrera d’ella i intento, sense èxit, tancar el portal. La causa de la meva dificultat és un menut que per única peça de roba porta uns vells calçotets esparracats i que s’ha d’enfilar al portal per poder arribar a la maneta. Un cop aconseguit, em demana si li puc donar un caramel. Lamentant-ho molt li dic que els he deixat a l’antiga casa, però que la setmana que ve ja n’hi donaré. Em saluda igualment somrient, no sense abans haver comprovat que, a la meva butxaca, només hi tinc el moneder i que no hi ha cap caramel amagat.
Entro al petit camí que separa els camps de blat de moro. Tota la ciutat està plena d’aquests petits camps, perquè tothom ha aprofitat fins l’últim racó per aconseguir una mica de menjar. Un menjar que, per cert, és el que els salva de passar gana en els moments de dificultat. El cel està una mica ennegrit, presagia pluja, i els animals sembla que ho noten. Pel camí m’obren pas les cabres, lligades a petits pals per evitar que s’escapin i es mengin part de la collita.
A mà esquerra deixo una casa d’alguna persona una mica benestant, feta amb uns maons que es fabriquen ells mateixos, i que fins i tot s’ha fet una letrina, d’on en surt un jove que em saluda. A l’altre costat del camí un grup de cabanes tradicionals amaguen al seu interior una dona que està escalfant aigua. Al seu costat, un grup de garrins juguen tot anant a mamar a la truja que està lligada en un bassal. Els homes, que estan asseguts jugant a alguna mena de parxís, em saluden breument, perquè sembla que la partida està interessant, i estan embrancats en una gran discussió sobre un moviment dubtós que algú ha fet amb les fitxes.
Una mica més enllà, en el camí, un grup d’uns sis nens, el més gran dels quals deu voltar els 10 anys i el més petit no deu passar dels 5, estan tallant branques dels arbres per fer-ne llenya. Només de veure’m venen corrents. No em coneixen, però em volen saludar. Un d’ells em toca ràpidament el braç. Veient que no l’aparto hi passa de nou la seva mà i l’amanyaga. Els hi agrada el tacte de la nostra pell, i per sorpresa meva, de sobte, em fa un petó al braç. Tant espontàniament, amb tant de carinyo, que em deixa sorprès. Suposo que se’m nota a la cara, perquè els altres es posen a riure. No em coneixen de res, no saben qui sóc, i ja m’estimen. Li amanyago el cap i els hi desitjo bon treball, que vigilin de no fer-se mal amb els ganivets. Una mica més enllà, els més grans, que estan traient aigua del pou, també em saluden.
Tombo pel petit camí que m’ha de dur a la tàpia de l’església i dues nenes petites, que no deuen passar dels 5 anys, em saluden, ben contentes, mentre fan el pipí. Jo també les saludo i continuo, no sense abans escoltar a la seva mare que les crida amb un gibrell al cap carregat de llenya. Després de deixar passar un grup de gallines esvalotades i abans de creuar el petit pont, 4 menuts més estan deslligant les cabres per amagar-les abans de la pluja. El nen en porta dues, que poden amb ell. La nena, més gran i més espavilada, és qui em saluda primer. “A on vas?”- em pregunta. “Vaig a l’església a celebrar la missa” – li dic jo. Ella em mira i mentre amb una mà subjecte la cabra i amb l’altra ajuda al seu germà em diu: “Doncs, si us plau, prega per nosaltres”.
Ho diu amb tanta franquesa, com si ja fos ja una dona gran, que no puc fer res més que dir-li. “I tant que sí”. Pregaré per tu, pregaré per vosaltres, pregaré per tots. Pregaré perquè algun dia, tot refent el camí, em trobi que qui jugui són els petits i no només els grans. Que les dones no hagin de carregar amb totes les feines pesades. Que tothom pugui portar un vestit amb dignitat, i que la collita de cada any no sigui l’únic mitjà de subsistència per a totes les famílies. Pregaré per tota aquesta mainada que omplen els camins de Dapaong perquè tinguin la possibilitat de somniar que el futur que els espera serà millor que els dels seus pares.
I sabeu què us dic, doncs que no sé si ho aconseguirem, però que pel simple fet de creure que és possible, ja val la pena intentar-ho. I res més. Una forta abraçada a tots, de part meva i de part de tots aquests benaurats de Dapaong.