18/9/09

La presó de Dapaong 1

Benvolguts, avui començo el primer escrit d’alguns que faré sobre la presó. I perquè varis? Doncs perquè han estat tantes les vivències viscudes amb uns dels més desheretats de la terra, que no puc fer altre cosa que dedicar-los-hi més d’un escrit.
Tot comença a principis de juny, quan el Germà Fernand se’n va a França juntament amb el Germà Jean Paul, que són els dos franciscans responsables de la presó, i em demanen si durant aquests mesos que ells seran fora jo me’n puc fer càrrec. Evidentment els hi dic que sí, que em farà il•lusió conèixer aquesta nova realitat mentre espero el meu nou destí.
La presó de Dapaong és una presó menuda formada per tres edificis petits, separats per un mur. Amb una estadística que ha presentat el Germà Fernand, podem dir que el primer edifici, on hi ha els homes, té una gran sala de 45 m2, i tres petites sales de 15 m2, unides per un pati on hi ha la dutxa i els lavabos, que no són res més que uns forats al terra i unes galledes. La norma diu que, a cada presoner li han de tocar 2 m2 de terra a l’habitació per dormir (evidentment sense llit) i per tant, vol dir que el número de persones que hi hauria d’haver en aquest edifici dels homes seria de 46. El número real és de 260 presoners, o sigui, 0,35 m2 per persona. El segon edifici que té un petit pati i una habitació de 18 m2 està ocupada per les dones que en un número de 15 no compleixen les normes, però no han de fer torns per dormir i no tenen tant de problemes per refugiar-se quan hi ha la pluja o per fugir del sol. I finalment l’edifici dels menors, que és una sala de 17 m2, i on per tant hi hauria d’haver 9 persones i n’hi ha 36. Estem parlant, per tant d’una presó pensada per 63 persones, on en aquest moment n’hi ha 311, 5 vegades més que fa una acumulació insostenible.
Un cop situats sobre el terreny, arribem el dia de la presentació amb el Frère Fernand. Saludem al “chef” de la presó, un home molt amable, grassonet i amb uns pantalons que li van petits, que amb un somriure d’orella a orella ens dóna la benvinguda. El G. Fernand li diu que jo seré el qui el substituiré durant aquests tres mesos. Ell ens diu que cap problema, que agraeix les visites que fem perquè animem als presoners. Anem a l’entrada de la presó i saludem els guàrdies, tres homes asseguts en un banc. Un dormint, l’altre amb els peus damunt la taula i parlant amb una venedora de cacauets que té al darrera i el tercer, el del mig, amb un diari obert mirant una mena de loteria nacional per saber si finalment serà ric o no.
Ens saludem tots, i el que té els peus sobre la taula fa signe a un presoner que està a la porta, que té el càrrec de porter, perquè ens obri. Ens obre la primera porta i entrem juntament amb algun cistell de menjar que alguna dona ha portat pel seu marit. Obrim la segona porta i... de sobte els meus ulls veuen un espectacle com no hauria imaginat mai. Davant meu, una aglomeració de persones esperant que diguin el seu nom, signe que el cistell que ha arribat amb menjar és per a ells. Just darrera d’ells tres homes s’estan dutxant. Em saluden i somriuen. Un, una mica més vergonyós, s’ajup una mica. A la meva dreta un home gran em somriu amb la única dent que li queda i a l’esquerra una mena de mercat muntat amb tot tipus de menjar a la venda per alguns presoners afortunats a qui els seus familiars porten alguna cosa. Una mica més enrere alguns presoners que no es troben massa bé estant estirats al terra.
Passem aquest primer passadís, on hi ha les dues sales i arribem al pati de la gran sala. El germà Fernand saluda i tots els presoners s’apropen. És impressionant. Veure’t, de sobte, envoltat per tota aquella quantitat de persones, la majoria descalces, la majoria joves, homes en plena vitalitat, amb les camises estripades, la mirada... La mirada es fa difícil d’explicar, és la mirada d’algú que està a punt de perdre l’esperança. La mirada d’un home que es sent perdut, que no acaba de comprendre perquè la vida l’ha portat fins aquí. Cal pensar que molts d’ells encara no han anat a judici. Alguns arriben a esperar més d’un any per un judici que els hi dirà que eren innocents, però... el patiment d’aquest any ja no els hi treu ningú.
I de sobte es fa el gran silenci. Tots esperen una paraula del Germà Fernand, un home de Déu que els va a veure i que els ajuda materialment i espiritualment. I el germà Fernand els hi diu: “Us presento el Père Joan Soler, que vindrà durant aquests mesos i que ara us dirà unes paraules”. Em quedo parat. Encara estic assumint la realitat que tinc al davant. I tots esperen una paraula. Me’ls miro i sento que la única cosa que els puc dir és: “Estimats germans. Déu us estima. Ell sap que potser us vàreu equivocar. Que la vida us ha portat per camins que sovint no són fàcils, i que molts esteu aquí per petits robatoris per fer tirar endavant una família. Però no us heu de sentir defallir, no heu de decaure, perquè us poden posar entre quatre murs, però ningú us pot prendre la llibertat dins el vostre cor. I no us sentiu sols. No ho esteu. Déu està al vostre costat, i Jesús ens ho va dir: era a la presó i em vinguéreu a veure. Per això estem avui aquí, i per això no us deixarem mai sols, perquè no hem vingut per jutjar-vos, sinó per a estimar-vos”.
I callo, i ells també callen, i de sobte, es posen a aplaudir. Però sé que no aplaudeixen pel que he dit, sinó perquè som allà. Perquè per a ells la nostra presència vol dir que no tothom els ha oblidat. I el germà Fernand em fa avançar per veure la sala on dormen, i els presoners obren un passadís i passem pel mig. L’olor és molt forta, fa molt de sol i la calor és realment gran entre aquells murs. Els presoners em donen la mà, em saluden, em diuen que volen parlar amb mi, ens demanen sabó, ens demanen menjar, ens demanen camises per vestir-se, papers per escriure cartes... i em sento desbordat.
Desbordat perquè no puc entendre com tantes persones poden viure en aquelles condicions. Desbordat perquè en alguns hi veig llàgrimes en els seus ulls. Desbordat perquè alguns em diuen que no seran capaços d’aguantar aquella situació. Desbordat perquè, en definitiva, ells són allà, senzillament, perquè no han tingut cap més opció. I justament perquè ells són allà, les seves famílies, a fora, viuen en una presó encara més gran a l’aire lliure. La presó d’haver perdut el cap de casa, la presó d’una pobresa que farà que, els seus fills, també acabin engrossint la llista de presoners d’aquesta petita presó de Dapaong.
I el passadís humà es torna a obrir. I els presoners ens diuen a reveure. Que m’esperen amb els braços oberts. Que no els deixi sols. I no ho faré. Estaré amb ells aquests tres mesos. Tres mesos que us aniré explicant a poc a poc. Tres mesos que han canviat alguna cosa en mi. I un presoner pica la porta. I el guàrdia s’acosta. Es sent la fressa del cadenat, una fressa que no havia sentit mai tant forta, una fressa que per a molts significa, només, que la llibertat és un bé que no haurien d’haver perdut mai.

2/9/09

Estem d'obres...

Benvolguts, avui, deixeu-me canviar una mica el to dels escrits per explicar, ara ja des del bon humor, tot i que va estar a punt de provocar-me un atac de cor, les penes i desgràcies d’intentar arreglar la casa on, avui ja, amb Mn. Ramon Bosch, estem ben instal•lats, al barri de Carnaval, que no sé d’on li ve el nom, però amb el xivarri que hi ha tota la nit al voltant d’un petit bar que tenim al costat, ho començo a entendre!. Un bar que, per cert, només té un CD però que el va posant una i altra vegada... volum a tot trap, excepte quan tallen la llum, i que acumula a tota la mainada del barri al davant cantant i cridant les cançons indefinidament... ja ens hi acostumarem. Ai Déu meu, on ha quedat aquella calma africana...

Però bé, anem al què anem. Tot comença quan el bisbat ens diu on és que anirem a viure tot esperant que puguem construir una casa a prop de la parròquia, que es farà un any o altra... Anem tot contents amb Mn. Ramon a veure la nova casa i, bé, no ens podem pas queixar, es ben gran per nosaltres dos i tenim un terreny que no ens l’acabarem pas. Amb tot, el reixat que envolta la casa està ple de forats per on entra la gent de les cases del voltant per “anar al lavabo”, i per tant decidim que la primera cosa que cal fer és tancar-ho bé tot de nou i netejar el pati.
Com que hi ha alguns arbres que poden fer perillar la tanca, decidim contractar uns “professionals” que tallen els arbres, i ai Déu meu, aquí comença tot. El primer que cal fer és anar a demanar permís a l’àrea de desforestació. Així que prenc un jove que sap on és i hi anem amb un cop de moto. Ens trobem als dos secretaris asseguts a fora i jugant a una mena de parxís. Li dic que venim a demanar el permís, i em diu que no me’l pot donar. Li pregunto perquè, i em diu que estem contribuint a la desforestació de l’Àfrica. Li dic que no, que són uns arbres del jardí de casa meva, i que de fet, n’hem plantant més de 100 a la nova parròquia, o sigui que si en tallem 4 i n’hem plantat 100, estem guanyant 96 arbres, i no pas perdent. Evidentment vol que li doni diners per fer el què ha de fer gratuïtament. Com que no ho penso pas fer, perquè la corrupció ja és prou generalitzada, telefono a un del bisbat que vingui i mentrestant vaig a veure que fan els artistes talladors d’arbres. Els trobo tots asseguts i em diuen que si no els convido pas a menjar alguna cosa no tindran pas força. Jo els hi dic que així no es pot pas anar per la vida. Que ja els hi pagarem quan acabin el treball, que ja els hi he pagat la benzina per la serra elèctrica i els hi he avançat diners, que de què n’han fet. Diuen que això és del seu patró. Així que mentre esperen els hi dono perquè vagin a comprar alguna brotxeta de carn. Em truquen del bisbat i em diuen que ja està el tema arreglat, que ja podem tallar els arbres. Els hi dic que es posin mans a la obra i els hi explico que ho fem per protegir la tanca.
Total, que amb un plis plas, han fet tombar un arbre sobre la tanca i l’han rebentada tota, l’altra sobre els estenedors que aixafen i un altre que talla tot el carrer. Tots els veïns surten, les motos no poden passar. Els hi dic que es poden quedar amb la fusta, i aviat serà tot ben net. Parlo amb els “energúmens” que han tallat els arbres, i em diuen que no hi ha pogut fer res, que ha estat el vent. Un vent que només han notat ells, i els hi assenyalo el lloc per on han tallat i els hi dic que això no és pas el vent, que si ho haguessin fet a la inversa els arbres haurien tombat a dins. Però bé, ja està fet, ara caldrà que en facin planxes.
Mentrestant vaig amb els que han vingut a netejar les fosses sèptiques: em diuen que són molt brutes. Els hi dic que justament per això els hi hem dit de venir. Em diuen que no tenen pas el material per netejar-les. I jo els hi pregunto: però no us dediqueu a això? Sí, em diuen, però ho fem com podem. Els hi pregunto què els hi falta, i els hi avanço diners perquè puguin començar. Em sembla que és el primer cop que ho fan, perquè de fet, obrint la fossa han trencat també unes peces... Paciència.
Ha arribat també el soldador que fa les portes. Aquest també geni i figura!. Les empareden totes ben posades, i evidentment després no les poden obrir, o sigui que cal fer-ho des de dins, però, ah? Com entren? Abans havien posat uns reixats a les finestres, i després de rumiar un petit moment troben la solució: fan forats a cada habitació per poder entrar pel forat. Quan ho veig em penso que m’agafarà alguna cosa, em diuen que no pateixi, que ja ho taparan, però no són conscients que ara, a més, haurem de pintar-ho tot!.
Ho estem aconseguint, ja tenim la casa més espatllada que quan vam començar a arreglar-la, i ara tampoc funciona la llum, ni l’aigua... demà serà un altre dia.
Hem agafat un guardià, perquè estant la casa sense una part de la reixa i amb els forats a l’habitació pot fer que algun despistat s’emporti alguna cosa que no li pertany. Però a la nit, el guardià truca a l’altre vicari, que no ens desperta per no molestar-nos més. L’endemà ens dóna la notícia. El guardià no ha pogut entrar perquè no ha pogut obrir la clau del candau, i ha tornat a casa seva. Però li dic: sí podia haver entrat per qualsevol altre costat de la casa, que està tot a terra!. Sí, però ell va dir que si entrava per allà la gent s’hauria pensat que ell era un lladre...!. Què hi farem, més paciència...!
L’endemà, el llauner mostra les seves habilitats instal•lant el wàter nou!. D’entrada ha aixafat ja la peça per tirar l’aigua, i surt aigua per tot arreu menys per on ha de sortir. Els seus ajudants han anat a demanar als de l’aigua de la ciutat que vinguin a tancar l’entrada d’aigua de la casa, però els hi diuen que si no els van pas a buscar amb cotxe no vindran pas!. Ai Déu, meu!. Total, que el llauner intenta explicar-me, mentrestant, que la tapa del wàter no és pas necessari que s’obri completament. Jo li explico que a casa meva s’ha d’obrir tota, i que el problema és que l’ha posat al revés... Bé, petits errors. Mentrestant a fora continuen buscant d’on venen les pèrdues d’aigua i estant excavant tota la tuberia.
L’electricista no entén perquè les llums no s’encenen, quan abans funcionaven. Quan veig com ha connectat els cables, em sembla que l’electricitat passa de mi a tot arreu. Amb un fil de coure, prim com una mala cosa, ho volia fer-ho aguantar tot, i hi ha parts que no estan connectades. Mentrestant el paleta seguint les seves ordres ja ha rebentat un altre tros de la paret per veure si el fallo venia d’allà. Ja tenim un altre forat, “cap problema”.
Arriben els fusters que han fet els mobles. Estan força ben fets, però... el llit fa pendent, han de posar una planxa i la van trencant a trossets sense mesurar d’entrada el tros que han de trencar i evidentment no ho fan bé... Decideixo deixar l’habitació i “deixar-los fer”.
Em giro perquè sento un gran xivarri. Són una quinzena de joves que arriben i saluden al soldador que ara s’està barallant amb el portal gran que ha tret i que no pot posar. Els joves venen a netejar el pati, per guanyar alguns diners a l’estiu. Els hi dic on han de deixar la llenya. Al cap d’una estona veig que l’estan deixant a mig camí. Els hi dic que l’han de portar al costat del magatzem, com els hi havia dit al principi, i em diuen que ja ho havien entès, però com que era tant lluny havien decidit canviar la opció. Els hi dic que ja em sap greu però que han de continuar el camí. Uns quants estan enfilats a la teulada netejant les fulles que hi ha, em sembla que han trencat alguna cosa, però bé...
Sento l’electricista que remuga alguna cosa, el llauner que ha trencat el wàter, el soldador no pot obrir la porta que ell mateix ha fabricat... M’assec a prop dels que estan netejant la fossa sèptica i que s’estan recuperant del “mal olor”, un d’ells dorm com fa temps que jo no faig. Al costat del carrer un munt de mainada em miren cridant, “Batul, bombon”, o sigui “Blanc, caramels”, la gent està entrant a buscar les estelles que han quedat dels troncs, unes dones han vingut per netejar... el caos està muntat. M’ho estic mirant tot i comença a sortir aigua a dojo per la torre d’aigua. Tothom crida, em demanen per entrar-la a buscar amb galledes, que no es perdi ni una gota!.
I de sobte, amb tot aquell moviment de gent amunt i avall, la casa feta un desgavell, les gallines dels veïns que es passegen arreu, unes cabres que han entrat, els nens cridant, els veïns saludant-me, una dona gran demanant-me si li podem tallar un arbre sec que tenim per donar-li, el jovent cantant, la música del bar que no para de sonar i a qui si ajunta la veu de l’imam des de la mesquita... me n’adono que de fet, aquesta és també una part de l’encant de l’Àfrica, el desgavell total i absolut, un desgavell que només és perceptible per a mi, que encara no m’hi he habituat, un desgavell que, mica en mica, anirà també formant part de la meva vida.
Avui, una setmana després us escric finalment des de la meva nova habitació. Moltes coses continuen sense funcionar, però com em va dir el bon de Mn. Ramon: Aquí, si s’acosta a bé, ja està molt bé. I això m’agrada, perquè de fet, ells, van fer-ho tant bé com bonament van saber. La propera generació, que hauran rebut una millor formació, ja ho faran més bé, i així, mica en mica, entre tots, anirem construint aquesta Àfrica una mica desgavellada, però amb un munt de gent que va amunt i avall intentant fer-ho tot de la millor manera que poden, i com que això s’acosta a bé, ja està molt bé!. Molt bona setmana a tots.