19/10/09

L'accident...

Benvolguts. Intentaré al llarg d’alguns escrits, i a partir d’experiències viscudes, mostrar-vos els diferents treballs que es fan a la ciutat de Dapaong, i que m’agradaria que us servissin, ni que fos una mica, per fer-vos a la idea d’aquesta realitat que m’envolta. Avui us parlaré dels camioners...

Són les 00:30h del matí. Fa uns 30 minuts que el bar de davant de casa ha baixat el volum de la seva música i ha deixat finalment el micròfon amb el qual amenitzava la seva festa particular. L’altre petit bar del costat, el que ven la beguda local, també ha tancat portes, no sense abans alguna baralla amb el darrer client que no tenia masses ganes de pagar el compte. Finalment, la “Cabine Telephonique”, una mena de botiga-supermercat-locutori-bar... i que està entre els altres dos locals, ha acabat la timba de cartes amb la conseqüent gatzara de tots els que hi participaven. Tot està finalment en silenci. Repasso de nou la mosquitera, doncs veig que algun mosquit ha aconseguit entrar, i intento conciliar el son esperant, impacient, que arribi l’època de l’harmattan, un vent del Sahara que porta la sorra del desert, la qual tapa el sol i permet que els dies refresquin més.
I en aquestes, de sobte, un cop sec em desperta. Després el silenci. I tot seguit uns crits en la fosca. Em calço i surto de casa per veure que ha passat. Un camió ha sortit de la carretera i s’ha estimbat fins a topar amb unes pedres que hi ha a l’altra costat, al davant dels bars. Unes pedres que els han salvat de quedar destruïts (cal pensar que exceptuant el bar gran, els altres dos són fets amb xapa d’uralita...).
Els tres conductors han baixat del cotxe i es pregunten què ha passat. Però l’explicació és molt senzilla. Porten un munt d’hores de viatge per carreteres en un estat desastrós. Volen arribar a casa i, segurament, el conductor s’ha adormit, sense adonar-se del gran forat que l’esperava al bell mig de la carretera. El forat ha desequilibrat el camió que l’ha fet anar cap a un dels marges, i ja ha pogut no fer res més per no caure a baix, en un marge que deu fer més de mig metre, i per tant, fatal per qualsevol qui hi faci entrar una de les rodes.
Tot és fosc, se’ls veu cansats. El camió, com la gran majoria de camions que corren per aquestes carreteres està realment atrotinat. Molts no tenen una part dels vidres o de la carrosseria. D’altres tenen la cabina desequilibrada cap a un cantó i les rodes cap a l’altra. Molts no tenen les llums en condicions i van carregats fins a límits insospitats, alguns amb alguna de les rodes rebentades. No tenen un gat hidràulic per aixecar-lo. No tenen res. I el camió els hi ha quedat realment afectat, doncs ha trencat alguna de les peces de la direcció i de l’oli... Els hi pregunto si els hi fa falta alguna cosa. Em miren, i en la seva mirada es pot llegir: “La única cosa que ens fa falta és desaparèixer. Desaparèixer d’aquest lloc, d’aquesta feina, d’aquest forat”. I no m’estranya. No m’estranya perquè aquests joves han de fer llargs trajectes de setmanes enteres, dormint al camió, menjant el què troben pel camí i exposant-se a una mort d’accident o a un robatori del poc que tenen. I tot, per un sou que no arribarà als 50 Euros al mes per al xòfer, sense parlar de la situació dels altres joves “aprenents” que viatgen amb ell i que només guanyen el menjar de cada dia, esperant, algun dia, ells també, poder portar un d’aquests camions espatllats, en unes carreteres de pena, en unes situacions infrahumanes, en un món que no només sembla que els ha oblidat, sinó que a més els voldria fer desaparèixer.
Però aquell no és el moment per pensar tantes coses. No és el moment per arreglar el món. I cal fer alguna cosa. Un d’ells diu: “Jo me’n vaig. No aguanto més”. Els altres l’encoratgen a continuar. Li diuen que no pateixi, que ja no falta massa per acabar aquest viatge, que Déu està amb ells. I a més, ell és necessari. Comencen a buscar alguna pedra per alçar el camió. Em recordo que, al pati de casa, tinc un munt de troncs dels arbres que vam tallar. Els hi comento que, si volen, els hi puc deixar. Els ulls els hi brillen. Sembla la única claror en aquesta fosca nit. Els obro el portal, i cada un agafa un d’aquells troncs, uns troncs que us puc assegurar que jo no seria capaç d’aixecar-lo amb dos més que m’ajudessin!. Però ells... ells són diferents. Han estat educats per poder-ho suportar tot. Han estat educats pel sofriment. I descalços, sobre aquesta terra calenta, el tors nu, aixequen els troncs que carreguen a les espatlles per portar-los a l’altra costat de la carretera. Repeteixen el viatge tres vegades. A la darrera, un jove que també ha vingut a veure que ha passat ajuda al que està una mica més fluix. Ho fa sense esperar res a canvi. Espontàniament. Sap que ell també ha de patir en moltes altres situacions i no es planteja gaires coses més. Cal fer-ho. És de justícia.
Ja són la 1h tocades i tinc son. Demà m’haig d’aixecar aviat per la missa. Els hi desitjo sort i els hi demano que quan acabin tornin els troncs a casa, que els fem servir per cuinar. Em poso al llit escoltant el soroll que fan intentant arreglar el camió i intentant fer-lo sortir del forat. A les 5:30h, abans d’anar a missa, encara són allà. Han aconseguit, gràcies als troncs, moure el camió, però els hi ha quedat encallat de nou una mica més amunt.
Se’ls veu cansats. Han treballat tota la nit per treure el camió i no han pogut. Amb tot, quan em veuen, m’agraeixen profundament que els hi deixés els troncs. Voldrien donar-me alguna cosa, però no tenen res. Jo tampoc no accepto res. El dia es comença a aixecar i ben aviat la vida correrà per tots els costats. Me’n vaig i veig, pel retrovisor de la moto, que un camió s’atura a la seva alçada. Segurament els ajudaran. I ells, amb el camió una mica més atrotinat, continuaran el viatge, el viatge cap a enlloc, el viatge cap a un altre forat, el viatge cap a una vida que no té horitzó, el viatge que no haurien hagut de començar mai..., si haguessin tingut les nostres oportunitats.
Va, i res més, excepte dir-vos que... lluitarem!. Lluitarem per canviar aquesta situació i per fer, que algun dia, ells també siguin capaços de somniar, com nosaltres, un viatge cap a Ítaca. Fins a la propera.

6/10/09

Una bona resposta...

[Perdoneu el retard, però Internet no anava massa bé...]

Benvolguts, avui, un escrit molt senzill, i sobre un fet que es dóna en moltes i moltes parròquies d’arreu del món, però que, vés per on, pel lloc i pel moment, a mi m’ha sorprès gratament i, tot i que tenia preparat un altre escrit, he preferit compartir-ho amb vosaltres.

És Santa Teresa de l’Infant Jesús, la patrona de les missions, i la patrona d’una de les capelles secundàries que té la parròquia, la de Naki Oest, que és un dels pobles més grans que tenim. Tota la resta de pobles de la parròquia hi són convidats i, com sempre, perquè el treball no és massa abundant, molta gent s’hi apunta, tenint en compte, a més, que al final de la missa es repartirà la beguda local. Surto de casa i prenc la moto direcció a Naki. Pel camí vaig trobant els cristians que van cap a l’Església. Tots em saluden, però jo no aconsegueixo saludar-los a tots, doncs el camí és tant dolent i amb tanta sorra que si aixeco la mà i deixo el manillar el què aconseguiré serà caure a terra. Però bé, un bon somriure, un “fins ara” i tots contents.

Arribo a la capella de Naki, després de passar pel costat de la mesquita i l’Església de l’Assemblea de Déu. A l’interior s’escolta ja la música. La coral està assajant. També ho fan les dansaires, sota la batuta d’una senyora més gran que s’exaspera de veure que no saben fer els moviments que han fet les noies del poble tota la vida. La bona dona, sense adonar-se’n, expressa el greu problema de la globalització, i és que s’estan perdent, a una velocitat increïble, tots els valors culturals i tradicionals dels pobles, substituïts per una gran quantitat de contravalors de la nostra societat. Un empobriment, doncs, que no només els hi arriba a nivell econòmic, sinó també a nivell social i cultural. Però bé, això seria un altre tema.

Mica en mica, doncs, l’Església es va omplint, el catequista arriba una mica tard, a causa d’una malària que l’ha deixat força cansat. Els petits em saluden tots, un a un, i la gran majoria, després de donar-me la mà, es miren la seva, per veure, em diuen els més grans tot rient, si a ells també els hi queda blanca... Ens revestim tots (un present en tant que mossèn, però també els catequistes, els escolans, els lectors i els que fan altres serveis a l’altar), cadascú amb un hàbit de color diferent, de tal manera que fem, tots plegats, un bon goig. I així, entrem a l’església, al ritme que ens marquen els tam-tam i els lleugers moviments de les dansaires que ens obren pas fins a l’altar per començar la missa.

L’evangeli del dia ens diu que “els més petits són els més grans en el Regne de Déu”. I com em ve passant des que vaig arribar aquí al Togo, em trobo que, aquí, l’evangeli és més fàcil d’entendre. Per tant, no em costa massa explicar-los que, als ulls de Déu, ells són els seus preferits. I ells ho entenen. I ho entenen perquè tot i que potser no són conscients totalment de la pobresa en la que viuen, sí que són conscients que la seva vida es manté en una gran senzillesa, sovint massa al límit. I per això m’escolten amb atenció, i molt més, encara, quan faig parada a la primera lectura de Sant Pau que ens diu: “L’Esperit que heu rebut no fa pas de vosaltres esclaus, gent que encara tenen por”. I tant que sí! Quina raó que tenia el bo de Sant Pau, i amb quina atenció que escolten les seves paraules. Ells, que pertanyen al país que s’anomenava la Costa dels Esclaus. Ells que han estat sotmesos per uns i altres dels pobles del voltant. Ells que veuen com avui tots els seus horitzons estan tancats. Ells que veuen com el seu país s’enfonsa cada dia més per culpa de la corrupció quan podrien tenir de tot. Ells que veuen com els seus pares se’n van als països veïns per guanyar alguna cosa i on sovint no hi troben res més que la mort. Ells... els abandonats de la terra. I per això els exhorto a tirar endavant, a ésser capaços de lluitar, sense por, per canviar la situació en la que es troben.
Els més grans em miren, amb un mig somriure, com dient: “Acaba d’arribar...”. Amb tot els més joves obren bé els ulls. Ells saben que cal canviar aquesta situació. Ells aspiren a alguna cosa més. I en el meu cap només hi ha la intenció de fer que, d’entre ells, puguin sortir persones amb estudis, persones que canviïn el medi... i per això els hi demano que deixin als petits somniar. Somniar en un món millor. Somniar en un futur millor. I que els grans treballin per fer possible el seu somni.
I per posar-los un exemple faig aixecar a un noiet d’uns 12 anys i li pregunto: Quin és el teu somni? Espero la seva resposta per poder continuar parlant-los de la necessitat de canvis en la societat... El jove es queda un moment callat. Tots esperem la seva resposta, i de sobte, em diu: “El meu somni és que un dia tots ens estimem”.
I jo també em quedo un moment callat. Ho ha dit de veritat. No ho ha dit per quedar bé, perquè aquí no tenen aquests maldecaps. Ha dit el què pensava. Ha dit el seu somni. I en aquest precís instant, m’he adonat d’una realitat amb la qual no hi havia caigut. Els somnis dels pobres, dels pobres de veritat, són senzills com ho és la seva vida. I ell no ha somniat res per a ell. No ha somniat poder viure en una casa més gran, en tenir una bicicleta, en tenir unes sabates, en tenir una carretera millor, en poder fer una carrera, en tenir molts de diners... No!. No ha somniat amb tot això perquè queda fora del seu abast. Amb tot, ha somniat amb el què veu cada dia. I ell ha vist que, quan la gent s’estima, les coses funcionen millor. Que quan la gent s’estima hi ha alegria al seu voltant. Que quan la gent s’estima, ningú passa necessitats. Que quan la gent s’estima, el treball es comparteix. Que quan la gent s’estima... no fa falta res més.
I no sé quants de segons hauré estat en silenci, pensant que lluny que estava dels meus somnis, abans de dir: “Felicitats. No era la resposta que m’esperava, però és la resposta millor. Amb les teves poques paraules has fet un sermó més gran que tot el que jo he dit fins ara, i has demostrat, amb senzillesa, quanta raó tenia l’evangeli d’avui: Cal que ens fem com els infants per comprendre tota la força del missatge de l’evangeli. Un missatge que ens diu, només, que és des de l’Amor, quan serem capaços de canviar-ho tot”. I la gent aplaudeix al jove, i ell, aclaparat s’asseu.
I la missa continua, però aquesta vegada, la celebro entenent, una mica més, el gran misteri del perquè Jesús es va voler quedar entre nosaltres en la forma del pa i del vi. Els dos productes més senzills. Els productes més petits. Els productes que no faltaven mai a la taula de la gent pobre del mediterrani. I que va donar la vida per Amor. Així de senzill. Així de petit. Així de gran.