22/11/09

Tots Sants

Vaig amb una mica de retard, però portem una setmana que l’Internet va al seu aire. Al proper escrit, us parlaré de la parròquia de Sant Josep de Girona, en agraïment per tot el treball que fan, pel cap de setmana missioner que van montar i, en definitiva, en agraïment per tenir una família tan i tan gran en aquesta parròquia que tan m’estimo. Però anem al tema:

És diumenge a la tarda del dia de Tots Sants, que és el dia que aquí, com a casa nostra, es va al cementiri per visitar els difunts. Com que a la parròquia encara no tenim cementiri, doncs acabem de començar, anem a pregar al cementiri de la parròquia de Santa Mònica que és d’on ha nascut la nostra parròquia de Sant Pau.
Són les 14:45h, i agafem el cotxe amb Mn. Ramon per anar-hi tranquil•lament. La processó a l’església començarà a les 15:00h, però com que no som els mossens de la parròquia, decidim esperar-los al cementiri. Deixem el petit tros de carretera asfaltada que té la ciutat i ens endinsem pels seus camins de terra. A tot arreu hi ha vida. Botigues obertes de comerciants musulmans, dones que han preparat algun menjar a casa, la mainada que intenten vendre una mena de gelats que han posat en petites bosses de plàstics... i a mesura que ens anem acostant cap al cementiri comencem a trobar a la gent que hi va. Els més menuts es van aturant als arbres que troben i van fent petits rams de flors, els grans segueixen els seus passos, de tal manera que, mica en mica, el camí es va convertint en un camí de flors. Arribem al cementiri i “aparquem” el cotxe, o sigui, el deixem allà on volem, que no afectarà gaire el trànsit. La porta encara és tancada. Es vol evitar que la gent entri abans d’hora i algú faci algun desperfecte. A fora ja hi ha gent que espera. Un a un saluden a Mn. Ramon, que havia estat el seu rector. Una dona gran, asseguda a terra, s’enfada amb un infant perquè ha passat per darrera seu sense saludar. Al país moba, no es passa mai darrera ningú sense dir-li res, és com si li desitgessis un mal.
Parlem amb uns i amb els altres mentre esperem. L’ambient és festiu, fins que comencem a escoltar els cants i els tam-tam, senyal inequívoca que la processó està arribant i que és necessari que ens arraconem per deixar-los passar. La senyora gran recull tot el què havia escampat per terra, majoritàriament cacauets que estava pelant, i rebem a la processó. Els escolans s’han avançat i estant encenent un foc amb les branques del voltant per fer l’encens. Un altre obre la porta, amb feines i treballs, i la processó entra al cementiri. És un cementiri petit. Encara no hi ha masses persones enterrades, perquè la majoria de gent prefereix enterrar els seus morts al pati de casa, en tombes ben visibles on, sovint, com que estan sota els arbres, són el lloc més fresc de la casa i on la gent s’hi reuneix per fer-la petar.
El rector actual, l’abbé David, fa un petit sermó sobre el sentit cristià de la mort. La gent escolta atenta, i de tant en tant riuen, a causa d’alguna broma que fa explicant casos d’enterraments mal fets de la gent de l’entorn. Alguns petits es posen al nostre costat, entre ells l’antic veí de la parròquia de Santa Mònica que ens demana perquè hem marxat de casa. Li expliquem que hem canviat de lloc. No n’està massa convençut, i ens diu que ens troba a faltar. Mentrestant el mossèn està dient a la gent que robar les espelmes del cementiri és un gran pecat. Que no pot ésser, perquè les espelmes són pels morts. Encara no ha acabat de parlar que un altre petit em saluda. Li demano si ve per algun parent, i em diu que no, que ve per buscar espelmes. Somric.
Després de parlar, i amb una gran alegria per part de tothom, es van a beneir les tombes. Amb mossèn Ramon ens passegem una mica pel lloc. Ens parem a la tomba de l’Honoré Badam, el qui era el president del consell parroquial que va morir d’un accident de cotxe. Hi ha molta gent al costat de la tomba, doncs no fa gaires mesos del tràgic accident. Per desgràcia els accidents en cotxe i en moto són massa habituals a causa del mal estat de la carretera, i que està deixant un rastre de mort de moltes persones preparades i que podrien millorar la situació de l’entorn. Com que la família de l’Honoré és una família cristiana, entonen cants de missa i reciten el crec en un Déu. A la petita tomba del costat, una tomba feta senzillament per acumulació de terra, hi ha dos infants drets. No saben cap pregària i escolten la pregària que fan a l’altra tomba. Deuen ésser dos orfes. Un d’ells veu que el miro, i mou els llavis com fent veure que ell també diu una oració. Abaixo la mirada i el deixo continuar pregant, amb la pregària més gran que pot sortir mai de ningú, el desig de pregar d’un infant.
Avancem una mica més i ens trobem les petites tombes dels infants morts. Al seu voltant els pares i els germans. Una mica més enllà, en una altra tomba, un munt de mainada. Els hi pregunto per qui preguen. Em diuen que per la seva germana gran. Em saluden i continuen pregant. L’ambient és festiu. Les flors són a tot arreu. A cada tomba hi ha un número de gent que hi prega, que hi ha posat les espelmes, que es saluden. En una altra tomba hi ha tots els escolans. Els hi pregunto per qui preguen, i em diuen que no ho saben, però com que no hi havia ningú en aquella tomba han decidit pregar-hi. Són així. Diferents. Innocents. Respectuosos. Gratuïts.
Es comença a fer tard i prenem el camí de retorn. A la darrera tomba ens trobem els franciscans que preguen per un dels seus treballadors que també ha mort fa poc. D’un mal, diu la gent. Segurament del SIDA. Ens posem a parlar una mica, sobre diferents temes i ens acostem cap a la porta de sortida. Som gairebé els darrers. Em giro per fer un darrer cop d’ull al cementiri i veig que l’antic veí i el seu amic em saluden. Ho fan amb una de les mans. L’altre la tenen ocupada guardant espelmes. Jo també els saludo i somric. Somric perquè acabo de descobrir a dos lladres. Dos lladres que somriuen. Dos lladres que no tenen vergonya. Dos lladres que no saben que són lladres, perquè en definitiva, són lladres de llum, i quan tot el que els envolta és fosca, robar una mica de llum em sembla que no és pecat. I tant que no. I em ressona les paraules de Jesús: “Deixeu que els morts enterrin els seus morts”. I sortim. I ens trobem de nou la vida. La vida que ha vençut a la mort. La vida de les ciutats africanes que desborda per tot arreu.

6/11/09

Dues petites revolucions

Benvolguts, segurament el títol és una mica exagerat, però bé... Em sembla que se’n pot dir revolució, quan de dins de les persones neix la necessitat imperiosa de canviar una situació que no és justa, de canviar un ordre establert, ni que sigui de manera petita, ni que sigui amb un mot, ni que sigui amb una mirada... Perquè quan més vaig visquent entre aquesta gent, més me n’adono que, el pobre és, realment, aquell que ni tan sols té veu. Per tant, quan veig algun petit canvi, ni que pugui semblar insignificant per molts de vosaltres, per mi és ja, una petita gran victòria. I per això us ho explico.

És un diumenge qualsevol, i em toca anar a celebrar missa a un dels pobles que tenim encomanats: Naki Ouest. Ha plogut una mica i la carretera està en unes condicions realment lamentables. Amb tot, arribo al poble. 20 km que s’haurien de fer amb 20 minuts però que hi he trigat una hora. No passa res. No hi ha pressa. Celebrem l’eucaristia, la gent està de festa. Cantem, resem, dansem, i ens acomiadem.
Torno a agafar el cotxe, per tornar a la parròquia, però aquesta vegada no tinc tanta sort. En un dels forats el cotxe rellisca, accelero, però... ja no hi puc fer res, estic clavat al fang. I això que és un 4x4, tot i que una mica vell, tot sigui dit. Intento anar endavant i endarrere, però a part del fum, la única cosa que aconsegueixo és fer més gran el forat. D’una de les casetes del costat de la carretera en venen un parell d’homes. Analitzen la situació. Arriba un altre home que passava amb motocicleta i també s’ha parat. Em mira, em saluda, i també analitza la situació. Analitzant la situació passen uns 15 minuts, temps suficient per ésser un bon grup d’homes els qui s’han anat aturant al meu costat. Els dos avis amb el barret tradicional estan una mica més apartats i donen les instruccions. Hi entenen com jo, però paciència. Uns quants decideixen empènyer el cotxe cap endavant, uns altres cap endarrere. Amb senzillesa els hi dic que seria millor que ho féssim tots cap a la mateixa direcció, que sinó l’esforç no serveix per res, i que si el cotxe surt disparat n’atropellaré uns quants. Ho intentem tots, però el cotxe no es mou. Van a buscar fustes, pedres, i objectes varis. El temps va passant. El cotxe no es mou, i comencem a estar cansats.
De sobte, un dels joves, que s’acaba d’embrutir amb el fang que surt disparat de les rodes, s’encara amb els vells: “Això és culpa vostra!”. Tots els miren. “Sí, continua, culpa vostra. M’he parat perquè és un missioner que ens ve a ajudar, si hagués estat algun cotxe oficial, del govern, l’hagués deixat entre el fang. Si vosaltres no votéssiu al partit corrupte que ens governa, a canvi de petits regals estúpids, tot seria diferent, les carreteres estarien arreglades, hi hauria adob pels nostres camps...”. Algun fa assentiment amb el cap. Els altres callen. Mentrestant arriba una altra motocicleta. És un mecànic del CAM (el Centre d’Automoció del Bisbat, una mena d’escola per mecànics). Em saluda i puja al cotxe. Dóna ordres als qui ens envolten i aconsegueix treure el cotxe del fang. Tots aplaudeixen. Els hi dono 1000 francs per anar a prendre alguna cosa a la meva salut. Estic content. No només perquè el cotxe ja està fora del fang, sinó perquè veig que algun dels joves també comença a tenir ganes de sortir del fang. Comença a alçar la veu. El felicito. L’animo a anar endavant. Li dic que fan falta persones capaces de canviar la situació. Agafa la bicicleta i se’n va. Els altres també, cap a l’altre direcció. I jo continuo camí de Dapaong, pensant en els problemes que tindrà aquell jove per haver estat capaç d’alçar la veu.

Segona situació. Un dissabte com tants d’altres. Vaig a buscar les “Maman Catechistes”, les dones que ajuden a la catequesi del poble de Nanergou. Són cinc. Han passat una setmana fent formació, i se les veu contentes. Van totes carregades: el seu menut a l’esquena, els sacs amb algunes herbes que han recollit, i els gibrells i tots els utensilis que han fet servir per cuinar. Deixen el cotxe ben ple. Agafem el camí cap al poble, no sense abans passar per davant el “magatzem” de begudes propietat de la germana del president. Al costat, justament, s’hi està construint una casa impressionant. Els hi ensenyo a les dones. Fan una exclamació. Els hi dic que és de la germana del president. Fan una segona exclamació. Una em pregunta si és una mena de magatzem o si seran com els serveis socials... Somric i li dic que no. Que és la casa que la Mme. Eyadema es fa per dormir. Una tercera exclamació, i una frase: “Nosaltres no tenim res per a menjar i ella es fa una casa tan gran per dormir!”. I calla. Calla perquè se n’adona que ha dit una gran veritat. Calla, perquè no es veia capaç d’obrir la boca per queixar-se.
Les altres dones somriuen i, per sorpresa meva, l’aplaudeixen. Les dones son més valentes. La llàstima és que no han anat a l’escola. Totes han mostrat el seu acord amb la frase de la seva companya. Jo els hi dic: “Algun dia canviarem aquesta situació”. “Oui, mon Père”, responen a l’uníson. Hi tant que sí. Amb el seu esforç. I després es posen a cantar. Canten cants de missa. Cants de Jesús. Cants de llibertat. Cants de germanor. Cants de fe. Canten mentre deixen enrere la mansió de la germana del president. Canten mentre arriben a les seves petites cases de fang i palla. Canten perquè no tenen gaire res, canten perquè ho tenen tot.
I jo, per dins, també canto, canto en silenci perquè me n’adono que, si aquestes dones senzilles han estat capaces de constatar una injustícia tan gran és que realment alguna cosa està canviant. I canto en silenci perquè escolto els seus cants, i començo a veure que el missatge de llibertat de l’evangeli comença a fer camí en els seus cors. I canto, perquè miro els menuts que porten a sobre, uns menuts que, espero, trobaran un futur millor, el futur que les seves mares, amb molts simplicitat, comencen a dibuixar en l’horitzó del seu poble.