11/12/10

Bon Nadal, Bon Any Nou i Fins sempre...

Benvolguts tots. Avui, si em permeteu, en aquest bonic temps d’advent, en aquest temps d’espera i d’esperança de Jesús que ve a la nostra vida, voldria deixar-vos el darrer escrit del blog. Ha estat un temps bonic, per a mi el poder compartir amb vosaltres el dia a dia de l’aterratge en aquesta meva nova llar, però ara cal començar una nova etapa. Els dies es trepitgen l’un a l’altre, les activitats es multipliquen, i cada cop se’m fa més difícil asseure’m amb tranquil•litat davant l’ordinador per dir-vos unes paraules, unes paraules sobre la vida quotidiana, sobre el dia a dia de la gent amb qui comparteixo la vida i la fe.

Aprofito també per dir, després de la multitud de correus que he rebut del darrer escrit, que era una reflexió en veu alta, una manera de fer-nos pensar a tots com ens situem davant les realitats que ens envolten, però que no heu de patir per res, que estic la mar de bé i content amb el treball que tenim a la parròquia. Un treball que amb l’infatigable de Mn. Ramon Bosch trampegem com bonament podem.

Havia preparat algun escrit, però al final m’ha semblat que podria adaptar l’escrit que vaig enviar a la parròquia de Sant Josep. Amb la diferència que allà on deia parròquia de Sant Josep, podria dir tranquil•lament bisbat de Girona, perquè així com la parròquia de Sant Josep, on em van acollir com a vicari, és la meva petita llar, el bisbat de Girona és la casa mare. Des d’aquí aprofito per agrair, doncs, a la gent de la parròquia de Sant Josep per la proximitat que em mostren dia a dia, i fer-ho extensible a la gent de la parròquia de la Sagrada Família dels Pins de Blanes, que també treballen de valent a la seva parròquia per desvetllar la consciència africana dels seus parroquians, així com la gent d’Olot i de tot el bisbat de Girona en general.
Ep, això no vol dir que desaparegui... No!. Em trobareu sempre que vulgueu al meu correu electrònic: enjoansoler@gmail.com i si em demaneu qualsevol escrit per les vostres parròquies el faré contentíssim, però ja és un altre estil i vol una dedicació diferent.
Doncs, sense allargar-me més:

Benvolgut bisbat de Girona, una vegada més moltes gràcies. Voldria dir-vos com em sento de tenir-vos tan a prop, però no sé massa per on començar, així que ho faré amb una petita vivència.
Dissabte passat, a la parròquia, vam començar un grup de Fe i Llum pels disminuïts psíquics. Heu de pensar que, per desgràcia, els nois i noies amb una discapacitat psíquica són generalment rebutjats i sovint amagats. Es tracta, doncs, d’un treball senzill de trobar-los, parlar amb les famílies, i animar-les a anar endavant. En tenia localitzats una dotzena a la ciutat, ja no parlo dels pobles, que són multitud, així que vaig decidir començar el grup. Em feia por que no em vinguessin, que no sortiria bé. Amb tot, vers les 8h00 del matí, quan anava cap a la parròquia, ja em vaig trobar pel camí amb en Claude i el seu pare. En Claude, que té 20 anys, no accepta de cap manera vestir-se, o sigui que sempre el trobes nu a casa seva. L’havia anat a veure durant la setmana i li havia dit que calia posar-se uns pantalons ben bonics per venir a la parròquia. Avui, amb el seu pare, s’ha mudat amb el seu vestit de festa. Fa un goig impressionant. Els saludo amb la moto i en Claude aplaudeix. Està radiant. Arribo a la parròquia al mateix temps que arriben els joves que han preparat un petit teatre sobre la tempesta calmada de Jesús. Volen dir als pares dels nois que no tinguin por, que tinguin confiança, que Déu està amb ells en els bons i en els mals moments.
Finalment de tots els convidats, són cinc els que venen, que sumats als pares i amics, fem una vintena de persones. Estic realment il•lusionat, perquè no em pensava pas poder començar. La trobada va molt bé. Després d’una pregària acabem compartint uns bunyols que fan, i que he comprat a una petita venedora ambulant, que quan ha vist que li comprava tota la parada, que m’ha costat 3 euros, ha obert uns ulls com feia temps que no ho feia: Avui haurà fet un bon negoci!
Els pares i amics comencen a marxar. Es queda una noia amb disminució psíquica, la Lamoussa. Ve i em diu: “Ens trobarem cada dia?”. “No”– li dic – “és un cop al mes!”. “Ah” - em fa amb un cert aire de decepció. Però després, torna a alçar el cap, em dóna la mà i em diu: “Gràcies, moltes gràcies. Gràcies, moltes gràcies”. I sé, que aquesta noia no ho diu per compromís. Sé que diu el que té en el seu cor. I avui, per ella, ha estat un dia excepcional. Un dia en que s’ha sentit estimada de veritat. Un dia on la gent que l’envoltava l’ha posada al centre de les seves vides, de la seva activitat. Un dia en què ha sentit que no estava sola. Per això m’ha dit gràcies.
Doncs, això és també el que us volia transmetre a vosaltres. Gràcies, moltes gràcies. Perquè amb les vostres activitats, en fer-me present en aquest dia entre vosaltres, en aquesta eucaristia, en les vostres celebracions, em sento com aquesta noia. Em feu sentir estimat de veritat, em feu sentir que no estic sol, em feu sentir que aquest bonic projecte que vaig començar ja no és meu sinó que és de tots. Que aquesta vocació que Déu em va donar, d’anar als marges dels camins a buscar tanta gent que ho passa malament no m’ha separat de la gent de Girona que tant m’apreciava, sinó que, ben al contrari, m’hi ha unit amb uns llaços diferents, els llaços d’una comunitat que essent capaç d’obrir les seves portes al món, ha estat capaç de construir una veritable llar, la llar de tots.
Moltes gràcies, doncs, perquè sé que 2010 anys després, si avui Josep i Maria busquessin una llar per donar a llum a l’infant Jesús, la trobarien, sense cap mena de dubte, a multitud de cases del bisbat de Girona. Multitud de cases que no han apagat la flama de la fe, multitud de cases que esperen, il•lusionades, la vinguda d’un Déu que no s’ha oblidat dels més petits de la terra, multitud de cases, en definitiva, que continuen pensant que el projecte de Jesús no és una utopia, sinó que es pot fer realitat si entre tots hi treballem de valent.
Us desitjo un molt bon i sant Nadal a tots, un molt bon començament d’any i fins sempre, del vostre missioner al Togo, Joan Soler.

5/11/10

No acabo d'entendre res

Benvolguts, com va tot? Avui, si em permeteu, deixeu-me fer una reflexió oberta. Un intent de compartir alguna cosa que porto a dins, però que no sé massa com expressar-ho, ho faré d’una tirada. No ho repassaré. No miraré si hi ha bones construccions. Senzillament diré el que visc, perquè no acabo d’entendre massa res.

La parròquia nova va molt bé, gràcies a Déu, i heu de pensar que tenim més de 1500 persones apuntades a la catequesi, que es diu aviat...! Els esplais també van bé, els escolans, les corals... potser no me n’acabo d’ensortir amb els joves de la ciutat, però tot s’anirà fent. Estem construint la nova rectoria, en una zona de la parròquia que està més o menys bé, envoltats d’alguna casa que comença a preparar-se per fer un doble pis, ens han promès que ens arribarà la llum aquest mes, fins i tot l’aigua de la ciutat (que no es pot beure, però que per dutxar-se ja va bé), és a dir, tot va rodó i hauria d’estar la mar de content. Fins i tot, l’Institut que s’ha començat a Naki-Ouest, un dels pobles, i on hi faig de professor de biologia, a més d’ajudar-lo econòmicament, o a Nanergou on voldríem fer una biblioteca, o a Tchandana, que la gent del poble m’han demanat que me n’ocupi d’una farmàcia infermeria que van haver de tancar per manca de fons (una estona us ho explicaré amb més detall), o sigui, tot va de cara, però... Cada cop me n’adono més que no deixo de ser un estranger, una persona que no acaba de poder-se encarnar en aquest poble amb qui camina, una bona persona europea que els ajuda a anar endavant, un capellà que els estima i que els hi parla de Déu, d’un Déu que també els estima i que no els abandona mai, però... no arribo a ésser un d’ells. Perquè? Doncs molt senzill, perquè no em puc despullar de totes les comoditats que m’envolten, no acabo de viure les seves necessitats, ho tinc tot al meu abast en una societat on la majoria no tenen res al seu abast.
Què vull dir? Doncs m’explicaré.
Aquest matí, he anat a missa a la parròquia. Faltaven alguns dels habituals. Em pregunto on són i em diuen que alguns estan malalts. Estan fent bossa per poder anar a l’hospital. Mentrestant caldrà esperar. I pateixen en silenci. Però jo, quan em trobo malament puc anar a un metge privat, a la clínica Win Pan, on em cuidaran més o menys bé, i si la cosa es complica aniré a l’hospital que hi ha al Benin, el país veí on els germans de Sant Joan de Déu em cuidaran. Sóc un privilegiat.
Arribo a casa i em trobo amb un jove que m’espera. L’han fet fora de l’escola perquè no ha pogut pagar-se l’ inscripció. Li falten 10 €, una autèntica fortuna!. Em demana que l’ajudi, però li dic que ja no puc ajudar a més gent, que ell no està als nostres límits parroquials i que no sé qui és. Abans d’ajudar a algú, els enviem als nostres responsables de barri, que ens diuen si ens enganyen o no, però com que vivim a un altre barri, no podem verificar-ho. Se’n va i jo vaig a preparar el que em falta abans de marxar cap a classe. Quinze minuts més tard, quan surto, el trobo encara fora el portal, mirant la carretera. La mirada perduda, no sap a on anar, el veig que va a la dreta, el veig que va a l’esquerra, i torna a quedar quiet. No té horitzó. No veu cap mena de futur. Amb tot jo no li puc donar els diners així, a la bona de Déu, perquè sinó se m’omplirà la casa de gent. No sé que fer, vaig per agafar la moto i veig que està molt bruta. El crido i li dic que li dono un treball si vol, em pot netejar la moto. El rostre li canvia. Entro a casa per veure si tinc una esponja o alguna cosa per netejar, i quan surto, me n’adono que s’ha tret la camisa i que m’està netejant la moto amb la seva camisa. Sento vergonya. Li pago una part de la inscripció, que ja és molt i em fa reverències per agrair-m’ho. Se’n va. Marxa decidit direcció a l’institut. Ha recuperat l’horitzó. Però jo, cada cop el veig més diluït.
Agafo la moto per anar a classe a l’Institut. La moto se’m para uns metres més enllà, perquè ha entrat aigua al carburador. Just davant la policia que està fent un control. Tothom m’ajuda. Em saluden. Em diuen on és el problema. Giro per tornar a casa i darrera meu passa una moto en males condicions. La paren. No té matrícula. Ningú l’ajuda, i la policia s’hi fa forta. Ningú l’ajuda perquè ell es pobre. Jo sóc ric. Jo no sóc un d’ells.
Agafo doncs el cotxe i me’n vaig a l’institut. Tres estudiants de l’altre curs m’han demanat si es podien quedar a dins la classe. Cap problema. De fet, la classe no té portes, ni finestres, ni... per no tenir jo no tinc ni taula. S’han assegut al darrera, i al cap d’una estona dormen. Acabo la classe i els hi dic: I vosaltres, que no marxeu? No, diuen, vivim lluny d’aquí i no val la pena anar i tornar, ens cansaríem massa i no tenim força. I on menjareu? Els hi pregunto. No, avui només menjarem al vespre. Blat de moro. Un àpat al dia i anar tirant. Però jo, jo continuaré menjant tres cops al dia. I un cop fins i tot carn. Una carn que ells la poden menjar, potser, un cop cada tres mesos, si tenen sort.
Pel camí em trobo al catequista. Em diu si divendres podré fer un funeral. S’ha mort una petita cristiana. Tenia 1 any. La malària. La tercera criatura en les darreres quatres setmanes que es mort de malària a la nostra comunitat cristiana, que som minoria. Quants se’n deuen haver mort a tot el poble? La pregunta em surt en veu alta. El catequista em diu: Molts!. Molts!. Petits d’un a tres anys que se’m van d’aquest món així, sense més, perquè són pobres, perquè la misèria pica a la porta. Una porta que jo no veig, i que no percebo amb els meus ulls. Uns ulls que veuen camps i casetes de fang i que em semblen que no estan tan malament. Uns ulls que veuen gent a la ciutat que construeixen amb ciment, i que tenen motos, i fins i tot algú ja té cotxe. Però enlluernat per aquests, que són la minoria, no me n’acabo d’adonar de la immensa majoria. Els silenciosos, els qui pateixen a casa.
I torno a parar-me a la parròquia. I me n’assabento que la jove Valerie, de 16 anys que s’havia mort, era la joveneta a qui havia ajudat per l’operació, i també Mn. Ramon quan jo estava a Girona, i m’han dit que ha passat a buscar-me en Jean, a qui diumenge se li va morir el seu germà petit, per falta de sang, i que se n’ha anat de casa, doncs després de la mort del seu pare s’han quedat sense res, i m’espera un altre petit Jean, que li fa molt de mal el pit, i té tos i no es sent bé, i li dono un euro perquè es vagi a visitar.
I me’n vaig a fer la catequesi de confirmació a un dels pobles. I em ve a veure el petit a qui li vaig donar un producte pels cucs. Sembla que no ha fet resultat. Crec que tindrà una hèrnia a l’estomac, però... Vaig a veure el catequista per un tema dels terrenys. Arribo a casa seva. Enrere més casetes de fang, més gent asseguda esperant el vespre. Algunes gallines que es passegen. Són els seus estalvis. I el catequista està content de saludar-me. I em demana perdó perquè no té cap pintada per regalar-me. I al meu voltant tot és senzill, massa senzill... i arribo a la parròquia. I saludo a Mn. Ramon, a qui han vingut a presentar els seus problemes una quantitat de persones impressionant, i m’esperen tres dels petits a qui vaig enviar al metge per unes ferides immenses que tenien a la cama i que perillaven de veritat... i la filla del catequista, que viu a la parròquia, em diu que ha vingut un jove a buscar-me. És el fill d’un home de Tantuatl, que era geperut. El van venir a matar per emportar-se-li la gepa. Creuen que a dins hi ha diners i que els hi donarà riquesa. El van matar davant els seus fills, un de 12 anys i l’altre de 8. Els vaig anar a veure a casa seva. Estaven afectats, però... I continuo sense entendre res.
I me’n vaig a casa. I jo tinc llum. I a fora hi havia tres joves en un racó aprofitant el fluorescent que dóna al portal, quatre més a prop del fluorescent que dóna a la cuina, i un altre petit grup al mig. Estudiants que no tenen electricitat a casa seva, i que aprofiten aquesta llum “robada” per estudiar, per aprendre, per fer-se un futur, però jo, fins i tot, tinc un ventilador...
I em connecto a Internet, perquè avui funciona bé. I me n’assabento de la visita del Papa a Barcelona, me n’assabento que han fet bisbe a Mn. Xavier Novell a qui envio una abraçada i felicitació, me n’assabento que a Estats Units l’Obama ha patit un revés... però no sé a quantes cases de la parròquia hi ha gent que ho està passant malament. No sé què està passant al cap de molta de la gent a qui avui he saludat. Tanta gent amb qui comparteixo el lloc, l’espai, la paraula, però... amb qui no acabo de compartir la vida. I no sé com ho puc fer. I em sento atrapat. I em poso a pregar. I demano d’entendre-ho. Però no ho entenc. I torna a ressonar amb força una i altra vegada la mateixa frase de l’evangeli: Vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres. Després vine i segueix-me. Però què vol dir donar-ho tot? Què vol dir? Si em poso a viure com ells, en quatre dies estaré malalt i hauré de tornar. Si renuncio als meus benestars, en què els ajudarà a ells? L’ideal no és que jo visqui com ells, sinó que ells puguin viure com jo. Però... Senyor, com? I sé que mentrestant, en algun racó prop de casa, algun menut plora perquè no haurà trobat res a menjar. I algun adolescent s’enfada perquè tampoc entén res. I alguna mare, amb el nen als braços es demana si demà serà viu. I...
És per això que avui necessitava escriure així. D’una tirada. Perquè a vegades, escrivint, un veu més clar el que cal fer. I me n’adono que, quan els pobres són pocs, és fàcil ajudar-los i sentir-se bé, però quan son molts, quan son tants, que fins i tot no ho semblen, no saps com situar-te, no saps com començar. Perquè amb tot, i encara que sembli estrany, te n’adones que el país avança, que va endavant, que hi ha futur, que hi ha esperança. Però si em dieu com ho veig us diria, no ho sé, no sabria com explicar-ho. Perquè ja fa massa temps que no entenc res.

8/10/10

Domund

Benvolguts tots, des de la llunyania una forta abraçada. Em sembla que aquest blog, que va començar amb tanta regularitat, cada cop anirà a menys, i ja no us puc assegurar cap mena de regularitat; i és que el dia a dia d’aquesta petita ciutat, les múltiples activitats que et van ocupant i la vida que batega en força en cada instant, em fan cada cop més difícil, poder-me asseure amb calma i escriure-us una paraula.
Una paraula que no pot explicar tot el que es viu. Una paraula que voldria dir-vos l’alegria que sento en veure els menuts a l’escola del poble de Tchandana, una de les cinc escoles de primària catòliques que té la parròquia, tots amb els seus uniformes caquis i les seves llibretes al cap per aprendre alguna cosa nova. L’alegria del grup de dones, en la seva majoria, que venen a la parròquia per aprendre a llegir i a escriure: “Ara no ens enganyaran més” em diuen. L’alegria dels disminuïts psíquics que ben aviat veuran començar el seu grup de Fe i Llum. L’alegria del petit grup de joves que han començat un institut a un dels pobles, amb l’ajuda de tots i amb qui col·laboro donant classes de biologia a l’espera que trobem els professors que falten. L’alegria dels joves que formen els múltiples esplais, grup de teatre, corals, catequesis, escolans, dansaires..., l’alegria dels qui venen a buscar ajuda i consol, dels qui aprofiten la llum del grup electrogen per venir a estudiar, l’alegria de tants i tants anònims que han fet de la parròquia una llar.
L’alegria en definitiva d’una parròquia que batega al so de la fe i de la vida, una parròquia que batega al so de l’amor de Déu. Per això, en aquest mes missioner, en aquest mes del DOMUND, us comparteixo l’escrit que m’han demanat al full parroquial de Girona. Em deien: “Explica’ns, breument, una missa del Diumenge”. Però voler explicar breument una cosa tan gran i tant meravellosa com la celebració del Diumenge, és gairebé un pecat. Un pecat, perquè del que es tracta aquí, es de celebrar l’alegria de la vida, de celebrar que s’han trobat amb Jesús. I per explicar això, sempre faran falta les paraules.

“Som un diumenge qualsevol i prenc el camí cap a un dels pobles de la parròquia de Saint Paul de Dapaong. A un costat i a l’altre del camí em vaig trobant amb els cristians de les comunitats. Van a missa. S’han posat els seus vestits més bonics, s’han arreglat els pentinats, i s’han posat a caminar. No hi ha pressa. Saben que el matí del diumenge és reservat al Senyor.
La capella es va omplint mica en mica. Han arribat els cantaires que fan els darrers assaigs. El grup dels lectors revisen les lectures per no equivocar-se davant la comunitat. Els escolans preparen l’altar i les dansaires busquen els seus vestits. Tothom es saluda. Parlen dels seus camps, dels malalts de la família...de la seva vida, perquè durant la celebració pregaran els uns pels altres. A les 9h. en punt, més o menys, ens disposem a sortir en processó. Sonen els tams-tams. La música omple tota la capella. La festa comença i l’eucaristia, esdevé, de veritat, una gran acció de gràcies que s’allargarà durant més d’una hora i mitja.
A fora, la mainada que no son cristians s’enfilen per espiar a través de totes les obertures. Els ulls ben oberts. L’escolà em mira, com disculpant-se i em diu: “es que volen veure Jesús”. I continua la missa, continua la festa, perquè avui, en aquesta eucaristia, Jesús es farà present enmig d’un poble que no ha abandonat mai.”

5/9/10

La mort

Benvolguts, arribo amb retard, que no és pas massa greu, però és que aquí les activitats es multipliquen cada cop més. Aprofito, però, per desitjar a tots els olotins i olotines unes molt bones Festes de la Mare de Déu del Tura. Us tindré ben presents a tots i a totes, us imaginaré a la Plaça Major cantant i aplaudint amb els nostres gegants, cabeçuts i cavallets, us imaginaré a la processó del Tura i a la missa solemne, us imaginaré a les parades i als balls, i us imaginaré en els focs artificials. I així, imaginant-vos, em sentiré, ni que sigui per uns moments, una mica més a prop d’Olot.
L’escrit d’avui pot semblar una mica trist, però no és aquest el to que li volia donar, sinó ben al contrari, el to de la descoberta d’una gent, la majoria molt senzilla, que es miren la vida des d’una òptica diferent. Fins a la propera.

Quan canvies de cultura, d’hàbitat, de gent, de llengua... la veritat és que són moltes les coses que et poden arribar a sorprendre. Primer, són les coses externes, la manera de vestir-se, de parlar, d’asseure’s, de saludar-te... Però quan ja hi portes un temps vivint, quan deixes que aquestes coses superficials no et sorprenguin, és quan te n’adones, realment, d’alguns dels valors i contravalors profunds que s’amaguen en cada cultura. Un dels que m’estan sorprenent més d’aquesta gent, és la seva capacitat de sofriment i d’encarar-se amb la mort. Quan les dificultats arriben a la seva vida, en forma de malaltia o de pèrdua d’una persona estimada, ho accepten des d’una vessant positiva, com un dir: “La vida, aquest regal preciós de Déu, no ens pertany pas. Cal gaudir-ne mentre la tenim. I quan ja no la tenim, no ens n’hem de lamentar, sinó agrair per tot el que hem tingut”. Però a vegades això deriva en una certa apatia, en una mena de resignació que et sorprèn i et fa mal. Sé, que costa d’explicar, però us posaré uns quants exemples de la setmana passada:

Divendres es va morir una dona de la parròquia que tenia la meva edat, 35 anys, segurament de SIDA. La seva mare la va acompanyar fins al final. Recordo, encara, el dia que em van demanar que l’hi anés a portar la unció dels malalts. Vaig entrar a l’habitació i no vaig saber massa com reaccionar. La mare, en veure’m, va esbossar un petit somriure. Em va dir que la seva filla ja no passava dels 25 kg. La pell de la cara se l’hi havia arrencat i feia realment pietat de veure. Ella s’estava al costat del llit. Quan la noia em va veure es va alegrar. Mare i filla estaven contentes de la meva presència, tot i que la mort ensumava ja al costat de la porta. Elles ho sabien. Jo ho sabia. Amb tot, em van dir: “Preguem. Preguem per donar gràcies a Déu pels anys que hem viscut juntes, per tot el que hem compartit”.

Aquesta setmana, també, hem tingut una trobada d’escolans. Més de 90 nens i nenes d’entre 12 i 17 anys compartint junts la formació, la pregària, els jocs, el cinema al vespre i, sobretot, molt de menjar, que en aquesta època de precarietat ho agraeixen d’allò més. Un vespre, abans de sopar, veig un menut que està una mica moix. L’hi pregunto que li passa. Em diu que res, que té una mica de mal de cap, però que ja l’hi passarà. Li poso la mà al cap i em cremo. Prenc el termòmetre: 41,5º C. Li dic: “Tens una febre molt forta, perquè no m’ho deies?” “No volia molestar” – em respon. L’hi dono un medicament contra la malària i, amb l’ajuda de la Felicité, la responsable del grup, li posem tovalloles amb aigua fresca per fer-li baixar la temperatura. I el menut, enlloc de queixar-se, ens mira i ens diu: “És el primer cop que em cuiden tan bé quan tinc mal de cap. Gràcies”.

Abans d’ahir em va venir el catequista de Nanergou, un dels pobles que tenim. Em diu que l’Etienne, un pobre home ja gran, que té un fill amb una disminució psíquica, acaba de perdre l’altre fill de 13 anys. “Com és possible?” - li dic. I el catequista em respon, senzillament: “El va mossegar una serp i no tenien mitjans per guarir-lo”. “Però” – continuo – “i perquè no em dèieu que estava malalt, l’hagués vingut a veure”. I la seva única resposta: “Es que no semblava que fos tan greu”. I aquest cop, com tant d’altres, la seva resistència em rebel•la. Si m’ho haguessin dit. Si no haguessin suportat tant... Potser ara el jove Jean estaria viu. I és justament això el que els hi penso dir a la missa d’enterrament. Els tornaré a “renyar”, com quan es van morir els dos petits de menys de dos anys. No pot ésser que la gent aguanti fins al final. No permetré que a la nostra parròquia els menuts es morin així.

Ahir, finalment, va arribar Mr. Guillaume. Em ve a dir que la seva filla ha mort de SIDA. Ja s’esperaven la mort, un dia o altre, com ell mateix em diu: “La mort forma part de la vida i Déu crida als qui més estima. Amb tot” – continua – “aquest cop aquesta mort m’ha fet plorar”. “Perquè?” - li pregunto. “De fet” – em diu – “la qui em va fer plorar va ésser la meva neta, la filla de la difunta Marie. Encara és petita, doncs la seva mare no era massa gran” – m’explica – “la Marie l’havia agafada en braços per fer-la dormir i va ésser en aquest moment quan ella es va morir. Ara, la meva neta no para de preguntar-me: “Avi, la mare em volia fer adormir i va ésser ella que es va adormir. Ja s’ha despertat? Quan tornarà?”.

Però la seva mare no tornarà. No tornarà com tants i tants d’altres innocents. Innocents que no saben, encara, que no els hi tocava morir.

3/8/10

D'aniversari...

Benvolguts i estimats tots, voldria aprofitar aquest escrit per agrair-vos les felicitacions que m’heu enviat pel meu aniversari. La veritat és que em faria il•lusió contestar-vos a tots, però... heu estat tants i tants, sobretot amb això del Face Book, que no només m’ha fet sentir un home afortunat de tenir tants amics, sinó que m’he sentit una mica aclaparat. I per tant, he decidit dedicar-vos aquest escrit a tots, en agraïment, com si m’haguéssiu acompanyat en aquest dia.
Abans de començar cal saber que, tots aquells que hem tingut la sort de néixer en període de vacances, no hem tingut mai un aniversari normal, i així els acabem celebrant a les colònies d’estiu, als campaments, fent el camí de Santiago o voltant per aquests móns de Déu. Però aquest any, em sembla que ha depassat totes les expectatives d’un aniversari diferent, això sí, amb una punta d’humor, que de tant en tant, també va bé.
Com cada dia, el despertador sona a les 4:50h. De fet, no arriba a sonar mai, perquè abans els nostres estimats veïns musulmans ens han recordat la necessitat de la pregària. El primer a les 3:45, amb un altaveu que seria l’enveja de qualsevol camp de futbol, i els altres imams successivament, 5 ó 6 de diferents, fins a les 4:30h del matí. Però bé, cap problema, perquè avui tinc l’alegria de saber que faig 35 anys, el temps passa volant, i intento agafar el cotxe de Mn. Ramon, que fa dies que està parat, però sembla que avui tampoc té ganes d’arrencar. Què hi farem? Tocarà avisar els nostres incomparables mecànics. Així que vaig a buscar el cotxe de la parròquia i marxem cap a l’església que està a uns 3,5 km de casa. Hi ha força gent, perquè és el dia de Santa Maria Magdalena, i és com es diu una de les nostres comunitats. No dic a ningú que és el meu aniversari, perquè si normalment ja em demanen un munt de coses, això podria ésser la meva fi anticipada. Això sí, a l’eucaristia, em recordo de tots.
No hem tingut temps de canviar-nos que ja arriba en Vincent, que acaba de sortir de la presó. El vaig conèixer, l’estiu passat quan vaig substituir el responsable que estava de vacances. Em diu que necessita ajuda. Que vol marxar a una altra regió. Li dic que no podrem fer res si no és amb l’ajuda de la seva família, que no es pot amagar contínuament, sinó que ha de recomençar de nou. Em diu que ja s’ho pensarà, però sé que no el veuré més...
Arribo a casa per esmorzar i veig que el meu petit veí, en Douti, no camina gaire bé. Li dic que què li passa i em diu que ja fa uns dies es va clavar un tros del teulat d’uralita que havia caigut. El peu fa molt mala impressió i li dic a la seva àvia, que és amb qui viu, des de la desaparició dels seus pares que el portaré a veure d’infermer, almenys per vacunar-lo del tètanus, i que sigui a les 8:00h al pati. Evidentment un hora abans ja hi és, content i cofat de pujar al meu cotxe, i saludant a tots els nens i nenes que passen pel reixat i que em fa l’efecte que, si els hi continua fent enveja, ells també es faran una petita ferida per poder venir al metge en cotxe.
Arribem al petit dispensari i comença a ploure. L’ infermer encara no ha arribat, però no cal atabalar-se, el temps... és tan relatiu. Deixo al nen i me’n vaig a la parròquia. Ens han descarregat uns arbres que hem de plantar a Candana, un dels pobles que tenim, per tancar el cementiri. Pel camí carrego unes quantes persones que van cap al poble, amb pollastres, cabassos i tot inclòs. Quan arribo al poble, no sense problemes, doncs el pollastre havia decidit ocupar la meva plaça, me n’adono que del cementiri n’han fet un camp de blat de moro. No és pas massa greu, però almenys haurien pogut respectar una mica més les tombes... Després diuen que ningú s’hi vol enterrar. No m’estranya. Dic que plantarem dues espècies d’arbres diferents. Uns, els més grans, a cada extrem del cementiri, allà on hi ha les fites o els límits. Em diuen que sí, que tot entès. Així que vaig a casa del catequista per saludar-lo, intentant calmar a la seva petita filla que no para de plorar en veure’m. Em donen a beure la seva beguda, i me’n torno cap al cementiri. Sorpresa!. Han entès que els arbres s’han de plantar als límits, però no han entès quins límits i els estan posant al costat de les fites de tots els propietaris. Intento no estressar-me massa, o sigui que els hi dic que tocarà arrencar-los de nou i tornar-los a plantar. Cada cop plou més i veient la seva parsimònia els hi dic que continuïn demà.

De tornada a la parròquia em trobo amb un munt de persones que m’esperen, cadascuna amb un problema diferent, la majoria, però, lligats amb temes de salut. L’hospital de Dapaong és un autèntic escàndol. Es farà el que es podrà, perquè de fet, i sense saber-ho, cada un d’ells em ve a dir, a la seva manera, per molts anys! Em passo pel dispensari on el petit Douti m’espera. Per sorpresa meva, una associació ha pres els costos de la curació i s’han compromès a anar a visitar el nen per veure si el poden ajudar d’alguna manera. Vés per on, avui, per en Douti, també és una nova naixença.

Finalment arribem a casa per dinar. Tenim un cuiner nou, un crack com l’anterior, i que el substitueix aquest mes de vacances. L’hi havia dit que dels pollastres en podia fer 6 trossos en lloc de 4, i així en tindríem per més dies. “Oui, mon père”, o sigui, “tot entès”. I avui, sorpresa, quan obrim la cassola veiem que n’ha fet 6 trossos de cada tros, o sigui, que ha dividit el pollastre en 24 trossos, dels quals ens en toca un per cada un. Somric. Això sí que serà un senyor àpat!. Li ho tornarem a explicar.

Intento fer una mica de migdiada que es veu immediatament interrompuda per una senyora que ve a demanar-nos si pot agafar la llenya que tenim al pati per cuinar. Li dic que la guardem per les trobades que tindrem a la parròquia, que en tot cas n’agafi una mica de la més prima. Com que ja he trencat el son, agafo el cotxe i me’n vaig cap a Nanergou, un altre dels pobles que tenim a la parròquia. La pluja ha podrit una part del teulat de fusta, que està a punt de caure, i hem construït unes barres de ferro. Els aprenents del soldador me l’han lligada al cotxe, diuen que no caurà pas, però la barra fa més de 9 metres o sigui que...! Tot és possible.

Mentre sóc al poble, em troben uns cristians del poble veí, Naki Oest, que em venen a informar d’un altre jove que ha mort a Costa de Marfil. Haurem de fer l’enterrament. Els hi dic el dia que hi aniré mentre per dins el cor em crema d’indignació. A ell se li han acabat els aniversaris, senzillament, perquè ha nascut en un lloc pobre. Arriba també una senyora que em demana blat de moro, que a casa seva estant passant necessitat. Em torno a passar per la parròquia, on hi ha uns joves que m’esperen per preparar la trobada dels esplais i dels escolans. A les 18h de la tarda tocades, quan ja comença a fer-se fosc me’n vaig cap a casa.

Arribo amb el cotxe i ja m’esperen els nens que, des de la reixa em recorden contínuament que sóc blanc i em demanen bombons. Veig que el cuiner ha decidit cremar les deixalles i es dirigeix tot feliç al mig del pati. Entre les deixalles hi ha un dels pots de mata mosques, d’aquells que diuen: “prohibit posar al foc”. I de sobte, pum! Un pet impressionant. Surto i veig el cuiner arraulit, i el petit veí que s’acosta amb el cul del pot per dir-me: “Això em sembla que és teu, ha caigut a casa meva”. Li dic que ja li ho dono. I ell marxa contentíssim. Vés per on, li ha caigut un regal del cel. Sort que ningú ha pres mal.

Al vespre cansat, em ve a veure el meu lladre preferit. Fa pocs dies em va robar l’aparell de fotos, un telèfon i alguna altra cosa. El telèfon i la càmera les vam recuperar, però a més, a la càmera i havia la foto dels altres lladres. Se’ls veu tots ben contents i feliços, a casa seva, amb el seus amics... Vaja, que estaven contents amb els regals. Ara els tenim tots ben retratats...! Són genials. Obre la porta per venir-me a saludar i la gossa el persegueix per mossegar-lo.

Em truca la meva germana petita després de les múltiples trucades d’un jove de la capital que em demana que l’ajudi per tornar... Agafo el telèfon pensant que torna a ésser ell. Mentrestant, el jove continua corrent empaitat per la gossa, en el mateix moment que se m’acosta el cuiner per ensenyar-me que no entén d’on surten tots els petits cucs que ja fa dies que trobem a la sopa. Cap problema... tot és proteïna. I escolto una veu en català que em diu: "Va tot bé? Sembles atabalat". I em poso a riure. Atabalat, no...! És que és un dia "diferent".
Em truca la meva germana gran, em diu que tot va la mar de bé. Ahir em van trucar els pares... i també he rebut missatge de la padrina. Vaig a resar abans d’anar a dormir i intento oferir al Senyor tantes i tantes persones que, avui, sense saber-ho, i a la seva manera, m’han felicitat en el meu aniversari. I cada una m’ha ofert, també, el seu regal més valuós, deixar-me compartir la vida amb ells.

4/7/10

Un altre cop al Togo

Benvolguts, amb una mica de retard, unes ratlles per dir-vos que ja torno a ésser al Togo. Després d’aquests bonics dies per les nostres terres, després de retrobar-me amb un munt de gent, i de deixar-ne molts més per saludar, vaig tornar a agafar l’avió rumb al Togo. La veritat és que han estat uns sentiments estranys. Per una banda, me n’anava de casa un altre cop. Enrere tornava a deixar la família, amb el meu petit nebot en Marc ben rialler, els amics i la meva terra. Però per altra banda, quan agafava l’avió amb el bitllet a la mà, ja no me n’anava a l’estranger, sinó que me n’anava a una altra “casa”, i això, vés per on, em va fer sentir a gust.
El viatge va estar bé. Tot i que com era evident, anant cap al Togo, abans de marxar de París ja vam tenir algun problema. Resulta que dos passatgers havien etiquetat malament les seves maletes, amb uns altres noms, i per raons de seguretat, com ens va dir el capità de l’avió, van haver de buidar tot l’avió, buscar les seves maletes i tornar a carregar. Total, dues hores de retard que em van servir, entre d’altres coses, per canviar de seient tres vegades.
I és que si bé és veritat que vaig començar al meu seient, resulta que aquest estava entre dos francesos que viatjaven junts. Em demanen si els puc canviar el lloc i evidentment els hi dic que no tinc cap problema, o sigui que fem un senzill canvi de lloc, agafo les coses i m’assec de nou. Ja estic al meu nou lloc, quan arriben uns altres viatgers. Es tracta d’una família africana, suposo que immigrants togolesos a França, que han quedat separats pel passadís i que no sé com els han deixat pujar tot aquell carregament que porten. Porten un tràfec que no donen a l’abast i el nen no para de plorar. L’home em diu si vaig sol. Li dic que sí. Em demana si no em faria res canviar de lloc i, evidentment li dic que no. O sigui que agafo el meu equipatge i me’n vaig a l’altre costat del passadís. Ja he obert el llibre per llegir una mica quan arriba l’hostessa, amb una senyora gran que s’asseu al meu costat. Sembla una togolesa molt amable, com la majoria. Li diu a l’hostessa que li sap greu que l’hagin separada de la seva acompanyant, perquè durant el viatge pot necessitar ajuda. L’hostessa em mira i em demana si vaig sol. I aquest cop ja li responc: “no tinc cap problema en canviar de lloc”. Així que la segueixo i, vés per on, atzars de la vida, em toca viatjar al costat d’una velleta suïssa encantadora, una religiosa franciscana que se’n va a visitar un convent de la seva congregació amb qui sempre ha tingut relació. M’ensenya les icones que fa i tenim un viatge la mar d’entretingut.

Finalment, però, i perdoneu el preàmbul, arribem al Togo. Ja és de nit. L’aeroport és petit, però molt digne, més petit que el de Girona, però com que és “Internacional” ens ha de venir a buscar un autobús al peu de l’avió per dur-nos a l’entrada. No són més de 200 metres, però així queda tot més “seriós”. Després arriba el tema dels visats. Una llarga cua esperant pacientment el seu torn davant un funcionari amb una cara tibadíssima, i que sembla que ens hagi de perdonar la vida a tots. I és així, mirant com la gent es baralla un darrere l’altre amb el nostre estimat funcionari, que no me n’adono que per la dreta se m’ha acostat un senyor vestit amb bata blanca. Em toca l’espatlla, em giro, i davant la meva sorpresa em diu: “Està vostè vacunat?”. Li dic: “Us puc assegurar que amb tot el que he passat estic més que vacunat”. Sembla que la broma no li ha fet massa gràcia i em demana el carnet de vacuna de la febre groga. Allà al costat tenen un petit rebedor on vacunen i cobren als que no la porten. Però jo sí que la tinc. El que passa es que no trobo el carnet de vacunació. Mare de Déu, quin patir. Ja em veig només d’arribar que em tornaran a posar una vacuna que em deixarà mig mort. Li dic que ara no la trobo, però que quan la tingui li ensenyaré. Em veu tan convençut i té tantes “víctimes” davant seu a qui cobrar la vacuna que em deixa passar. Passo més d’un quart d’hora buscant el ditxós carnet fins que, finalment, el trobo allà on l’havia desat per no perdre’l. Quin descans. Amb tot, l’infermer està tant atabalat vacunant que ja no me’l torna a demanar.

Després de passar el nostre funcionari, que em pregunta, una vegada més, perquè tinc tants de visats del Togo al meu passaport, i d’explicar-li que va ésser un error de l’ambaixada, arribem a la policia que controla les maletes. Però aquest cop ja n’he après. Així que he agafat les maletes de les cintes, ja no em dirigeixo directament a ells, sinó que prenc a un dels joves que carreguen les maletes i li demano que les passi pel costat on no hi ha els militars. Jo em mantinc a una certa distància i així, com que no relacionen les maletes amb el “blanc” no hi ha cap problema, les miren, i hi deuen veure, entre altres coses, l’harmònica que em van regalar la gent de Blanes (a ells moltes gràcies de nou per la vetllada que vàreu muntar), i surto finalment a fora el passadís on m’espera, pacientment, en Quique, un capellà de Granada amb qui arribem a la casa on fem nit.
L’endemà marxem aviat i amb una mica de desconfiança. La situació del país no està gaire clara. El nou govern, segurament per pressions internacionals, ha acceptat fer alguns ministres del partit de l’oposició, una manera de demostrar, potser, que havien guanyat fent trampes, i que el guanyador moral eren, justament, els del partit de l’oposició. Però a més, han decidit una pujada del preu de la gasolina d’un 15%, una autèntica barbaritat per tots els que fan de taxistes, transportistes, i per la majoria de gent del país. Això ha provocat la seva còlera, i el dia de la meva arribada els enfrontaments amb la policia ja han causat dos morts. L’ambient està molt caldejat. Trobem encara rastres a la carretera dels pneumàtics cremats. De sobte, davant nostre, veiem uns quants homes que corren al mig de la carretera i comencen a posar-hi troncs i pedres, els esquivem i continuem el nostre camí, però ja veiem que això no pinta bé. Hi ha un munt d’homes a banda i banda de la carretera, la majoria joves, la majoria sense gaire res a fer i, per tant, sense gaire res a perdre. Fem uns metres més per la ciutat i ens trobem amb una nova barrera que ja no podem esquivar. Hi ha molta tensió i ens paren. Ens diuen que ens en tornem al centre que allò acabarà malament. Els hi diem que no podem que darrera també han tancat la carretera. N’hi ha un de molt esverat que ens comença a cridar i amb en Quique, que és qui porta el cotxe, deixem la carretera principal per endinsar-nos pels carrers laterals de terra de la ciutat, però no porten enlloc i hem de recular. Tornem al mateix lloc i el mateix atabalat ens comença a increpar fort. Un home s’ofereix per indicar-nos una ruta alternativa. A pesar del risc el prenem amb nosaltres.
Ens endinsem de nou pels laberíntics carrers de la ciutat, tots plegats força miserables, i on hi veiem, també, intents de tencar-los, per provocar el bloqueig total de la ciutat. Avancem mica en mica, i sortim de nou a la carretera principal. Tenim l’esperança de poder continuar, però ens n’adonem, amb un cert descoratjament, que uns altres piquets acaben de tallar també aquell tros de carretera. Alguns ens fan gestos desafiants. Ens diuen que tenim el poder perquè podem pagar-nos la gasolina. Ens sap una mica de greu, i alhora sento una mica de temor dintre meu. La majoria de gent és amable, però cada cop n’hi ha més, i només fan falta uns pocs esvalotats perquè la cosa acabi malament. Aquí i enllà veiem militars armats que van agafant posicions. Continuem per l’entrellat de carrers de la ciutat fins que tornem a sortir de nou a la carretera internacional. Acaben de tancar el carril d’entrada i comencen a tancar el de la sortida. Un home es posa al mig de la carretera per barrar-nos el pas, però nosaltres no frenem. Ens insulta, ens pica el cotxe, però podem passar. No trobem cap més obstacle. L’endemà escolto a les notícies que hi ha hagut un mort més, diferents ferits i que han cremat, entre d’altres, el cotxe de correus.

Però bé, Lomé queda enrere. Ens ha fet la seva rebuda. La rebuda d’una gent que comença a estar cansada de veure uns polítics que s’omplen les butxaques a costa de la seva misèria. La rebuda d’una gent que cada cop veuen menys sortides a una crisi que ens afecta a tots. Com em deia ahir un, a la inauguració de la casa del catequista: “Quan a Europa sentiu la crisis, nosaltres ens morim de fam”. Potser no és tan exagerat. Però seria un altre tema, i de fet, el què us volia dir en aquest escrit és que, finalment, he arribat a Dapaong. De nou a casa, de nou la meva petita ciutat. I vaig camí de la parròquia i a dreta i esquerra començo a veure les cares de sorpresa i d’alegria, la que mostra la gent per tornar-me a veure. Et vindrem a saludar al despatx! Diuen uns. Ens veiem diumenge a missa, diuen els altres. I em sento feliç. M’estimen. Me’ls estimo.

2/6/10

Una petita parada

Benvolguts, arribo amb retard i seré molt breu. Amb retard perquè m’hauria agradat fer una mena d’escrit d’un jove que vingués d’allà aquí i que intentés explicar el que veu de la mateixa manera que jo ho faig quan vaig allà. No he tingut temps, però me’l guardo a la cartera per un altre dia.
Breu perquè com molt bé sabeu molts de vosaltres estic a Olot, fent anàlisis i recuperació. Gràcies a Déu tot està anant molt bé. He guanyat pes i els metges no han trobat res greu, o sigui que el proper 16 de juny, previ pas per Madrid, podré tornar cap al Togo. Hauré passat uns dies meravellosos per Girona. Dies de família i de bisbat. Dies de retrobament amb un munt de persones. Dies de festa i d’alegria. Dies de compartir vivències. Dies per adonar-me’n, una vegada més, que hi ha una gran quantitat de persones que viuen la missió, i que em feu costat des d’aquí. Us agraeixo a tots, doncs, les vostres mostres d’estimació. Les vostres ganes de saber com estava, de conèixer els vostres nous germans del Togo, de compartir una estona amb mi. Una vegada més, m’he sentit desbordat per tot l’amor que rebo i que m’encoratja a donar-lo als altres, i us ho agraeixo enormement.
També aprofito per demanar perdó a tots aquells que em volíeu saludar i a qui volia saludar, i que no ens hem pogut trobar. D’aquí dos o tres anys, quan torni, trobarem l’ocasió, sense cap mena de dubte, de parlar una bona estona i així tindrem més coses per explicar-nos.

1/5/10

El qüestionari

Benvolguts, aquests dies he anat una mica de bòlit, doncs la parròquia és molt gran, i han sortit alguns imprevistos, que no m’han deixat gaire temps per escriure res. Amb tot, després de rebre alguns correus de professors que utilitzen diferent material que troben a Internet, m’ha semblat que seria bo compartir amb vosaltres algunes de les preguntes que van fer-me els joves de la parròquia de Sant Josep en el cap de setmana solidari, i que poden servir per treballar amb grup de joves dels diferents instituts. Com que crec que van fer un bon treball, el comparteixo amb tots vosaltres juntament amb les respostes que els vaig donar, no perquè siguin bones, sinó perquè poden ajudar a donar peu a crítiques, a pensaments diferents, etc. És una mica llarga, i per tant, no cal que ho llegiu tot d’un cop! Fins a la propera.

1. Què és la pobresa?
- És només la mancança de béns materials?
- Som rics, som feliços? Són pobres, són feliços?


Parlar de la pobresa és molt difícil, perquè el concepte de pobresa varia segons quin índex es tingui en compte: el nivell d’educació, de sanitat, de recursos naturals d’un país... I per tant és més fàcil parlar de pobres, en la mesura que hi ha un perfil que es manté constant en totes les formes de pobresa: el pobre és aquell que no té ni poder ni influència per a si mateix, és a dir, el pobre és aquell que està al marge de tota decisió que afecta a la seva vida. És, en definitiva un impotent. És per això que, per exemple, jo no podré ésser mai pobre, perquè tot i que renunciï a tots els meus béns, tot i que deixi enrere la meva família, ha estat una opció voluntària i tinc capacitat de decisió sobre mi mateix. El pobre, en canvi, és aquell que, per no tenir, no té ni la possibilitat de tenir.


2. A vegades es planteja el 4t món com a “danys col•laterals” de les grans ciutats. ¿Existiria el 3r món si no existís el 1r; és a dir, necessitem el 3r món per ser el 1r?

- És un fenomen independent?
- Deixarem de ser rics? Quines conseqüències a llarg termini té la nostra riquesa?

Jo crec que hi ha un sol món, que el sol fet de separar primer i tercer, segon i quart, etc. és ja una manera de poder, de situar-me per sobre els altres i decidir que, nosaltres, som el primer món, perquè? Perquè si consideréssim que tots formem part de la mateixa comunitat ens faria vergonya veure com viuen tants i tants milions de persones. En canvi, situant-los en un altre món, ens sentim menys culpables del mal que estem fent.
Cal canviar la nomenclatura, per canviar la nostra manera de comprendre la realitat. El tercer món i el primer món només existeixen en el nostre vocabulari, la resta, el què de veritat existeix és una petita minoria que viu amb un gran quantitat de béns, i una gran majoria que viu amb una petita quantitat de béns.

3. Com afecta la crisi econòmica, de la que tant se’n parla últimament, al 3r món?
- Es retallen les ajudes per a la cooperació?
- De cares a la població general, les pròpies dificultats ens fan identificar amb el 3r món i fan créixer el valor solidari, o per la contra, la gent és menys solidària?
- Hi ha qui planteja que les epidèmies o les catàstrofes... serveixen com a mecanismes homeostàtics que regulen la humanitat. La crisi ens iguala?, és necessària?

Aquesta és una pregunta que em depassa una mica, doncs acabo d’arribar. Amb tot, sí que he sentit a parlar dels temors de retallades a les ajudes internacionals, que afectaran, en podem estar segurs, als més pobres, als de sempre, als qui ja tenien poc. Però són justament ells, els qui pateixen, els qui són capaços de col•laborar més els uns amb els altres. Comprenen què significa no tenir res i no volen que ningú visqui aquesta situació. Hauríeu de veure, per exemple, com aquests dies estem fent la recollida de blat i mill pels més pobres. La gent aporta un o dos bols de la seva collita i els posen en el sac comú, un sac que quan vingui l’època de fam ajudarà, i molt.

4. Es parla que la crisi potser ens farà replantejar el model econòmic. Es pot posar el capitalisme, tal com el coneixem, a favor de la cooperació?
- Hi ha alternativa factible al capitalisme actual? Com hauria de transformar-se?
- Quin paper tenen les empreses en el canvi (missió social...)? Els treballadors hi podem fer quelcom (quotidià)? Les Obres Socials de les entitats bancàries en podrien ser un exemple?


La veritat sigui dita, jo no sóc massa un expert en capitalisme, però em fa l’efecte que el problema no és del capitalisme, sinó dels capitalistes. És a dir, no hi veig tant un problema en el fet que es pugui generar riquesa a partir del treball. El problema és quan l’objectiu final no és la de generar treball, sinó la de generar riquesa, un tot si val per a ésser el més ric possible. Per exemple, des de la situació en la que estic al Togo, a la petita ciutat de Dapaong, me n’adono que falta justament això, la capacitat de produir treball. Hi ha un munt de joves que voldrien treballar però no poden, perquè ningú genera riquesa. Fa falta una petita classe “benestant”, que no vol dir rica, però sí que permeti generar riquesa. És a dir, si hi ha algunes persones que disposen d’alguns béns, podran comprar mobles per a casa seva, que donarà feina al fuster i a la seva família, aniran a prendre alguna cosa, i el bar farà algun diner, compraran menjar al mercat i les dones podran portar alguna cosa a casa.

5. Els darrers temps hem pogut veure com hi ha hagut un desplaçament massiu de la ma d’obra als països subdesenvolupats. Aquest fet és una oportunitat o una amenaça?
- Alguns plantegen el sector primari com l’inici del desenvolupament; mentre que el primer món s’especialitza cada vegada més en el terciari. Seria bo traslladar el sector primari allí?
- Podrà el desenvolupament dels països del 3r Món ser una realitat mentre perdurin els neocolonialismes?
- Què cal perquè un país subdesenvolupat pugui explotar els seus propis recursos i gestionar-los d’una manera adequada?

Suposo que a aquesta pregunta ja hi he respost una mica en la pregunta anterior. El desplaçament de la mà d’obra, sobretot a les ciutats o a les zones portuàries per evitar impostos, és, per a molta gent, l’oportunitat de sortir d’una pobresa immediata, amb tot, és la condemnació de tots a una pobresa permanent. No pot ésser, com deia, que es paguin aquests salaris miserables aprofitant la situació de pobresa en la que viuen. No pot ésser que uns pocs acumulin aquestes quantitats de riquesa a costa d’altres éssers humans mancats del mínim. Però també cal dir que no tot és culpa de l’exterior. A petita escala, per exemple, hi ha una gran corrupció generalitzada que obstaculitza qualsevol tipus d’inversió. A la regió de Dapaong, el nord del país, hi havia una sola fàbrica de cotó, que després d’una gran inversió va haver de tancar per desavinences amb el govern. Hi resta el gran edifici, que ens recorda, constantment, que som pobres perquè els altres decideixen per nosaltres.

6. Sovint trobem que les països pobres són, a nivell formal, societats patriarcals. No obstant, sovint, els petits grans canvis, es posen a disposició de les dones... Un exemple n’és el sistema de microcrèdits de Muhammad Yunnus (Premi Nobel de la Pau, 2006), el qual posa un èmfasi especial a què les prestatàries dels crèdits siguin les dones. Quin paper tenen les dones en el desenvolupament dels països subdesenvolupats?
- Quin paper té el valor familiar per al desenvolupament?
- Si una família canvia pot canviar un país? (quotidià)
- Què és millor: l’èmfasi a la comunitat o l’individu per al desenvolupament?

Aquí on estem nosaltres, també hi ha tot un sistema de microcrèdits a les dones, que funciona bastant bé, tot i que sovint troba l’oposició dels marits que no veuen amb bons ulls que les dones tinguin més diners que ells. Estic totalment d’acord que el canvi, en la societat on estic, vindrà per les dones, quan deixaran d’estar submises a un sistema que les oprimeix i quan es revelin contra tanta desigualtat. És un punt on hi treballem molt. Però tampoc cal estigmatitzar els homes, doncs es troben confrontats amb situacions molt dures, de veure que no poden portar el menjar necessari a casa, de veure que tot i voler treballar no poden. És una impotència que acaba generant violència, tot i que molts volen viure en una societat diferent.
I pel que fa a la família és, evidentment, del tot necessària. Amb la vinguda a la ciutat, moltes famílies rurals s’han desestructurat, d’altres envien les seves filles a la ciutat per fer de “majordomes”, en situacions molt precàries, i tot plegat genera un gran trencament, es troben sense referents o amb l’únic referent de la societat de consum, on per ésser feliç cal tenir, i com que no tenen res, són els éssers més infeliços de la terra. No és veritat que el pobre sigui feliç, però sí que és veritat que ha après a relativitzar molts de problemes, per força.
Cal treballar a nivell comunitari perquè l’individu no perdi les referències i cal treballar a nivell individual per fer que cada individu es senti responsable de la comunitat. No som éssers aïllats, som éssers socials.
I si em permeteu una broma, el canvi d’una família pot canviar el país? I tant que sí! El dia que la família Eyadema, al poder des de fa més de 40 anys canviï, el Togo canviarà, us ho puc ben assegurar!.

7. Per on comença el canvi?
- Per un mateix, per la família, pel treball... o per les aliances polítiques?
- Últimament es parla de la desafecció política. El discurs polític ens allunya de la responsabilitat i del canvi individual?
- Si no tens molts diners, pots ajudar? Els petits canvis són poderosos? Quin paper juguen les actituds?

Crec sincerament que el canvi comença per un mateix. És una frase molt escoltada, però molt poc viscuda. Cal que cadascú de nosaltres s’analitzi amb profunditat. Qui sóc? Què faig de la meva vida? Té sentit? Estic obert als altres? Estimo? Em deixo estimar? I aleshores analitzar-ho a fons, buscant en les causes del mal la nostra pròpia actitud. Per exemple: Reclamem el 0,7%, però i nosaltres, ja el donem? Reclamem que els immigrants siguin tractats en bones condicions, però... Què faig pels immigrants que tinc al costat de casa? Demanem un món més just, però... visc de manera que això pugui ésser possible, amb més austeritat de consum, lluitant contra les empreses que ajuden a la opressió...

I pel què fa als diners, tot i que són importants no són imprescindibles. S’ha de treballar, cada cop més, amb mitjans pobres, per fer possible que siguin projectes sostenibles per les persones a les qui van dirigides. És cert que, a vegades, calen grans inversions, però moltes vegades les fem més pensant en el què nosaltres creiem que necessiten, que en el que ells necessiten de veritat. A vegades la caritat serveix per a sentir-se bé un mateix, no per l’altre, i sovint es fa des d’una actitud paternalista que fa una mica de por. Aquí hi ha un refrany moba que diu que la mà del qui dóna sempre està per sobre la mà del qui rep. I aquest és el problema. Situar-se per sobre dels altres. Cal canviar l’actitud, cal veure que quan donem, no estem realment donant alguna cosa nostra, sinó que els hi estem retornant alguna cosa que ens havien deixat, quelcom que els hi havíem pres potser sense adonar-nos, o potser, i per desgràcia de manera conscient.

Si ens conviden a menjar i a sobre la taula posen un pollastre ben bo, jo en prendré una part i en donaré la resta al del meu costat, però l’altre no es sentirà humiliat perquè ell també està convidat a la taula i el pollastre era per a tots. Però a vegades ens pensem que a la taula només hi estic assegut jo, i de tant en tant em giro i llenço algunes engrunes per alimentar als qui estan fora la taula, els qui no hi tenen dret a seure. Jo sóc cristià, i reso cada dia el Pare Nostre, per tant, entenc que tots som germans, i mai, a casa meva, les meves germanes no han tingut lloc a la taula.

Suposo que m’explico, és a dir, crec que per canviar el món actual fa falta un canvi molt senzill, molt i molt petit, però molt gran alhora, comprendre, d’una vegada per totes, que la terra no és propietat de ningú, sinó de tots, que els recursos són per compartir, i que tothom i té el mateix dret, doncs tothom n’és hereu.


8. Quins idees, creences o valors ajuden a moure’ns per un món millor, perquè cada dia... tothom faci alguna cosa per fer el món més just?
- Quin paper té l’esperança en què un món millor és possible? I la percepció de control sobre l’entorn (és a dir pensar que “jo puc fer-hi alguna cosa”)?


Crec que ho he respost, també, una mica a la pregunta interior. Cal ésser molt respectuós amb les creences i els valors dels altres, sempre que aquests es basin en el valor de la vida i de la persona. Parleu de l’esperança, i està molt bé. L’evangeli ens diu que són la fe, l’esperança i la caritat (amor), i que d’aquestes tres, és l’amor la qui resterà. Crec amb tot el cor que és possible fer un món on l’Amor sigui la guia del nostre camí, per això, per a mi, l’evangeli és un missatge alliberador: Déu és Amor, diem. Si de veritat entenguéssim això!. A mi, aquesta fe, com a tants i tants milions de persones, m’ajuda a tirar endavant, a lluitar per a fer un món més just, per a fer que el Regne de Déu avanci cada dia. Un Regne de justícia i de pau, un regne que no exclou a ningú, i per això treballo al costat d’altres persones, musulmans i de religió tradicional, sobretot, que també volen fer un món més just, des d’unes altres creences, sí, però compartint uns mateixos valors, el pensar que l’altre és veritablement qui configura la meva vida. Només per posar un exemple. Ahir, al pou de la parròquia, jo estava assegut al costat, i van venir dues filles de l’imam de la mesquita que hi ha al costat per buscar aigua. Com que el pou és profund no podien, jo les anava per ajudar, però se’m va avançar una dona que porta l’aigua als paletes, una dona de religió tradicional, i que com sempre no podia permetre que “el blanc” treballés. Ens vam trobar tots quatre, al mateix pou, buscant la mateixa aigua, compartint el mateix somriure, compartint el mateix ideal: viure en unes millors condicions, però tots junts.

26/3/10

Via Crucis - Els crucificats de la història

Benvolguts, m’avanço en el meu escrit, perquè venen uns dies intensos per aquí. A més, us havia promès parlar-vos de la parròquia però, com que s’acosta setmana santa, com que s’acosta aquest temps privilegiat en el qual ens podem aturar davant el misteri de la creu, m’ha semblat oportú intentar meditar, en veu alta, sobre les creus que ens envolten avui, sobre els crucificats de la història, el viacrucis fet actualitat d’un món que, massa sovint, ha pres un camí de deshumanització.

Primera estació: Jesús és condemnat a mort. Arriba en silenci. És un noi jove. Fa mesos que l’intentem ajudar a anar endavant, però la malaltia el va marcant. No és una cosa exagerada, no és un cosa massa greu, però li cal fer diàlisis. La diàlisis és massa cara, només es fa a la capital i és inassolible per una persona del nostre entorn. Ell ho sap. La seva família també. Està condemnat a mort.

Segona estació: Jesús carrega la seva creu. És dimarts al matí. Vaig a beneir una casa nova, feta amb fang, el teulat de palla. Fa molt de goig. El propietari em rep il•lusionat i ens asseiem a fora esperant que arribi la resta de la gent del poble per celebrar-ho. Mirem una mica més enllà dels seus camps i veiem que hi ha un altre veí que ja ha començat a construir la seva casa amb ciment. De sobte em mira trist i em diu: “Jo no puc, no tinc els diners suficients, ja va just que pugui anar endavant amb la meva família”. I en aquell moment em saluda el seu fill, l’Emmanuel, la camiseta estripada. Em torna a mirar. Ell també ha carregat la seva creu.

Tercera estació: Jesús cau sota el pes de la creu. Vaig a casa en Barthelemy. M’ha demanat que anés a beneir una de les casetes rodones on hi vivia el seu fill. Hi han trobat més de 30 serps i pensen que hi ha algun mal esperit o alguna cosa que no acaba d’anar bé. Quan sóc a la caseta, comencem a parlar. Em diuen que el seu fill ha hagut d’anar a Costa de Marfil per guanyar una mica de diners recollint cacau, però que no en saben res des de fa molt temps. Ha deixat dos menuts a la casa. Temen el pitjor. Temen que hagi passat el què ha passat a molts d’altres joves del poblat, que han desaparescut, que han agafat el SIDA... De sobte, en un dels racons veig una foto del noi. Els hi pregunto si és ell. La mare surt a fora de la casa. Els ulls humits. En Barthelemy també. Ja no aguanten el pes de la creu.

Quarta estació: Jesús troba la seva mare. Ella és viuda, al seu càrrec té sis criatures, el més gran amb 16 anys, l’Augustin, que em ve a veure. Està una mica trist. M’explica que aquest any ho estan passant molt malament. Que el blat de moro no donarà per gaire més i que la fam arribarà aviat a casa seva. Ara han quedat sols. La seva mare ha anat a Costa de Marfil, on el seu pare hi tenia un petit terreny. Ha anat a vendre’l. Sap les dificultats amb les que es trobarà la seva mare: el perill a ser atracada o maltractada pel camí. Però ho fa per ells. Està orgullós de la seva mare. L’ha retrobat de nou.

Cinquena estació: Jesús és ajudat per Simó el Cirineu. Vaig a casa en Dominique un bon home gran que fa de catequista. M’assec a fora mentre espero que arribi. Ha anat al camp. De seguida quedo envoltat d’un munt de mainada. Alguns d’ells porten els “fetitxes” al coll, pel que suposo que deuen ésser d’alguna altra casa no cristiana. Quan ve en Dominique m’explica que ara viuen tots amb ells. Que eren els fills d’un seu cosí, però que ha mort i han quedat orfes. No els podia pas deixar sols. Amb ells cal sumar-hi els seus nets, d’un fill que també ha marxat a Costa de Marfil, ja fa temps, no en saben res. I encara els dels veïns, que han perdut el pare i la seva mare no se’n pot fer càrrec. En Dominique s’ha carregat amb la creu de tots.

Sisena estació: La Verònica eixuga el rostre de Jesús. Estan cansats. Porten un carretó carregat de ciment, molts de sacs, un pes de límits insospitats. Són quatre, que no deuen passar de 15 anys. L’estiren amb totes les seves forces però no poden. El carretó ha quedat encallat en un dels forats de la carretera, en un dels marges. Fa molta calor. Suen molt. Si no arriben aviat el patró no els hi pagarà el viatge. Al seu costat passa una noieta amb una cistella al cap carregada d’aigua fresca. Se’ls mira. Abaixa la cistella i els hi dóna una bossa a cada un. El més petit s’eixuga la suor amb la samarreta. Recuperaran les forces.

Setena estació: Jesús cau per segona vegada. En Moïse té 14 anys. Ha començat la catequesi enguany. Diu que li agrada molt el que expliquen de Jesús, perquè parla d’un Déu que ajuda i estima els homes. Ara, ell, viu amb el seu avi. El seu pare es va morir i ha vingut a la ciutat. Ha deixat els seus germans amb la seva mare. Ahir, però, estava trist, li van dir que la seva germana petita, una de les dues bessones, havia mort. Ell no se n’havia pogut acomiadar. El seu avi li va dir que no havia de plorar, era la segona vegada que li ho deien, com quan va morir el seu pare. Però ell se l’estimava molt. Li sap greu no haver-la pogut ajudar.

Vuitena estació: Jesús consola les dones de Jerusalem.No ploreu per mi, ploreu pels vostres fills”. Sí, son moltes. Són les petites serventes. Vénen dels pobles, tenen entre 9 i 11 anys i a casa seva no les poden sostenir. Vénen a la ciutat per ajudar a d’altres famílies a canvi del menjar. Són les primeres en aixecar-se. Van al pou a buscar aigua per tota la família, matí, tarda, vespre... Preparen el menjar. Fan la bogada. Són les últimes en anar a dormir. No van a l’escola, no tenen temps per jugar, no tenen temps per a ésser petites.

Novena estació: Jesús cau per tercera vegada. Passo la llista a la catequesi de confirmació. Demano a una de les noies perquè no va venir el dijous passat. Em diu que el seu germà estava malalt. Mal de ventre. Li dic si ja està fora de l’hospital. Em diu que sí, que ja ha sortit de l’hospital. Li demano si es troba més bé. És mort, em diu. És mort, com dos joves més d’un dels pobles. Mal de ventre.

Desena estació: Jesús és despullat. Com l’home que camina nu pels carrers del mercat. Ell es va equivocar. Ell era un lladre, un lladre de camins i el van atrapar. Com a càstig li van tallar la cama. Com a càstig el van despullar. Ara, s’ha tornat boig. Ara, sense identitat camina pels carrers de la ciutat amb els braços, arrossegant-se per terra. Completament nu. Els nens se n’enriuen. La gent el tira a fora. Ell també ha estat despullat. Ara fa unes setmanes que ja no el veig. Potser ja és mort.

Onzena estació: Jesús és clavat a la creu. A una creu que l’ha de portar a la mort. Com tants i tants que, sense saber-ho, han estat clavats a la creu. Com en Hermann, que em ve a dir que un mur de la casa ha caigut i no té diners per arreglar-lo. El seu pare té problemes d’alcohol. El seu germà gran ha marxat. La seva mare no pot més. Els seus germans petits han quedat al seu càrrec, però ell encara va a l’Institut. No se’n surt. A més, la més petita de la casa, va quedar colgada sota la paret. Ella, estava condemnada a mort. Ella estava lligada a la creu. Ara és morta.

Dotzena estació: Jesús mort a la creu. Mort amb tants i tants innocents que, cada dia, arreu del nostre petit món, moren. Moren sense gairebé haver viscut. Moren clavats a una creu que ells no han triat. Moren sols als hospitals on no tenen diners per comprar medicaments. Moren sols a casa per una malària mal curada. Moren sols pel SIDA, per les diarrees, per l’aigua en males condicions. Moren sols, mentre a la llunyania, els espectadors contemplen, en les seves petites pantalles, els crucificats d’una història que ja no és la seva.

Tretzena estació: Jesús és deslligat de la creu. M’ho expliquen, jo no ho he vist. L’han trobat a les deixalles. Era un nen encara petit. No l’han reconegut. Li faltava el cap. Un més dels qui han utilitzat per fer algun sacrifici ritual, per vendre els seus òrgans o el cap a algun país veí. Diners a canvi de la vida. Rituals de mort que porten el dolor a les famílies dels desheretats de la terra.

Catorzena estació: Jesús és posat al sepulcre. Al sepulcre dels nostres silencis. Al sepulcre de les nostres complicitats. Al sepulcre que hem creat amb les nostres omissions. Un sepulcre cada cop més gran, cada cop preparat per a més gent, no pas només per la gent del Togo, de l’Àfrica o d’altres països del mal anomenat tercer món, sinó preparat, també, per tantes i tantes persones que tenim al costat de casa, als nostres llocs de treball, a les nostres famílies. Hem tancat els ulls al sofriment de molts, i hem posat una gran pedra al seu sepulcre, al nostre sepulcre.

Però encara hi som a temps. Jesús ressuscitarà a Pasqua, i ens espera a nosaltres per ressuscitar amb ell. Encara som a temps de buscar les creus que ens envolten, anar a acompanyar als pocs que van quedar al peu de la creu. No deixeu sols a les persones que estan passant una dificultat. No deixeu sols als pobres que us reclamen un petit moment. No els abandoneu, perquè tot això que fareu a un d’aquests petits és a Jesús a qui ho fareu. Perquè els pobres, els malalts, els qui pateixen, els crucificats de la història, són els qui mostren, avui més que mai la imatge de Jesús, d’un Déu que ha triat viure entre els més petits d’aquest món, d’un Déu que ha optat, d’una vegada per sempre, per tots aquells que han quedat als marges del camí.

1/3/10

Els rostres de cada dia...

Benvolguts i estimats tots, la vida, aquí, continua avançant. La vida de molta gent que obre espais amb força i il•lusió i que amaga les ombres de la mort que voldrien embolcallar-ho tot, en una ciutat que continua creixent a un ritme vertiginós. I és justament d’aquesta gent, de tanta i tanta gent anònima, de la que us voldria parlar avui. La gent de l’extrem de la ciutat on està situada la nostra parròquia, i de la qual intentaré parlar-vos-en en el proper escrit, doncs em fa l’efecte que, molts de vosaltres, us penseu que estic qui sap on, perdut al mig de lleons, elefants i girafes, amb tot de gent vestida amb una pelleringa de pell i que cantem al so de la lluna... I res més lluny de la realitat. Aquí, a la ciutat de Dapaong, hi ha de tot i no hi ha res. Hi ha llum elèctrica, la única ciutat del nord que en té, tot i que la immensa majoria dels habitants no hi poden accedir, i que a vegades se’n va. I també tenim aigua “potable”, però que gairebé ningú la pot pagar, que no és massa potable i que encara no arriba a l’extrem nostre de la ciutat, fent dels pous la font d’aigua més important. Però com us deia, ja us ho explicaré en el proper escrit.
El que voldria, en aquest escrit, és canviar-vos la percepció que teniu d’aquesta realitat, perquè en molts dels correus que rebo em dóna la sensació que us penseu que per aquí tothom està fatal i s’està morint de fam. I tot i que és veritat que hi ha gent que viuen en situacions realment precàries, persones que et parteixen el cor i desastres humans que es fan difícil de pair, no es pot obviar que, en el dia a dia, el que més ens envolta són els rostres de moltes persones que intenten viure la seva vida de manera feliç. Us en presento unes quantes:
La primera es la Mama Chantal, una de les mares que té SOS Village per nens orfes. La seva casa és la número 5 i es diu “la Saviesa”. És un goig veure-la arribar els diumenges a missa, amb els seus onze petits fills, tots ben arreglats amb el mateix vestit, el més gran amb 11 anys i el més petit de mesos. Es paren tots a la porta de la sagristia, i un a un et saluden: “Bon jour mon Père”. Somriuen, i van cap al primer banc de l’Església, mentre mama Chantal aprofita per saludar en Hermann, el seu fill biològic que viu amb el seu pare, mentre ella “treballa” i fa de mare al SOS Village. Ella és feliç, els menuts han trobat una llar, i en Hermann, que ja té 17 anys, està orgullós del treball de la seva mare.
Us presento, també, en Claude. En Claude és un noi amb una deficiència psíquica que vaig trobar quan anava a buscar menjar per una trobada que fèiem amb els joves. Ara ja em coneix. Té 18 anys i es passeja amb els seus calçotets blaus pel carrer, que és la única peça de roba que accepta portar. Arribo a casa seva, és la tarda i fa molta calor. Està dormint. Amb tot, quan sent la moto, surt ràpid de l’habitació. Em somriu. I torna a entrar. El qui va amb mi el crida, com si fos una falta de respecte. Jo li dic que el deixi, que ja tornarà a sortir. I efectivament, surt amb una petita banqueta que m’ofereix perquè m’assegui. És la seva acollida. La seva manera de dir que m’aprecia. S’asseu un moment al meu costat, em toca el braç i se’n va a veure la moto. Tres minuts. No pas més. Però ja n’hi ha prou. M’aixeco i li dic adéu. En Claude, també és feliç.
I com no a la petita Emmeline. Una de les menudes del centre d’esplai. És dissabte a la tarda i estan ballant a l’apatan (una mena de carpa que tenim a la parròquia per protegir-nos de la calor). M’assec a un dels costats i miro com ballen. En un moment determinat ella es posa dempeus darrera meu i m’amanyaga els cabells. Els hi agraden els nostres cabells. La miro i li dic: “Que son molt diferents dels teus?” “I tant - em diu - no ho has vist que nosaltres som negres?”. I intentant posar una mirada de gran sorpresa li contesto: “Ostres, doncs no me n’havia adonat?”. Els monitors es posen a riure fort. Ella també. L’Emmeline també és feliç.
I ara toca el torn d’en Marcel, el xofer del bisbat, que m’ha acompanyat a Lomé per anar a buscar un company que arribava de Granada. Marxem aviat, són més de 600 km i un munt d’hores per una carretera en molt mal estat. Em demana de parar pel camí per comprar pa, que no ha esmorzat. No en trobem enlloc però trobem una parada de plàtans. En compra uns quants, i diu: “Gràcies a Déu que hem trobat aquesta parada.” No li sap greu no haver trobat el pa. A la tornada del viatge, tenim punxada a la roda. Portem moltes hores de viatge i estem cansats. Però ell diu: “Gràcies a Déu que hem tingut la punxada aquí. Així podrem arreglar-la”. Somric. Al cap d’una hora, reprenem el viatge, i quan arribem al creuament del camí, tenim de nou un altre punxada. Jo estic una mica enfadat, el cansament ja és molt gran, es fa fosc i la carretera és molt dolenta. Ell, però diu: “Gràcies a Déu que hem tingut la punxada aquí, al costat hi ha uns que ens ho arreglaran”. I efectivament. Una família musulmana ens ho arregla. Arribem, finalment a Dapaong. És molt tard, però en Marcel no està cansat. En Marcel és feliç. Ell sap que Déu és amb ell, i això també em reconforta a mi.
I per acabar us parlaré de la dona de l’imam que habita al costat de la parròquia. Vaig a visitar a una de les menudes de la parròquia que s’ha posat una mica malalta, i passo pel costat de casa seva. Em saluda i em diu: “Ens heu salvat la vida”. “Ep - dic - no serà tant!” I em diu amb un gran somriure: “Amb el pou que heu fet a la parròquia i el mecanisme que hi heu posat per treure l’aigua, els nostres fills la poden agafar sense dificultat i ens ajuda molt en el dia a dia”. I tot i que hem hagut de limitar l’ús de l’aigua, perquè eren tants els que venien que ens haurien assecat el pou em diu, senzillament: “Moltes gràcies”. Em somriu i continua ventant el gra. Ella també és feliç.
I aquest és el meu dia a dia. Un dia a dia envoltat de bona gent. De gent senzilla, sí. De gent amb molt pocs mitjans, sí. De gent amb algunes dificultats, sí. Però per sobre de tot, amb gent que és feliç, perquè com diuen ells: Gràcies a Déu, tot està sortint bé. I és que el que més em sorprèn, ja no són les dificultats que passen, sinó la capacitat que tenen d’agafar-se-les pel costat positiu. La capacitat que tenen de posar les seves vides, confiadament, en mans d’un Déu que saben, com molt pocs, que no els abandonarà mai. Espero que mica en mica, també jo me’n vagi encomanant.

1/2/10

Tinc por

Som un dimecres a la tarda. Deixo la ciutat i me’n vaig a Nanergou, el poble que tenim més a prop de la parròquia, a uns 5 km, i que serveix com a centre dels altres pobles d’aquest sector. En total, una trentena de nois i noies de 16-22 anys que es preparen per la confirmació. No són molts perquè aquí, la majoria, es bategen d’adults i reben el baptisme i la confirmació el mateix dia.
Comencem la catequesi. Amb ells sempre és bonic parlar de Déu. Forma part de la seva vida, de la seva concepció del món, tot i que a vegades se l’imaginen una mica allunyat de la realitat o barrejat amb conceptes de la seva religió tradicional. Per això intento que arribin a reflexionar una mica sobre el seu entorn, sobre la seva vida... Estem en aquestes quan, de sobte, una de les noies, em diu: Jo tinc por. I fa un breu silenci. Després continua: Tinc por d’un món que no entenc. D’un món que s’ha tornat boig.
Em sorprèn gratament i li dic que m’expliqui una mica més el què vol dir. Em diu que ella estudia a un institut de la ciutat. Que allà veu algunes noies que pensen diferent, que es vesteixen diferent. A vegades s’atura als petits “cinemes” (que són quatre uralites amb un generador elèctric i una televisió), on veu un món molt diferent al que ella viu. No té cap sentit. No sap on navega. Els seus ulls han vist la “postmodernitat” i en el seu dia a dia viu en un temps que sembla la “prehistòria”. Al poble on viu no hi ha aigua, no hi ha llum, les cases són de fang i moltes teulades de palla. A la petita ciutat de Dapaong, en canvi, ja ha vist com en algunes cases hi arriba la llum i l’aigua, tot i que encara són molts qui han d’anar als pous. Ha vist un petit món occidental que comença a créixer, comerços i productes molt diferents, ha vist els mòbils i els auriculars d’alguns dels seus amics, i finalment, els seus ulls s’han enlluernat amb un Occident que es ven com el Regne esperat. I ella, expressa, senzillament, aquesta por. Por a trobar-se entre dos móns. Por a sentir-se desencaixada a tot arreu. Por a renunciar a tot el que és el seu entorn per no poder anar enlloc, perquè no té mitjans. Por a oblidar el món dels seus avantpassats per agafar un món que desconeix. M’ho ha explicat en francès. Demano a en Daniel, el jove que tinc al costat, que ho tradueixi en moba. Ell ho fa. Algunes noies riuen. Ella em mira com dient: Entens ara la meva por? I tant que ho entenc. Algunes de les altres noies no han anat a l’escola. Són analfabetes. El seu futur ja està decidit. Es casaran amb algú que les seves famílies els hi diran. Continuaran construint les seves casetes de fang, continuaran tenint fills, potser, fins i tot, amb un home poligàmic, i aniran al camp per recollir, amb prou feines, el que els donarà de menjar per tot l’any. I elles també tenen por, però no gosen ni dir-ho. Elles també tenen por, però saben que les noies no s’expressen. Elles també tenen por, perquè no són mestresses de la seva vida. Però elles callen. Callen perquè ni tan sols han après que és possible tenir por. I noto com en Daniel té una mirada trencada, com si estigués a punt de plorar. I és que ell, ell també té por, però una por real, davant d’una situació familiar extremadament delicada. El recolzo a la meva espatlla i prenc de nou la paraula.

I dic, mirant-la a ella: No tinguis por. Cal afrontar la realitat i canviar-la. Però suposo que ella, en la meva mirada, ha sabut llegir que jo també tinc por. Tinc por per ella. Tinc por per tots. Perquè veig una Àfrica que s’està trencant. L’Àfrica dels valors tradicionals. L’Àfrica antiga. I comença a néixer una nova Àfrica que vol ser Europa, però que no pot. Una Àfrica que té vergonya de ser Àfrica, perquè es pensa que els seus valors no són bons. Una Àfrica plena d’uns recursos que no sap explotar. Una Àfrica que ha estat vexada tant de temps, que no es veu capaç de funcionar. Una Àfrica que et mira amb la mirada baixa. Però alhora una Àfrica jove. Una Àfrica plena de força. Una Àfrica plena de futur. Una Àfrica que vol ésser altiva. Una Àfrica que té ganes de dominar. I aquesta barreja explosiva, és una barreja que fa por. Perquè no saps cap a on anirà. Perquè fa mal veure tants de joves que han d’emigrar a d’altres països, a d’altres regions per trobar el pa per a menjar. Perquè fa mal veure tanta força que xoca contra un mur invisible però real.
I quan més hi penso, més me n’adono que ja no és por el que tinc, sinó un fort sentiment de ràbia i d’impotència. Em començo a sentir com molts d’ells. En una etapa que no entenc. Xocant contínuament contra el mateix mur, el mur de la impotència.
I de sobte, dos dels joves del poble de Tchandana, comencen a cantar una cançó que més o menys diu: “Déu meu, Déu meu, gràcies per estar al meu costat. Però mira’m bé, cada cop menjo menys, cada cop estic més malalt, i no paro d’aprimar-me, no paro d’aprimar-me”. Tots es posen a riure. Jo també. Ells han estat capaços d’expressar la seva por. Cantant. Amb ironia. Però dient el que senten. En Daniel s’ha animat. La rotllana que fem al voltant del gran arbre que ens dóna ombra es mou, s’ha trencat la tensió. I pren la paraula la Pauline, la filla del catequista de Naboulpiong, un altre dels pobles, i diu, amb tota senzillesa, amb un somriure net i els ulls ben oberts: Jesús a l’evangeli ens diu que no hem de tenir por, que ell estarà sempre amb nosaltres. I la seva veu calla. I no la veig perquè es torna a moure i es posa darrera l’arbre. I per un moment no sé si és real el que visc o si ho estic somniant. Però aquestes paraules els han confortat a tots. I em sento un privilegiat. Privilegiat perquè puc escoltar, de veritat, un evangeli que té força. Perquè quan l’evangeli l’escoltes de la boca dels pobres, ressona amb més força, amb més convicció, amb més seguretat. Quan l’evangeli ressona de la boca dels senzills, dels petits, dels abandonats, és com si escoltessis a Jesús mateix qui et parla. I això cada cop m’impressiona més. I cada cop em fa més por parlar de l’evangeli sense canviar de veritat tota la meva manera de viure.
I acabem la catequesis amb un cant. Alguns marxen a peu, els altres amb bicicleta. I la noia que ha pres la paraula al principi, es queda enrederida i em diu: “Gràcies”. Però jo li dic: no, no em donis les gràcies a mi. Ets tu qui no has tingut por de parlar. Han estat els altres qui han trobat una resposta. Heu estat tots junts qui us heu animat els uns als altres. Heu de ser tots junts qui heu d’aixecar aquest país. Em somriu i se’n va. Només queda en Daniel que té ganes de parlar. I ens asseiem tranquil•lament a l’ombra d’aquell gran arbre que comparteix amb nosaltres una vida que es desgrana, una vida per a un pobre noi de 16 anys que no és gens ni mica fàcil. Com la de la majoria de joves d'aquí.

6/1/10

Any Nou, Vida Nova

Benvolguts, abans de començar, desitjar-vos a tots i a totes un molt bon any nou. Tenia al cap fer-vos un altre escrit; explicar-vos com va anar la missa del gall, la missa en un petit poble d’aquesta immensa sabana africana, explicar-vos els cants i la nit. Explicar-vos el que els meus ulls veien i el que el meu cor sentia... però me n’he adonat que cada cop se’m fa més difícil.
Sí, ja sé que no és l’escrit que us esperàveu, però és el que em ve de gust escriure. Començo una etapa nova. Algú deia que quan un està un mes a l’Àfrica és capaç d’escriure’n un llibre, quan hi està un any, una pàgina, quan hi està tota una vida és incapaç d’escriure’n res. Suposo que ara jo em trobo en l’ impàs de l’any a l’Àfrica. Un any que ha estat dur. Més dur del que m’esperava. Però un any que no m’ha deixat indiferent, i que de ben segur m’ha canviat. Em costa, ara, situar-me com un espectador extern que explica una vivència, perquè cada cop em sento més part d’aquest poble. I si continués fent-ho, em sentiria com una mena de violador d’intimitat. D’ algú que explica les vivències de la seva família sense cap mena de pudor.
Començo una etapa nova. Una etapa més senzilla, més amagada, més viscuda. Una etapa on el que haurà de brillar no seran els grans projectes personals, les grans estructures per a ésser admirades, sinó el dia a dia de l’acompanyament de moltes persones que ens envolten. Capficat com estava en voler fer grans projectes, deixava passar el meravellós projecte africà, el de fer vida al costat dels més petits, dels més pobres, dels més marginats. Capficat en explicar el que em passava, no deixava que em passés de veritat el que m’havia de passar. Capficat en fer els “meus projectes” no deixava que es realitzessin els projectes de Déu.
Avui, visitant els malalts de les nostres comunitats, cristians i no cristians, me n’he adonat que el bé que es pot fer als nostres germans no es pot mesurar, ni es pot explicar. Havia pres el catequista amb la moto i m’anava guiant per les cabanes d’un dels pobles que tenim. Hem beneït un menut que acabava de néixer. Hem portat la unció dels malalts a una dona que ens mirava amb uns ulls profunds que et penetraven el cor. Hem saludat a una dona gran que començava a quedar cega, segurament de cataractes, i l’hem apuntada a la llista dels que hauran de rebre visita dels oftalmòlegs quan vinguin per operar. Hem anat a visitar una família a qui el foc els hi ha cremat dues de les casetes que formen una casa familiar, i que han perdut el menjar que hi tenien guardat. I a tot arreu n’hem rebut senzillament agraïment. No ens han demanat res més. I finalment, hem arribat a casa d’un home gran, molt gran. Envoltat de la seva família. Trist perquè la malaltia l’estava prenent i es sentia una càrrega pels altres. I de sobte, després de saludar-nos, els ulls se l’hi han humitejat. I ha plorat. Ha plorat perquè no s’esperava que l’anéssim a veure. Ha plorat perquè ell no es sentia ningú prou important com per rebre una visita com la nostra. Ha plorat... I en aquell moment, me n’he adonat que alguna cosa en mi també havia canviat. I encara m’he rebel•lat, i encara volia fer alguna cosa més gran, volia fer construccions, volia poder explicar aquí, a Girona, que estic fent un munt de projectes, volia explicar... el que és inexplicable. Que Déu ens demana viure al costat de la gent. Que Déu ens demana senzillament estimar-los. Que no hi ha projecte més gran que el de l’AMOR, un projecte que no costa diners, un projecte que no es pot fotografiar, un projecte que no es pot explicar, un projecte que només es pot viure.
Us agraeixo, doncs, tota la proximitat que m’heu mostrat durant aquest temps. Sense vosaltres, sense sentir-vos tan a prop, no hauria estat possible anar endavant. M’heu encoratjat, amb les vostres paraules i les vostres pregàries. No us estranyeu, però, si al blog i escric menys sovint, i no us penseu que us he oblidat o que no estic bé. Més aviat penseu tot el contrari. Penseu que en Joan, aquell missioner que vàreu enviar per predicar la Bona Nova de l’Evangeli, ha començat a fer el camí silenciós que fan tants i tants de mossens d’arreu del món, entre ells tants i tants de mossens de Girona que no escriuen la seva vida en cap blog, el camí al costat del poble que li ha estat confiat.
Un camí sense heroisme, un camí sense propaganda, un camí sovint costerut, però un camí de vida per tots aquells que hi volen marxar, el camí, en definitiva, de la majoria de pobres de la terra. I potser així, finalment, podré començar a viure la frase de l’evangeli que ha marcat la meva vida: “Vés, ven tot el que tens hi dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després, vine i segueix-me”.
Moltes gràcies de nou a tots, una forta abraçada, i fins sempre.