6/1/10

Any Nou, Vida Nova

Benvolguts, abans de començar, desitjar-vos a tots i a totes un molt bon any nou. Tenia al cap fer-vos un altre escrit; explicar-vos com va anar la missa del gall, la missa en un petit poble d’aquesta immensa sabana africana, explicar-vos els cants i la nit. Explicar-vos el que els meus ulls veien i el que el meu cor sentia... però me n’he adonat que cada cop se’m fa més difícil.
Sí, ja sé que no és l’escrit que us esperàveu, però és el que em ve de gust escriure. Començo una etapa nova. Algú deia que quan un està un mes a l’Àfrica és capaç d’escriure’n un llibre, quan hi està un any, una pàgina, quan hi està tota una vida és incapaç d’escriure’n res. Suposo que ara jo em trobo en l’ impàs de l’any a l’Àfrica. Un any que ha estat dur. Més dur del que m’esperava. Però un any que no m’ha deixat indiferent, i que de ben segur m’ha canviat. Em costa, ara, situar-me com un espectador extern que explica una vivència, perquè cada cop em sento més part d’aquest poble. I si continués fent-ho, em sentiria com una mena de violador d’intimitat. D’ algú que explica les vivències de la seva família sense cap mena de pudor.
Començo una etapa nova. Una etapa més senzilla, més amagada, més viscuda. Una etapa on el que haurà de brillar no seran els grans projectes personals, les grans estructures per a ésser admirades, sinó el dia a dia de l’acompanyament de moltes persones que ens envolten. Capficat com estava en voler fer grans projectes, deixava passar el meravellós projecte africà, el de fer vida al costat dels més petits, dels més pobres, dels més marginats. Capficat en explicar el que em passava, no deixava que em passés de veritat el que m’havia de passar. Capficat en fer els “meus projectes” no deixava que es realitzessin els projectes de Déu.
Avui, visitant els malalts de les nostres comunitats, cristians i no cristians, me n’he adonat que el bé que es pot fer als nostres germans no es pot mesurar, ni es pot explicar. Havia pres el catequista amb la moto i m’anava guiant per les cabanes d’un dels pobles que tenim. Hem beneït un menut que acabava de néixer. Hem portat la unció dels malalts a una dona que ens mirava amb uns ulls profunds que et penetraven el cor. Hem saludat a una dona gran que començava a quedar cega, segurament de cataractes, i l’hem apuntada a la llista dels que hauran de rebre visita dels oftalmòlegs quan vinguin per operar. Hem anat a visitar una família a qui el foc els hi ha cremat dues de les casetes que formen una casa familiar, i que han perdut el menjar que hi tenien guardat. I a tot arreu n’hem rebut senzillament agraïment. No ens han demanat res més. I finalment, hem arribat a casa d’un home gran, molt gran. Envoltat de la seva família. Trist perquè la malaltia l’estava prenent i es sentia una càrrega pels altres. I de sobte, després de saludar-nos, els ulls se l’hi han humitejat. I ha plorat. Ha plorat perquè no s’esperava que l’anéssim a veure. Ha plorat perquè ell no es sentia ningú prou important com per rebre una visita com la nostra. Ha plorat... I en aquell moment, me n’he adonat que alguna cosa en mi també havia canviat. I encara m’he rebel•lat, i encara volia fer alguna cosa més gran, volia fer construccions, volia poder explicar aquí, a Girona, que estic fent un munt de projectes, volia explicar... el que és inexplicable. Que Déu ens demana viure al costat de la gent. Que Déu ens demana senzillament estimar-los. Que no hi ha projecte més gran que el de l’AMOR, un projecte que no costa diners, un projecte que no es pot fotografiar, un projecte que no es pot explicar, un projecte que només es pot viure.
Us agraeixo, doncs, tota la proximitat que m’heu mostrat durant aquest temps. Sense vosaltres, sense sentir-vos tan a prop, no hauria estat possible anar endavant. M’heu encoratjat, amb les vostres paraules i les vostres pregàries. No us estranyeu, però, si al blog i escric menys sovint, i no us penseu que us he oblidat o que no estic bé. Més aviat penseu tot el contrari. Penseu que en Joan, aquell missioner que vàreu enviar per predicar la Bona Nova de l’Evangeli, ha començat a fer el camí silenciós que fan tants i tants de mossens d’arreu del món, entre ells tants i tants de mossens de Girona que no escriuen la seva vida en cap blog, el camí al costat del poble que li ha estat confiat.
Un camí sense heroisme, un camí sense propaganda, un camí sovint costerut, però un camí de vida per tots aquells que hi volen marxar, el camí, en definitiva, de la majoria de pobres de la terra. I potser així, finalment, podré començar a viure la frase de l’evangeli que ha marcat la meva vida: “Vés, ven tot el que tens hi dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després, vine i segueix-me”.
Moltes gràcies de nou a tots, una forta abraçada, i fins sempre.