1/2/10

Tinc por

Som un dimecres a la tarda. Deixo la ciutat i me’n vaig a Nanergou, el poble que tenim més a prop de la parròquia, a uns 5 km, i que serveix com a centre dels altres pobles d’aquest sector. En total, una trentena de nois i noies de 16-22 anys que es preparen per la confirmació. No són molts perquè aquí, la majoria, es bategen d’adults i reben el baptisme i la confirmació el mateix dia.
Comencem la catequesi. Amb ells sempre és bonic parlar de Déu. Forma part de la seva vida, de la seva concepció del món, tot i que a vegades se l’imaginen una mica allunyat de la realitat o barrejat amb conceptes de la seva religió tradicional. Per això intento que arribin a reflexionar una mica sobre el seu entorn, sobre la seva vida... Estem en aquestes quan, de sobte, una de les noies, em diu: Jo tinc por. I fa un breu silenci. Després continua: Tinc por d’un món que no entenc. D’un món que s’ha tornat boig.
Em sorprèn gratament i li dic que m’expliqui una mica més el què vol dir. Em diu que ella estudia a un institut de la ciutat. Que allà veu algunes noies que pensen diferent, que es vesteixen diferent. A vegades s’atura als petits “cinemes” (que són quatre uralites amb un generador elèctric i una televisió), on veu un món molt diferent al que ella viu. No té cap sentit. No sap on navega. Els seus ulls han vist la “postmodernitat” i en el seu dia a dia viu en un temps que sembla la “prehistòria”. Al poble on viu no hi ha aigua, no hi ha llum, les cases són de fang i moltes teulades de palla. A la petita ciutat de Dapaong, en canvi, ja ha vist com en algunes cases hi arriba la llum i l’aigua, tot i que encara són molts qui han d’anar als pous. Ha vist un petit món occidental que comença a créixer, comerços i productes molt diferents, ha vist els mòbils i els auriculars d’alguns dels seus amics, i finalment, els seus ulls s’han enlluernat amb un Occident que es ven com el Regne esperat. I ella, expressa, senzillament, aquesta por. Por a trobar-se entre dos móns. Por a sentir-se desencaixada a tot arreu. Por a renunciar a tot el que és el seu entorn per no poder anar enlloc, perquè no té mitjans. Por a oblidar el món dels seus avantpassats per agafar un món que desconeix. M’ho ha explicat en francès. Demano a en Daniel, el jove que tinc al costat, que ho tradueixi en moba. Ell ho fa. Algunes noies riuen. Ella em mira com dient: Entens ara la meva por? I tant que ho entenc. Algunes de les altres noies no han anat a l’escola. Són analfabetes. El seu futur ja està decidit. Es casaran amb algú que les seves famílies els hi diran. Continuaran construint les seves casetes de fang, continuaran tenint fills, potser, fins i tot, amb un home poligàmic, i aniran al camp per recollir, amb prou feines, el que els donarà de menjar per tot l’any. I elles també tenen por, però no gosen ni dir-ho. Elles també tenen por, però saben que les noies no s’expressen. Elles també tenen por, perquè no són mestresses de la seva vida. Però elles callen. Callen perquè ni tan sols han après que és possible tenir por. I noto com en Daniel té una mirada trencada, com si estigués a punt de plorar. I és que ell, ell també té por, però una por real, davant d’una situació familiar extremadament delicada. El recolzo a la meva espatlla i prenc de nou la paraula.

I dic, mirant-la a ella: No tinguis por. Cal afrontar la realitat i canviar-la. Però suposo que ella, en la meva mirada, ha sabut llegir que jo també tinc por. Tinc por per ella. Tinc por per tots. Perquè veig una Àfrica que s’està trencant. L’Àfrica dels valors tradicionals. L’Àfrica antiga. I comença a néixer una nova Àfrica que vol ser Europa, però que no pot. Una Àfrica que té vergonya de ser Àfrica, perquè es pensa que els seus valors no són bons. Una Àfrica plena d’uns recursos que no sap explotar. Una Àfrica que ha estat vexada tant de temps, que no es veu capaç de funcionar. Una Àfrica que et mira amb la mirada baixa. Però alhora una Àfrica jove. Una Àfrica plena de força. Una Àfrica plena de futur. Una Àfrica que vol ésser altiva. Una Àfrica que té ganes de dominar. I aquesta barreja explosiva, és una barreja que fa por. Perquè no saps cap a on anirà. Perquè fa mal veure tants de joves que han d’emigrar a d’altres països, a d’altres regions per trobar el pa per a menjar. Perquè fa mal veure tanta força que xoca contra un mur invisible però real.
I quan més hi penso, més me n’adono que ja no és por el que tinc, sinó un fort sentiment de ràbia i d’impotència. Em començo a sentir com molts d’ells. En una etapa que no entenc. Xocant contínuament contra el mateix mur, el mur de la impotència.
I de sobte, dos dels joves del poble de Tchandana, comencen a cantar una cançó que més o menys diu: “Déu meu, Déu meu, gràcies per estar al meu costat. Però mira’m bé, cada cop menjo menys, cada cop estic més malalt, i no paro d’aprimar-me, no paro d’aprimar-me”. Tots es posen a riure. Jo també. Ells han estat capaços d’expressar la seva por. Cantant. Amb ironia. Però dient el que senten. En Daniel s’ha animat. La rotllana que fem al voltant del gran arbre que ens dóna ombra es mou, s’ha trencat la tensió. I pren la paraula la Pauline, la filla del catequista de Naboulpiong, un altre dels pobles, i diu, amb tota senzillesa, amb un somriure net i els ulls ben oberts: Jesús a l’evangeli ens diu que no hem de tenir por, que ell estarà sempre amb nosaltres. I la seva veu calla. I no la veig perquè es torna a moure i es posa darrera l’arbre. I per un moment no sé si és real el que visc o si ho estic somniant. Però aquestes paraules els han confortat a tots. I em sento un privilegiat. Privilegiat perquè puc escoltar, de veritat, un evangeli que té força. Perquè quan l’evangeli l’escoltes de la boca dels pobres, ressona amb més força, amb més convicció, amb més seguretat. Quan l’evangeli ressona de la boca dels senzills, dels petits, dels abandonats, és com si escoltessis a Jesús mateix qui et parla. I això cada cop m’impressiona més. I cada cop em fa més por parlar de l’evangeli sense canviar de veritat tota la meva manera de viure.
I acabem la catequesis amb un cant. Alguns marxen a peu, els altres amb bicicleta. I la noia que ha pres la paraula al principi, es queda enrederida i em diu: “Gràcies”. Però jo li dic: no, no em donis les gràcies a mi. Ets tu qui no has tingut por de parlar. Han estat els altres qui han trobat una resposta. Heu estat tots junts qui us heu animat els uns als altres. Heu de ser tots junts qui heu d’aixecar aquest país. Em somriu i se’n va. Només queda en Daniel que té ganes de parlar. I ens asseiem tranquil•lament a l’ombra d’aquell gran arbre que comparteix amb nosaltres una vida que es desgrana, una vida per a un pobre noi de 16 anys que no és gens ni mica fàcil. Com la de la majoria de joves d'aquí.