26/3/10

Via Crucis - Els crucificats de la història

Benvolguts, m’avanço en el meu escrit, perquè venen uns dies intensos per aquí. A més, us havia promès parlar-vos de la parròquia però, com que s’acosta setmana santa, com que s’acosta aquest temps privilegiat en el qual ens podem aturar davant el misteri de la creu, m’ha semblat oportú intentar meditar, en veu alta, sobre les creus que ens envolten avui, sobre els crucificats de la història, el viacrucis fet actualitat d’un món que, massa sovint, ha pres un camí de deshumanització.

Primera estació: Jesús és condemnat a mort. Arriba en silenci. És un noi jove. Fa mesos que l’intentem ajudar a anar endavant, però la malaltia el va marcant. No és una cosa exagerada, no és un cosa massa greu, però li cal fer diàlisis. La diàlisis és massa cara, només es fa a la capital i és inassolible per una persona del nostre entorn. Ell ho sap. La seva família també. Està condemnat a mort.

Segona estació: Jesús carrega la seva creu. És dimarts al matí. Vaig a beneir una casa nova, feta amb fang, el teulat de palla. Fa molt de goig. El propietari em rep il•lusionat i ens asseiem a fora esperant que arribi la resta de la gent del poble per celebrar-ho. Mirem una mica més enllà dels seus camps i veiem que hi ha un altre veí que ja ha començat a construir la seva casa amb ciment. De sobte em mira trist i em diu: “Jo no puc, no tinc els diners suficients, ja va just que pugui anar endavant amb la meva família”. I en aquell moment em saluda el seu fill, l’Emmanuel, la camiseta estripada. Em torna a mirar. Ell també ha carregat la seva creu.

Tercera estació: Jesús cau sota el pes de la creu. Vaig a casa en Barthelemy. M’ha demanat que anés a beneir una de les casetes rodones on hi vivia el seu fill. Hi han trobat més de 30 serps i pensen que hi ha algun mal esperit o alguna cosa que no acaba d’anar bé. Quan sóc a la caseta, comencem a parlar. Em diuen que el seu fill ha hagut d’anar a Costa de Marfil per guanyar una mica de diners recollint cacau, però que no en saben res des de fa molt temps. Ha deixat dos menuts a la casa. Temen el pitjor. Temen que hagi passat el què ha passat a molts d’altres joves del poblat, que han desaparescut, que han agafat el SIDA... De sobte, en un dels racons veig una foto del noi. Els hi pregunto si és ell. La mare surt a fora de la casa. Els ulls humits. En Barthelemy també. Ja no aguanten el pes de la creu.

Quarta estació: Jesús troba la seva mare. Ella és viuda, al seu càrrec té sis criatures, el més gran amb 16 anys, l’Augustin, que em ve a veure. Està una mica trist. M’explica que aquest any ho estan passant molt malament. Que el blat de moro no donarà per gaire més i que la fam arribarà aviat a casa seva. Ara han quedat sols. La seva mare ha anat a Costa de Marfil, on el seu pare hi tenia un petit terreny. Ha anat a vendre’l. Sap les dificultats amb les que es trobarà la seva mare: el perill a ser atracada o maltractada pel camí. Però ho fa per ells. Està orgullós de la seva mare. L’ha retrobat de nou.

Cinquena estació: Jesús és ajudat per Simó el Cirineu. Vaig a casa en Dominique un bon home gran que fa de catequista. M’assec a fora mentre espero que arribi. Ha anat al camp. De seguida quedo envoltat d’un munt de mainada. Alguns d’ells porten els “fetitxes” al coll, pel que suposo que deuen ésser d’alguna altra casa no cristiana. Quan ve en Dominique m’explica que ara viuen tots amb ells. Que eren els fills d’un seu cosí, però que ha mort i han quedat orfes. No els podia pas deixar sols. Amb ells cal sumar-hi els seus nets, d’un fill que també ha marxat a Costa de Marfil, ja fa temps, no en saben res. I encara els dels veïns, que han perdut el pare i la seva mare no se’n pot fer càrrec. En Dominique s’ha carregat amb la creu de tots.

Sisena estació: La Verònica eixuga el rostre de Jesús. Estan cansats. Porten un carretó carregat de ciment, molts de sacs, un pes de límits insospitats. Són quatre, que no deuen passar de 15 anys. L’estiren amb totes les seves forces però no poden. El carretó ha quedat encallat en un dels forats de la carretera, en un dels marges. Fa molta calor. Suen molt. Si no arriben aviat el patró no els hi pagarà el viatge. Al seu costat passa una noieta amb una cistella al cap carregada d’aigua fresca. Se’ls mira. Abaixa la cistella i els hi dóna una bossa a cada un. El més petit s’eixuga la suor amb la samarreta. Recuperaran les forces.

Setena estació: Jesús cau per segona vegada. En Moïse té 14 anys. Ha començat la catequesi enguany. Diu que li agrada molt el que expliquen de Jesús, perquè parla d’un Déu que ajuda i estima els homes. Ara, ell, viu amb el seu avi. El seu pare es va morir i ha vingut a la ciutat. Ha deixat els seus germans amb la seva mare. Ahir, però, estava trist, li van dir que la seva germana petita, una de les dues bessones, havia mort. Ell no se n’havia pogut acomiadar. El seu avi li va dir que no havia de plorar, era la segona vegada que li ho deien, com quan va morir el seu pare. Però ell se l’estimava molt. Li sap greu no haver-la pogut ajudar.

Vuitena estació: Jesús consola les dones de Jerusalem.No ploreu per mi, ploreu pels vostres fills”. Sí, son moltes. Són les petites serventes. Vénen dels pobles, tenen entre 9 i 11 anys i a casa seva no les poden sostenir. Vénen a la ciutat per ajudar a d’altres famílies a canvi del menjar. Són les primeres en aixecar-se. Van al pou a buscar aigua per tota la família, matí, tarda, vespre... Preparen el menjar. Fan la bogada. Són les últimes en anar a dormir. No van a l’escola, no tenen temps per jugar, no tenen temps per a ésser petites.

Novena estació: Jesús cau per tercera vegada. Passo la llista a la catequesi de confirmació. Demano a una de les noies perquè no va venir el dijous passat. Em diu que el seu germà estava malalt. Mal de ventre. Li dic si ja està fora de l’hospital. Em diu que sí, que ja ha sortit de l’hospital. Li demano si es troba més bé. És mort, em diu. És mort, com dos joves més d’un dels pobles. Mal de ventre.

Desena estació: Jesús és despullat. Com l’home que camina nu pels carrers del mercat. Ell es va equivocar. Ell era un lladre, un lladre de camins i el van atrapar. Com a càstig li van tallar la cama. Com a càstig el van despullar. Ara, s’ha tornat boig. Ara, sense identitat camina pels carrers de la ciutat amb els braços, arrossegant-se per terra. Completament nu. Els nens se n’enriuen. La gent el tira a fora. Ell també ha estat despullat. Ara fa unes setmanes que ja no el veig. Potser ja és mort.

Onzena estació: Jesús és clavat a la creu. A una creu que l’ha de portar a la mort. Com tants i tants que, sense saber-ho, han estat clavats a la creu. Com en Hermann, que em ve a dir que un mur de la casa ha caigut i no té diners per arreglar-lo. El seu pare té problemes d’alcohol. El seu germà gran ha marxat. La seva mare no pot més. Els seus germans petits han quedat al seu càrrec, però ell encara va a l’Institut. No se’n surt. A més, la més petita de la casa, va quedar colgada sota la paret. Ella, estava condemnada a mort. Ella estava lligada a la creu. Ara és morta.

Dotzena estació: Jesús mort a la creu. Mort amb tants i tants innocents que, cada dia, arreu del nostre petit món, moren. Moren sense gairebé haver viscut. Moren clavats a una creu que ells no han triat. Moren sols als hospitals on no tenen diners per comprar medicaments. Moren sols a casa per una malària mal curada. Moren sols pel SIDA, per les diarrees, per l’aigua en males condicions. Moren sols, mentre a la llunyania, els espectadors contemplen, en les seves petites pantalles, els crucificats d’una història que ja no és la seva.

Tretzena estació: Jesús és deslligat de la creu. M’ho expliquen, jo no ho he vist. L’han trobat a les deixalles. Era un nen encara petit. No l’han reconegut. Li faltava el cap. Un més dels qui han utilitzat per fer algun sacrifici ritual, per vendre els seus òrgans o el cap a algun país veí. Diners a canvi de la vida. Rituals de mort que porten el dolor a les famílies dels desheretats de la terra.

Catorzena estació: Jesús és posat al sepulcre. Al sepulcre dels nostres silencis. Al sepulcre de les nostres complicitats. Al sepulcre que hem creat amb les nostres omissions. Un sepulcre cada cop més gran, cada cop preparat per a més gent, no pas només per la gent del Togo, de l’Àfrica o d’altres països del mal anomenat tercer món, sinó preparat, també, per tantes i tantes persones que tenim al costat de casa, als nostres llocs de treball, a les nostres famílies. Hem tancat els ulls al sofriment de molts, i hem posat una gran pedra al seu sepulcre, al nostre sepulcre.

Però encara hi som a temps. Jesús ressuscitarà a Pasqua, i ens espera a nosaltres per ressuscitar amb ell. Encara som a temps de buscar les creus que ens envolten, anar a acompanyar als pocs que van quedar al peu de la creu. No deixeu sols a les persones que estan passant una dificultat. No deixeu sols als pobres que us reclamen un petit moment. No els abandoneu, perquè tot això que fareu a un d’aquests petits és a Jesús a qui ho fareu. Perquè els pobres, els malalts, els qui pateixen, els crucificats de la història, són els qui mostren, avui més que mai la imatge de Jesús, d’un Déu que ha triat viure entre els més petits d’aquest món, d’un Déu que ha optat, d’una vegada per sempre, per tots aquells que han quedat als marges del camí.

1/3/10

Els rostres de cada dia...

Benvolguts i estimats tots, la vida, aquí, continua avançant. La vida de molta gent que obre espais amb força i il•lusió i que amaga les ombres de la mort que voldrien embolcallar-ho tot, en una ciutat que continua creixent a un ritme vertiginós. I és justament d’aquesta gent, de tanta i tanta gent anònima, de la que us voldria parlar avui. La gent de l’extrem de la ciutat on està situada la nostra parròquia, i de la qual intentaré parlar-vos-en en el proper escrit, doncs em fa l’efecte que, molts de vosaltres, us penseu que estic qui sap on, perdut al mig de lleons, elefants i girafes, amb tot de gent vestida amb una pelleringa de pell i que cantem al so de la lluna... I res més lluny de la realitat. Aquí, a la ciutat de Dapaong, hi ha de tot i no hi ha res. Hi ha llum elèctrica, la única ciutat del nord que en té, tot i que la immensa majoria dels habitants no hi poden accedir, i que a vegades se’n va. I també tenim aigua “potable”, però que gairebé ningú la pot pagar, que no és massa potable i que encara no arriba a l’extrem nostre de la ciutat, fent dels pous la font d’aigua més important. Però com us deia, ja us ho explicaré en el proper escrit.
El que voldria, en aquest escrit, és canviar-vos la percepció que teniu d’aquesta realitat, perquè en molts dels correus que rebo em dóna la sensació que us penseu que per aquí tothom està fatal i s’està morint de fam. I tot i que és veritat que hi ha gent que viuen en situacions realment precàries, persones que et parteixen el cor i desastres humans que es fan difícil de pair, no es pot obviar que, en el dia a dia, el que més ens envolta són els rostres de moltes persones que intenten viure la seva vida de manera feliç. Us en presento unes quantes:
La primera es la Mama Chantal, una de les mares que té SOS Village per nens orfes. La seva casa és la número 5 i es diu “la Saviesa”. És un goig veure-la arribar els diumenges a missa, amb els seus onze petits fills, tots ben arreglats amb el mateix vestit, el més gran amb 11 anys i el més petit de mesos. Es paren tots a la porta de la sagristia, i un a un et saluden: “Bon jour mon Père”. Somriuen, i van cap al primer banc de l’Església, mentre mama Chantal aprofita per saludar en Hermann, el seu fill biològic que viu amb el seu pare, mentre ella “treballa” i fa de mare al SOS Village. Ella és feliç, els menuts han trobat una llar, i en Hermann, que ja té 17 anys, està orgullós del treball de la seva mare.
Us presento, també, en Claude. En Claude és un noi amb una deficiència psíquica que vaig trobar quan anava a buscar menjar per una trobada que fèiem amb els joves. Ara ja em coneix. Té 18 anys i es passeja amb els seus calçotets blaus pel carrer, que és la única peça de roba que accepta portar. Arribo a casa seva, és la tarda i fa molta calor. Està dormint. Amb tot, quan sent la moto, surt ràpid de l’habitació. Em somriu. I torna a entrar. El qui va amb mi el crida, com si fos una falta de respecte. Jo li dic que el deixi, que ja tornarà a sortir. I efectivament, surt amb una petita banqueta que m’ofereix perquè m’assegui. És la seva acollida. La seva manera de dir que m’aprecia. S’asseu un moment al meu costat, em toca el braç i se’n va a veure la moto. Tres minuts. No pas més. Però ja n’hi ha prou. M’aixeco i li dic adéu. En Claude, també és feliç.
I com no a la petita Emmeline. Una de les menudes del centre d’esplai. És dissabte a la tarda i estan ballant a l’apatan (una mena de carpa que tenim a la parròquia per protegir-nos de la calor). M’assec a un dels costats i miro com ballen. En un moment determinat ella es posa dempeus darrera meu i m’amanyaga els cabells. Els hi agraden els nostres cabells. La miro i li dic: “Que son molt diferents dels teus?” “I tant - em diu - no ho has vist que nosaltres som negres?”. I intentant posar una mirada de gran sorpresa li contesto: “Ostres, doncs no me n’havia adonat?”. Els monitors es posen a riure fort. Ella també. L’Emmeline també és feliç.
I ara toca el torn d’en Marcel, el xofer del bisbat, que m’ha acompanyat a Lomé per anar a buscar un company que arribava de Granada. Marxem aviat, són més de 600 km i un munt d’hores per una carretera en molt mal estat. Em demana de parar pel camí per comprar pa, que no ha esmorzat. No en trobem enlloc però trobem una parada de plàtans. En compra uns quants, i diu: “Gràcies a Déu que hem trobat aquesta parada.” No li sap greu no haver trobat el pa. A la tornada del viatge, tenim punxada a la roda. Portem moltes hores de viatge i estem cansats. Però ell diu: “Gràcies a Déu que hem tingut la punxada aquí. Així podrem arreglar-la”. Somric. Al cap d’una hora, reprenem el viatge, i quan arribem al creuament del camí, tenim de nou un altre punxada. Jo estic una mica enfadat, el cansament ja és molt gran, es fa fosc i la carretera és molt dolenta. Ell, però diu: “Gràcies a Déu que hem tingut la punxada aquí, al costat hi ha uns que ens ho arreglaran”. I efectivament. Una família musulmana ens ho arregla. Arribem, finalment a Dapaong. És molt tard, però en Marcel no està cansat. En Marcel és feliç. Ell sap que Déu és amb ell, i això també em reconforta a mi.
I per acabar us parlaré de la dona de l’imam que habita al costat de la parròquia. Vaig a visitar a una de les menudes de la parròquia que s’ha posat una mica malalta, i passo pel costat de casa seva. Em saluda i em diu: “Ens heu salvat la vida”. “Ep - dic - no serà tant!” I em diu amb un gran somriure: “Amb el pou que heu fet a la parròquia i el mecanisme que hi heu posat per treure l’aigua, els nostres fills la poden agafar sense dificultat i ens ajuda molt en el dia a dia”. I tot i que hem hagut de limitar l’ús de l’aigua, perquè eren tants els que venien que ens haurien assecat el pou em diu, senzillament: “Moltes gràcies”. Em somriu i continua ventant el gra. Ella també és feliç.
I aquest és el meu dia a dia. Un dia a dia envoltat de bona gent. De gent senzilla, sí. De gent amb molt pocs mitjans, sí. De gent amb algunes dificultats, sí. Però per sobre de tot, amb gent que és feliç, perquè com diuen ells: Gràcies a Déu, tot està sortint bé. I és que el que més em sorprèn, ja no són les dificultats que passen, sinó la capacitat que tenen d’agafar-se-les pel costat positiu. La capacitat que tenen de posar les seves vides, confiadament, en mans d’un Déu que saben, com molt pocs, que no els abandonarà mai. Espero que mica en mica, també jo me’n vagi encomanant.