1/5/10

El qüestionari

Benvolguts, aquests dies he anat una mica de bòlit, doncs la parròquia és molt gran, i han sortit alguns imprevistos, que no m’han deixat gaire temps per escriure res. Amb tot, després de rebre alguns correus de professors que utilitzen diferent material que troben a Internet, m’ha semblat que seria bo compartir amb vosaltres algunes de les preguntes que van fer-me els joves de la parròquia de Sant Josep en el cap de setmana solidari, i que poden servir per treballar amb grup de joves dels diferents instituts. Com que crec que van fer un bon treball, el comparteixo amb tots vosaltres juntament amb les respostes que els vaig donar, no perquè siguin bones, sinó perquè poden ajudar a donar peu a crítiques, a pensaments diferents, etc. És una mica llarga, i per tant, no cal que ho llegiu tot d’un cop! Fins a la propera.

1. Què és la pobresa?
- És només la mancança de béns materials?
- Som rics, som feliços? Són pobres, són feliços?


Parlar de la pobresa és molt difícil, perquè el concepte de pobresa varia segons quin índex es tingui en compte: el nivell d’educació, de sanitat, de recursos naturals d’un país... I per tant és més fàcil parlar de pobres, en la mesura que hi ha un perfil que es manté constant en totes les formes de pobresa: el pobre és aquell que no té ni poder ni influència per a si mateix, és a dir, el pobre és aquell que està al marge de tota decisió que afecta a la seva vida. És, en definitiva un impotent. És per això que, per exemple, jo no podré ésser mai pobre, perquè tot i que renunciï a tots els meus béns, tot i que deixi enrere la meva família, ha estat una opció voluntària i tinc capacitat de decisió sobre mi mateix. El pobre, en canvi, és aquell que, per no tenir, no té ni la possibilitat de tenir.


2. A vegades es planteja el 4t món com a “danys col•laterals” de les grans ciutats. ¿Existiria el 3r món si no existís el 1r; és a dir, necessitem el 3r món per ser el 1r?

- És un fenomen independent?
- Deixarem de ser rics? Quines conseqüències a llarg termini té la nostra riquesa?

Jo crec que hi ha un sol món, que el sol fet de separar primer i tercer, segon i quart, etc. és ja una manera de poder, de situar-me per sobre els altres i decidir que, nosaltres, som el primer món, perquè? Perquè si consideréssim que tots formem part de la mateixa comunitat ens faria vergonya veure com viuen tants i tants milions de persones. En canvi, situant-los en un altre món, ens sentim menys culpables del mal que estem fent.
Cal canviar la nomenclatura, per canviar la nostra manera de comprendre la realitat. El tercer món i el primer món només existeixen en el nostre vocabulari, la resta, el què de veritat existeix és una petita minoria que viu amb un gran quantitat de béns, i una gran majoria que viu amb una petita quantitat de béns.

3. Com afecta la crisi econòmica, de la que tant se’n parla últimament, al 3r món?
- Es retallen les ajudes per a la cooperació?
- De cares a la població general, les pròpies dificultats ens fan identificar amb el 3r món i fan créixer el valor solidari, o per la contra, la gent és menys solidària?
- Hi ha qui planteja que les epidèmies o les catàstrofes... serveixen com a mecanismes homeostàtics que regulen la humanitat. La crisi ens iguala?, és necessària?

Aquesta és una pregunta que em depassa una mica, doncs acabo d’arribar. Amb tot, sí que he sentit a parlar dels temors de retallades a les ajudes internacionals, que afectaran, en podem estar segurs, als més pobres, als de sempre, als qui ja tenien poc. Però són justament ells, els qui pateixen, els qui són capaços de col•laborar més els uns amb els altres. Comprenen què significa no tenir res i no volen que ningú visqui aquesta situació. Hauríeu de veure, per exemple, com aquests dies estem fent la recollida de blat i mill pels més pobres. La gent aporta un o dos bols de la seva collita i els posen en el sac comú, un sac que quan vingui l’època de fam ajudarà, i molt.

4. Es parla que la crisi potser ens farà replantejar el model econòmic. Es pot posar el capitalisme, tal com el coneixem, a favor de la cooperació?
- Hi ha alternativa factible al capitalisme actual? Com hauria de transformar-se?
- Quin paper tenen les empreses en el canvi (missió social...)? Els treballadors hi podem fer quelcom (quotidià)? Les Obres Socials de les entitats bancàries en podrien ser un exemple?


La veritat sigui dita, jo no sóc massa un expert en capitalisme, però em fa l’efecte que el problema no és del capitalisme, sinó dels capitalistes. És a dir, no hi veig tant un problema en el fet que es pugui generar riquesa a partir del treball. El problema és quan l’objectiu final no és la de generar treball, sinó la de generar riquesa, un tot si val per a ésser el més ric possible. Per exemple, des de la situació en la que estic al Togo, a la petita ciutat de Dapaong, me n’adono que falta justament això, la capacitat de produir treball. Hi ha un munt de joves que voldrien treballar però no poden, perquè ningú genera riquesa. Fa falta una petita classe “benestant”, que no vol dir rica, però sí que permeti generar riquesa. És a dir, si hi ha algunes persones que disposen d’alguns béns, podran comprar mobles per a casa seva, que donarà feina al fuster i a la seva família, aniran a prendre alguna cosa, i el bar farà algun diner, compraran menjar al mercat i les dones podran portar alguna cosa a casa.

5. Els darrers temps hem pogut veure com hi ha hagut un desplaçament massiu de la ma d’obra als països subdesenvolupats. Aquest fet és una oportunitat o una amenaça?
- Alguns plantegen el sector primari com l’inici del desenvolupament; mentre que el primer món s’especialitza cada vegada més en el terciari. Seria bo traslladar el sector primari allí?
- Podrà el desenvolupament dels països del 3r Món ser una realitat mentre perdurin els neocolonialismes?
- Què cal perquè un país subdesenvolupat pugui explotar els seus propis recursos i gestionar-los d’una manera adequada?

Suposo que a aquesta pregunta ja hi he respost una mica en la pregunta anterior. El desplaçament de la mà d’obra, sobretot a les ciutats o a les zones portuàries per evitar impostos, és, per a molta gent, l’oportunitat de sortir d’una pobresa immediata, amb tot, és la condemnació de tots a una pobresa permanent. No pot ésser, com deia, que es paguin aquests salaris miserables aprofitant la situació de pobresa en la que viuen. No pot ésser que uns pocs acumulin aquestes quantitats de riquesa a costa d’altres éssers humans mancats del mínim. Però també cal dir que no tot és culpa de l’exterior. A petita escala, per exemple, hi ha una gran corrupció generalitzada que obstaculitza qualsevol tipus d’inversió. A la regió de Dapaong, el nord del país, hi havia una sola fàbrica de cotó, que després d’una gran inversió va haver de tancar per desavinences amb el govern. Hi resta el gran edifici, que ens recorda, constantment, que som pobres perquè els altres decideixen per nosaltres.

6. Sovint trobem que les països pobres són, a nivell formal, societats patriarcals. No obstant, sovint, els petits grans canvis, es posen a disposició de les dones... Un exemple n’és el sistema de microcrèdits de Muhammad Yunnus (Premi Nobel de la Pau, 2006), el qual posa un èmfasi especial a què les prestatàries dels crèdits siguin les dones. Quin paper tenen les dones en el desenvolupament dels països subdesenvolupats?
- Quin paper té el valor familiar per al desenvolupament?
- Si una família canvia pot canviar un país? (quotidià)
- Què és millor: l’èmfasi a la comunitat o l’individu per al desenvolupament?

Aquí on estem nosaltres, també hi ha tot un sistema de microcrèdits a les dones, que funciona bastant bé, tot i que sovint troba l’oposició dels marits que no veuen amb bons ulls que les dones tinguin més diners que ells. Estic totalment d’acord que el canvi, en la societat on estic, vindrà per les dones, quan deixaran d’estar submises a un sistema que les oprimeix i quan es revelin contra tanta desigualtat. És un punt on hi treballem molt. Però tampoc cal estigmatitzar els homes, doncs es troben confrontats amb situacions molt dures, de veure que no poden portar el menjar necessari a casa, de veure que tot i voler treballar no poden. És una impotència que acaba generant violència, tot i que molts volen viure en una societat diferent.
I pel que fa a la família és, evidentment, del tot necessària. Amb la vinguda a la ciutat, moltes famílies rurals s’han desestructurat, d’altres envien les seves filles a la ciutat per fer de “majordomes”, en situacions molt precàries, i tot plegat genera un gran trencament, es troben sense referents o amb l’únic referent de la societat de consum, on per ésser feliç cal tenir, i com que no tenen res, són els éssers més infeliços de la terra. No és veritat que el pobre sigui feliç, però sí que és veritat que ha après a relativitzar molts de problemes, per força.
Cal treballar a nivell comunitari perquè l’individu no perdi les referències i cal treballar a nivell individual per fer que cada individu es senti responsable de la comunitat. No som éssers aïllats, som éssers socials.
I si em permeteu una broma, el canvi d’una família pot canviar el país? I tant que sí! El dia que la família Eyadema, al poder des de fa més de 40 anys canviï, el Togo canviarà, us ho puc ben assegurar!.

7. Per on comença el canvi?
- Per un mateix, per la família, pel treball... o per les aliances polítiques?
- Últimament es parla de la desafecció política. El discurs polític ens allunya de la responsabilitat i del canvi individual?
- Si no tens molts diners, pots ajudar? Els petits canvis són poderosos? Quin paper juguen les actituds?

Crec sincerament que el canvi comença per un mateix. És una frase molt escoltada, però molt poc viscuda. Cal que cadascú de nosaltres s’analitzi amb profunditat. Qui sóc? Què faig de la meva vida? Té sentit? Estic obert als altres? Estimo? Em deixo estimar? I aleshores analitzar-ho a fons, buscant en les causes del mal la nostra pròpia actitud. Per exemple: Reclamem el 0,7%, però i nosaltres, ja el donem? Reclamem que els immigrants siguin tractats en bones condicions, però... Què faig pels immigrants que tinc al costat de casa? Demanem un món més just, però... visc de manera que això pugui ésser possible, amb més austeritat de consum, lluitant contra les empreses que ajuden a la opressió...

I pel què fa als diners, tot i que són importants no són imprescindibles. S’ha de treballar, cada cop més, amb mitjans pobres, per fer possible que siguin projectes sostenibles per les persones a les qui van dirigides. És cert que, a vegades, calen grans inversions, però moltes vegades les fem més pensant en el què nosaltres creiem que necessiten, que en el que ells necessiten de veritat. A vegades la caritat serveix per a sentir-se bé un mateix, no per l’altre, i sovint es fa des d’una actitud paternalista que fa una mica de por. Aquí hi ha un refrany moba que diu que la mà del qui dóna sempre està per sobre la mà del qui rep. I aquest és el problema. Situar-se per sobre dels altres. Cal canviar l’actitud, cal veure que quan donem, no estem realment donant alguna cosa nostra, sinó que els hi estem retornant alguna cosa que ens havien deixat, quelcom que els hi havíem pres potser sense adonar-nos, o potser, i per desgràcia de manera conscient.

Si ens conviden a menjar i a sobre la taula posen un pollastre ben bo, jo en prendré una part i en donaré la resta al del meu costat, però l’altre no es sentirà humiliat perquè ell també està convidat a la taula i el pollastre era per a tots. Però a vegades ens pensem que a la taula només hi estic assegut jo, i de tant en tant em giro i llenço algunes engrunes per alimentar als qui estan fora la taula, els qui no hi tenen dret a seure. Jo sóc cristià, i reso cada dia el Pare Nostre, per tant, entenc que tots som germans, i mai, a casa meva, les meves germanes no han tingut lloc a la taula.

Suposo que m’explico, és a dir, crec que per canviar el món actual fa falta un canvi molt senzill, molt i molt petit, però molt gran alhora, comprendre, d’una vegada per totes, que la terra no és propietat de ningú, sinó de tots, que els recursos són per compartir, i que tothom i té el mateix dret, doncs tothom n’és hereu.


8. Quins idees, creences o valors ajuden a moure’ns per un món millor, perquè cada dia... tothom faci alguna cosa per fer el món més just?
- Quin paper té l’esperança en què un món millor és possible? I la percepció de control sobre l’entorn (és a dir pensar que “jo puc fer-hi alguna cosa”)?


Crec que ho he respost, també, una mica a la pregunta interior. Cal ésser molt respectuós amb les creences i els valors dels altres, sempre que aquests es basin en el valor de la vida i de la persona. Parleu de l’esperança, i està molt bé. L’evangeli ens diu que són la fe, l’esperança i la caritat (amor), i que d’aquestes tres, és l’amor la qui resterà. Crec amb tot el cor que és possible fer un món on l’Amor sigui la guia del nostre camí, per això, per a mi, l’evangeli és un missatge alliberador: Déu és Amor, diem. Si de veritat entenguéssim això!. A mi, aquesta fe, com a tants i tants milions de persones, m’ajuda a tirar endavant, a lluitar per a fer un món més just, per a fer que el Regne de Déu avanci cada dia. Un Regne de justícia i de pau, un regne que no exclou a ningú, i per això treballo al costat d’altres persones, musulmans i de religió tradicional, sobretot, que també volen fer un món més just, des d’unes altres creences, sí, però compartint uns mateixos valors, el pensar que l’altre és veritablement qui configura la meva vida. Només per posar un exemple. Ahir, al pou de la parròquia, jo estava assegut al costat, i van venir dues filles de l’imam de la mesquita que hi ha al costat per buscar aigua. Com que el pou és profund no podien, jo les anava per ajudar, però se’m va avançar una dona que porta l’aigua als paletes, una dona de religió tradicional, i que com sempre no podia permetre que “el blanc” treballés. Ens vam trobar tots quatre, al mateix pou, buscant la mateixa aigua, compartint el mateix somriure, compartint el mateix ideal: viure en unes millors condicions, però tots junts.