4/7/10

Un altre cop al Togo

Benvolguts, amb una mica de retard, unes ratlles per dir-vos que ja torno a ésser al Togo. Després d’aquests bonics dies per les nostres terres, després de retrobar-me amb un munt de gent, i de deixar-ne molts més per saludar, vaig tornar a agafar l’avió rumb al Togo. La veritat és que han estat uns sentiments estranys. Per una banda, me n’anava de casa un altre cop. Enrere tornava a deixar la família, amb el meu petit nebot en Marc ben rialler, els amics i la meva terra. Però per altra banda, quan agafava l’avió amb el bitllet a la mà, ja no me n’anava a l’estranger, sinó que me n’anava a una altra “casa”, i això, vés per on, em va fer sentir a gust.
El viatge va estar bé. Tot i que com era evident, anant cap al Togo, abans de marxar de París ja vam tenir algun problema. Resulta que dos passatgers havien etiquetat malament les seves maletes, amb uns altres noms, i per raons de seguretat, com ens va dir el capità de l’avió, van haver de buidar tot l’avió, buscar les seves maletes i tornar a carregar. Total, dues hores de retard que em van servir, entre d’altres coses, per canviar de seient tres vegades.
I és que si bé és veritat que vaig començar al meu seient, resulta que aquest estava entre dos francesos que viatjaven junts. Em demanen si els puc canviar el lloc i evidentment els hi dic que no tinc cap problema, o sigui que fem un senzill canvi de lloc, agafo les coses i m’assec de nou. Ja estic al meu nou lloc, quan arriben uns altres viatgers. Es tracta d’una família africana, suposo que immigrants togolesos a França, que han quedat separats pel passadís i que no sé com els han deixat pujar tot aquell carregament que porten. Porten un tràfec que no donen a l’abast i el nen no para de plorar. L’home em diu si vaig sol. Li dic que sí. Em demana si no em faria res canviar de lloc i, evidentment li dic que no. O sigui que agafo el meu equipatge i me’n vaig a l’altre costat del passadís. Ja he obert el llibre per llegir una mica quan arriba l’hostessa, amb una senyora gran que s’asseu al meu costat. Sembla una togolesa molt amable, com la majoria. Li diu a l’hostessa que li sap greu que l’hagin separada de la seva acompanyant, perquè durant el viatge pot necessitar ajuda. L’hostessa em mira i em demana si vaig sol. I aquest cop ja li responc: “no tinc cap problema en canviar de lloc”. Així que la segueixo i, vés per on, atzars de la vida, em toca viatjar al costat d’una velleta suïssa encantadora, una religiosa franciscana que se’n va a visitar un convent de la seva congregació amb qui sempre ha tingut relació. M’ensenya les icones que fa i tenim un viatge la mar d’entretingut.

Finalment, però, i perdoneu el preàmbul, arribem al Togo. Ja és de nit. L’aeroport és petit, però molt digne, més petit que el de Girona, però com que és “Internacional” ens ha de venir a buscar un autobús al peu de l’avió per dur-nos a l’entrada. No són més de 200 metres, però així queda tot més “seriós”. Després arriba el tema dels visats. Una llarga cua esperant pacientment el seu torn davant un funcionari amb una cara tibadíssima, i que sembla que ens hagi de perdonar la vida a tots. I és així, mirant com la gent es baralla un darrere l’altre amb el nostre estimat funcionari, que no me n’adono que per la dreta se m’ha acostat un senyor vestit amb bata blanca. Em toca l’espatlla, em giro, i davant la meva sorpresa em diu: “Està vostè vacunat?”. Li dic: “Us puc assegurar que amb tot el que he passat estic més que vacunat”. Sembla que la broma no li ha fet massa gràcia i em demana el carnet de vacuna de la febre groga. Allà al costat tenen un petit rebedor on vacunen i cobren als que no la porten. Però jo sí que la tinc. El que passa es que no trobo el carnet de vacunació. Mare de Déu, quin patir. Ja em veig només d’arribar que em tornaran a posar una vacuna que em deixarà mig mort. Li dic que ara no la trobo, però que quan la tingui li ensenyaré. Em veu tan convençut i té tantes “víctimes” davant seu a qui cobrar la vacuna que em deixa passar. Passo més d’un quart d’hora buscant el ditxós carnet fins que, finalment, el trobo allà on l’havia desat per no perdre’l. Quin descans. Amb tot, l’infermer està tant atabalat vacunant que ja no me’l torna a demanar.

Després de passar el nostre funcionari, que em pregunta, una vegada més, perquè tinc tants de visats del Togo al meu passaport, i d’explicar-li que va ésser un error de l’ambaixada, arribem a la policia que controla les maletes. Però aquest cop ja n’he après. Així que he agafat les maletes de les cintes, ja no em dirigeixo directament a ells, sinó que prenc a un dels joves que carreguen les maletes i li demano que les passi pel costat on no hi ha els militars. Jo em mantinc a una certa distància i així, com que no relacionen les maletes amb el “blanc” no hi ha cap problema, les miren, i hi deuen veure, entre altres coses, l’harmònica que em van regalar la gent de Blanes (a ells moltes gràcies de nou per la vetllada que vàreu muntar), i surto finalment a fora el passadís on m’espera, pacientment, en Quique, un capellà de Granada amb qui arribem a la casa on fem nit.
L’endemà marxem aviat i amb una mica de desconfiança. La situació del país no està gaire clara. El nou govern, segurament per pressions internacionals, ha acceptat fer alguns ministres del partit de l’oposició, una manera de demostrar, potser, que havien guanyat fent trampes, i que el guanyador moral eren, justament, els del partit de l’oposició. Però a més, han decidit una pujada del preu de la gasolina d’un 15%, una autèntica barbaritat per tots els que fan de taxistes, transportistes, i per la majoria de gent del país. Això ha provocat la seva còlera, i el dia de la meva arribada els enfrontaments amb la policia ja han causat dos morts. L’ambient està molt caldejat. Trobem encara rastres a la carretera dels pneumàtics cremats. De sobte, davant nostre, veiem uns quants homes que corren al mig de la carretera i comencen a posar-hi troncs i pedres, els esquivem i continuem el nostre camí, però ja veiem que això no pinta bé. Hi ha un munt d’homes a banda i banda de la carretera, la majoria joves, la majoria sense gaire res a fer i, per tant, sense gaire res a perdre. Fem uns metres més per la ciutat i ens trobem amb una nova barrera que ja no podem esquivar. Hi ha molta tensió i ens paren. Ens diuen que ens en tornem al centre que allò acabarà malament. Els hi diem que no podem que darrera també han tancat la carretera. N’hi ha un de molt esverat que ens comença a cridar i amb en Quique, que és qui porta el cotxe, deixem la carretera principal per endinsar-nos pels carrers laterals de terra de la ciutat, però no porten enlloc i hem de recular. Tornem al mateix lloc i el mateix atabalat ens comença a increpar fort. Un home s’ofereix per indicar-nos una ruta alternativa. A pesar del risc el prenem amb nosaltres.
Ens endinsem de nou pels laberíntics carrers de la ciutat, tots plegats força miserables, i on hi veiem, també, intents de tencar-los, per provocar el bloqueig total de la ciutat. Avancem mica en mica, i sortim de nou a la carretera principal. Tenim l’esperança de poder continuar, però ens n’adonem, amb un cert descoratjament, que uns altres piquets acaben de tallar també aquell tros de carretera. Alguns ens fan gestos desafiants. Ens diuen que tenim el poder perquè podem pagar-nos la gasolina. Ens sap una mica de greu, i alhora sento una mica de temor dintre meu. La majoria de gent és amable, però cada cop n’hi ha més, i només fan falta uns pocs esvalotats perquè la cosa acabi malament. Aquí i enllà veiem militars armats que van agafant posicions. Continuem per l’entrellat de carrers de la ciutat fins que tornem a sortir de nou a la carretera internacional. Acaben de tancar el carril d’entrada i comencen a tancar el de la sortida. Un home es posa al mig de la carretera per barrar-nos el pas, però nosaltres no frenem. Ens insulta, ens pica el cotxe, però podem passar. No trobem cap més obstacle. L’endemà escolto a les notícies que hi ha hagut un mort més, diferents ferits i que han cremat, entre d’altres, el cotxe de correus.

Però bé, Lomé queda enrere. Ens ha fet la seva rebuda. La rebuda d’una gent que comença a estar cansada de veure uns polítics que s’omplen les butxaques a costa de la seva misèria. La rebuda d’una gent que cada cop veuen menys sortides a una crisi que ens afecta a tots. Com em deia ahir un, a la inauguració de la casa del catequista: “Quan a Europa sentiu la crisis, nosaltres ens morim de fam”. Potser no és tan exagerat. Però seria un altre tema, i de fet, el què us volia dir en aquest escrit és que, finalment, he arribat a Dapaong. De nou a casa, de nou la meva petita ciutat. I vaig camí de la parròquia i a dreta i esquerra començo a veure les cares de sorpresa i d’alegria, la que mostra la gent per tornar-me a veure. Et vindrem a saludar al despatx! Diuen uns. Ens veiem diumenge a missa, diuen els altres. I em sento feliç. M’estimen. Me’ls estimo.