3/8/10

D'aniversari...

Benvolguts i estimats tots, voldria aprofitar aquest escrit per agrair-vos les felicitacions que m’heu enviat pel meu aniversari. La veritat és que em faria il•lusió contestar-vos a tots, però... heu estat tants i tants, sobretot amb això del Face Book, que no només m’ha fet sentir un home afortunat de tenir tants amics, sinó que m’he sentit una mica aclaparat. I per tant, he decidit dedicar-vos aquest escrit a tots, en agraïment, com si m’haguéssiu acompanyat en aquest dia.
Abans de començar cal saber que, tots aquells que hem tingut la sort de néixer en període de vacances, no hem tingut mai un aniversari normal, i així els acabem celebrant a les colònies d’estiu, als campaments, fent el camí de Santiago o voltant per aquests móns de Déu. Però aquest any, em sembla que ha depassat totes les expectatives d’un aniversari diferent, això sí, amb una punta d’humor, que de tant en tant, també va bé.
Com cada dia, el despertador sona a les 4:50h. De fet, no arriba a sonar mai, perquè abans els nostres estimats veïns musulmans ens han recordat la necessitat de la pregària. El primer a les 3:45, amb un altaveu que seria l’enveja de qualsevol camp de futbol, i els altres imams successivament, 5 ó 6 de diferents, fins a les 4:30h del matí. Però bé, cap problema, perquè avui tinc l’alegria de saber que faig 35 anys, el temps passa volant, i intento agafar el cotxe de Mn. Ramon, que fa dies que està parat, però sembla que avui tampoc té ganes d’arrencar. Què hi farem? Tocarà avisar els nostres incomparables mecànics. Així que vaig a buscar el cotxe de la parròquia i marxem cap a l’església que està a uns 3,5 km de casa. Hi ha força gent, perquè és el dia de Santa Maria Magdalena, i és com es diu una de les nostres comunitats. No dic a ningú que és el meu aniversari, perquè si normalment ja em demanen un munt de coses, això podria ésser la meva fi anticipada. Això sí, a l’eucaristia, em recordo de tots.
No hem tingut temps de canviar-nos que ja arriba en Vincent, que acaba de sortir de la presó. El vaig conèixer, l’estiu passat quan vaig substituir el responsable que estava de vacances. Em diu que necessita ajuda. Que vol marxar a una altra regió. Li dic que no podrem fer res si no és amb l’ajuda de la seva família, que no es pot amagar contínuament, sinó que ha de recomençar de nou. Em diu que ja s’ho pensarà, però sé que no el veuré més...
Arribo a casa per esmorzar i veig que el meu petit veí, en Douti, no camina gaire bé. Li dic que què li passa i em diu que ja fa uns dies es va clavar un tros del teulat d’uralita que havia caigut. El peu fa molt mala impressió i li dic a la seva àvia, que és amb qui viu, des de la desaparició dels seus pares que el portaré a veure d’infermer, almenys per vacunar-lo del tètanus, i que sigui a les 8:00h al pati. Evidentment un hora abans ja hi és, content i cofat de pujar al meu cotxe, i saludant a tots els nens i nenes que passen pel reixat i que em fa l’efecte que, si els hi continua fent enveja, ells també es faran una petita ferida per poder venir al metge en cotxe.
Arribem al petit dispensari i comença a ploure. L’ infermer encara no ha arribat, però no cal atabalar-se, el temps... és tan relatiu. Deixo al nen i me’n vaig a la parròquia. Ens han descarregat uns arbres que hem de plantar a Candana, un dels pobles que tenim, per tancar el cementiri. Pel camí carrego unes quantes persones que van cap al poble, amb pollastres, cabassos i tot inclòs. Quan arribo al poble, no sense problemes, doncs el pollastre havia decidit ocupar la meva plaça, me n’adono que del cementiri n’han fet un camp de blat de moro. No és pas massa greu, però almenys haurien pogut respectar una mica més les tombes... Després diuen que ningú s’hi vol enterrar. No m’estranya. Dic que plantarem dues espècies d’arbres diferents. Uns, els més grans, a cada extrem del cementiri, allà on hi ha les fites o els límits. Em diuen que sí, que tot entès. Així que vaig a casa del catequista per saludar-lo, intentant calmar a la seva petita filla que no para de plorar en veure’m. Em donen a beure la seva beguda, i me’n torno cap al cementiri. Sorpresa!. Han entès que els arbres s’han de plantar als límits, però no han entès quins límits i els estan posant al costat de les fites de tots els propietaris. Intento no estressar-me massa, o sigui que els hi dic que tocarà arrencar-los de nou i tornar-los a plantar. Cada cop plou més i veient la seva parsimònia els hi dic que continuïn demà.

De tornada a la parròquia em trobo amb un munt de persones que m’esperen, cadascuna amb un problema diferent, la majoria, però, lligats amb temes de salut. L’hospital de Dapaong és un autèntic escàndol. Es farà el que es podrà, perquè de fet, i sense saber-ho, cada un d’ells em ve a dir, a la seva manera, per molts anys! Em passo pel dispensari on el petit Douti m’espera. Per sorpresa meva, una associació ha pres els costos de la curació i s’han compromès a anar a visitar el nen per veure si el poden ajudar d’alguna manera. Vés per on, avui, per en Douti, també és una nova naixença.

Finalment arribem a casa per dinar. Tenim un cuiner nou, un crack com l’anterior, i que el substitueix aquest mes de vacances. L’hi havia dit que dels pollastres en podia fer 6 trossos en lloc de 4, i així en tindríem per més dies. “Oui, mon père”, o sigui, “tot entès”. I avui, sorpresa, quan obrim la cassola veiem que n’ha fet 6 trossos de cada tros, o sigui, que ha dividit el pollastre en 24 trossos, dels quals ens en toca un per cada un. Somric. Això sí que serà un senyor àpat!. Li ho tornarem a explicar.

Intento fer una mica de migdiada que es veu immediatament interrompuda per una senyora que ve a demanar-nos si pot agafar la llenya que tenim al pati per cuinar. Li dic que la guardem per les trobades que tindrem a la parròquia, que en tot cas n’agafi una mica de la més prima. Com que ja he trencat el son, agafo el cotxe i me’n vaig cap a Nanergou, un altre dels pobles que tenim a la parròquia. La pluja ha podrit una part del teulat de fusta, que està a punt de caure, i hem construït unes barres de ferro. Els aprenents del soldador me l’han lligada al cotxe, diuen que no caurà pas, però la barra fa més de 9 metres o sigui que...! Tot és possible.

Mentre sóc al poble, em troben uns cristians del poble veí, Naki Oest, que em venen a informar d’un altre jove que ha mort a Costa de Marfil. Haurem de fer l’enterrament. Els hi dic el dia que hi aniré mentre per dins el cor em crema d’indignació. A ell se li han acabat els aniversaris, senzillament, perquè ha nascut en un lloc pobre. Arriba també una senyora que em demana blat de moro, que a casa seva estant passant necessitat. Em torno a passar per la parròquia, on hi ha uns joves que m’esperen per preparar la trobada dels esplais i dels escolans. A les 18h de la tarda tocades, quan ja comença a fer-se fosc me’n vaig cap a casa.

Arribo amb el cotxe i ja m’esperen els nens que, des de la reixa em recorden contínuament que sóc blanc i em demanen bombons. Veig que el cuiner ha decidit cremar les deixalles i es dirigeix tot feliç al mig del pati. Entre les deixalles hi ha un dels pots de mata mosques, d’aquells que diuen: “prohibit posar al foc”. I de sobte, pum! Un pet impressionant. Surto i veig el cuiner arraulit, i el petit veí que s’acosta amb el cul del pot per dir-me: “Això em sembla que és teu, ha caigut a casa meva”. Li dic que ja li ho dono. I ell marxa contentíssim. Vés per on, li ha caigut un regal del cel. Sort que ningú ha pres mal.

Al vespre cansat, em ve a veure el meu lladre preferit. Fa pocs dies em va robar l’aparell de fotos, un telèfon i alguna altra cosa. El telèfon i la càmera les vam recuperar, però a més, a la càmera i havia la foto dels altres lladres. Se’ls veu tots ben contents i feliços, a casa seva, amb el seus amics... Vaja, que estaven contents amb els regals. Ara els tenim tots ben retratats...! Són genials. Obre la porta per venir-me a saludar i la gossa el persegueix per mossegar-lo.

Em truca la meva germana petita després de les múltiples trucades d’un jove de la capital que em demana que l’ajudi per tornar... Agafo el telèfon pensant que torna a ésser ell. Mentrestant, el jove continua corrent empaitat per la gossa, en el mateix moment que se m’acosta el cuiner per ensenyar-me que no entén d’on surten tots els petits cucs que ja fa dies que trobem a la sopa. Cap problema... tot és proteïna. I escolto una veu en català que em diu: "Va tot bé? Sembles atabalat". I em poso a riure. Atabalat, no...! És que és un dia "diferent".
Em truca la meva germana gran, em diu que tot va la mar de bé. Ahir em van trucar els pares... i també he rebut missatge de la padrina. Vaig a resar abans d’anar a dormir i intento oferir al Senyor tantes i tantes persones que, avui, sense saber-ho, i a la seva manera, m’han felicitat en el meu aniversari. I cada una m’ha ofert, també, el seu regal més valuós, deixar-me compartir la vida amb ells.