5/9/10

La mort

Benvolguts, arribo amb retard, que no és pas massa greu, però és que aquí les activitats es multipliquen cada cop més. Aprofito, però, per desitjar a tots els olotins i olotines unes molt bones Festes de la Mare de Déu del Tura. Us tindré ben presents a tots i a totes, us imaginaré a la Plaça Major cantant i aplaudint amb els nostres gegants, cabeçuts i cavallets, us imaginaré a la processó del Tura i a la missa solemne, us imaginaré a les parades i als balls, i us imaginaré en els focs artificials. I així, imaginant-vos, em sentiré, ni que sigui per uns moments, una mica més a prop d’Olot.
L’escrit d’avui pot semblar una mica trist, però no és aquest el to que li volia donar, sinó ben al contrari, el to de la descoberta d’una gent, la majoria molt senzilla, que es miren la vida des d’una òptica diferent. Fins a la propera.

Quan canvies de cultura, d’hàbitat, de gent, de llengua... la veritat és que són moltes les coses que et poden arribar a sorprendre. Primer, són les coses externes, la manera de vestir-se, de parlar, d’asseure’s, de saludar-te... Però quan ja hi portes un temps vivint, quan deixes que aquestes coses superficials no et sorprenguin, és quan te n’adones, realment, d’alguns dels valors i contravalors profunds que s’amaguen en cada cultura. Un dels que m’estan sorprenent més d’aquesta gent, és la seva capacitat de sofriment i d’encarar-se amb la mort. Quan les dificultats arriben a la seva vida, en forma de malaltia o de pèrdua d’una persona estimada, ho accepten des d’una vessant positiva, com un dir: “La vida, aquest regal preciós de Déu, no ens pertany pas. Cal gaudir-ne mentre la tenim. I quan ja no la tenim, no ens n’hem de lamentar, sinó agrair per tot el que hem tingut”. Però a vegades això deriva en una certa apatia, en una mena de resignació que et sorprèn i et fa mal. Sé, que costa d’explicar, però us posaré uns quants exemples de la setmana passada:

Divendres es va morir una dona de la parròquia que tenia la meva edat, 35 anys, segurament de SIDA. La seva mare la va acompanyar fins al final. Recordo, encara, el dia que em van demanar que l’hi anés a portar la unció dels malalts. Vaig entrar a l’habitació i no vaig saber massa com reaccionar. La mare, en veure’m, va esbossar un petit somriure. Em va dir que la seva filla ja no passava dels 25 kg. La pell de la cara se l’hi havia arrencat i feia realment pietat de veure. Ella s’estava al costat del llit. Quan la noia em va veure es va alegrar. Mare i filla estaven contentes de la meva presència, tot i que la mort ensumava ja al costat de la porta. Elles ho sabien. Jo ho sabia. Amb tot, em van dir: “Preguem. Preguem per donar gràcies a Déu pels anys que hem viscut juntes, per tot el que hem compartit”.

Aquesta setmana, també, hem tingut una trobada d’escolans. Més de 90 nens i nenes d’entre 12 i 17 anys compartint junts la formació, la pregària, els jocs, el cinema al vespre i, sobretot, molt de menjar, que en aquesta època de precarietat ho agraeixen d’allò més. Un vespre, abans de sopar, veig un menut que està una mica moix. L’hi pregunto que li passa. Em diu que res, que té una mica de mal de cap, però que ja l’hi passarà. Li poso la mà al cap i em cremo. Prenc el termòmetre: 41,5º C. Li dic: “Tens una febre molt forta, perquè no m’ho deies?” “No volia molestar” – em respon. L’hi dono un medicament contra la malària i, amb l’ajuda de la Felicité, la responsable del grup, li posem tovalloles amb aigua fresca per fer-li baixar la temperatura. I el menut, enlloc de queixar-se, ens mira i ens diu: “És el primer cop que em cuiden tan bé quan tinc mal de cap. Gràcies”.

Abans d’ahir em va venir el catequista de Nanergou, un dels pobles que tenim. Em diu que l’Etienne, un pobre home ja gran, que té un fill amb una disminució psíquica, acaba de perdre l’altre fill de 13 anys. “Com és possible?” - li dic. I el catequista em respon, senzillament: “El va mossegar una serp i no tenien mitjans per guarir-lo”. “Però” – continuo – “i perquè no em dèieu que estava malalt, l’hagués vingut a veure”. I la seva única resposta: “Es que no semblava que fos tan greu”. I aquest cop, com tant d’altres, la seva resistència em rebel•la. Si m’ho haguessin dit. Si no haguessin suportat tant... Potser ara el jove Jean estaria viu. I és justament això el que els hi penso dir a la missa d’enterrament. Els tornaré a “renyar”, com quan es van morir els dos petits de menys de dos anys. No pot ésser que la gent aguanti fins al final. No permetré que a la nostra parròquia els menuts es morin així.

Ahir, finalment, va arribar Mr. Guillaume. Em ve a dir que la seva filla ha mort de SIDA. Ja s’esperaven la mort, un dia o altre, com ell mateix em diu: “La mort forma part de la vida i Déu crida als qui més estima. Amb tot” – continua – “aquest cop aquesta mort m’ha fet plorar”. “Perquè?” - li pregunto. “De fet” – em diu – “la qui em va fer plorar va ésser la meva neta, la filla de la difunta Marie. Encara és petita, doncs la seva mare no era massa gran” – m’explica – “la Marie l’havia agafada en braços per fer-la dormir i va ésser en aquest moment quan ella es va morir. Ara, la meva neta no para de preguntar-me: “Avi, la mare em volia fer adormir i va ésser ella que es va adormir. Ja s’ha despertat? Quan tornarà?”.

Però la seva mare no tornarà. No tornarà com tants i tants d’altres innocents. Innocents que no saben, encara, que no els hi tocava morir.