8/10/10

Domund

Benvolguts tots, des de la llunyania una forta abraçada. Em sembla que aquest blog, que va començar amb tanta regularitat, cada cop anirà a menys, i ja no us puc assegurar cap mena de regularitat; i és que el dia a dia d’aquesta petita ciutat, les múltiples activitats que et van ocupant i la vida que batega en força en cada instant, em fan cada cop més difícil, poder-me asseure amb calma i escriure-us una paraula.
Una paraula que no pot explicar tot el que es viu. Una paraula que voldria dir-vos l’alegria que sento en veure els menuts a l’escola del poble de Tchandana, una de les cinc escoles de primària catòliques que té la parròquia, tots amb els seus uniformes caquis i les seves llibretes al cap per aprendre alguna cosa nova. L’alegria del grup de dones, en la seva majoria, que venen a la parròquia per aprendre a llegir i a escriure: “Ara no ens enganyaran més” em diuen. L’alegria dels disminuïts psíquics que ben aviat veuran començar el seu grup de Fe i Llum. L’alegria del petit grup de joves que han començat un institut a un dels pobles, amb l’ajuda de tots i amb qui col·laboro donant classes de biologia a l’espera que trobem els professors que falten. L’alegria dels joves que formen els múltiples esplais, grup de teatre, corals, catequesis, escolans, dansaires..., l’alegria dels qui venen a buscar ajuda i consol, dels qui aprofiten la llum del grup electrogen per venir a estudiar, l’alegria de tants i tants anònims que han fet de la parròquia una llar.
L’alegria en definitiva d’una parròquia que batega al so de la fe i de la vida, una parròquia que batega al so de l’amor de Déu. Per això, en aquest mes missioner, en aquest mes del DOMUND, us comparteixo l’escrit que m’han demanat al full parroquial de Girona. Em deien: “Explica’ns, breument, una missa del Diumenge”. Però voler explicar breument una cosa tan gran i tant meravellosa com la celebració del Diumenge, és gairebé un pecat. Un pecat, perquè del que es tracta aquí, es de celebrar l’alegria de la vida, de celebrar que s’han trobat amb Jesús. I per explicar això, sempre faran falta les paraules.

“Som un diumenge qualsevol i prenc el camí cap a un dels pobles de la parròquia de Saint Paul de Dapaong. A un costat i a l’altre del camí em vaig trobant amb els cristians de les comunitats. Van a missa. S’han posat els seus vestits més bonics, s’han arreglat els pentinats, i s’han posat a caminar. No hi ha pressa. Saben que el matí del diumenge és reservat al Senyor.
La capella es va omplint mica en mica. Han arribat els cantaires que fan els darrers assaigs. El grup dels lectors revisen les lectures per no equivocar-se davant la comunitat. Els escolans preparen l’altar i les dansaires busquen els seus vestits. Tothom es saluda. Parlen dels seus camps, dels malalts de la família...de la seva vida, perquè durant la celebració pregaran els uns pels altres. A les 9h. en punt, més o menys, ens disposem a sortir en processó. Sonen els tams-tams. La música omple tota la capella. La festa comença i l’eucaristia, esdevé, de veritat, una gran acció de gràcies que s’allargarà durant més d’una hora i mitja.
A fora, la mainada que no son cristians s’enfilen per espiar a través de totes les obertures. Els ulls ben oberts. L’escolà em mira, com disculpant-se i em diu: “es que volen veure Jesús”. I continua la missa, continua la festa, perquè avui, en aquesta eucaristia, Jesús es farà present enmig d’un poble que no ha abandonat mai.”