5/11/10

No acabo d'entendre res

Benvolguts, com va tot? Avui, si em permeteu, deixeu-me fer una reflexió oberta. Un intent de compartir alguna cosa que porto a dins, però que no sé massa com expressar-ho, ho faré d’una tirada. No ho repassaré. No miraré si hi ha bones construccions. Senzillament diré el que visc, perquè no acabo d’entendre massa res.

La parròquia nova va molt bé, gràcies a Déu, i heu de pensar que tenim més de 1500 persones apuntades a la catequesi, que es diu aviat...! Els esplais també van bé, els escolans, les corals... potser no me n’acabo d’ensortir amb els joves de la ciutat, però tot s’anirà fent. Estem construint la nova rectoria, en una zona de la parròquia que està més o menys bé, envoltats d’alguna casa que comença a preparar-se per fer un doble pis, ens han promès que ens arribarà la llum aquest mes, fins i tot l’aigua de la ciutat (que no es pot beure, però que per dutxar-se ja va bé), és a dir, tot va rodó i hauria d’estar la mar de content. Fins i tot, l’Institut que s’ha començat a Naki-Ouest, un dels pobles, i on hi faig de professor de biologia, a més d’ajudar-lo econòmicament, o a Nanergou on voldríem fer una biblioteca, o a Tchandana, que la gent del poble m’han demanat que me n’ocupi d’una farmàcia infermeria que van haver de tancar per manca de fons (una estona us ho explicaré amb més detall), o sigui, tot va de cara, però... Cada cop me n’adono més que no deixo de ser un estranger, una persona que no acaba de poder-se encarnar en aquest poble amb qui camina, una bona persona europea que els ajuda a anar endavant, un capellà que els estima i que els hi parla de Déu, d’un Déu que també els estima i que no els abandona mai, però... no arribo a ésser un d’ells. Perquè? Doncs molt senzill, perquè no em puc despullar de totes les comoditats que m’envolten, no acabo de viure les seves necessitats, ho tinc tot al meu abast en una societat on la majoria no tenen res al seu abast.
Què vull dir? Doncs m’explicaré.
Aquest matí, he anat a missa a la parròquia. Faltaven alguns dels habituals. Em pregunto on són i em diuen que alguns estan malalts. Estan fent bossa per poder anar a l’hospital. Mentrestant caldrà esperar. I pateixen en silenci. Però jo, quan em trobo malament puc anar a un metge privat, a la clínica Win Pan, on em cuidaran més o menys bé, i si la cosa es complica aniré a l’hospital que hi ha al Benin, el país veí on els germans de Sant Joan de Déu em cuidaran. Sóc un privilegiat.
Arribo a casa i em trobo amb un jove que m’espera. L’han fet fora de l’escola perquè no ha pogut pagar-se l’ inscripció. Li falten 10 €, una autèntica fortuna!. Em demana que l’ajudi, però li dic que ja no puc ajudar a més gent, que ell no està als nostres límits parroquials i que no sé qui és. Abans d’ajudar a algú, els enviem als nostres responsables de barri, que ens diuen si ens enganyen o no, però com que vivim a un altre barri, no podem verificar-ho. Se’n va i jo vaig a preparar el que em falta abans de marxar cap a classe. Quinze minuts més tard, quan surto, el trobo encara fora el portal, mirant la carretera. La mirada perduda, no sap a on anar, el veig que va a la dreta, el veig que va a l’esquerra, i torna a quedar quiet. No té horitzó. No veu cap mena de futur. Amb tot jo no li puc donar els diners així, a la bona de Déu, perquè sinó se m’omplirà la casa de gent. No sé que fer, vaig per agafar la moto i veig que està molt bruta. El crido i li dic que li dono un treball si vol, em pot netejar la moto. El rostre li canvia. Entro a casa per veure si tinc una esponja o alguna cosa per netejar, i quan surto, me n’adono que s’ha tret la camisa i que m’està netejant la moto amb la seva camisa. Sento vergonya. Li pago una part de la inscripció, que ja és molt i em fa reverències per agrair-m’ho. Se’n va. Marxa decidit direcció a l’institut. Ha recuperat l’horitzó. Però jo, cada cop el veig més diluït.
Agafo la moto per anar a classe a l’Institut. La moto se’m para uns metres més enllà, perquè ha entrat aigua al carburador. Just davant la policia que està fent un control. Tothom m’ajuda. Em saluden. Em diuen on és el problema. Giro per tornar a casa i darrera meu passa una moto en males condicions. La paren. No té matrícula. Ningú l’ajuda, i la policia s’hi fa forta. Ningú l’ajuda perquè ell es pobre. Jo sóc ric. Jo no sóc un d’ells.
Agafo doncs el cotxe i me’n vaig a l’institut. Tres estudiants de l’altre curs m’han demanat si es podien quedar a dins la classe. Cap problema. De fet, la classe no té portes, ni finestres, ni... per no tenir jo no tinc ni taula. S’han assegut al darrera, i al cap d’una estona dormen. Acabo la classe i els hi dic: I vosaltres, que no marxeu? No, diuen, vivim lluny d’aquí i no val la pena anar i tornar, ens cansaríem massa i no tenim força. I on menjareu? Els hi pregunto. No, avui només menjarem al vespre. Blat de moro. Un àpat al dia i anar tirant. Però jo, jo continuaré menjant tres cops al dia. I un cop fins i tot carn. Una carn que ells la poden menjar, potser, un cop cada tres mesos, si tenen sort.
Pel camí em trobo al catequista. Em diu si divendres podré fer un funeral. S’ha mort una petita cristiana. Tenia 1 any. La malària. La tercera criatura en les darreres quatres setmanes que es mort de malària a la nostra comunitat cristiana, que som minoria. Quants se’n deuen haver mort a tot el poble? La pregunta em surt en veu alta. El catequista em diu: Molts!. Molts!. Petits d’un a tres anys que se’m van d’aquest món així, sense més, perquè són pobres, perquè la misèria pica a la porta. Una porta que jo no veig, i que no percebo amb els meus ulls. Uns ulls que veuen camps i casetes de fang i que em semblen que no estan tan malament. Uns ulls que veuen gent a la ciutat que construeixen amb ciment, i que tenen motos, i fins i tot algú ja té cotxe. Però enlluernat per aquests, que són la minoria, no me n’acabo d’adonar de la immensa majoria. Els silenciosos, els qui pateixen a casa.
I torno a parar-me a la parròquia. I me n’assabento que la jove Valerie, de 16 anys que s’havia mort, era la joveneta a qui havia ajudat per l’operació, i també Mn. Ramon quan jo estava a Girona, i m’han dit que ha passat a buscar-me en Jean, a qui diumenge se li va morir el seu germà petit, per falta de sang, i que se n’ha anat de casa, doncs després de la mort del seu pare s’han quedat sense res, i m’espera un altre petit Jean, que li fa molt de mal el pit, i té tos i no es sent bé, i li dono un euro perquè es vagi a visitar.
I me’n vaig a fer la catequesi de confirmació a un dels pobles. I em ve a veure el petit a qui li vaig donar un producte pels cucs. Sembla que no ha fet resultat. Crec que tindrà una hèrnia a l’estomac, però... Vaig a veure el catequista per un tema dels terrenys. Arribo a casa seva. Enrere més casetes de fang, més gent asseguda esperant el vespre. Algunes gallines que es passegen. Són els seus estalvis. I el catequista està content de saludar-me. I em demana perdó perquè no té cap pintada per regalar-me. I al meu voltant tot és senzill, massa senzill... i arribo a la parròquia. I saludo a Mn. Ramon, a qui han vingut a presentar els seus problemes una quantitat de persones impressionant, i m’esperen tres dels petits a qui vaig enviar al metge per unes ferides immenses que tenien a la cama i que perillaven de veritat... i la filla del catequista, que viu a la parròquia, em diu que ha vingut un jove a buscar-me. És el fill d’un home de Tantuatl, que era geperut. El van venir a matar per emportar-se-li la gepa. Creuen que a dins hi ha diners i que els hi donarà riquesa. El van matar davant els seus fills, un de 12 anys i l’altre de 8. Els vaig anar a veure a casa seva. Estaven afectats, però... I continuo sense entendre res.
I me’n vaig a casa. I jo tinc llum. I a fora hi havia tres joves en un racó aprofitant el fluorescent que dóna al portal, quatre més a prop del fluorescent que dóna a la cuina, i un altre petit grup al mig. Estudiants que no tenen electricitat a casa seva, i que aprofiten aquesta llum “robada” per estudiar, per aprendre, per fer-se un futur, però jo, fins i tot, tinc un ventilador...
I em connecto a Internet, perquè avui funciona bé. I me n’assabento de la visita del Papa a Barcelona, me n’assabento que han fet bisbe a Mn. Xavier Novell a qui envio una abraçada i felicitació, me n’assabento que a Estats Units l’Obama ha patit un revés... però no sé a quantes cases de la parròquia hi ha gent que ho està passant malament. No sé què està passant al cap de molta de la gent a qui avui he saludat. Tanta gent amb qui comparteixo el lloc, l’espai, la paraula, però... amb qui no acabo de compartir la vida. I no sé com ho puc fer. I em sento atrapat. I em poso a pregar. I demano d’entendre-ho. Però no ho entenc. I torna a ressonar amb força una i altra vegada la mateixa frase de l’evangeli: Vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres. Després vine i segueix-me. Però què vol dir donar-ho tot? Què vol dir? Si em poso a viure com ells, en quatre dies estaré malalt i hauré de tornar. Si renuncio als meus benestars, en què els ajudarà a ells? L’ideal no és que jo visqui com ells, sinó que ells puguin viure com jo. Però... Senyor, com? I sé que mentrestant, en algun racó prop de casa, algun menut plora perquè no haurà trobat res a menjar. I algun adolescent s’enfada perquè tampoc entén res. I alguna mare, amb el nen als braços es demana si demà serà viu. I...
És per això que avui necessitava escriure així. D’una tirada. Perquè a vegades, escrivint, un veu més clar el que cal fer. I me n’adono que, quan els pobres són pocs, és fàcil ajudar-los i sentir-se bé, però quan son molts, quan son tants, que fins i tot no ho semblen, no saps com situar-te, no saps com començar. Perquè amb tot, i encara que sembli estrany, te n’adones que el país avança, que va endavant, que hi ha futur, que hi ha esperança. Però si em dieu com ho veig us diria, no ho sé, no sabria com explicar-ho. Perquè ja fa massa temps que no entenc res.