11/12/10

Bon Nadal, Bon Any Nou i Fins sempre...

Benvolguts tots. Avui, si em permeteu, en aquest bonic temps d’advent, en aquest temps d’espera i d’esperança de Jesús que ve a la nostra vida, voldria deixar-vos el darrer escrit del blog. Ha estat un temps bonic, per a mi el poder compartir amb vosaltres el dia a dia de l’aterratge en aquesta meva nova llar, però ara cal començar una nova etapa. Els dies es trepitgen l’un a l’altre, les activitats es multipliquen, i cada cop se’m fa més difícil asseure’m amb tranquil•litat davant l’ordinador per dir-vos unes paraules, unes paraules sobre la vida quotidiana, sobre el dia a dia de la gent amb qui comparteixo la vida i la fe.

Aprofito també per dir, després de la multitud de correus que he rebut del darrer escrit, que era una reflexió en veu alta, una manera de fer-nos pensar a tots com ens situem davant les realitats que ens envolten, però que no heu de patir per res, que estic la mar de bé i content amb el treball que tenim a la parròquia. Un treball que amb l’infatigable de Mn. Ramon Bosch trampegem com bonament podem.

Havia preparat algun escrit, però al final m’ha semblat que podria adaptar l’escrit que vaig enviar a la parròquia de Sant Josep. Amb la diferència que allà on deia parròquia de Sant Josep, podria dir tranquil•lament bisbat de Girona, perquè així com la parròquia de Sant Josep, on em van acollir com a vicari, és la meva petita llar, el bisbat de Girona és la casa mare. Des d’aquí aprofito per agrair, doncs, a la gent de la parròquia de Sant Josep per la proximitat que em mostren dia a dia, i fer-ho extensible a la gent de la parròquia de la Sagrada Família dels Pins de Blanes, que també treballen de valent a la seva parròquia per desvetllar la consciència africana dels seus parroquians, així com la gent d’Olot i de tot el bisbat de Girona en general.
Ep, això no vol dir que desaparegui... No!. Em trobareu sempre que vulgueu al meu correu electrònic: enjoansoler@gmail.com i si em demaneu qualsevol escrit per les vostres parròquies el faré contentíssim, però ja és un altre estil i vol una dedicació diferent.
Doncs, sense allargar-me més:

Benvolgut bisbat de Girona, una vegada més moltes gràcies. Voldria dir-vos com em sento de tenir-vos tan a prop, però no sé massa per on començar, així que ho faré amb una petita vivència.
Dissabte passat, a la parròquia, vam començar un grup de Fe i Llum pels disminuïts psíquics. Heu de pensar que, per desgràcia, els nois i noies amb una discapacitat psíquica són generalment rebutjats i sovint amagats. Es tracta, doncs, d’un treball senzill de trobar-los, parlar amb les famílies, i animar-les a anar endavant. En tenia localitzats una dotzena a la ciutat, ja no parlo dels pobles, que són multitud, així que vaig decidir començar el grup. Em feia por que no em vinguessin, que no sortiria bé. Amb tot, vers les 8h00 del matí, quan anava cap a la parròquia, ja em vaig trobar pel camí amb en Claude i el seu pare. En Claude, que té 20 anys, no accepta de cap manera vestir-se, o sigui que sempre el trobes nu a casa seva. L’havia anat a veure durant la setmana i li havia dit que calia posar-se uns pantalons ben bonics per venir a la parròquia. Avui, amb el seu pare, s’ha mudat amb el seu vestit de festa. Fa un goig impressionant. Els saludo amb la moto i en Claude aplaudeix. Està radiant. Arribo a la parròquia al mateix temps que arriben els joves que han preparat un petit teatre sobre la tempesta calmada de Jesús. Volen dir als pares dels nois que no tinguin por, que tinguin confiança, que Déu està amb ells en els bons i en els mals moments.
Finalment de tots els convidats, són cinc els que venen, que sumats als pares i amics, fem una vintena de persones. Estic realment il•lusionat, perquè no em pensava pas poder començar. La trobada va molt bé. Després d’una pregària acabem compartint uns bunyols que fan, i que he comprat a una petita venedora ambulant, que quan ha vist que li comprava tota la parada, que m’ha costat 3 euros, ha obert uns ulls com feia temps que no ho feia: Avui haurà fet un bon negoci!
Els pares i amics comencen a marxar. Es queda una noia amb disminució psíquica, la Lamoussa. Ve i em diu: “Ens trobarem cada dia?”. “No”– li dic – “és un cop al mes!”. “Ah” - em fa amb un cert aire de decepció. Però després, torna a alçar el cap, em dóna la mà i em diu: “Gràcies, moltes gràcies. Gràcies, moltes gràcies”. I sé, que aquesta noia no ho diu per compromís. Sé que diu el que té en el seu cor. I avui, per ella, ha estat un dia excepcional. Un dia en que s’ha sentit estimada de veritat. Un dia on la gent que l’envoltava l’ha posada al centre de les seves vides, de la seva activitat. Un dia en què ha sentit que no estava sola. Per això m’ha dit gràcies.
Doncs, això és també el que us volia transmetre a vosaltres. Gràcies, moltes gràcies. Perquè amb les vostres activitats, en fer-me present en aquest dia entre vosaltres, en aquesta eucaristia, en les vostres celebracions, em sento com aquesta noia. Em feu sentir estimat de veritat, em feu sentir que no estic sol, em feu sentir que aquest bonic projecte que vaig començar ja no és meu sinó que és de tots. Que aquesta vocació que Déu em va donar, d’anar als marges dels camins a buscar tanta gent que ho passa malament no m’ha separat de la gent de Girona que tant m’apreciava, sinó que, ben al contrari, m’hi ha unit amb uns llaços diferents, els llaços d’una comunitat que essent capaç d’obrir les seves portes al món, ha estat capaç de construir una veritable llar, la llar de tots.
Moltes gràcies, doncs, perquè sé que 2010 anys després, si avui Josep i Maria busquessin una llar per donar a llum a l’infant Jesús, la trobarien, sense cap mena de dubte, a multitud de cases del bisbat de Girona. Multitud de cases que no han apagat la flama de la fe, multitud de cases que esperen, il•lusionades, la vinguda d’un Déu que no s’ha oblidat dels més petits de la terra, multitud de cases, en definitiva, que continuen pensant que el projecte de Jesús no és una utopia, sinó que es pot fer realitat si entre tots hi treballem de valent.
Us desitjo un molt bon i sant Nadal a tots, un molt bon començament d’any i fins sempre, del vostre missioner al Togo, Joan Soler.