25/12/11

Bon Nadal

Benvolguts tots, des d'aquestes terres de Dapaong, després d'haver celebrat una meravellosa missa del Gall i unes precioses misses de Nadal amb tots els parroquians de Saint Paul, aprofito per desitjar-vos un molt Bon Nadal a tots. Ho faig amb l'escrit que vaig enviar a Catalunya Cristiana, on només hi ha una diferència, que enlloc de l'Imam, no paren de venir mainada, donca als primers que m'ha felicitat el Nadal els hi he donat unes galetes i... ha corregut la notícia. Una fortíssima abraçada i fins sempre, Joan.


Segurament perquè sóc fill d’Olot, garrotxí de mena, els meus Nadals han estat sempre marcats pels pessebres vivents, tan bonics per les nostres terres. Recordo com en el darrer Nadal que vaig passar a casa, no vaig voler marxar sense gaudir-ne una vegada més, pensant que serien els últims que veuria en molts d’anys. Però vés per on, Déu sempre ens dóna molt més del que renunciem, i m’he trobat que aquí, al Togo, Déu m’ha regalat un gran pessebre vivent. El pessebre d’una vida, la de moltes persones, que recula en la nit dels temps.


I així, el 25 de desembre, en alguna petita cabana de fang i palla dels nostres pobles, una mare, ajudada per les altres veïnes i envoltada de tots els animals de la casa, donarà a llum a un petit africà. Un fill estimat de Déu que no haurà trobat plaça a l’hospital perquè els seus pares no tenen els diners per pagar-ne el part. I el petit plorarà. I Déu somriurà. I l’harmattan, aquest vent sec sahelià que ho embolcalla tot de sorra i pols, transformarà el sol en una immensa esfera rogenca que podràs mirar cara a cara. I el sol somriurà, com Déu, i irradiarà amb més força per donar escalfor al petit nadó. Perquè aquí, a la sabana de Dapaong, Déu i el sol treballen junts, de tal manera que, fins i tot, en la llengua local reben el mateix nom: “Yendou”.


I amb tot aquest tràfec, ningú s’haurà adonat que, al voltant de la petita cabana, un reduït grup de pastors seminòmades de bous, de la tribu dels peuls, s’hi han apropat furtivament. No volen ésser acusats de robatori. Pastors estigmatitzats de la societat. Pastors no escolaritzats. Pastors de 10 anys. Que marxaran ràpidament, abans que no arribin els pagesos veïns amb algun producte de la terra per compartir. I es farà de nit. I les estrelles brillaran, sobretot la Creu del Sud. Una creu que ens marcarà, una vegada més, que avui, Jesús, neix allà on és crucificat: Jesús neix al Sud. Neix allà on sempre ha viscut. Neix a la casa dels pobres.


I quan abaixaré la mirada de les estrelles, em toparé, potser, a la llunyania, amb tres beduïns del desert que van a vendre els seus camells. I em semblarà que són els reis mags que s’apropen. Reis pobres que no portaran or ni encens ni mirra, sinó el silenci i les mans buides. I després d’haver demanat caritat en algun racó de la ciutat, marxaran de nit. De nit per evitar les duanes i els impostos. Els impostos dels “romans”. Els impostos de l’imperi que continua, avui, esclavitzant a milions d’homes de la nostra terra.


I així, de mica en mica, com qui no vol la cosa, el meu pessebre s’haurà realitzat. I viuré el Nadal diferent. Un Nadal sense llums i sense fresses. Un Nadal sense regals ni grans festes. Un Nadal petit, envoltat de petits que em cantaran nadales com si fossin àngels. Àngels esparracats. Àngels plens d’amor. Que faran que aquest Nadal torni a ésser, amb diferència, un gran Nadal. El Nadal dels pobres de la terra. El Nadal dels rics de Déu. El Nadal de Jesús.


I m’asseuré a la terrassa de casa per meditar tot això i em vindrà a saludar l’imam de la petita mesquita que hi ha al costat de la parròquia. I em desitjarà, ell també, un bon Nadal. I compartirem alguna cosa per menjar, unes paraules amables i la certesa que Déu continua caminant al costat de la nostra humanitat. Una humanitat ferida. Una humanitat guarida. BON NADAL.

7/11/11

Benaurat fracàs


Molt bones a tothom. Un mes més en el que us vinc a saludar des de la bonica sabana africana. Us havia preparat un escrit més llarg, que el que em publiquen al Catalunya Cristiana, doncs hi havia moltes més coses a dir, amb tot, l’ordinador es va “morir” i tot el que tenia guardat en ell també. Així que us envio el mateix que ha sortit publicat, perquè no tinc pas temps de fer-ne un altre. Una forta abraçada a tots. Sé que no responc a tots els correus electrònics, i us demano perdó, però això no vol dir que no us tingui a tots molt presents. Fins a la propera, Joan.
PS: El corrector de català ha desaparescut. Perdoneu les faltes!.

Benvolguts tots, a vegades, esperem veure grans canvis al nostre voltant. Coses espectaculars que ens assegurin que el que estem fent val la pena. Que podrem canviar el món. Però a mesura que la vida va avançant ens adonem que no serà tan fàcil com ens semblava. Us en posaré un exemple.
Durant aquests primers anys a la parròquia, una de les coses que més em sobtava de la visita als pobles era veure la gran quantitat de mainada i de joves amb algun problema físic. Volia ajudar-los a tots i l’ocasió propícia va venir aquest estiu amb la visita d’en Xevi, un fisioterapeuta garrotxí. Després de fer una crida a les comunitats vam visitar més de 200 malalts. Estàvem una mica desbordats, però en Xevi, amb una paciència admirable escoltava tota aquesta gent resignada en el seu dolor... la cosa es presentava difícil.

Finalment, de tots els que van venir, en vam seleccionar una vintena amb qui vam anar al centre de Don Orione, on uns religiosos italians s’ocupen de les persones amb problemes de mobilitat. De la vintena que portàvem, els responsables del centre en van inscriure sis per a la llista d’espera dels traumatòlegs valencians, que havien de venir a finals de setembre. Els metges no van mancar a la cita, i nosaltres tampoc. I tots cofats, amb tots els estris necessaris i el menjar preparat per a l’espera, ens vam presentar a la sala de consultes. Però la il·lusió inicial es va tornar desencís: a la primera dona li van diagnosticar càncer d’ossos. Res a fer, excepte esperar la mort a la seva petita cabana. En el segon l’operació era impossible per manca de mitjans. Continuaria en la seva prostració. La tercera noia, per por, es va negar a entrar a la sala de consultes. No hi va haver diàleg possible. Continuarà sense anar a l’escola i un futur... La quarta feia massa temps d’ençà del seu accident. Continuarà patint en silenci. I el cinquè, un nen de 9 anys, l’única solució era esperar l’evolució natural del cop. Déu faci que evolucioni bé.

Ja em pensava que tot el treball no hauria servit per a res i vaig cridar el darrer pacient. Un noi ben eixerit de 10 anys. Les cames se li dobleguen en sentit oposat a partir del genoll i se li fa difícil caminar. Els metges el miren, i... sentim la paraula màgica: «Es podrà operar!» Cal que s’inscrigui per al dissabte. I quan aquell menut, amb els ulls decaiguts i el rostre trist, comprèn que després de l’operació podrà ésser un noi com els altres, que podrà anar a l’escola, que podrà jugar, que podrà... em mira amb uns ulls vidriosos i en el seu rostre es dibuixa un mig somriure, tímid encara, i no gosa dir res. Per ell acabo d’esdevenir com una mena de «salvador» i sento vergonya. I li prenc les mans i li dic: «No, no m’ho agraeixis a mi. Yendu balg: gràcies a Déu

Però en el fons del meu cor, l’alegria es barreja amb una sensació d’indignació. Indignació perquè aquí hem de parlar d’un petit miracle, quan a la resta de països l’haurien operat just després de néixer. I torno a mirar-lo i el seu rostre, il·luminat, em fa oblidar que, de fet, dels 200 que volia canviar, només un començarà realment de nou. El gran projecte ha fracassat però... benaurat fracàs.

6/10/11

Un senzill homenatge

Amb una mica de retard, perquè els dies es trepitgen l’un a l’altre, us comparteixo aquest darrer escrit publicat, que tenia moltes ganes de fer-lo, per tot el que ha significat per a mi Mn. Ramon Bosch, un grandíssim capellà del nostre bisbat de Girona, l’home que m’ha permès poder “sobreviure” els meus primers anys a l’Àfrica. Us demano a tots perdó, també, pels correus que no puc respondre, us asseguro que la setmana que ve, si això es calma una mica m’asseuré amb calma per escriure-us a tots, doncs us he tingut ben presents en els vostres aniversaris de casaments, sants i santes, festes vàries, tots els amics, la gent de Sant Josep de Girona i de la Sagrada Família de Blanes i tota la família, padrina i tots que tan m’estimo,

Benvolguts tots, avui, des d’aquesta finestra oberta al Togo, m’agradaria fer un petit i sentit homenatge a un gran missioner que s’acaba de retirar després de tota una vida dedicada a les missions. Es tracta de Mn. Ramon Bosch, capellà olotí, com un present, amb qui he tingut la sort de compartir aquests meus tres primers anys al Togo, abans de substituir-lo a la nova parròquia que hem començat junts. I tot i que sé que a ell no li acabarà pas d’agradar, perquè si una cosa l’ha caracteritzat és la humilitat i la senzillesa, jo tenia no només ganes, sinó també necessitat d’escriure’l. Necessitat per ésser la veu de totes les persones que, aquests dies, a la parròquia, em venen a saludar preguntant-me per ell. Sempre la mateixa frase: “Ja se n’ha anat? Ens ha deixat orfes!” I uns m’expliquen que és ell qui els va batejar, casar, confirmar... Com els va ajudar a tirar endavant en una malaltia, d’altres com els hi va fer de professor, alguns com els va ajudar en el camí a la vida religiosa, d’altres en moments de dificultat personal o familiar. Petites ajudes, sí, però en un context on això pot significar una vida. I totes aquestes persones m’han ajudat a comprendre, veritablement, qui era Mn. Ramon Bosch: “Un pare que els va estimar”. I és així de senzill, i és així de gran de ser capellà. I no me n’havia adonat del tot. I és que de vegades estem tan atabalats en fer la nostra “feina” que no tenim temps de contemplar les meravelles que Déu està fent a través dels altres.

Perquè Mn. Ramon, entre altres tasques missioneres, va estar més de trenta anys en aquesta diòcesis de Dapaong. Hi va arribar quan hi havia només 10 parròquies i 8 capellans diocesans, i se’n va amb 30 capellans diocesans i 17 parròquies. Va començar com a vicari del qui és avui el bisbe de la diòcesis i de qui en va ésser, més tard el vicari general. Va prendre a cor ordenar i configurar el que és avui la diòcesis de Dapaong, prenent les feines més variades, des de començar el nou Institut catòlic de la ciutat, engegar un centre de formació per les noies amb dificultats, enregistrar tots els terrenys del bisbat per evitar conflictes, responsable de la Caritas diocesana (amb el que significa en un país africà), responsable de la JARC (que té més de 10000 pagesos afiliats), del taller mecànic, creador de les parròquies de Sainte Monique i de Saint Paul, responsable del Seminari Menor... en definitiva, l’ànima d’aquest bisbat, un home d’església.
I se n’ha anat com va arribar, sense fer fressa i la maleta buida i el cor ple i una fe total en un Déu que estima sense límits com ho ha fet ell. I arribarà la tardor a la nostra estimada Catalunya, i sobre les fulles caduques dels nostres carrers hi passejarà un capella més, un capellà gran desconegut per a molts. I alguns el saludaran, i ell els esbossarà un mig somriure. I vindrà l’hivern. Però en el seu cor, continuarà sentint l’escalfor de la sabana africana, i en alguna nit més estrellada, se’n recordarà de tota la gent que aquí, a l’Àfrica, no l’oblidaran mai, i jo tampoc.

Gràcies Mn. Ramon, i en vós a tants i tants de capellans que, arreu del món, des del silenci d’una vida donada, sou el testimoni més gran d’un evangeli que no morirà mai.

4/9/11

En Barthelemy

Benvolguts tots, suposo que ja haureu tornat tots de vacances amb la il•lusió d’un nou curs que comença. Aquí, el curs començarà una mica més tard, perquè el govern ha dit que no estava preparat per donar el material els professors, o sigui que les escoles obriran a principis d’octubre (si tot va bé!). Mn. Ramon Bosch ja ha tornat cap a Olot, en el proper escrit us en parlaré, i jo em quedo de rector a la parròquia, juntament amb un vicari togolès i un altre capellà togolès que s’ocupa de la ràdio i que vindrà els diumenges per ajudar-nos amb les misses, però de tot això ja us en parlaré més tard.


Com us deia, els de Catalunya Cristiana em van demanar algun escrit, o sigui que aprofito el que hi vaig publicar i que parla d’un molt bon home, en Barthelemy, un catequista molt amable i acollidor i que es troba molt a faltar. Cuideu-vos molt.

Avui m’agradaria compartir amb vosaltres la mort del vell catequista Barthelemy, el primer cristià del seu poble. Un home que va haver de lluitar, fins i tot, contra la seva família que el va intentar enverinar perquè no acceptaven que fos cristià. Però ara, trenta anys després de la seva conversió, després d’haver-se mantingut ferm en la seva fe, havia esdevingut un exemple per la resta del seu poble, una font de vida per tota la família.

Els seus darrers dies han estat difícils. Amb problemes al ronyó, el vam haver d’ingressar al gran hospital de Lomé, l’únic del país on es pot fer diàlisis. Però res va anar bé. Les males condicions de l’hospital, els preus exagerats i una vaga de metges i infermers que va deixar 19 morts en dos dies, va suposar l’entrada en coma d’en Barthelemy. Calia portar-lo a casa.

Un cop de telèfon a la meitat del camí ens fa saber que ja és mort. Els hi queden més de sis hores de viatge. Sis hores compartint amb el seu pare difunt el petit espai de la furgoneta en una carretera plena de forats. Preparem el taüt i anem al poble. Pel camí, algunes dones es posen a plorar i criden amb la llengua. Saben per qui és aquest taüt. Saben que han perdut un pare, una persona que es va donar sense límits. Arribem a la casa i ens preparen un banc per seure. S’està fent de nit. Les dones, al pati, estan cuinant la pasta amb la farina de blat de moro i la beguda local. Demà caldrà alimentar a molta gent. A fora els vells estan asseguts, per ordre d’edat, al voltant de la petita muralla de fang. Els més joves toquen el tam-tam i els homes adults caven la tomba a l’ombra de l’arbre on s’asseia en Barhelemy.

La Marie, la filla petita d’en Barthélemy posa fulles seques de palmera al foc. Al meu costat, les menudes de la casa dormen al terra. Davant meu, una dona vella amb una llossa immensa a la mà, al ritme dels tams-tams, barreja les grans olles. Una mica més enrere dues dones més estan filtrant la beguda amb un instrument que no conec. La flama torna a disminuir, i les cabanes de fang amb el teulat de palla desapareixen de la meva vista. Em queda només el so dels tams-tams i l’immens cel estrellat... i per un moment prenc consciència que frueixo, encara, dels darrers batecs d’aquesta Àfrica mil•lenària que està desapareixent. L’Àfrica que ja només queda en els poblets més reculats, la nostra Àfrica romàntica, a la vegada que tan dura, que deixa pas a l’Àfrica de ciment i d’uralita. L’Àfrica que perd el so dels tams-tams per deixar pas a la música estrident, de la llum del foc que deixa pas a la llum elèctrica... L’Àfrica dels vells catequistes com en Barthelemy que van optar de veritat, i sense límits, per un evangeli que els va canviar la vida.

Amb aquests pensaments la música s’atura, i arriba el difunt. La gent el pren en braços, el porten a la seva casa rodona per netejar-lo i vestir-lo. Abans em demanen una pregària. I veient el rostre del primer cristià del seu poble, el rostre de pau d’en Barthelemy, no puc fer res més que agrair a Déu per tota la seva vida. Agrair a Déu per enviar-nos, encara avui, catequistes fidels, profetes senzills, sants anònims, els qui, de ben segur, s’asseuran més a prop del Pare.

I agafo el cotxe i prenc de nou la ruta cap a casa. El cant de la sabana omple tot l’ambient. Mica en mica es comencen a divisar les llums de la ciutat i creuo, de nou, la línia que limita aquestes dues Àfriques. Separades només per uns quants quilòmetres. Separades per una eternitat.

22/7/11

La pluja

Benvolguts tots una forta abraçada des d’aquestes terres togoleses que respiren esperança. Esperança d’un país que surt del clot i que, amb petits passos, avança cap a un futur millor, tant diferent, per desgràcia de l’Àfrica de l’Est, on les imatges que ens arriben fan mal de veure i fan por, por perquè si aquí a la nostra zona passéssim uns anys de sequera també hi podríem caure. Per això, avui, us parlo de la pluja. He tardat una mica, també, perquè el setmanari “Catalunya Cristiana” em van demanar alguna col•laboració. Com que no tinc massa temps per tot, el què faré serà publicar al blog el que ha sortit al Catalunya Cristiana, amb algun comentari més, per aquells lectors que no el llegeixen. Doncs apa, sense afegir res més, excepte, si em permeteu una mica d’humor, que porto un pentinat increïble, fet per una perruquera que em va assegurar que sabia tallar els cabells dels blancs, i que em va deixar que ni l’escalinata de la catedral...! Us deixo amb l’escrit:

Les darreres pluges havien caigut el mes d’octubre passat. Els camps havien passat del verd al groc i després, només la terra. Aquesta terra erma i dura, aquesta terra que, de sobte, esdevé desert. Fins que, després de mesos i mesos de calor, comença a caure alguna gota perduda i... la primera ploguda. Però tothom està a l’espera. Falta la segona. La que els permetrà de llaurar i sembrar. Però aquest any sembla que no vol arribar. I comença a fer por. Por perquè un any de sequera seria catastròfic. Catastròfic quan es viu al límit. Quan les collites són el que els ha de donar el menjar de tot l’any. Quan tot depèn d’un sac de blat de moro. I et demanen que preguis. I miren al cel i... quan el murmuri d’un mal any comença a ésser un crit, el cel ennegreix i també crida. Crida fort entremig d’uns llamps que es dibuixen espectacularment. I l’aigua cau, sense mesura, sobre aquesta terra seca. I l’alegria de la gent no es pot explicar. I els més menuts es posen a dansar sota la pluja i tot s’atura. S’atura per contemplar, com no ho havia vist mai, aquest gran misteri de la vida que comença. I l’endemà tothom serà al camp. Les mans a l’aixada. Les esquenes corbades. I la terra. Aquella terra que semblava morta, esdevindrà les entralles d’una nova vida.
I encara estic en aquestes reflexions quan, enmig de la pluja, s’acosta una bicicleta. És en Martin, un dels escolans de la parròquia. Ell també està content per la pluja. A casa podran cultivar, però... saben que no en faran prou per a tots. La família és gran. Ells volen estudiar. I el pare l’hi ha dit que caldria que marxés a treballar en una altra regió. Té 17 anys i el veig una mica espantat. No sap massa amb què es trobarà. Però no hi ha cap més sortida. Ja tornarà al mes de setembre. Se’n va demà al matí i em demana una benedicció. Prego per ell. I en el meu cor prego per tots els altres joves que han agafat el mateix camí. Alguns ja no han tornat més. I li dono el meu telèfon per si li passa alguna cosa. I que quan arribi al nou lloc es posi en contacte amb la comunitat cristiana. L’ajudaran. I continua plovent. I ell agafa la vella bicicleta del seu pare. I torna a inflar una vegada més la roda punxada per reprendre el llarg camí a casa. De sobte s’atura i torna enrere. Baixa de nou de la bicicleta i em diu: “Perdona, no he tingut temps de dir-li-ho a la Felicité” – és una altra escolana de la seva edat.– “Li podràs dir que he pensat en ella?”. Hi tant que sí. Li diré això hi molt més. Li diré que, tot i el patiment, que tot i la tristesa d’haver de marxar a un lloc que no coneixes, tot i que estaves moll fins a la medul•la, has tingut temps, encara, per estimar.

I aquelles paraules que semblaven de comiat, esdevindran, també, les entralles d’una nova vida en el cor de la Felicité. I la vida continuarà. I continuarà plovent. I continuaran emigrant. I continuaran patint. I continuaran pregant. I continuaran estimant.

1/6/11

Indignats i ... esperançats!



Benvolguts, he seguit a través d’Internet les diferents mogudes que hi ha hagut a Barcelona i a Madrid, entre d’altres poblacions, de moltes persones que es mostraven “indignades”. Tot i que no he pogut llegir-ho amb atenció, m’ha semblat bonic que la gent encara fos capaç d’indignar-se. Indignar-se davant tantes injustícies que ens oprimeixen. Però també m’ha fet pensar: Quina sort que es puguin indignar!

I és que aquí, al Togo, també ens agradaria poder-nos indignar per una falta de representativitat política, però només tenim una mena de partit únic que sempre guanya les eleccions i que té com a president el fill de l’antic dictador. Ens agradaria poder-nos indignar pels talls de llum o per la pujada del preu de l’electricitat, però més del 75% de la nostra regió encara no tenen accés a la corrent elèctrica. Ens agradaria poder-nos indignar perquè a l’estiu tenim problemes de subministrament d’aigua, però resulta que el 80% de la nostra població no té aigua corrent i ha d’anar a buscar-la en pous, molts en condicions una mica salubres. Ens agradaria poder-nos indignar per les llargues llistes d’espera als hospitals, però és que gairebé no tenim metges. Ens agradaria poder-nos indignar per la retallada del número de professors, però el que hi falta, a moltes escoles és el teulat. Ens agradaria poder-nos indignar... però, qui ens faria cas? I és que quan és Europa qui s’indigna tots ens indignem, però quan són els pobres qui s’indignen... a vegades només queda el camí de la revolta.

Per això crec que la gent que m’envolta, tota la gent de la nostra parròquia, ja no opta per indignar-se, ni revoltar-se, sinó per esperançar-se. I jo també. M’uneixo a ells i vull mirar amb esperança els petits canvis que s’estan operant al nostre costat. Es comença a exigir als professors un cert nivell d’educació. El director de l’hospital de Dapaong, vol posar fi als robatoris de medicaments que fan els auxiliars d’infermeria per revendre, i fins i tot avui hem pogut començar amb la farmàcia-infermeria a un dels pobles (en el proper escrit us en parlaré). Els xinesos comencen a treballar per arreglar la carretera internacional (tot i que encara no sabem a quin preu), i després de dos anys de lluites i de visites, trucades i treballs varis de Mn. Ramon Bosch, hem aconseguit tenir llum i aigua corrent a la parròquia.

Però sobretot som esperançats perquè aquí tothom és jove, i els joves no poden indignar-se contra uns grans que no hi son... I els joves, tot i els dubtes, tot i les pors, tot i la incertesa del seu futur, tenen esperança que això anirà endavant. I és que no em cansaré de repetir-vos, una vegada i una altra, que si bé és certa la imatge que us he donat del Togo, una mica “destrossat”, aquesta no és la imatge dels togolesos. I és que m’agradaria que quan penséssiu en un jove africà no hi veiéssiu un pobre indignat, sinó un esperançat. Un jove que mira al futur. Un jove que creu en Déu i en la humanitat i que, justament per això, ha fet de la vida una constant acció de gràcies, una benedicció, un cant i una dansa. I és que, tot i que us ho he dit en més d’un escrit, si hi ha una cosa que no deixa de sorprendre’m és la capacitat que tenen de cantar i ballar.

Sense anar més lluny, vinc de la missa a Tchankunkunkong, un dels pobles de la parròquia. Davant l’altar dos nens petits que encara no caminen del tot drets, estan mig adormits a terra. De sobte sonen els tams tams i, com per art de màgia, s’aixequen amb prou feines i comencen a fer els passos de la seva dansa tradicional. Ballen abans de caminar. I ningú en fa cas, excepte jo, perquè fan el que és normal. I marxo del poble i arribo a la parròquia i em trobo amb els petits de l’esplai, capitanejats per la menuda Aimé, que amb els seus no més de 6 anys, porta un ritme que fascina. A la sala del costat les mares del barri que canten en moba, ensenyen a les seves filles a ballar bé els cants de la celebració. En una altra sala hi ha els cants de la coral de la missa de nens i la última sala d’aquell edifici ressonen amb força els tams tams de la coral de joves en francès que es preparen per l’eucaristia de diumenge.

M’acosto a l’església per veure que fan els escolans i em trobo que les escolanes, elles també, estan preparant unes danses pel fi de curs. Els joves del grup de teatre em criden per acabar de preparar algunes escenes de l’obra que representaran dissabte que ve, i em diuen que han preparat uns balls que volen fer entre escena i escena. Estic parlant amb ells quan veig que saluden a un grup de nois que tinc vistos del barri però que encara no hi havia parlat. Vesteixen una mica diferent que els altres i em diuen que els hi agradaria començar un grup de Break Danse a la parròquia, si els hi deixem un local. I tant que sí, els hi dic. Parlo amb el responsable, que ve a la catequesi, per explicar-li una mica les normes de respecte i de funcionament. Em faig una mica el seriós, però per dins el que vull és que tots aquests joves no estiguin tot el dia pel barri sense fer res. Accepten entren a la sala i... comencen a ballar.

Veig que algú m’espera al despatx i m’hi acosto. També hi ha Mn. Ramon dempeus que mirant tots els locals em diu: “Noi, quina gentada!”. I sé que sent la mateixa il•lusió que sento jo. I pensar que fa tres anys això era una esplanada amb un mercat abandonat.... I mica en mica es comença a fer fosc. A l’horitzó alguns llamps ens anuncien que potser tindrem pluja. El jovent agafa el camí de casa, se’n van parlant, rient, alguns encara ballant i cantant. Saludo a algunes veïnes que venen a buscar aigua i vaig a revisar les sales per veure si tot està en ordre. Arribo al local que havien fet servir el grup de joves del teatre i del Break Danse, i veig que han deixat la pissarra plena de dibuixos. Com que l’endemà hi ha la catequesi començo a esborrar-los fins que arribo a un dels extrems de la pissarra, i me n’adono que allí, en un racó, hi ha escrit: “I love Saint Paul”. “M’estimo Saint Paul”, o sigui, m’estimo la parròquia. Un jove anònim. Un jove que ha escrit el que sentia a dins. Un jove que avui, sense adonar-se’n, m’ha fet el millor regal en molt de temps. M’ha dit que tot el treball que hem fet Mn. Ramon i un present, amb l’ajuda de tantes persones d’aquí i d’allà, per construir aquesta parròquia, ha valgut la pena. Ha valgut la pena no només perquè els diumenges és un cant de festa i de pregària, no només perquè tenim centenars de persones a la catequesi, no només perquè molts d’estudiants utilitzen les sales i la llum per estudiar, no només perquè s’hi ha fet alfabetització i perquè ha portat el progrés al barri, sinó, i senzillament, ha valgut la pena perquè un jove s’hi ha sentit estimat, un jove hi ha trobat esperança, un jove l’ha estimat. I per fer feliç a una sola persona, val la pena tota una vida. Un jove indignat... potser! Un jove esperançat... segur!

16/4/11

Setmana Santa... mirant a la Resurrecció!

Benvolguts, estava temptat de fer un escrit sobre la Setmana Santa, i ja tenia els elements per fer-ho, anaven des del Diumenge de Rams, amb la falsa alegria d’aquells que esperen un Jesús triomfant i es troben amb un Jesús muntat sobre un ruc, com tantes i tantes persones que van marxar de la nostra parròquia cap a Costa d’Ivori, animats pels diners que podrien guanyar i s’han trobat amb una guerra que els està matant... Us podria parlar, també, del Dijous Sant de tantes mares que, assegudes al voltant del menjar que pot escassejar, envoltats dels seus fills i nets, parteixen el que tenen i ho comparteixen, demanant-se si aquell no serà el seu darrer sopar. Arribant al Divendres Sant de tants i tants crucificats de la història, de persones senzilles que veuen com els productes bàsics son cada cop més cars i que ells no tenen cap manera de guanyar-se la vida, no tenen horitzó. O el Dissabte Sant, quan Jesús és posat a la tomba, com el petit germà d’en Jacques i en Jean, que han descobert, com més tard Maria Magdalena, que la persona estimada ja no era a la tomba però, en aquest cas, no perquè havia ressuscitat, sinó perquè els hi havien desenterrat per robar-li els òrgans i fer màgia negra o qui sap què...

I de tot en podria parlar abastament, però... Me n’adono que no seria just, perquè ens quedaríem amb una imatge de mort, de passió, de setmana santa, quan en realitat, en la gent que m’envolta, es respira Resurrecció!. Sí, Resurrecció de tota la gent de la parròquia que miren el futur amb alegria i esperança, potser perquè saben que no es pot anar gaire més enrere, o perquè veuen que el país, a petits passos va avançant.
Però quan parlo de Resurrecció, d’aquesta gran paraula, no n’espereu un gran fet. I és que cada cop me n’adono més que la Resurrecció que esperem es viu ja en les petites resurreccions de cada dia. I per això puc parlar d’experiència de resurrecció com la que vaig viure divendres anant a passar la pel•lícula a un dels pobles.
Carreguem el grup electrogen al cotxe i marxem amb en François, en Mathieu i un altre jove de Tchandana, que ara no recordo el nom. Estan contents. Han invitat a tota la gent de la comunitat per veure si els poden animar. Pel camí un eriçó passa per davant del cotxe. En Mathieu, que l’ha vist em fa parar. Llanterna a mà es posa a buscar entre les herbes, un cop i... “Mon Père! Tindrem carn per demà!!”. Està content. Ha vist que el seus germans podran menjar carn. És un petit motiu de resurrecció. Arribem i tots ens esperen. Els trobem ballant. Descarreguem el projector, el grup electrogen i, per fer temps abans de posar la pel•lícula de Jesús en moba, la llengua local i la única pel•lícula que hi tenen traduïda, els hi poso una pel•lícula de Charlot, per fer que la gent que ens han vist passar amb el cotxe tinguin temps d’arribar. Us puc assegurar que no he vist mai riure amb tanta força, amb tanta sinceritat, amb tanta senzillesa, com tota aquella gent reunida allà per veure el cinema. Si us dic que eren més de 500 persones em quedaria curt. I cada vegada que en Charlot fa alguna pallassada, riuen i riuen sense parar fins que s’acaba la pel•lícula, i en volen més, i més... I tota aquella gent, obliden per un petit instant tots els problemes que porten al damunt. Deixen les seves creus i riuen i celebren. Deixen les seves creus i viuen un moment de resurrecció.
I deixem en Charlot i passem a la pel•lícula de Jesús en moba, i llavors, aplaudiments. Grans aplaudiments. I entenc perquè Jesús va connectar amb la gent senzilla del seu temps, com connecta avui amb aquesta gent senzilla. I quan Jesús respon als rics que el diner no té cap valor, l’alegria general és immensa, com immensa és la tristesa que senten quan Jesús és colpejat i traït pels seus, fins que arriba la mort. I es fa un silenci sepulcral, trencat, només, pels forts aplaudiments quan arriba la Resurrecció.
I és que per a ells, el que veuen a la pantalla és real. És com si Jesús fos allà. No hi ha actors, Jesús parla, viu, pateix, mort i ressuscita!. I la resurrecció provoca aplaudiments, i tant que sí, perquè per tota aquesta gent, que té la mort tan present, que no l’ha amagada, la Resurrecció continua essent un missatge d’esperança i de victòria. Però encara no s’han acabat els aplaudiments que ja m’estan demanant que els hi torni a posar en Charlot. Però és tard, i vull tornar cap a la parròquia, que demà tenim moltes activitats. Amb tot, com que insisteixen, els hi poso el CD que van gravar la gent de Blanes, amb la coral de Tchandana. I es fa un moment de silenci, fins que se n’adonen que son ells, i es posen a riure i a aplaudir, i aprofiten per ballar i dansar. I l’alegria és immensa, i tornem a ressuscitar.
Apago el grup electrogen i comencem a carregar el cotxe. Ells prenen els tams tams i continuen amb les danses. Els més menuts, que s’havien quedat adormits, es desperten. Alguns, quan obren els ulls i em veuen a prop fan un crit d’espant, els altres riuen. M’acomiado de tots, i puja amb mi en François, el fill del catequista. Quan vaig per tancar la porta se m’acosta un dels vells del poble. Baixo per saludar-lo i acomiadar-me d’ell i em diu, més o menys: “Moltes gràcies per la pel•lícula. Si Jesús ha vençut la mort, tot és possible”.
I tant que sí! I és que Pasqua significa això. Si tenim realment fe, si ens deixem conduir per aquesta esperança en la Resurrecció, la vida agafa una nova dimensió i totes les nostres creus esdevenen espurnes de resurrecció. Bona Pasqua!.

27/2/11

La Romeria...

Són les 4h del matí. Fa una bona temperatura i s’ha pogut dormir bé. Arribem amb Mn. Ramon a la parròquia: És el dia de la romeria. Tot està preparat. Les dones dels pobles més allunyats, que han fet nit als locals, s’acaben de preparar. Com que feia una mica de “fresca” (deuríem estar a uns 25ºC), només s’han rentat els peus, perquè no es volen refredar, guanyant-se, així, els crits del catequista: “Us heu de dutxar!”. però elles, han rigut, ben contentes i s’han carregat al cap la petita bossa on hi porten alguna cosa de menjar. No necessiten gaire res. Arriben alguns altres de la parròquia. A les 4:15h Mn. Ramon fa una pregària. Un escolà agafa la creu ben amunt i som-hi!. Comencem a caminar entre cants i pregàries per la carretera internacional (és internacional perquè comunica amb països estrangers, però... té tants de forats!!!). Pel camí se’ns van unint les altres persones de la parròquia, que van sortint de totes les cases. Fa una nit ben clara i les estrelles brillen amb força, i és que tot i que hem aconseguit que l’electricitat arribi a la parròquia, son encara molt poques les cases del barri que hi tenen accés.
Entrem al barri musulmà i “cap problema”. Els musulmans que es disposen a entrar a la mesquita per la pregària, aturen el que estan fent, ens saluden amb respecte i ens deixen passar. És meravellós veure la bona relació que tenim els uns amb els altres. Sense anar més lluny, al grup de Fe i Llum, pels disminuïts psíquics, tinc a un dels fills de l’imam, que quan em veu em diu: “Dissabte anirem a pregar a l’església, no?”. I fa el signe de la creu...
Però bé, la marxa continua, a un ritme trepidant. Aquesta gent estan acostumats a caminar, i us puc assegurar que ni els més veterans de la parròquia de Sant Josep de Girona, amb totes les rutes que feien, portaven aquest ritme. Començo a pensar que quedaré malament, i això que encara no hem deixat la ciutat, i ja portem una hora i mitja de marxa, però els cants no paren, i ells tampoc. Estic realment cansat i decideixo fer una parada. No semblen gaire convençuts, però com que tinc la sort d’ésser el vicari de la parròquia i son molt obedients, els hi faig entendre que és bo parar-se per fer una petita pregària. L’accepten, però ningú s’asseu. Ningú es descarrega res del cap. Em miren, preguen i... el temps que tardo a lligar-me la sabata ja m’han agafat avantatge. Mare de Déu. Tenen ganes d’arribar. El camí es comença a omplir d’altres pelegrins de les diferents parròquies del bisbat. Es multipliquen les motos-taxi que porten als qui van a vendre productes de tota mena. Les camionetes carregades de gent i de menjar (peix fregit, bunyols, fesols, cacauets, plàtans...), no paren de fer sonar el clàxon, mentre ens avancen a unes velocitats temeràries en un camí de terra, tot sortejant a la gran quantitat de bicicletes que es van obrint pas entre les persones, vaques, ovelles, gossos, gallines, pintades i porcs. Els veïns que ens saluden i ens miren... es comença a crear una sensació caòtica, es comença a sentir la olor i a escoltar la fressa de l’Àfrica, una Àfrica que només té vida, una Àfrica que només té joventut.
Arribem finalment a la cova on hi ha la mare de Déu. Està plena de gent, perquè la peregrinació de la catedral se’ns ha avançat. Esperem que se’n vagin i hi anem a fer una pregària. La fe d’aquesta gent és contagiosa. Cadascú ha vingut amb un munt de peticions en el seu cor. Cadascú ha portat els seus problemes (la majoria algun familiar o ells mateixos que estan malalts, però també els estudiants a demanar que puguin aprovar i pagar les taxes dels exàmens, les noies que s’han casat a demanar de poder ésser mares per no ésser rebutjades...). També han portat les seves il•lusions (agrair d’haver trobat una bona persona amb qui casar-se, haver trobat algun treball que els ha ajudat a superar un moment difícil, que s’han curat d’una malaltia, que un seu fill o germà ha tornat de Costa d’Ivori, etc...).
I mentre estic mirant a cadascú de la parròquia, amb la il•lusió de poder-los cridar pel seu nom perquè ara ja els conec, comencen a cantar un dels seus cants a la mare de Déu. La gent que està pregant amb silenci no es molesta. Un altre romeria que està resant el rosari continua amb la seva pregària i un grup de joves canten un cant diferent. Tot és admès. No hi ha cap ordre, però tot està ordenat. Cadascú fa el que li dicta el seu cor, i per això tot surt bé.
Jo me’n vaig cap a l’esplanada on hi ha les confessions. Hi ha un munt de gent que espera. Pel camí faig fora a uns quants de més “llestos” que estan mirant a les noies com es renten i es canvien al riu, per posar-se més boniques. Els nois es posen a riure i em diuen: “Però si això també és romeria”. Res de res! Les noies em saluden agraïdes.
Al meu costat el petit Jacques em diu que no ha portat res per menjar. Com tants!. Per sort encara tinc les galetes energètiques que em van portar els familiars de Mn. Ramon, o sigui que a compartir-les i a agafar energia. Sí, energia perquè la missa, estimats tots, la missa aquí és missa de Festa Major i això vol dir, ni més ni menys, que cinc hores de durada! Sí, ho heu llegit bé, cinc hores! Que evidentment donen temps per a tot. Temps per veure les dansaires com presenten les ofrenes. Temps de veure les corals de les parròquies com canten en les diferents llengües del bisbat, i poder veure l’artista d’una d’elles, un home gran i escardalenc que puja a l’altar i comença a dirigir amb un ritme, una alegria i uns moviments de cadera i de tot el cos que arrenca, sempre, els aplaudiments i els crits amb la llengua de tothom. I vindrà el moment de la presentació dels dons, dels sacs de blat de moro, del bisbe posant-se un davantal per consagrar el nou altar i una homilia de més d’una hora. Temps per beneir la gent i els objectes que porten, temps perquè s’espatlli la instal•lació elèctrica, temps per poder saludar i aplaudir a tots els estrangers que hi ha entre nosaltres, temps, en definitiva, per celebrar. Celebrar que no tenim pressa perquè la vida, aquest regal preciós de Déu, té el seu ritme i no podrem allargar-ne ni un sol instant, per molt ràpids que anem. Celebrar que avui hem vingut de tot arreu per compartir la nostra fe. Celebrar que tot ha anat bé, que aquest any, també, estem tots aquí reunits.
I és que si una cosa em continua meravellant d’aquesta gent és la capacitat que tenen d’anar endavant. Anar endavant a pesar del munt de dificultats que els envolten. Anar endavant tot i que a vegades el futur és incert. Anar endavant quan tot sembla que els va en contra. Anar endavant...! Com ho estem veient aquests dies en els països del Nord de l’Àfrica. Em deien uns joves a l’Institut: “Si cau en Gadafi, vol dir que tot és possible!”. Ells també es veuran amb cor de creure’s, realment, que el futur els hi pertany. Per això peregrinen cada any als peus de la Mare de Déu, perquè continuen confiant, a pesar de tot, que Déu no els ha abandonat. I tenen raó.

27/1/11

Rectificar és de... savis?

Benvolguts tots, com esteu? Sí, ja sé que us havia dit que ja no escriuria més, i és que la veritat sigui dita, les activitats es multipliquen, i se’m fa difícil asseure’m amb calma davant l’ordinador. A més, tenia la por de donar una imatge de l’Àfrica que no és la que estic vivint, doncs, tot i les dificultats obvies d’un lloc més o menys pobre, el dia a dia està envoltat de situacions boniques, plenes de tendresa i més o menys divertides que fan de cada dia un regal ple de sorpreses, una autèntica benedicció de Déu.
Però aquestes darreres setmanes hi ha hagut tres situacions que m’han fet canviar el pensament:
1- Els diferents correus que he anat rebent, i que m’han fet adonar que hi havia més persones de les que em pensava que llegien el blog. Un blog que havia començat ben bé pels de casa i els amics... En un d’ells un em deia: “Comprenc que no tens temps,tal com dius, per asseure’t amb tranquil•litat davant l’ordinador però trobarem a faltar les teves vivències. Son un ventall que fa flamejar el caliu de la fe”.
2- El bisbe Jaume Camprodon, de gran estima per a mi, i qui va donar el nom a aquest blog, m’escrivia per Nadal: “Merci per les teves lletres, fan bé a tota una colla de gent...”, suposo, sobretot, als avis de la Comunitat de les “Germanetes dels pobres”.
3- La visita de la família de Mn. Ramon a Dapaong. Li vaig dir al seu nebot: “Ostres, he deixat d’escriure al blog, perquè els missatges que rebia eren com si tota la gent d’aquí ho estigués passant malament”, i em respon: “Oh, això és culpa teva! Que ens feies patir amb les teves explicacions”.

Me n’he adonat, doncs, que aquestes petites cartes que us enviava des del Togo, no eren per a res una cosa negativa ni una violació de la intimitat de la gent amb qui convisc en el dia a dia, sinó que per a molts de vosaltres, que estimeu als missioners i ens teniu presents en les vostres pregàries, era una manera d’apropar-nos a la nostra realitat. Una petita espurna de fe i de gratuïtat de la gent que m’envolta de la qual, sovint, en tenim tanta necessitat.
Amb la por de ser protagonista, havia tallat una petita finestra a molts d’avis i gent gran, a moltes comunitats parroquials que vivien així la universalitat de l’Església, a molta gent que ens ajuda i que era la manera de tenir un contacte amb nosaltres.

Per tant, doncs, si rectificar és de savis, rectifico amb tota senzillesa i reprenc el blog. Això sí, amb una periodicitat totalment anàrquica, escriuré, de tant en tant, petits comentaris sobre aquesta terra del Togo, on s’acaba el temps de l’harmattan, el vent fresc ple de sorra del Sàhara per portar-nos la nostra estimada calor, una calor que ens deixa una mica esmorteïts, però no pas aixafats del tot! Tot preparant diumenge que ve la nostra festa parroquial “Sant Pau Apòstol de Nacions”, amb concert de la coral, partit de futbol amb l’equip de la parròquia, i compartir el menjar amb la gent dels pobles, tot esperant el primer diumenge de febrer la peregrinació anual de tota la diòcesis, una cosa digne de veure i d’explicar.
No faltaré a la propera cita.
Una forta abraçada, Joan.