27/1/11

Rectificar és de... savis?

Benvolguts tots, com esteu? Sí, ja sé que us havia dit que ja no escriuria més, i és que la veritat sigui dita, les activitats es multipliquen, i se’m fa difícil asseure’m amb calma davant l’ordinador. A més, tenia la por de donar una imatge de l’Àfrica que no és la que estic vivint, doncs, tot i les dificultats obvies d’un lloc més o menys pobre, el dia a dia està envoltat de situacions boniques, plenes de tendresa i més o menys divertides que fan de cada dia un regal ple de sorpreses, una autèntica benedicció de Déu.
Però aquestes darreres setmanes hi ha hagut tres situacions que m’han fet canviar el pensament:
1- Els diferents correus que he anat rebent, i que m’han fet adonar que hi havia més persones de les que em pensava que llegien el blog. Un blog que havia començat ben bé pels de casa i els amics... En un d’ells un em deia: “Comprenc que no tens temps,tal com dius, per asseure’t amb tranquil•litat davant l’ordinador però trobarem a faltar les teves vivències. Son un ventall que fa flamejar el caliu de la fe”.
2- El bisbe Jaume Camprodon, de gran estima per a mi, i qui va donar el nom a aquest blog, m’escrivia per Nadal: “Merci per les teves lletres, fan bé a tota una colla de gent...”, suposo, sobretot, als avis de la Comunitat de les “Germanetes dels pobres”.
3- La visita de la família de Mn. Ramon a Dapaong. Li vaig dir al seu nebot: “Ostres, he deixat d’escriure al blog, perquè els missatges que rebia eren com si tota la gent d’aquí ho estigués passant malament”, i em respon: “Oh, això és culpa teva! Que ens feies patir amb les teves explicacions”.

Me n’he adonat, doncs, que aquestes petites cartes que us enviava des del Togo, no eren per a res una cosa negativa ni una violació de la intimitat de la gent amb qui convisc en el dia a dia, sinó que per a molts de vosaltres, que estimeu als missioners i ens teniu presents en les vostres pregàries, era una manera d’apropar-nos a la nostra realitat. Una petita espurna de fe i de gratuïtat de la gent que m’envolta de la qual, sovint, en tenim tanta necessitat.
Amb la por de ser protagonista, havia tallat una petita finestra a molts d’avis i gent gran, a moltes comunitats parroquials que vivien així la universalitat de l’Església, a molta gent que ens ajuda i que era la manera de tenir un contacte amb nosaltres.

Per tant, doncs, si rectificar és de savis, rectifico amb tota senzillesa i reprenc el blog. Això sí, amb una periodicitat totalment anàrquica, escriuré, de tant en tant, petits comentaris sobre aquesta terra del Togo, on s’acaba el temps de l’harmattan, el vent fresc ple de sorra del Sàhara per portar-nos la nostra estimada calor, una calor que ens deixa una mica esmorteïts, però no pas aixafats del tot! Tot preparant diumenge que ve la nostra festa parroquial “Sant Pau Apòstol de Nacions”, amb concert de la coral, partit de futbol amb l’equip de la parròquia, i compartir el menjar amb la gent dels pobles, tot esperant el primer diumenge de febrer la peregrinació anual de tota la diòcesis, una cosa digne de veure i d’explicar.
No faltaré a la propera cita.
Una forta abraçada, Joan.