27/2/11

La Romeria...

Són les 4h del matí. Fa una bona temperatura i s’ha pogut dormir bé. Arribem amb Mn. Ramon a la parròquia: És el dia de la romeria. Tot està preparat. Les dones dels pobles més allunyats, que han fet nit als locals, s’acaben de preparar. Com que feia una mica de “fresca” (deuríem estar a uns 25ºC), només s’han rentat els peus, perquè no es volen refredar, guanyant-se, així, els crits del catequista: “Us heu de dutxar!”. però elles, han rigut, ben contentes i s’han carregat al cap la petita bossa on hi porten alguna cosa de menjar. No necessiten gaire res. Arriben alguns altres de la parròquia. A les 4:15h Mn. Ramon fa una pregària. Un escolà agafa la creu ben amunt i som-hi!. Comencem a caminar entre cants i pregàries per la carretera internacional (és internacional perquè comunica amb països estrangers, però... té tants de forats!!!). Pel camí se’ns van unint les altres persones de la parròquia, que van sortint de totes les cases. Fa una nit ben clara i les estrelles brillen amb força, i és que tot i que hem aconseguit que l’electricitat arribi a la parròquia, son encara molt poques les cases del barri que hi tenen accés.
Entrem al barri musulmà i “cap problema”. Els musulmans que es disposen a entrar a la mesquita per la pregària, aturen el que estan fent, ens saluden amb respecte i ens deixen passar. És meravellós veure la bona relació que tenim els uns amb els altres. Sense anar més lluny, al grup de Fe i Llum, pels disminuïts psíquics, tinc a un dels fills de l’imam, que quan em veu em diu: “Dissabte anirem a pregar a l’església, no?”. I fa el signe de la creu...
Però bé, la marxa continua, a un ritme trepidant. Aquesta gent estan acostumats a caminar, i us puc assegurar que ni els més veterans de la parròquia de Sant Josep de Girona, amb totes les rutes que feien, portaven aquest ritme. Començo a pensar que quedaré malament, i això que encara no hem deixat la ciutat, i ja portem una hora i mitja de marxa, però els cants no paren, i ells tampoc. Estic realment cansat i decideixo fer una parada. No semblen gaire convençuts, però com que tinc la sort d’ésser el vicari de la parròquia i son molt obedients, els hi faig entendre que és bo parar-se per fer una petita pregària. L’accepten, però ningú s’asseu. Ningú es descarrega res del cap. Em miren, preguen i... el temps que tardo a lligar-me la sabata ja m’han agafat avantatge. Mare de Déu. Tenen ganes d’arribar. El camí es comença a omplir d’altres pelegrins de les diferents parròquies del bisbat. Es multipliquen les motos-taxi que porten als qui van a vendre productes de tota mena. Les camionetes carregades de gent i de menjar (peix fregit, bunyols, fesols, cacauets, plàtans...), no paren de fer sonar el clàxon, mentre ens avancen a unes velocitats temeràries en un camí de terra, tot sortejant a la gran quantitat de bicicletes que es van obrint pas entre les persones, vaques, ovelles, gossos, gallines, pintades i porcs. Els veïns que ens saluden i ens miren... es comença a crear una sensació caòtica, es comença a sentir la olor i a escoltar la fressa de l’Àfrica, una Àfrica que només té vida, una Àfrica que només té joventut.
Arribem finalment a la cova on hi ha la mare de Déu. Està plena de gent, perquè la peregrinació de la catedral se’ns ha avançat. Esperem que se’n vagin i hi anem a fer una pregària. La fe d’aquesta gent és contagiosa. Cadascú ha vingut amb un munt de peticions en el seu cor. Cadascú ha portat els seus problemes (la majoria algun familiar o ells mateixos que estan malalts, però també els estudiants a demanar que puguin aprovar i pagar les taxes dels exàmens, les noies que s’han casat a demanar de poder ésser mares per no ésser rebutjades...). També han portat les seves il•lusions (agrair d’haver trobat una bona persona amb qui casar-se, haver trobat algun treball que els ha ajudat a superar un moment difícil, que s’han curat d’una malaltia, que un seu fill o germà ha tornat de Costa d’Ivori, etc...).
I mentre estic mirant a cadascú de la parròquia, amb la il•lusió de poder-los cridar pel seu nom perquè ara ja els conec, comencen a cantar un dels seus cants a la mare de Déu. La gent que està pregant amb silenci no es molesta. Un altre romeria que està resant el rosari continua amb la seva pregària i un grup de joves canten un cant diferent. Tot és admès. No hi ha cap ordre, però tot està ordenat. Cadascú fa el que li dicta el seu cor, i per això tot surt bé.
Jo me’n vaig cap a l’esplanada on hi ha les confessions. Hi ha un munt de gent que espera. Pel camí faig fora a uns quants de més “llestos” que estan mirant a les noies com es renten i es canvien al riu, per posar-se més boniques. Els nois es posen a riure i em diuen: “Però si això també és romeria”. Res de res! Les noies em saluden agraïdes.
Al meu costat el petit Jacques em diu que no ha portat res per menjar. Com tants!. Per sort encara tinc les galetes energètiques que em van portar els familiars de Mn. Ramon, o sigui que a compartir-les i a agafar energia. Sí, energia perquè la missa, estimats tots, la missa aquí és missa de Festa Major i això vol dir, ni més ni menys, que cinc hores de durada! Sí, ho heu llegit bé, cinc hores! Que evidentment donen temps per a tot. Temps per veure les dansaires com presenten les ofrenes. Temps de veure les corals de les parròquies com canten en les diferents llengües del bisbat, i poder veure l’artista d’una d’elles, un home gran i escardalenc que puja a l’altar i comença a dirigir amb un ritme, una alegria i uns moviments de cadera i de tot el cos que arrenca, sempre, els aplaudiments i els crits amb la llengua de tothom. I vindrà el moment de la presentació dels dons, dels sacs de blat de moro, del bisbe posant-se un davantal per consagrar el nou altar i una homilia de més d’una hora. Temps per beneir la gent i els objectes que porten, temps perquè s’espatlli la instal•lació elèctrica, temps per poder saludar i aplaudir a tots els estrangers que hi ha entre nosaltres, temps, en definitiva, per celebrar. Celebrar que no tenim pressa perquè la vida, aquest regal preciós de Déu, té el seu ritme i no podrem allargar-ne ni un sol instant, per molt ràpids que anem. Celebrar que avui hem vingut de tot arreu per compartir la nostra fe. Celebrar que tot ha anat bé, que aquest any, també, estem tots aquí reunits.
I és que si una cosa em continua meravellant d’aquesta gent és la capacitat que tenen d’anar endavant. Anar endavant a pesar del munt de dificultats que els envolten. Anar endavant tot i que a vegades el futur és incert. Anar endavant quan tot sembla que els va en contra. Anar endavant...! Com ho estem veient aquests dies en els països del Nord de l’Àfrica. Em deien uns joves a l’Institut: “Si cau en Gadafi, vol dir que tot és possible!”. Ells també es veuran amb cor de creure’s, realment, que el futur els hi pertany. Per això peregrinen cada any als peus de la Mare de Déu, perquè continuen confiant, a pesar de tot, que Déu no els ha abandonat. I tenen raó.