1/6/11

Indignats i ... esperançats!



Benvolguts, he seguit a través d’Internet les diferents mogudes que hi ha hagut a Barcelona i a Madrid, entre d’altres poblacions, de moltes persones que es mostraven “indignades”. Tot i que no he pogut llegir-ho amb atenció, m’ha semblat bonic que la gent encara fos capaç d’indignar-se. Indignar-se davant tantes injustícies que ens oprimeixen. Però també m’ha fet pensar: Quina sort que es puguin indignar!

I és que aquí, al Togo, també ens agradaria poder-nos indignar per una falta de representativitat política, però només tenim una mena de partit únic que sempre guanya les eleccions i que té com a president el fill de l’antic dictador. Ens agradaria poder-nos indignar pels talls de llum o per la pujada del preu de l’electricitat, però més del 75% de la nostra regió encara no tenen accés a la corrent elèctrica. Ens agradaria poder-nos indignar perquè a l’estiu tenim problemes de subministrament d’aigua, però resulta que el 80% de la nostra població no té aigua corrent i ha d’anar a buscar-la en pous, molts en condicions una mica salubres. Ens agradaria poder-nos indignar per les llargues llistes d’espera als hospitals, però és que gairebé no tenim metges. Ens agradaria poder-nos indignar per la retallada del número de professors, però el que hi falta, a moltes escoles és el teulat. Ens agradaria poder-nos indignar... però, qui ens faria cas? I és que quan és Europa qui s’indigna tots ens indignem, però quan són els pobres qui s’indignen... a vegades només queda el camí de la revolta.

Per això crec que la gent que m’envolta, tota la gent de la nostra parròquia, ja no opta per indignar-se, ni revoltar-se, sinó per esperançar-se. I jo també. M’uneixo a ells i vull mirar amb esperança els petits canvis que s’estan operant al nostre costat. Es comença a exigir als professors un cert nivell d’educació. El director de l’hospital de Dapaong, vol posar fi als robatoris de medicaments que fan els auxiliars d’infermeria per revendre, i fins i tot avui hem pogut començar amb la farmàcia-infermeria a un dels pobles (en el proper escrit us en parlaré). Els xinesos comencen a treballar per arreglar la carretera internacional (tot i que encara no sabem a quin preu), i després de dos anys de lluites i de visites, trucades i treballs varis de Mn. Ramon Bosch, hem aconseguit tenir llum i aigua corrent a la parròquia.

Però sobretot som esperançats perquè aquí tothom és jove, i els joves no poden indignar-se contra uns grans que no hi son... I els joves, tot i els dubtes, tot i les pors, tot i la incertesa del seu futur, tenen esperança que això anirà endavant. I és que no em cansaré de repetir-vos, una vegada i una altra, que si bé és certa la imatge que us he donat del Togo, una mica “destrossat”, aquesta no és la imatge dels togolesos. I és que m’agradaria que quan penséssiu en un jove africà no hi veiéssiu un pobre indignat, sinó un esperançat. Un jove que mira al futur. Un jove que creu en Déu i en la humanitat i que, justament per això, ha fet de la vida una constant acció de gràcies, una benedicció, un cant i una dansa. I és que, tot i que us ho he dit en més d’un escrit, si hi ha una cosa que no deixa de sorprendre’m és la capacitat que tenen de cantar i ballar.

Sense anar més lluny, vinc de la missa a Tchankunkunkong, un dels pobles de la parròquia. Davant l’altar dos nens petits que encara no caminen del tot drets, estan mig adormits a terra. De sobte sonen els tams tams i, com per art de màgia, s’aixequen amb prou feines i comencen a fer els passos de la seva dansa tradicional. Ballen abans de caminar. I ningú en fa cas, excepte jo, perquè fan el que és normal. I marxo del poble i arribo a la parròquia i em trobo amb els petits de l’esplai, capitanejats per la menuda Aimé, que amb els seus no més de 6 anys, porta un ritme que fascina. A la sala del costat les mares del barri que canten en moba, ensenyen a les seves filles a ballar bé els cants de la celebració. En una altra sala hi ha els cants de la coral de la missa de nens i la última sala d’aquell edifici ressonen amb força els tams tams de la coral de joves en francès que es preparen per l’eucaristia de diumenge.

M’acosto a l’església per veure que fan els escolans i em trobo que les escolanes, elles també, estan preparant unes danses pel fi de curs. Els joves del grup de teatre em criden per acabar de preparar algunes escenes de l’obra que representaran dissabte que ve, i em diuen que han preparat uns balls que volen fer entre escena i escena. Estic parlant amb ells quan veig que saluden a un grup de nois que tinc vistos del barri però que encara no hi havia parlat. Vesteixen una mica diferent que els altres i em diuen que els hi agradaria començar un grup de Break Danse a la parròquia, si els hi deixem un local. I tant que sí, els hi dic. Parlo amb el responsable, que ve a la catequesi, per explicar-li una mica les normes de respecte i de funcionament. Em faig una mica el seriós, però per dins el que vull és que tots aquests joves no estiguin tot el dia pel barri sense fer res. Accepten entren a la sala i... comencen a ballar.

Veig que algú m’espera al despatx i m’hi acosto. També hi ha Mn. Ramon dempeus que mirant tots els locals em diu: “Noi, quina gentada!”. I sé que sent la mateixa il•lusió que sento jo. I pensar que fa tres anys això era una esplanada amb un mercat abandonat.... I mica en mica es comença a fer fosc. A l’horitzó alguns llamps ens anuncien que potser tindrem pluja. El jovent agafa el camí de casa, se’n van parlant, rient, alguns encara ballant i cantant. Saludo a algunes veïnes que venen a buscar aigua i vaig a revisar les sales per veure si tot està en ordre. Arribo al local que havien fet servir el grup de joves del teatre i del Break Danse, i veig que han deixat la pissarra plena de dibuixos. Com que l’endemà hi ha la catequesi començo a esborrar-los fins que arribo a un dels extrems de la pissarra, i me n’adono que allí, en un racó, hi ha escrit: “I love Saint Paul”. “M’estimo Saint Paul”, o sigui, m’estimo la parròquia. Un jove anònim. Un jove que ha escrit el que sentia a dins. Un jove que avui, sense adonar-se’n, m’ha fet el millor regal en molt de temps. M’ha dit que tot el treball que hem fet Mn. Ramon i un present, amb l’ajuda de tantes persones d’aquí i d’allà, per construir aquesta parròquia, ha valgut la pena. Ha valgut la pena no només perquè els diumenges és un cant de festa i de pregària, no només perquè tenim centenars de persones a la catequesi, no només perquè molts d’estudiants utilitzen les sales i la llum per estudiar, no només perquè s’hi ha fet alfabetització i perquè ha portat el progrés al barri, sinó, i senzillament, ha valgut la pena perquè un jove s’hi ha sentit estimat, un jove hi ha trobat esperança, un jove l’ha estimat. I per fer feliç a una sola persona, val la pena tota una vida. Un jove indignat... potser! Un jove esperançat... segur!