22/7/11

La pluja

Benvolguts tots una forta abraçada des d’aquestes terres togoleses que respiren esperança. Esperança d’un país que surt del clot i que, amb petits passos, avança cap a un futur millor, tant diferent, per desgràcia de l’Àfrica de l’Est, on les imatges que ens arriben fan mal de veure i fan por, por perquè si aquí a la nostra zona passéssim uns anys de sequera també hi podríem caure. Per això, avui, us parlo de la pluja. He tardat una mica, també, perquè el setmanari “Catalunya Cristiana” em van demanar alguna col•laboració. Com que no tinc massa temps per tot, el què faré serà publicar al blog el que ha sortit al Catalunya Cristiana, amb algun comentari més, per aquells lectors que no el llegeixen. Doncs apa, sense afegir res més, excepte, si em permeteu una mica d’humor, que porto un pentinat increïble, fet per una perruquera que em va assegurar que sabia tallar els cabells dels blancs, i que em va deixar que ni l’escalinata de la catedral...! Us deixo amb l’escrit:

Les darreres pluges havien caigut el mes d’octubre passat. Els camps havien passat del verd al groc i després, només la terra. Aquesta terra erma i dura, aquesta terra que, de sobte, esdevé desert. Fins que, després de mesos i mesos de calor, comença a caure alguna gota perduda i... la primera ploguda. Però tothom està a l’espera. Falta la segona. La que els permetrà de llaurar i sembrar. Però aquest any sembla que no vol arribar. I comença a fer por. Por perquè un any de sequera seria catastròfic. Catastròfic quan es viu al límit. Quan les collites són el que els ha de donar el menjar de tot l’any. Quan tot depèn d’un sac de blat de moro. I et demanen que preguis. I miren al cel i... quan el murmuri d’un mal any comença a ésser un crit, el cel ennegreix i també crida. Crida fort entremig d’uns llamps que es dibuixen espectacularment. I l’aigua cau, sense mesura, sobre aquesta terra seca. I l’alegria de la gent no es pot explicar. I els més menuts es posen a dansar sota la pluja i tot s’atura. S’atura per contemplar, com no ho havia vist mai, aquest gran misteri de la vida que comença. I l’endemà tothom serà al camp. Les mans a l’aixada. Les esquenes corbades. I la terra. Aquella terra que semblava morta, esdevindrà les entralles d’una nova vida.
I encara estic en aquestes reflexions quan, enmig de la pluja, s’acosta una bicicleta. És en Martin, un dels escolans de la parròquia. Ell també està content per la pluja. A casa podran cultivar, però... saben que no en faran prou per a tots. La família és gran. Ells volen estudiar. I el pare l’hi ha dit que caldria que marxés a treballar en una altra regió. Té 17 anys i el veig una mica espantat. No sap massa amb què es trobarà. Però no hi ha cap més sortida. Ja tornarà al mes de setembre. Se’n va demà al matí i em demana una benedicció. Prego per ell. I en el meu cor prego per tots els altres joves que han agafat el mateix camí. Alguns ja no han tornat més. I li dono el meu telèfon per si li passa alguna cosa. I que quan arribi al nou lloc es posi en contacte amb la comunitat cristiana. L’ajudaran. I continua plovent. I ell agafa la vella bicicleta del seu pare. I torna a inflar una vegada més la roda punxada per reprendre el llarg camí a casa. De sobte s’atura i torna enrere. Baixa de nou de la bicicleta i em diu: “Perdona, no he tingut temps de dir-li-ho a la Felicité” – és una altra escolana de la seva edat.– “Li podràs dir que he pensat en ella?”. Hi tant que sí. Li diré això hi molt més. Li diré que, tot i el patiment, que tot i la tristesa d’haver de marxar a un lloc que no coneixes, tot i que estaves moll fins a la medul•la, has tingut temps, encara, per estimar.

I aquelles paraules que semblaven de comiat, esdevindran, també, les entralles d’una nova vida en el cor de la Felicité. I la vida continuarà. I continuarà plovent. I continuaran emigrant. I continuaran patint. I continuaran pregant. I continuaran estimant.