4/9/11

En Barthelemy

Benvolguts tots, suposo que ja haureu tornat tots de vacances amb la il•lusió d’un nou curs que comença. Aquí, el curs començarà una mica més tard, perquè el govern ha dit que no estava preparat per donar el material els professors, o sigui que les escoles obriran a principis d’octubre (si tot va bé!). Mn. Ramon Bosch ja ha tornat cap a Olot, en el proper escrit us en parlaré, i jo em quedo de rector a la parròquia, juntament amb un vicari togolès i un altre capellà togolès que s’ocupa de la ràdio i que vindrà els diumenges per ajudar-nos amb les misses, però de tot això ja us en parlaré més tard.


Com us deia, els de Catalunya Cristiana em van demanar algun escrit, o sigui que aprofito el que hi vaig publicar i que parla d’un molt bon home, en Barthelemy, un catequista molt amable i acollidor i que es troba molt a faltar. Cuideu-vos molt.

Avui m’agradaria compartir amb vosaltres la mort del vell catequista Barthelemy, el primer cristià del seu poble. Un home que va haver de lluitar, fins i tot, contra la seva família que el va intentar enverinar perquè no acceptaven que fos cristià. Però ara, trenta anys després de la seva conversió, després d’haver-se mantingut ferm en la seva fe, havia esdevingut un exemple per la resta del seu poble, una font de vida per tota la família.

Els seus darrers dies han estat difícils. Amb problemes al ronyó, el vam haver d’ingressar al gran hospital de Lomé, l’únic del país on es pot fer diàlisis. Però res va anar bé. Les males condicions de l’hospital, els preus exagerats i una vaga de metges i infermers que va deixar 19 morts en dos dies, va suposar l’entrada en coma d’en Barthelemy. Calia portar-lo a casa.

Un cop de telèfon a la meitat del camí ens fa saber que ja és mort. Els hi queden més de sis hores de viatge. Sis hores compartint amb el seu pare difunt el petit espai de la furgoneta en una carretera plena de forats. Preparem el taüt i anem al poble. Pel camí, algunes dones es posen a plorar i criden amb la llengua. Saben per qui és aquest taüt. Saben que han perdut un pare, una persona que es va donar sense límits. Arribem a la casa i ens preparen un banc per seure. S’està fent de nit. Les dones, al pati, estan cuinant la pasta amb la farina de blat de moro i la beguda local. Demà caldrà alimentar a molta gent. A fora els vells estan asseguts, per ordre d’edat, al voltant de la petita muralla de fang. Els més joves toquen el tam-tam i els homes adults caven la tomba a l’ombra de l’arbre on s’asseia en Barhelemy.

La Marie, la filla petita d’en Barthélemy posa fulles seques de palmera al foc. Al meu costat, les menudes de la casa dormen al terra. Davant meu, una dona vella amb una llossa immensa a la mà, al ritme dels tams-tams, barreja les grans olles. Una mica més enrere dues dones més estan filtrant la beguda amb un instrument que no conec. La flama torna a disminuir, i les cabanes de fang amb el teulat de palla desapareixen de la meva vista. Em queda només el so dels tams-tams i l’immens cel estrellat... i per un moment prenc consciència que frueixo, encara, dels darrers batecs d’aquesta Àfrica mil•lenària que està desapareixent. L’Àfrica que ja només queda en els poblets més reculats, la nostra Àfrica romàntica, a la vegada que tan dura, que deixa pas a l’Àfrica de ciment i d’uralita. L’Àfrica que perd el so dels tams-tams per deixar pas a la música estrident, de la llum del foc que deixa pas a la llum elèctrica... L’Àfrica dels vells catequistes com en Barthelemy que van optar de veritat, i sense límits, per un evangeli que els va canviar la vida.

Amb aquests pensaments la música s’atura, i arriba el difunt. La gent el pren en braços, el porten a la seva casa rodona per netejar-lo i vestir-lo. Abans em demanen una pregària. I veient el rostre del primer cristià del seu poble, el rostre de pau d’en Barthelemy, no puc fer res més que agrair a Déu per tota la seva vida. Agrair a Déu per enviar-nos, encara avui, catequistes fidels, profetes senzills, sants anònims, els qui, de ben segur, s’asseuran més a prop del Pare.

I agafo el cotxe i prenc de nou la ruta cap a casa. El cant de la sabana omple tot l’ambient. Mica en mica es comencen a divisar les llums de la ciutat i creuo, de nou, la línia que limita aquestes dues Àfriques. Separades només per uns quants quilòmetres. Separades per una eternitat.