6/10/11

Un senzill homenatge

Amb una mica de retard, perquè els dies es trepitgen l’un a l’altre, us comparteixo aquest darrer escrit publicat, que tenia moltes ganes de fer-lo, per tot el que ha significat per a mi Mn. Ramon Bosch, un grandíssim capellà del nostre bisbat de Girona, l’home que m’ha permès poder “sobreviure” els meus primers anys a l’Àfrica. Us demano a tots perdó, també, pels correus que no puc respondre, us asseguro que la setmana que ve, si això es calma una mica m’asseuré amb calma per escriure-us a tots, doncs us he tingut ben presents en els vostres aniversaris de casaments, sants i santes, festes vàries, tots els amics, la gent de Sant Josep de Girona i de la Sagrada Família de Blanes i tota la família, padrina i tots que tan m’estimo,

Benvolguts tots, avui, des d’aquesta finestra oberta al Togo, m’agradaria fer un petit i sentit homenatge a un gran missioner que s’acaba de retirar després de tota una vida dedicada a les missions. Es tracta de Mn. Ramon Bosch, capellà olotí, com un present, amb qui he tingut la sort de compartir aquests meus tres primers anys al Togo, abans de substituir-lo a la nova parròquia que hem començat junts. I tot i que sé que a ell no li acabarà pas d’agradar, perquè si una cosa l’ha caracteritzat és la humilitat i la senzillesa, jo tenia no només ganes, sinó també necessitat d’escriure’l. Necessitat per ésser la veu de totes les persones que, aquests dies, a la parròquia, em venen a saludar preguntant-me per ell. Sempre la mateixa frase: “Ja se n’ha anat? Ens ha deixat orfes!” I uns m’expliquen que és ell qui els va batejar, casar, confirmar... Com els va ajudar a tirar endavant en una malaltia, d’altres com els hi va fer de professor, alguns com els va ajudar en el camí a la vida religiosa, d’altres en moments de dificultat personal o familiar. Petites ajudes, sí, però en un context on això pot significar una vida. I totes aquestes persones m’han ajudat a comprendre, veritablement, qui era Mn. Ramon Bosch: “Un pare que els va estimar”. I és així de senzill, i és així de gran de ser capellà. I no me n’havia adonat del tot. I és que de vegades estem tan atabalats en fer la nostra “feina” que no tenim temps de contemplar les meravelles que Déu està fent a través dels altres.

Perquè Mn. Ramon, entre altres tasques missioneres, va estar més de trenta anys en aquesta diòcesis de Dapaong. Hi va arribar quan hi havia només 10 parròquies i 8 capellans diocesans, i se’n va amb 30 capellans diocesans i 17 parròquies. Va començar com a vicari del qui és avui el bisbe de la diòcesis i de qui en va ésser, més tard el vicari general. Va prendre a cor ordenar i configurar el que és avui la diòcesis de Dapaong, prenent les feines més variades, des de començar el nou Institut catòlic de la ciutat, engegar un centre de formació per les noies amb dificultats, enregistrar tots els terrenys del bisbat per evitar conflictes, responsable de la Caritas diocesana (amb el que significa en un país africà), responsable de la JARC (que té més de 10000 pagesos afiliats), del taller mecànic, creador de les parròquies de Sainte Monique i de Saint Paul, responsable del Seminari Menor... en definitiva, l’ànima d’aquest bisbat, un home d’església.
I se n’ha anat com va arribar, sense fer fressa i la maleta buida i el cor ple i una fe total en un Déu que estima sense límits com ho ha fet ell. I arribarà la tardor a la nostra estimada Catalunya, i sobre les fulles caduques dels nostres carrers hi passejarà un capella més, un capellà gran desconegut per a molts. I alguns el saludaran, i ell els esbossarà un mig somriure. I vindrà l’hivern. Però en el seu cor, continuarà sentint l’escalfor de la sabana africana, i en alguna nit més estrellada, se’n recordarà de tota la gent que aquí, a l’Àfrica, no l’oblidaran mai, i jo tampoc.

Gràcies Mn. Ramon, i en vós a tants i tants de capellans que, arreu del món, des del silenci d’una vida donada, sou el testimoni més gran d’un evangeli que no morirà mai.