7/11/11

Benaurat fracàs


Molt bones a tothom. Un mes més en el que us vinc a saludar des de la bonica sabana africana. Us havia preparat un escrit més llarg, que el que em publiquen al Catalunya Cristiana, doncs hi havia moltes més coses a dir, amb tot, l’ordinador es va “morir” i tot el que tenia guardat en ell també. Així que us envio el mateix que ha sortit publicat, perquè no tinc pas temps de fer-ne un altre. Una forta abraçada a tots. Sé que no responc a tots els correus electrònics, i us demano perdó, però això no vol dir que no us tingui a tots molt presents. Fins a la propera, Joan.
PS: El corrector de català ha desaparescut. Perdoneu les faltes!.

Benvolguts tots, a vegades, esperem veure grans canvis al nostre voltant. Coses espectaculars que ens assegurin que el que estem fent val la pena. Que podrem canviar el món. Però a mesura que la vida va avançant ens adonem que no serà tan fàcil com ens semblava. Us en posaré un exemple.
Durant aquests primers anys a la parròquia, una de les coses que més em sobtava de la visita als pobles era veure la gran quantitat de mainada i de joves amb algun problema físic. Volia ajudar-los a tots i l’ocasió propícia va venir aquest estiu amb la visita d’en Xevi, un fisioterapeuta garrotxí. Després de fer una crida a les comunitats vam visitar més de 200 malalts. Estàvem una mica desbordats, però en Xevi, amb una paciència admirable escoltava tota aquesta gent resignada en el seu dolor... la cosa es presentava difícil.

Finalment, de tots els que van venir, en vam seleccionar una vintena amb qui vam anar al centre de Don Orione, on uns religiosos italians s’ocupen de les persones amb problemes de mobilitat. De la vintena que portàvem, els responsables del centre en van inscriure sis per a la llista d’espera dels traumatòlegs valencians, que havien de venir a finals de setembre. Els metges no van mancar a la cita, i nosaltres tampoc. I tots cofats, amb tots els estris necessaris i el menjar preparat per a l’espera, ens vam presentar a la sala de consultes. Però la il·lusió inicial es va tornar desencís: a la primera dona li van diagnosticar càncer d’ossos. Res a fer, excepte esperar la mort a la seva petita cabana. En el segon l’operació era impossible per manca de mitjans. Continuaria en la seva prostració. La tercera noia, per por, es va negar a entrar a la sala de consultes. No hi va haver diàleg possible. Continuarà sense anar a l’escola i un futur... La quarta feia massa temps d’ençà del seu accident. Continuarà patint en silenci. I el cinquè, un nen de 9 anys, l’única solució era esperar l’evolució natural del cop. Déu faci que evolucioni bé.

Ja em pensava que tot el treball no hauria servit per a res i vaig cridar el darrer pacient. Un noi ben eixerit de 10 anys. Les cames se li dobleguen en sentit oposat a partir del genoll i se li fa difícil caminar. Els metges el miren, i... sentim la paraula màgica: «Es podrà operar!» Cal que s’inscrigui per al dissabte. I quan aquell menut, amb els ulls decaiguts i el rostre trist, comprèn que després de l’operació podrà ésser un noi com els altres, que podrà anar a l’escola, que podrà jugar, que podrà... em mira amb uns ulls vidriosos i en el seu rostre es dibuixa un mig somriure, tímid encara, i no gosa dir res. Per ell acabo d’esdevenir com una mena de «salvador» i sento vergonya. I li prenc les mans i li dic: «No, no m’ho agraeixis a mi. Yendu balg: gràcies a Déu

Però en el fons del meu cor, l’alegria es barreja amb una sensació d’indignació. Indignació perquè aquí hem de parlar d’un petit miracle, quan a la resta de països l’haurien operat just després de néixer. I torno a mirar-lo i el seu rostre, il·luminat, em fa oblidar que, de fet, dels 200 que volia canviar, només un començarà realment de nou. El gran projecte ha fracassat però... benaurat fracàs.