21/12/12

Odile (II)

Benvolguts tots, ja em sap greu la llarga absència, però les diferents activitats no ho han permès altrament. Avui, aquí a Dapaong, es respira un ambient de festa. Com que el món ja és global, s’havia estès aquesta llegenda estranya que avui s’acabava el món, i com que tots continuem vius, estan contents, tot i que esperen celebrar-ho demà, per si un cas....

Us adjunto el segon escrit de l’Odile. Com que ho publiquem a Catalunya Cristiana, per qüestió d’espai l’hem hagut de fer en diferents capítols... Com diuen per aquí: “C’est la vie”. En tot cas, us escric, també, senzillament, per desitjar-vos a tots un Bon Nadal i un Feliç 2013. En tant que bon olotí, terra de meravellosos pessebres, us animo a preparar un bonic pessebre a casa vostra. Poseu-hi amb compte el petit Jesús, tan feble, tan depenent de tothom, en tant de perill, i alhora tan fort, tan gran, tan únic. Perquè la meravella del Nadal és justament aquesta: que Déu qui ho pot tot, ha decidit no poder res, per fer-se un de nosaltres, per ensenyar-nos que, sense poder, humilment com un pobre, es pot viure realment com un veritable home, o sigui, estimant i deixant-se estimar. Bon Nadal i Feliç 2013.

ODILE (II)

L’Abbé Pascal arriba a la parròquia, tot esperant trobar a l’Odile. Per sorpresa seva ella ja no hi és, però sí el seminarista, amb cara d’espant: “Se l’acaben d’emportar!”. “Cap a on?” “Han agafat la direcció dels pobles”. Dubten. Què han de fer? Agafen el cotxe i es posen a seguir en la mateixa direcció, però la gent que els han vist passar donen informacions contradictòries. Els uns diuen que han passat per un camí. Els altres per l’altre. Alguns parlen en veritat. Els altres són còmplices d’una trama que pren una dimensió que depassa el que ens podríem imaginar. Reculen i tornen a la ciutat. Em venen a veure: Què cal fer? I ens posem en contacte amb la policia, que ens diu que tot i que el segrest ha estat produït a la ciutat, com que han fugit als pobles, està fora de la seva jurisdicció. Cal que ens posem en contacte amb la Gendarmeria de Naki-Ouest. I en nosaltres comença el dubte. El dubte perquè coneixem al “Cap de Brigada” de Naki: Còmplice de molts dels robatoris de la seva zona; còmplice del contraban; responsable de maltractaments... Però no ens queda cap altre camí. L’Abbé Pascal i el seminarista se’n van cap a Naki-Ouest, un dels pobles de la nostra parròquia, on hi ha els gendarmes. Els reben. Tothom és amable i els hi diuen: “Ah, els joves que la noia ha denunciat? I tant que els coneixem! Són dels nostres”. I aquest “són dels nostres” té en nosaltres el pes d’una llosa que ens oprimeix el cor. Els acompanyen a la casa dels “presumptes” culpables que neguen les acusacions. On és la noia? Cap notícia. Es saluden, somriuen, es parlen... Tot anirà bé... Bé per a ells, pels culpables. I el Cap Brigada diu: “No patiu, ara està en les nostres mans. Demà l’Odile estarà entre vosaltres”.

I l’Abbé i el seminarista tornen a la parròquia. Els ulls tristos, sense massa esperança. I rebem la trucada del catequista d’un dels pobles veïns. El poble de la família de la noia. La comunitat està reunida i té por de les conseqüències perquè no estem parlant d’un petit grup o d’un fet aïllat, sinó d’una banda. Una banda dedicada al segrest i tràfic de noies. I ens demanen que no els hi impliquem, però alhora ens fan arribar un crit unànime: “Ajudeu-nos. Demà pot ésser la nostra filla”. Com podem ajudar-los si no s’hi impliquen? Com podem demanar-los que s’hi impliquin si ningú els protegeix? Qui ens ajudarà?

I passa un dia, i un altre. Al tercer dia demanem al cap de la Brigada què passa. Ens diu que estan sobre la pista. Però la pista ja no hi és. El que estan fent, justament, és fer desaparèixer les pistes. Una trucada anònima ens avisa que l’Odile ja no és al Togo. I en nosaltres encara una vegada més la desesperació. I ens posem en contacte amb el bisbe que pren cartes en l’assumpte. I comença un seguit de trucades als diputats i persones influents de la regió. I el seu efecte es fa sentir ben aviat. Ara és el capità qui ens truca. Vol que l’anem a veure i per descomptat que no hi faltarem pas. És una espurna d’esperança que ens fa suposar que Déu ens ajudarà perquè l’Odile s’ho mereix.

11/10/12

ODILE (I)

Molt bones a tots, una forta abraçada. Sí, ja sé que fa una eternitat que no escric res, però entre que vaig venir a Catalunya, vaig poder saludar a tota la gent del Bisbat que tan m’aprecio, a passar uns dies en família, a casar la meva germana petita (va anar molt bé) i veure el meu nebot (està preciós), i retrobar-me amb tots els olotins, que estan genials com sempre. I ara, que estem en ple començament de les activitats de la parròquia, i també del centre per a aprenents en dificultats (ja n’hi ha 20! – I vull agrair especialment a tota la gent que m’han ajudat amb les seves aportacions i que ho han fet possible). No sense oblidar la visita de la gent de Blanes, que va ésser una alenada d’aire fresc... Bé, només per dir-vos que ja hi tornem a ésser, amb les piles carregades en aquest any de la Fe, que ens ha d’ajudar a tots a veure què és allò veritablement essencial en la nostra vida. Començo amb un escrit en dos parts que ens parla de l’Odile. Fins a la propera, records a tots...



Odile (I)

Veníem de celebrar Pasqua i tot ressonava a resurrecció. Els adults que havien rebut el bateig es passejaven amb els seus vestits blancs. Alegres. Formaven part de la comunitat. Entre els joves destacava l’Odile, una noia de Flingbong, de la comunitat de Namaré. Ella també estava preciosa. Havia arribat dos dies abans després de passar 4 anys a casa d’un seu oncle del Sud que l’havia acollida després de la mort del seu pare. Ara deuria tenir uns 20 anys. Havia saludat a la seva mare i havia retrobat els amics de l’adolescència. Entre ells un noi que no l’havia oblidat, i ella tampoc. Era Pasqua en el seu cor. Era primavera. I davant d’ella, un munt de somnis per realitzar. I la història seria meravellosa si no fóssim on som, i si els contes aquí fossin possibles. La història seria diferent si els pobres poguessin escriure la seva pròpia vida. Però a l’Odile li esperava una altra història. La història de moltes de les noies de la nostra parròquia, considerades purs objectes d’intercanvi.

I es fa nit. A la sabana ressonen només els cants de les granotes i de les cigales, i els poblats estan en silenci, excepte una cabana. Amagats per les ombres, una colla s’acosta a casa d’un dels oncles paterns de l’Odile. A l’interior el so dels diners. El preu: 20000 Francs (30 Euros). I de l’oncle una sola frase: “Demà al vespre l’Odile anirà al funeral d’un parent”. El tracte està fet.

I l’endemà torna a fer-se de dia i l’Odile somriu i es prepara pel funeral. El funeral que canviarà la seva vida. I mira somrient com el sol se’n va a dormir, sense saber que potser serà el seu darrer somriure, i es fa fosc. I se’n va al ball dels funerals, perquè aquí no s’entén la mort sense festa. I tot ballant i rient se l’hi ha fet tard. Els altres joves del seu poble s’han avançat, i ha de marxar sola. S’ha vist amb el seu amic, i han parlat. Han dit que d’aquí a uns anys es casaran. I en el seu cap encara hi ha aquests pensaments quan un cop l’abat. La carreguen en una moto i la porten a la cabana d’un home que no coneix. El qui l’ha comprada. I la vol forçar. Però ella es resisteix. No vol. I la colpegen. Però ella es resisteix. Es resisteix durant tres dies. Diuen que la mataran. Que la vol fer seva abans de marxar a viure a Ghana. I l’Odile té por. Molta por. Allà no coneixerà ningú. I prega. I li ve una idea: “Acceptaré el que vols de mi si em deixes anar a la parròquia. Allà em donaran el meu carnet de bateig per poder anar a missa a Ghana i poder-nos casar per l’Església”. I el “comprador-marit” accepta.

I és així com al quart dia l’Odile arriba a la parròquia. Jo estic celebrant una missa amb els de la confirmació, però al despatx hi ha l’Abbé Pascal. Molt millor, perquè ella no parla massa francès. Saluda a l’Abbé Pascal i li diu: “M’han segrestat!. Ajudeu-me a marxar de nou amb el meu oncle matern per fugir d’aquesta gent”. L’Abbé Pascal l’escolta i, commogut, se’n va a la rectoria a buscar diners. Però a fora, la vigilen. I en ells neix la sospita. La noia, que veu els moviments, surt per dir que tot va bé, que esperin una mica. Però ja és tard. Un altre cop. Un altre crit i la fugida. L’Odile ha estat segrestada definitivament, i el plor resta a l’aire, el plor d’una altra víctima innocent. (...continuarà).

3/4/12

Setmana Santa

Benvolguts, una forta abraçada des d’aquestes terres togoleses, amb una calor asfixiant. Al despatx, amb el ventilador, 41ºC. He posat el termomètre a fora, i ha acabat els números, més de 50ºC. Però bé, calor a part, m’agradaria que, l’escrit d’avui, publicat a Catalunya Cristiana, el llegíssiu no des d’una perspectiva de pensar que aquí tot és difícil, sinó des de la perspectiva de veure com la passió i resurrecció de Jesús s’actualitza cada dia en les nostres vides quotidianes. Cada un de vosaltres, allà on és, podria escriure la seva experiència de mort i ressurrecció, de tristesa i d’esperança. Us animo, doncs, a viure el dia a dia d’un evangeli que s’actualitza en les persones que ens envolten. En aquest matí en el qual, vinc ja de saludar a una família de Nanergou que han perdut el seu fill de 8 anys de meningitis. Un altre. En aquest matí que també m’ha vingut a saludar un jove de Kangbel a qui, finalment, el podran guarir. Mort i vida. Ressurrecció.

Avui dedico aquest escrit a tots aquells que, com en Daniel Danname, un jove amb fe, esperaven un miracle.
Són les 15h de la tarda i me’n vaig al despatx de la parròquia. La calor és asfixiant i poso el ventilador. A fora, els fills del catequista estan jugant amb la sorra amb la que construïm les sales de catequesis. Un dia normal. De sobte entren al despatx la Reine i en Moïse. “Mon Père, hi ha un noi de la nostra classe que està greument malalt. Ens acompanyes a saludar-lo?”. Sé de qui em parlen. Han acusat a la seva mare de bruixa i ha hagut de fugir de casa. El noi ha quedat amb el seu pare i les seves germanes petites. Té setze anys. Com que la casa no és lluny de la parròquia marxem a peu. Saludem els treballadors dels tallers de davant: el fuster, el soldador, el qui arregla les bicicletes. Passem la casa del venedor de discos i arribem a la petita casa d’en Daniel. Ja es veu que son molt pobres perquè tot i ésser a la ciutat encara tenen la casa de fang.

A fora, assegut sota un sostre de palla hi ha el pare. El saludo. Li dic que anem a visitar el seu fill i em diu que entri. Entrem a la petita casa rodona i estirat al terra de la cabana, nu, el ventre inflat a causa d’un tumor de fetge hi ha el jove Daniel. Jo no el conec. Però ell sí que em coneix perquè venia a la catequesi. Em trec les sandàlies per entrar, li dóno la mà i es cobreix amb un petit drap. Em diu: “Mon Père, jo no em vull morir”. Per desgràcia no és el primer noi d’aquesta edat que veig amb un ventre així inflat, la musculatura dels braços ha desaparescut i té problemes per respirar. No li queden gaires dies. Si l’haguessin dut a l’hospital. Si haguessin tingut recursos. Si... Avui ell no seria mort. I segurament perquè ja estic depassat. Segurament perquè ja no aguanto més el dolor de tants menuts. O perquè em rebel•lo contra el mal. Li premo fort la mà i li dic: “Daniel, ja ets tot un home, no?” “”- em respon. “Doncs, cal que sàpigues la veritat. El temps s’acaba. La medicina ja no pot fer res per guarir aquesta malaltia”. Ell em mira i recolza el seu cap a la meva espatlla. “I Déu?”. I somriu. “I Déu, no pot fer un miracle?”. I com que em mira amb aquells ulls encara tan vius, aquells ulls que encara tindrien que estar oberts, amb tantes ganes de viure, li responc: “Sí. Sí que pot! Si els va poder fer en el seu temps. Si els fa en altres llocs del món, també els pot fer aquí, en aquest racó de món de Dapaong”. I la Reine i en Moise em diuen que ells vindran cada dia a pregar amb ell. Que no l’abandonaran. I sé que aquest serà, segurament, el gran miracle de Déu. El miracle de permetre a aquest jove, que havia estat rebutjat per por a la bruixeria, de viure els últims dies de la seva vida envoltat dels seus amics.

Durant tota la setmana, dia rera dia m’he apropat a la casa. I cada dia em rebia amb un somriure. Un somriure cada cop més feble. I, de sobte, un altre miracle: La mare, que havia fugit, ha tornat a casa. I comença el dijous sant. I la mare, amb paciència, com Jesús als seus deixebles, el neteja i li posa una pomada que el “xarlatà” ha preparat i, dolçament, l’ajuda a menjar l’arròs bullit. El darrer sopar. L’endemà, divendres sant, Daniel empitjora. El vaig a veure a casa. Respira amb molta dificultat. I em torna a preguntar. “Mon Père, em moro? Encara no vull marxar”. I en el meu cor ressona el crit de Jesús: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat”. I la mare es posa a plorar. I jo sento que el meu cor es comença a trencar en dos. Li beso el front i li dic que demà l’aniré a visitar. Però l’endemà, quan arribo a casa, em trobo en Daniel que s’està asfixiant. Des de 6h del matí, em diu la mare. El pare està assegut al pati interior. L’oncle també. La mare plora. Els cops de cap d’en Daniel per intentar respirar trenquen el cor. Beso a la mare i l’infant i surto de l’habitació. He vist que en el mur de fang de la seva habitació en Daniel ha dibuixat amb guix dos nois que juguen a futbol. Li havia promès que, quan Déu faria el miracle de curar-lo, li regalaria una equipació del Barça. Li dic a la seva germana, que avui no ha anat a l’escola, que si hi ha alguna notícia m’ho faci saber. A les 12h en punt la seva germana arriba. “Daniel ha marxat” em diu. En Daniel és mort. Marxem junts a casa. Avui els treballadors dels tallers no em saluden. Només em miren. Saben on vaig. Saben perquè hi vaig. M’acosto a la casa i a fora hi ha una dona que plora en grans crits. I entro a l’habitació. I em trobo amb una imatge que no oblidaré mai més. La mare plorant. El fill als seus braços, nu. El cap inclinat enrere. Una pietat que cap escultor podrà esculpir mai. Una pietat que s’assembla massa a la de Maria amb Jesús als braços. I en el seu rostre, la impotència d’un món injust. I sento uns plors darrera meu. Són les germanetes d’en Daniel. Estant plorant desconsoladament. Un plor que penetra al fons de tot el cor. No fa encara un any que han perdut la seva germana gran. Ara és el torn del seu germà. I després... de qui serà el torn després? I dos homes han marxat, ja, per fer el forat a la terra. Dissabte sant. El forat on hi posaran el petit cos d’en Daniel. Un jove que se n’ha anat massa de pressa. L’endemà, arriba plorant al despatx Reine. Té la mateixa edat que en Daniel i sé que li tenia un apreci especial. No ha mancat cap dia a veure’l. “Mon Père, no és veritat que en Daniel sigui mort, no? Ell ens va dir que volia viure. Tu ens vas dir a la catequesi que ressuscitarem, no? En Daniel, també? El tornaré a veure?”. I es posa a plorar, com Magdalena devant el sepulcre buit. El buit d’una persona estimada. I la miro i li dic el que de veritat crec: “Reine, en Daniel ja ha ressuscitat! El teu amor i la seva fe en són els millors testimonis. En Daniel, tots els Daniels del món, no moriran mai, perquè ells són el veritable rostre de Déu”.

4/3/12

Una bona notícia...

Ep, abans de començar, ja em sap greu no haver donat notícies fins ara. A tots els qui m'envieu correus electrònics i no contesto ràpid, no patiu, estic molt i molt bé, però la parròquia és molt gran, i els dies es fan curts... Però bé, més o menys com a tot arreu, amb la diferència que aquí els dies estan plens d'un sol increible, sembla més a prop que a Girona, i que les nits estan plenes d'una lluna que brilla d'una manera preciosa. Va, i poesia barata a part, us adjunto l'escrit del Catalunya Cristiana, per dir-vos que, de bones notícies, a pilons, si ens mirem la vida des dels ulls de Déu. Molt bona Quaresma a tots, espero poder-vos escriure abans de Pasqua...

Benvolguts tots, cansat de llegir males notícies arreu, avui he decidit compartir amb vosaltres una bona notícia que ens aixequi els ànims. «Aquest any la collita de cebes és espectacular!» I ara em direu, i això és una bona notícia? Hi tant que sí. Us en faré cinc cèntims.

La setmana passada em van trucar d’un dels pobles de la parròquia: «Mon père, si teniu un moment hauríeu de venir. Al pobre Emmanuel se li han complicat les coses.» El missatge em sorprèn, així que li pregunto quina és la causa del problema: «Sabeu, mon père, el seu fill, el que tenia 20 anys, i que l’hauria d’ajudar en les feines del camp, ha fugit de nit a Costa d’Ivori. Li ha deixat la dona, malalta, i el fill. I ja sabreu que, el pobre Emmanuel, prou problemes té amb l’altra filla petita que està a l’hospital i tres nétes de la filla gran que ha desaparegut. Sense comptar amb els altres petits de la família que no poden anar a l’escola, els orfes del seu germà mort que viuen amb ell i els problemes de la terra....». Mare de Déu. Massa problemes per a un sol home. Així que, l’endemà, agafo la moto i me’n vaig al poble. Després d’unes orientacions pels petits camins i les cases de fang, arribo a casa seva. La seva dona, que està triturant el blat de moro per preparar el menjar em diu que el seu marit és a l’hort. Una de les filles petites puja amb mi a la moto per acompanyar-m’hi. M’agafa fort per la cintura amb una mà mentre, amb l’altra, saluda orgullosa els seus amics. Avui va amb moto. El camí no és fàcil i no sé si hi podrem arribar, però bé, aquí tot és possible.

Mentre faig el camí rumio com el podré animar, què li podré dir. Passem al costat d’un home amb un ruc que ha anat a buscar uns bidons d’aigua al pou, carregat de mainada que riuen i corren al seu voltant. I la nena em diu: «El pare és allà.» I efectivament. Allà veig al pobre Emmanuel, dins un forat de terra, pala en mà, fent un pou per trobar més aigua per a l’hort. Amb el fang ha fet una mena de muralla que protegeix l’hort dels animals (vaques, ovelles, porcs i gallines). Aparco la moto sota un gran manguier que ens protegirà del sol, i la menuda va a buscar aigua per netejar el seu pare.

Mentre l’espero em vénen a saludar dos nens d’uns 10 anys. «Per què no sou a l’escola?» «Són orfes.» Em diu l’Emmanuel que s’apropa. «Aquí troben alguns francs per anar tirant.» Els dic que un dia els passaré a saludar, i se’n van tot contents. L’Emmanuel s’asseu al meu costat: «Mon père, no sap pas l’alegria que em fa que m’hàgiu vingut a veure a l’hort!» Sé que per dins, el dolor i la frustració que ha de sentir és molt gran. Però ell es manté ferm.

I em diu: «El bon Déu no m’abandona mai. Són moltes les dificultats a la meva vida. Són molts els problemes. Però jo tinc confiança en Ell. Mireu, sinó.» I m’ensenya, orgullós, un bon camp de cebes. «Aquest any, la collita serà espectacular. Si tot va bé, podré pagar els deutes i quan el meu fill torni, no sentirà vergonya de la nostra pobresa.» I em repeteix: «Estic convençut que Déu no l’abandonarà.» I davant la fe d’aquest home senzill, em quedo sense paraules. I tots els arguments que havia rumiat en el meu cap desapareixen i li dic, senzillament: «Tens raó, Emmanuel, Déu no ens abandonarà mai.» Perquè Déu no pot abandonar a un pobre que, ple de dificultats, és capaç de veure la Seva mà en la bona collita de cebes. I això sí que és espectacular: Feliços els pobres, d’ells és el Regne de Déu.