3/4/12

Setmana Santa

Benvolguts, una forta abraçada des d’aquestes terres togoleses, amb una calor asfixiant. Al despatx, amb el ventilador, 41ºC. He posat el termomètre a fora, i ha acabat els números, més de 50ºC. Però bé, calor a part, m’agradaria que, l’escrit d’avui, publicat a Catalunya Cristiana, el llegíssiu no des d’una perspectiva de pensar que aquí tot és difícil, sinó des de la perspectiva de veure com la passió i resurrecció de Jesús s’actualitza cada dia en les nostres vides quotidianes. Cada un de vosaltres, allà on és, podria escriure la seva experiència de mort i ressurrecció, de tristesa i d’esperança. Us animo, doncs, a viure el dia a dia d’un evangeli que s’actualitza en les persones que ens envolten. En aquest matí en el qual, vinc ja de saludar a una família de Nanergou que han perdut el seu fill de 8 anys de meningitis. Un altre. En aquest matí que també m’ha vingut a saludar un jove de Kangbel a qui, finalment, el podran guarir. Mort i vida. Ressurrecció.

Avui dedico aquest escrit a tots aquells que, com en Daniel Danname, un jove amb fe, esperaven un miracle.
Són les 15h de la tarda i me’n vaig al despatx de la parròquia. La calor és asfixiant i poso el ventilador. A fora, els fills del catequista estan jugant amb la sorra amb la que construïm les sales de catequesis. Un dia normal. De sobte entren al despatx la Reine i en Moïse. “Mon Père, hi ha un noi de la nostra classe que està greument malalt. Ens acompanyes a saludar-lo?”. Sé de qui em parlen. Han acusat a la seva mare de bruixa i ha hagut de fugir de casa. El noi ha quedat amb el seu pare i les seves germanes petites. Té setze anys. Com que la casa no és lluny de la parròquia marxem a peu. Saludem els treballadors dels tallers de davant: el fuster, el soldador, el qui arregla les bicicletes. Passem la casa del venedor de discos i arribem a la petita casa d’en Daniel. Ja es veu que son molt pobres perquè tot i ésser a la ciutat encara tenen la casa de fang.

A fora, assegut sota un sostre de palla hi ha el pare. El saludo. Li dic que anem a visitar el seu fill i em diu que entri. Entrem a la petita casa rodona i estirat al terra de la cabana, nu, el ventre inflat a causa d’un tumor de fetge hi ha el jove Daniel. Jo no el conec. Però ell sí que em coneix perquè venia a la catequesi. Em trec les sandàlies per entrar, li dóno la mà i es cobreix amb un petit drap. Em diu: “Mon Père, jo no em vull morir”. Per desgràcia no és el primer noi d’aquesta edat que veig amb un ventre així inflat, la musculatura dels braços ha desaparescut i té problemes per respirar. No li queden gaires dies. Si l’haguessin dut a l’hospital. Si haguessin tingut recursos. Si... Avui ell no seria mort. I segurament perquè ja estic depassat. Segurament perquè ja no aguanto més el dolor de tants menuts. O perquè em rebel•lo contra el mal. Li premo fort la mà i li dic: “Daniel, ja ets tot un home, no?” “”- em respon. “Doncs, cal que sàpigues la veritat. El temps s’acaba. La medicina ja no pot fer res per guarir aquesta malaltia”. Ell em mira i recolza el seu cap a la meva espatlla. “I Déu?”. I somriu. “I Déu, no pot fer un miracle?”. I com que em mira amb aquells ulls encara tan vius, aquells ulls que encara tindrien que estar oberts, amb tantes ganes de viure, li responc: “Sí. Sí que pot! Si els va poder fer en el seu temps. Si els fa en altres llocs del món, també els pot fer aquí, en aquest racó de món de Dapaong”. I la Reine i en Moise em diuen que ells vindran cada dia a pregar amb ell. Que no l’abandonaran. I sé que aquest serà, segurament, el gran miracle de Déu. El miracle de permetre a aquest jove, que havia estat rebutjat per por a la bruixeria, de viure els últims dies de la seva vida envoltat dels seus amics.

Durant tota la setmana, dia rera dia m’he apropat a la casa. I cada dia em rebia amb un somriure. Un somriure cada cop més feble. I, de sobte, un altre miracle: La mare, que havia fugit, ha tornat a casa. I comença el dijous sant. I la mare, amb paciència, com Jesús als seus deixebles, el neteja i li posa una pomada que el “xarlatà” ha preparat i, dolçament, l’ajuda a menjar l’arròs bullit. El darrer sopar. L’endemà, divendres sant, Daniel empitjora. El vaig a veure a casa. Respira amb molta dificultat. I em torna a preguntar. “Mon Père, em moro? Encara no vull marxar”. I en el meu cor ressona el crit de Jesús: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat”. I la mare es posa a plorar. I jo sento que el meu cor es comença a trencar en dos. Li beso el front i li dic que demà l’aniré a visitar. Però l’endemà, quan arribo a casa, em trobo en Daniel que s’està asfixiant. Des de 6h del matí, em diu la mare. El pare està assegut al pati interior. L’oncle també. La mare plora. Els cops de cap d’en Daniel per intentar respirar trenquen el cor. Beso a la mare i l’infant i surto de l’habitació. He vist que en el mur de fang de la seva habitació en Daniel ha dibuixat amb guix dos nois que juguen a futbol. Li havia promès que, quan Déu faria el miracle de curar-lo, li regalaria una equipació del Barça. Li dic a la seva germana, que avui no ha anat a l’escola, que si hi ha alguna notícia m’ho faci saber. A les 12h en punt la seva germana arriba. “Daniel ha marxat” em diu. En Daniel és mort. Marxem junts a casa. Avui els treballadors dels tallers no em saluden. Només em miren. Saben on vaig. Saben perquè hi vaig. M’acosto a la casa i a fora hi ha una dona que plora en grans crits. I entro a l’habitació. I em trobo amb una imatge que no oblidaré mai més. La mare plorant. El fill als seus braços, nu. El cap inclinat enrere. Una pietat que cap escultor podrà esculpir mai. Una pietat que s’assembla massa a la de Maria amb Jesús als braços. I en el seu rostre, la impotència d’un món injust. I sento uns plors darrera meu. Són les germanetes d’en Daniel. Estant plorant desconsoladament. Un plor que penetra al fons de tot el cor. No fa encara un any que han perdut la seva germana gran. Ara és el torn del seu germà. I després... de qui serà el torn després? I dos homes han marxat, ja, per fer el forat a la terra. Dissabte sant. El forat on hi posaran el petit cos d’en Daniel. Un jove que se n’ha anat massa de pressa. L’endemà, arriba plorant al despatx Reine. Té la mateixa edat que en Daniel i sé que li tenia un apreci especial. No ha mancat cap dia a veure’l. “Mon Père, no és veritat que en Daniel sigui mort, no? Ell ens va dir que volia viure. Tu ens vas dir a la catequesi que ressuscitarem, no? En Daniel, també? El tornaré a veure?”. I es posa a plorar, com Magdalena devant el sepulcre buit. El buit d’una persona estimada. I la miro i li dic el que de veritat crec: “Reine, en Daniel ja ha ressuscitat! El teu amor i la seva fe en són els millors testimonis. En Daniel, tots els Daniels del món, no moriran mai, perquè ells són el veritable rostre de Déu”.