11/10/12

ODILE (I)

Molt bones a tots, una forta abraçada. Sí, ja sé que fa una eternitat que no escric res, però entre que vaig venir a Catalunya, vaig poder saludar a tota la gent del Bisbat que tan m’aprecio, a passar uns dies en família, a casar la meva germana petita (va anar molt bé) i veure el meu nebot (està preciós), i retrobar-me amb tots els olotins, que estan genials com sempre. I ara, que estem en ple començament de les activitats de la parròquia, i també del centre per a aprenents en dificultats (ja n’hi ha 20! – I vull agrair especialment a tota la gent que m’han ajudat amb les seves aportacions i que ho han fet possible). No sense oblidar la visita de la gent de Blanes, que va ésser una alenada d’aire fresc... Bé, només per dir-vos que ja hi tornem a ésser, amb les piles carregades en aquest any de la Fe, que ens ha d’ajudar a tots a veure què és allò veritablement essencial en la nostra vida. Començo amb un escrit en dos parts que ens parla de l’Odile. Fins a la propera, records a tots...



Odile (I)

Veníem de celebrar Pasqua i tot ressonava a resurrecció. Els adults que havien rebut el bateig es passejaven amb els seus vestits blancs. Alegres. Formaven part de la comunitat. Entre els joves destacava l’Odile, una noia de Flingbong, de la comunitat de Namaré. Ella també estava preciosa. Havia arribat dos dies abans després de passar 4 anys a casa d’un seu oncle del Sud que l’havia acollida després de la mort del seu pare. Ara deuria tenir uns 20 anys. Havia saludat a la seva mare i havia retrobat els amics de l’adolescència. Entre ells un noi que no l’havia oblidat, i ella tampoc. Era Pasqua en el seu cor. Era primavera. I davant d’ella, un munt de somnis per realitzar. I la història seria meravellosa si no fóssim on som, i si els contes aquí fossin possibles. La història seria diferent si els pobres poguessin escriure la seva pròpia vida. Però a l’Odile li esperava una altra història. La història de moltes de les noies de la nostra parròquia, considerades purs objectes d’intercanvi.

I es fa nit. A la sabana ressonen només els cants de les granotes i de les cigales, i els poblats estan en silenci, excepte una cabana. Amagats per les ombres, una colla s’acosta a casa d’un dels oncles paterns de l’Odile. A l’interior el so dels diners. El preu: 20000 Francs (30 Euros). I de l’oncle una sola frase: “Demà al vespre l’Odile anirà al funeral d’un parent”. El tracte està fet.

I l’endemà torna a fer-se de dia i l’Odile somriu i es prepara pel funeral. El funeral que canviarà la seva vida. I mira somrient com el sol se’n va a dormir, sense saber que potser serà el seu darrer somriure, i es fa fosc. I se’n va al ball dels funerals, perquè aquí no s’entén la mort sense festa. I tot ballant i rient se l’hi ha fet tard. Els altres joves del seu poble s’han avançat, i ha de marxar sola. S’ha vist amb el seu amic, i han parlat. Han dit que d’aquí a uns anys es casaran. I en el seu cap encara hi ha aquests pensaments quan un cop l’abat. La carreguen en una moto i la porten a la cabana d’un home que no coneix. El qui l’ha comprada. I la vol forçar. Però ella es resisteix. No vol. I la colpegen. Però ella es resisteix. Es resisteix durant tres dies. Diuen que la mataran. Que la vol fer seva abans de marxar a viure a Ghana. I l’Odile té por. Molta por. Allà no coneixerà ningú. I prega. I li ve una idea: “Acceptaré el que vols de mi si em deixes anar a la parròquia. Allà em donaran el meu carnet de bateig per poder anar a missa a Ghana i poder-nos casar per l’Església”. I el “comprador-marit” accepta.

I és així com al quart dia l’Odile arriba a la parròquia. Jo estic celebrant una missa amb els de la confirmació, però al despatx hi ha l’Abbé Pascal. Molt millor, perquè ella no parla massa francès. Saluda a l’Abbé Pascal i li diu: “M’han segrestat!. Ajudeu-me a marxar de nou amb el meu oncle matern per fugir d’aquesta gent”. L’Abbé Pascal l’escolta i, commogut, se’n va a la rectoria a buscar diners. Però a fora, la vigilen. I en ells neix la sospita. La noia, que veu els moviments, surt per dir que tot va bé, que esperin una mica. Però ja és tard. Un altre cop. Un altre crit i la fugida. L’Odile ha estat segrestada definitivament, i el plor resta a l’aire, el plor d’una altra víctima innocent. (...continuarà).