21/12/12

Odile (II)

Benvolguts tots, ja em sap greu la llarga absència, però les diferents activitats no ho han permès altrament. Avui, aquí a Dapaong, es respira un ambient de festa. Com que el món ja és global, s’havia estès aquesta llegenda estranya que avui s’acabava el món, i com que tots continuem vius, estan contents, tot i que esperen celebrar-ho demà, per si un cas....

Us adjunto el segon escrit de l’Odile. Com que ho publiquem a Catalunya Cristiana, per qüestió d’espai l’hem hagut de fer en diferents capítols... Com diuen per aquí: “C’est la vie”. En tot cas, us escric, també, senzillament, per desitjar-vos a tots un Bon Nadal i un Feliç 2013. En tant que bon olotí, terra de meravellosos pessebres, us animo a preparar un bonic pessebre a casa vostra. Poseu-hi amb compte el petit Jesús, tan feble, tan depenent de tothom, en tant de perill, i alhora tan fort, tan gran, tan únic. Perquè la meravella del Nadal és justament aquesta: que Déu qui ho pot tot, ha decidit no poder res, per fer-se un de nosaltres, per ensenyar-nos que, sense poder, humilment com un pobre, es pot viure realment com un veritable home, o sigui, estimant i deixant-se estimar. Bon Nadal i Feliç 2013.

ODILE (II)

L’Abbé Pascal arriba a la parròquia, tot esperant trobar a l’Odile. Per sorpresa seva ella ja no hi és, però sí el seminarista, amb cara d’espant: “Se l’acaben d’emportar!”. “Cap a on?” “Han agafat la direcció dels pobles”. Dubten. Què han de fer? Agafen el cotxe i es posen a seguir en la mateixa direcció, però la gent que els han vist passar donen informacions contradictòries. Els uns diuen que han passat per un camí. Els altres per l’altre. Alguns parlen en veritat. Els altres són còmplices d’una trama que pren una dimensió que depassa el que ens podríem imaginar. Reculen i tornen a la ciutat. Em venen a veure: Què cal fer? I ens posem en contacte amb la policia, que ens diu que tot i que el segrest ha estat produït a la ciutat, com que han fugit als pobles, està fora de la seva jurisdicció. Cal que ens posem en contacte amb la Gendarmeria de Naki-Ouest. I en nosaltres comença el dubte. El dubte perquè coneixem al “Cap de Brigada” de Naki: Còmplice de molts dels robatoris de la seva zona; còmplice del contraban; responsable de maltractaments... Però no ens queda cap altre camí. L’Abbé Pascal i el seminarista se’n van cap a Naki-Ouest, un dels pobles de la nostra parròquia, on hi ha els gendarmes. Els reben. Tothom és amable i els hi diuen: “Ah, els joves que la noia ha denunciat? I tant que els coneixem! Són dels nostres”. I aquest “són dels nostres” té en nosaltres el pes d’una llosa que ens oprimeix el cor. Els acompanyen a la casa dels “presumptes” culpables que neguen les acusacions. On és la noia? Cap notícia. Es saluden, somriuen, es parlen... Tot anirà bé... Bé per a ells, pels culpables. I el Cap Brigada diu: “No patiu, ara està en les nostres mans. Demà l’Odile estarà entre vosaltres”.

I l’Abbé i el seminarista tornen a la parròquia. Els ulls tristos, sense massa esperança. I rebem la trucada del catequista d’un dels pobles veïns. El poble de la família de la noia. La comunitat està reunida i té por de les conseqüències perquè no estem parlant d’un petit grup o d’un fet aïllat, sinó d’una banda. Una banda dedicada al segrest i tràfic de noies. I ens demanen que no els hi impliquem, però alhora ens fan arribar un crit unànime: “Ajudeu-nos. Demà pot ésser la nostra filla”. Com podem ajudar-los si no s’hi impliquen? Com podem demanar-los que s’hi impliquin si ningú els protegeix? Qui ens ajudarà?

I passa un dia, i un altre. Al tercer dia demanem al cap de la Brigada què passa. Ens diu que estan sobre la pista. Però la pista ja no hi és. El que estan fent, justament, és fer desaparèixer les pistes. Una trucada anònima ens avisa que l’Odile ja no és al Togo. I en nosaltres encara una vegada més la desesperació. I ens posem en contacte amb el bisbe que pren cartes en l’assumpte. I comença un seguit de trucades als diputats i persones influents de la regió. I el seu efecte es fa sentir ben aviat. Ara és el capità qui ens truca. Vol que l’anem a veure i per descomptat que no hi faltarem pas. És una espurna d’esperança que ens fa suposar que Déu ens ajudarà perquè l’Odile s’ho mereix.