29/10/13

Una gallina que salva una vida...

Abans de tot: Perdoneu-me per la presentació, l'Internet no em deixa pas obrir bé el blog i no puc pas separar els paràgrafs, ni fer cursives... Ja ho intentaré un altre moment.
Benvolguts, ja sé que aquest blog no passarà pas a la història per la seva regularitat, però almenys em serveix per mantenir un petit contacte amb tots vosaltres. Us adjunto l'escrit que va sortir al Catalunya Cristiana, al mateix temps que aprofito per saludar-vos a tots, especialment als gironins que ja prepareu fires, i com no, a tots plegats, mengeu uns bons panellets a la meva salut. Es dijous al vespre a la parròquia hi hem acabat l’adoració. Avui ha estat més solemne perquè un grup de la parròquia celebrava una festa. A la sagristia riem amb els escolans perquè en Marcellin, com que no ha trobat carbó, ha posat unes branques a l’encenser i gairebé ens ha cremat l’església. Estem en aquestes quan arriba un jove de la llar dels aprenents corrents. Mon Père, ens han robat una gallina. Fa una pausa per agafar aire i continua: Però hem agafat els lladres. Estan aquí a fora. Surto de la sagristia i una multitud de persones envolten a dos joves amb una cassola on hi reposa la meva pobra gallina, encara calenta... Alguns riuen. Altres criden. Tots els piquen, perquè aquí, un lladre, i molt més si és un lladre de gallines, és una cosa greu. I per això jo també poso aire de gravetat. Així que dic: Ja estic cansat de lladres. Aquest cop heu rebut. I llavors miro a tots els altres que aplaudeixen i riuen. I la resta cap a casa. No venim de pregar davant Jesús? . Doncs ells també són la imatge de Jesús. Riures generals. No mon Père, Jesús no robava pas. No, però perdonava als lladres que se’n penedien. Fins i tot abans de morir.Com que veuen que no estic pas per gresca se’n van cap a casa. Aquest vespre hi haurà tema de conversa al barri.
Agafo els dos nois a part i me n’adono que tornen a ésser els mateixos. Els mateixos que m’estan robant des de que hem començat la llar. Els mateixos que molesten als nois de la llar. Els mateixos... que he perdonat tantes vegades. Però avui és diferent. Diferent perquè els dos treballadors del centre estan allà. I ells ja en tenen prou. Hem d’anar a la gendarmeria. Així que agafo els dos joves, els dos treballadors, un tercer que també vol venir i la cassola amb la nostra gallina ben cuita i cap a la gendarmeria. Pel camí fem un bon sermó als joves i a l’arribada ens reben dos gendarmes molt amables, un home i una dona. Els hi expliquem el cas i els hi diuen: ¿Nosaltres fa un mes que no hem provat la carn i vosaltres us volíeu menjar tota la gallina? I tot seguit els hi posen les manilles. Quan els veig emmanillats, la veritat és que em fan llàstima. N’hi ha un, el més jove, de 16 anys, que comença a tenir els ulls humits. Agafo el gendarme a part i li dic: “Miri, em sembla que aquest cop han vist que la cosa és seriosa. Espanti’ls una mica i me’ls emportaré”. El gendarme em somriu: “No pateixi”. Entrem un altre cop i ara el gendarme els hi parla amb un to molt dur. Tant, que fins i tot em fa por a mi. Els hi explica com és la presó i tot el que els hi passarà si hi entren. Ara sí que el més petit es posa a plorar. S’ha espantat. El gendarme em mira: “Mon Père, si em doneu el permís ara mateix els portaré a la presó”. Els treballadors de la llar que no han seguit la conversa anterior amb el gendarme em diuen: Sí, és el que es mereixen, ells i tots els petits lladres que ens fan la vida impossible. Per culpa d’ells nosaltres no arribem a menjar ni a pagar l’escola dels nostres fills. Però jo els hi dic: Bé, aquest cop els hi donarem una oportunitat. Anirem a casa seva a parlar amb els seus pares. Ens acomiadem dels gendarmes. Ep, em diuen, no us oblideu la gallina. No, els hi dic. Us la podeu menjar a la nostra salut. Estan contentíssims. Avui faran festa grossa. L’home, que ja n’ha provat un tros diu somrient: “Com a lladres no son pas massa bons, però son uns bons cuiners”. Riure general i cadascú a casa seva, perquè si una cosa no falta a l’Àfrica és l’alegria.
Els treballadors estan enfadats: la propera vegada vindrem a la gendarmeria sense tu. Això no es pot perdonar, no només no has tancat els lladres, sinó que els hi has donat la gallina. El lladre més gran em mira amb un aire de perdona vides. Sé que em tornarà a robar. Però el petit, obre uns ulls increïbles. Ell també es diu Jean. Agafem el cotxe i deixem el primer a casa seva, allà hi ha gresca. Sembla que la seva mare i els seus germans i tota la família són uns lladres professionals. Nosaltres no som pas els únics que hem arribat per amenaçar-los. Vaja, una autèntica família Dalton. No hi ha res a fer. Almenys de moment. Però després arribem a casa del més petit. Ja és nit i en aquest grup de cases no hi ha electricitat. Encara son de fang. El petit, tremolant, ens ensenya la porta d’uralita on viuen. Obrim, i s’aixeca, sobresaltada, una dona prima, malalta, espantada. Què deuen voler ara aquesta gent que truquen a aquestes hores? No tingui por li diem. Sortim a fora. És el seu fill que ens ha robat. La dona de genolls davant nostre es posa a plorar. Ai, perdoni’ns, perdoni’ns. Ara a mi també em venen ganes de plorar i li dic: Posi’s dempeus, vostè no ha fet res. Però ella continua: Jo no sé que més fer, sempre està robant. I nosaltres som pobres. Ja li he dit que algun dia li faran mal, que algun cop el mataran. I què faré jo sense ell. Darrera la porta veig dos caparrons que ens miren. També tenen por. Li dic amb en Jean que demani perdó a la seva mare, que això que fa no està gens bé. Els hi dic que aquests dies estic una mica ocupat però que el diumenge, després del grup de Fe i Llum, que el noi vingui a la parròquia que parlaré amb ell. Els hi diem adéu, i la mare continua plorant. Després m’explicaran la situació d’aquesta pobra dona. Malalta del SIDA, cada matí, ben aviat, se’n va al mercat per vendre el petit peix sec, i guanyar amb prou feines l’euro al dia per tota la família. En Jean és el fill d’un primer home que va morir. Es va casar una segona vegada amb un home que li va deixar dos altres fills i la malaltia, i que després va fugir. Amb prou feines mengen. Havien enviat en Jean a la capital a casa d’uns oncles llunyans, però el noi havia fugit perquè el maltractaven.
Vaig esperar el diumenge amb una certa inquietud. No vindrà. El grup de Fe i Llum s’acaba. Recollim les coses i quan ja agafava el camí de casa, algú em saluda. És en Jean. Gràcies a Déu. Me l’emporto a la llar. Té por dels nois, perquè són ells, justament, els qui l’han picat, però entre tots fem una bona xerrada. Els hi demano que si hi ha algun d’entre ells que no ha robat mai res. Es posen a riure. Tots han robat alguna vegada. Els deixo una estona sols i estan a l’expectativa. En Michel agafa la seva ràdio vella i posa la música. L’Isaac es posa a ballar i... comença la festa. Tenim un nou membre a la família. L’endemà vam anar a buscar algunes de les seves coses a casa seva, jo li vaig dir que es podria quedar a la llar fins que volgués. No em va respondre res. Em sembla que no ho tenia massa clar. Han passat les setmanes, i li vaig posar una taula a la terrassa a sota la bombeta que funciona amb la placa solar, perquè és l’únic que va a l’escola. M’acosto per veure què està aprenent. Es grata el cap, es posa a riure i em diu: “Em sembla que, si vols, em quedaré aquí fins que acabi els meus estudis”, i es torna a posar a estudiar. I jo, assegut a la terrassa, amb en Jean al meu costat, plenament feliç, perquè Déu ens envia sempre missatges d’esperança. No hi ha persones dolentes o incapaces, no. El que hi ha són persones que no han tingut possibilitats. Que Déu ens doni forces per no deixar a cap persona sense una possibilitat.

12/6/13

Garrotxí de l'any

Benvolguts lectors del blog. Com que són moltes les persones que m’estan felicitant pel premi que em van donar els meus conciutadans de la comarca, amb el títol de “Garrotxí de l’Any”, us vull agrair, a tots, les mostres de felicitació que m’heu fet arribar. Així, doncs, us envio l’escrit que la bona de la meva germana petita va llegir en el moment de rebre el premi en nom meu, doncs jo continuo aquí a Dapaong, al Togo. De nou, moltes gràcies a tothom, i als garrotxins per haver-me votat. Ah, i per cert, aprofito per dir-vos de nou que si em voleu escriure és millor enjoansoler@gmail.com , perquè el hotmail va molt lent i em costa molt obrir-lo amb la força de l’Internet del Togo.

Garrotxí de l’any

Benvolguts tots, la meva germana petita la Laura, que és qui pren la paraula en nom meu, m’ha demanat d’escriure dos escrits diferents: un per si guanyo i l’altre per si perdo. Però jo m’he dit que amb un en farem prou, perquè per a mi, avui, guanyem tots. I guanya sobretot la nostra comarca de la Garrotxa, perquè un poble que és capaç de buscar els seus fills que mereixen una menció especial, mereix, al mateix temps, un reconeixement. Cal que entre els cants de sirena del pessimisme que ens envolta, hi hagi actes que ens diguin que hi ha moltes persones que, en el seu dia a dia, fan un esforç per a ésser millors i millorar el món que els envolta. Així, si al final el garrotxí de l’any és en Xevi Buch, és una molt bona notícia per a tots, perquè es valora l’esforç en el món de l’esport, l’integritat en el món de l’arbitratge. Si guanya en Josep Torrent és una molt bona notícia per a tots, perquè es valora l’esforç en el món de la literatura, la lucidesa intel•lectual per transmetre un pensament. I si el qui és nomenat garrotxí de l’any és un present, és també una bona notícia, perquè el que es valora és l’esforç a la coherència amb la nostra fe en el seguiment de Jesús, la solidaritat i el servei com un mitjà per canviar la nostra societat.

Us agraeixo doncs, de nou, d’haver-me tingut present en aquest dia, i amb mi m’agradaria fer present a tots aquests capellans de la Garrotxa que treballen aquí, a casa nostra, des de la senzillesa i la fe, i sobretot a Mn. Ramon Bosch, que em va acompanyar en els meus primers difícils passos missioners, qui va fer més de 30 anys en aquest país, i que tindria que ser, de veritat, garrotxí de l’any per tota una trajectòria dedicada als més necessitats des de l’amor a Déu.

I per acabar, i no m’allargaré més, perquè després direu com sempre que els capellans parlem massa, l’evangeli ens diu que “tot aquell que deixarà casa, terra, família... a causa de Jesús en rebrà 100 vegades més”. No us podeu pas imaginar com em va costar deixar aquesta estimada Garrotxa, el meu petit país. La por que tenia de tornar després dels anys, i ja no reconèixer la gent, el paisatge... i vés per on, no només jo no la oblido, sinó que ara és aquesta terra qui em recorda. Això, no només val 100 vegades més, això no té preu. Que Déu us beneeixi, fins a la propera.

22/5/13

CONFLICTES

Benvolguts tots, una forta abraçada. Feia un munt que no escrivia res, però bé, avui us envio un escrit sobre la situació social del país. Va sortir, com sempre, al Catalunya Cristiana, i algunes persones m’han escrit amb certa preocupació. Bé, no cal patir per res. Jo explico simplement fets puntuals, d’una situació que comença a ésser preocupant per tota aquesta gent, però no hi ha cap mena de perill, perquè el poble està cansat dels governants, i és contra ells que es queixen, però la resta de la població, i nosaltres els missioners en especial, no correm cap mena de perill, perquè aquí la gent és molt amable i ens estima molt, i a més, dubto que això pugui anar a més, perquè ara comença la sessió de pluges, la gent anirà a cultivar, els nois i noies de vacances i tot es calmarà una mica. Per dir-vos que no patiu.



CONFLICTES

A l’Àfrica del Nord hi ha hagut moltes primaveres. Algunes ja s’han tornat tardor, però resta l’esperança. El Togo també desitja una primavera. Una primavera que pugui canviar la situació de pobresa en la que viu una gran part de la població per culpa d’una corrupció generalitzada i d’una dictadura disfressada de democràcia que no deixa el poder i que oprimeix al poble fins a límits insospitables. I la gent està cansada.

És dilluns. Una altra vegada hi ha vaga. Els mestres no aguanten més la situació. Classes amb més de 100 alumnes i uns sous que no han canviat des de l’any 1970. I a més, no el cobren. I ja en tenen prou. Ja fa molts de dies que estem en vaga i la situació s’ha anat escalfant. Però avui és diferent. Vaig a l’hospital per saludar a un malalt, són les 7:45h i tots els estudiants han sortit a la carretera principal. Passo a poc a poc i alguns em comencen a sacsejar. “T’has d’aturar”. Gràcies a Déu en Hermann, de la parròquia, amb un bastó m’obre pas i els hi diu que sóc el rector de Nassablé. Vaig a l’hospital i els crits augmenten de volum. El servei sanitari, totalment precari, també està en vaga. Volen tencar les portes de l’hospital. Faig una visita ràpida i me’n vaig per un altre camí cap a casa. A mig matí m’arriba la notícia. La policia ha matat un estudiant de 12 anys.

Els policies tenien bales de gas lacrimògen per dissoldre la manifestació que anava cap a la prefectura. La manifestació no es dissolia, els gasos s’acaben i decideixen disparar a l’aire amb bales de veritat. Per desgràcia una bala ha matat a un nen de 12 anys. A partir d’aquí la notícia corre per tota la ciutat. Els pares venen, per veure si es tracta del seu fill. Mentrestant els altres estudiants han agafat el mort en braços i se’n van cap a la comissaria de la policia, on la policia s’ha replegat. Tenquen les portes, i els joves alcen el mort. “Vosaltres l’heu matat. Quedeu-vos-el”. I llencen el cadàver per sobre la muralla. En aquestes arriba la mare del nen. “On és el meu fill?” Truca la porta de la policia i entra a dins. Només es sent el gran crit. El gran crit d’una mare que acaba de descobrir el seu fill mort. I la policia tenca la porta. Però el poble ja està calent. Ja en tenen prou. Ja en tenen prou que les portes es tenquin. I comencen a destruir la muralla. La policia dispara al cel per espantar la multitud i poder fugir cap a l’ajuntament on es repleguen. Però la gent ja ha entrat a la comissaria i a partir d’aquí la ràbia i la destrucció. Ho cremen tot. I després cap a l’ajuntament. L’alcalde, veient la multitud que s’aproxima, fuig per una finestra. Les portes no aguanten gaire i la població entra a l’ajuntament. Ho trenquen tot. Ho roben tot. Ho cremen tot. El saqueig és total. L’odi és immens. Arreu hi ha pneumàtics, motos i cotxes que s’estan cremant. Jo m’en vaig cap al centre de la ciutat per veure com estan les coses, però pel camí em paren. “Mon Père, torni a casa. Avui és perillós.”

Els militars deixen la caserna i baixen amb dos camions per dispersar el poble. Però el poble ja no té por de res i l’atac frontal comença. Els militars no poden fer res. Si comencen a disparar saben que tots moriran. Les pedres colpegen arreu. I ells fugen. Fugen a peu fins a un segon camió que s’ha obert pas. La gent els colpeja. I agafen el primer camió. Un raig de gasolina i l’explosió. Han cremat el camió dels militars. A tota la regió del nord les notícies es succeeixen. Un ministre ha estat aturat, colpejat i el cotxe cremat. Han cremat tots els cotxes i les motos que estaven aparcats a la policia i a l’ajuntament. Les carreters estan tallades.

Ja és la tarda. Arreu de la ciutat es veu el fum de tot allò que ha estat cremat, i vull anar a fer-hi un cop d’ull. Surto de la parròquia i encara no a 500 metres ja veig unes motos que en persegueixen una altre. L’home cau i fuig cap a les cases. Tots els veïns l’encerclen. És un dels que treballa a la duana. Sembla que havia fet fotos dels que incendiaven. El colpegen. Un agafa la seva moto i la llença. L’altre diu: “Cremem-la”. Jo els hi dic que la violència no porta enlloc. Però són masses. Em miren. Un em diu: “Mon Père, vagi a casa”. I me’n vaig. Però no a casa, sinó a la llar dels aprenents. Mica en mica van arribant tots. Alguns estan espantats, la majoria excitats. “Hem d’acabar amb el govern”. Ja és nit i me’n falta un. Tinc una mica de por i el vull anar a buscar. Però em truca en Ramon, un dels capellans del grup. “Joan, ja ets a casa? - No. Vaig a buscar un dels nois que no ha tornat - No!”. Em diu. “Torna a casa. Hi ha “toc de queda”. Els militars no estan per orgues i hi pot haver conflicte. Segurament el jove s’haurà quedat a dormir a casa del seu patró”. Segurament... em queda un petit dubte, però té raó. Me’n vaig a casa. I l’endemà, queda la ciutat amb les restes d’un conflicte que corre el risc d’esclatar en les pròximes eleccions. Un altre jove ha mort pels cops de la policia. Un policia ha quedat cec per les flames. El poble ja n’està fart. I tenen raó, però... a la missa de l’endemà la prèdica és clara. En tant que cristians hem de canviar el món amb la força de l’Amor. Sinó, no hi ha sentit. I recordo aquella bonica pel•lícula: “La missió”. Al final un dels jesuïtes diu, més o menys, al seu company: “Si la única manera de canviar el món és amb la violència, jo no vull viure en aquest món”. I jo tampoc. Però, si podem canviar el món des de l’AMOR i des de la FE, jo lluitaré fins al final, perquè hi ha ESPERANÇA. Cuideu-vos i pregueu pel Togo.

Odile IV

Benvolguts, ara quan anava per fer una nova entrada, veig que l’ordinador em va jugar una mala passada i que no es va publicar Odile IV així que el publico ara. Cuideu-vos, Joan.


ODILE (IV)

I a partir d’aquí, ja no em vull allargar més. No vull i no puc, perquè el que queda és la pobra vida de l’Odile, que va arribar cinc mesos més tard, per l’intervenció de la ministra dels drets de la dona, per l’ intercessió del director regional i del Coronel Yark, ministre de defensa. I va arribar violada i maltractada. Embarassada i obligada a avortar. Menyspreada. Però almenys ella va arribar. Com a símbol d’una lluita. Una victòria efímera i dolorosa. Però victòria.

I dic victòria perquè em queda la darrera imatge de l’Odile. És diumenge a la tarda i amb l’Abbé Pascal decidim d’anar a casa seva. I com sempre, a casa del pobre, l’Odile ens rep amb un somriure. Ja no és el somriure innocent del primer cop que ens vam veure. És un somriure sofert. Madur. I darrera les cabanes multitud de petits caps ens observen. Ella ja és una dona. Una dona que ens diu: “No puc quedar-me més aquí al poble. Estic assenyalada”. Fins quan l’ hipocresia dels homes, que prefereix humiliar la víctima per por a enfrontar-se als botxins. I allà mateix, entre tots, decidim que tornarà al sud. Al sud d’on no hauria d’haver vingut mai. A casa del seu oncle matern que la protegirà. Allà podrà aprendre un ofici, trobar un home que l’estimarà i reprendre la seva vida. I aquesta és la nostra veritable victòria. L’Odile torna a ésser lliure.

I els culpables? Doncs a Dapaong, el jutge ha estat degradat i traslladat. El cap de la brigada advertit. Però encara no s’ha fet justícia. Encara no hem pogut asseure a tota aquella banda. I lluitarem per arribar fins al fons. Un fons que comença i s’acaba amb el cap de la brigada de Naki Ouest, que m’atura quan vaig a celebrar a la comunitat: “Ja teniu la noia, ja esteu satisfets no?”. Jo no dic res: “I que hi diu la teva Bíblia de tot plegat?” I ara sí que me’l miro i li dic: “La Bíblia diu que hi ha homes que se’n riuen de Déu, però finalment Déu se’n riurà d’aquests homes”. I s’enfada: “Qui s’ha burlat de Déu?”. “Cadascú de nosaltres és jutge dels seus actes, perquè tot el que fem a un d’aquests petits és a Déu que ho fem. I si em permeteu, us deixo, que tinc una celebració amb la comunitat”. I per sort, quan arrenco la moto s’aixeca la pols. La pols que li deixo per dir-li que, de la seva presència, no me’n vull emportar ben res, excepte la decisió d’anar fins al final, per l’Odile i per totes les Odiles de la nostra parròquia.

13/1/13

Odile III

Arribem tots a la capitania. Ens reben a fora, a peu dret. Un dels que estan allí, al costat del cap de la brigada de Naki se’n riu de nosaltres. Jo ja no puc més. “Què rius? Tan de riure et fa el patiment dels altres?”. I calla. Però la seva mirada... Quan d’odi pot contenir el silenci. I el cap de la Brigada de Naki parla. “Hem fet el que hem pogut, però s’han escapat”. I el seu somriure és pitjor que una espasa. I ens fereix. Però me’l miro fit a fit i li dic al capità. “Jo sóc estranger i no puc parlar massa, però us puc assegurar que les queixes que ens arriben contra el cap de la brigada són múltiples. Persones que han estat colpejades, robades, menyspreades. Fins ara, per evitar més problemes, havia intentat arreglar-ho amicalment. A partir d’ara, no només no els frenaré, sinó que els animaré a denunciar-lo davant vostre. Així, si no actueu, vós també en sereu còmplice”. I us puc assegurar que el seu somriure sorneguer canvia en un moment, i en els seus ulls la ràbia: “Digues una sola persona que t’hagi vingut a veure”. “No pateixis – li dic – no te’ls serviré pas en safata. Ja ho aniràs sabent”. I acaba amb una frase: “Recorda que som nosaltres qui vigilem els camins”.

El capità intervé i ens diu que cal que anem al jutge. I el jutge, mare de Déu. També còmplice d’aquesta trama. I ens fa esperar més de dues hores a fora, que esperem pacientment, envoltats d’una multitud que busca justícia. I a migdia, com un semi-déu, surt del seu despatx: “Què voleu? Feu-ne via que tinc que marxar”. Jo ja estic cansat de tanta arrogància: “Sou vós qui ens heu demanat de venir. Nosaltres també tenim treball. Si voleu marxem tots i ja continuarem el procés en les instàncies superiors”. Em mira: “Què és una amenaça?”. “No”- responc. No és una amenaça perquè ja no sabem on anar. No és una amenaça perquè ell és la justícia. No és una amenaça perquè sóc estranger. No és una amenaça perquè en definitiva volem el bé d’Odile, però... L’oncle de la noia també està allà, convocat, el qui l’ha venuda. I li diuen: “Abans d’una setmana la filla ha d’estar aquí”. I la setmana passa i la filla no ve. I li donen una altre setmana. I després quinze dies... i un altre mes que ha passat. I en el nostre cor s’instal•la la desesperació perquè sabem que ens l’estan jugant. I demanem a Déu que ens ajudi. I de sobte una trucada. El director regional de la defensa de les dones. “Si podeu venir al vespre, hauríem de parlar. En un lloc discret”. I entre tantes persones corruptes una llum. Una llum d’esperança. “Heu destapat una trama de segrest de noies, que va molt enllà. Hi ha moltes persones implicades. Jo us ajudaré...”. I prenem una cervesa. La cervesa més refrescant en molt de temps. Finalment no estem sols. Algú més s’ha unit a nosaltres. I l’Odile...