13/1/13

Odile III

Arribem tots a la capitania. Ens reben a fora, a peu dret. Un dels que estan allí, al costat del cap de la brigada de Naki se’n riu de nosaltres. Jo ja no puc més. “Què rius? Tan de riure et fa el patiment dels altres?”. I calla. Però la seva mirada... Quan d’odi pot contenir el silenci. I el cap de la Brigada de Naki parla. “Hem fet el que hem pogut, però s’han escapat”. I el seu somriure és pitjor que una espasa. I ens fereix. Però me’l miro fit a fit i li dic al capità. “Jo sóc estranger i no puc parlar massa, però us puc assegurar que les queixes que ens arriben contra el cap de la brigada són múltiples. Persones que han estat colpejades, robades, menyspreades. Fins ara, per evitar més problemes, havia intentat arreglar-ho amicalment. A partir d’ara, no només no els frenaré, sinó que els animaré a denunciar-lo davant vostre. Així, si no actueu, vós també en sereu còmplice”. I us puc assegurar que el seu somriure sorneguer canvia en un moment, i en els seus ulls la ràbia: “Digues una sola persona que t’hagi vingut a veure”. “No pateixis – li dic – no te’ls serviré pas en safata. Ja ho aniràs sabent”. I acaba amb una frase: “Recorda que som nosaltres qui vigilem els camins”.

El capità intervé i ens diu que cal que anem al jutge. I el jutge, mare de Déu. També còmplice d’aquesta trama. I ens fa esperar més de dues hores a fora, que esperem pacientment, envoltats d’una multitud que busca justícia. I a migdia, com un semi-déu, surt del seu despatx: “Què voleu? Feu-ne via que tinc que marxar”. Jo ja estic cansat de tanta arrogància: “Sou vós qui ens heu demanat de venir. Nosaltres també tenim treball. Si voleu marxem tots i ja continuarem el procés en les instàncies superiors”. Em mira: “Què és una amenaça?”. “No”- responc. No és una amenaça perquè ja no sabem on anar. No és una amenaça perquè ell és la justícia. No és una amenaça perquè sóc estranger. No és una amenaça perquè en definitiva volem el bé d’Odile, però... L’oncle de la noia també està allà, convocat, el qui l’ha venuda. I li diuen: “Abans d’una setmana la filla ha d’estar aquí”. I la setmana passa i la filla no ve. I li donen una altre setmana. I després quinze dies... i un altre mes que ha passat. I en el nostre cor s’instal•la la desesperació perquè sabem que ens l’estan jugant. I demanem a Déu que ens ajudi. I de sobte una trucada. El director regional de la defensa de les dones. “Si podeu venir al vespre, hauríem de parlar. En un lloc discret”. I entre tantes persones corruptes una llum. Una llum d’esperança. “Heu destapat una trama de segrest de noies, que va molt enllà. Hi ha moltes persones implicades. Jo us ajudaré...”. I prenem una cervesa. La cervesa més refrescant en molt de temps. Finalment no estem sols. Algú més s’ha unit a nosaltres. I l’Odile...