22/5/13

CONFLICTES

Benvolguts tots, una forta abraçada. Feia un munt que no escrivia res, però bé, avui us envio un escrit sobre la situació social del país. Va sortir, com sempre, al Catalunya Cristiana, i algunes persones m’han escrit amb certa preocupació. Bé, no cal patir per res. Jo explico simplement fets puntuals, d’una situació que comença a ésser preocupant per tota aquesta gent, però no hi ha cap mena de perill, perquè el poble està cansat dels governants, i és contra ells que es queixen, però la resta de la població, i nosaltres els missioners en especial, no correm cap mena de perill, perquè aquí la gent és molt amable i ens estima molt, i a més, dubto que això pugui anar a més, perquè ara comença la sessió de pluges, la gent anirà a cultivar, els nois i noies de vacances i tot es calmarà una mica. Per dir-vos que no patiu.



CONFLICTES

A l’Àfrica del Nord hi ha hagut moltes primaveres. Algunes ja s’han tornat tardor, però resta l’esperança. El Togo també desitja una primavera. Una primavera que pugui canviar la situació de pobresa en la que viu una gran part de la població per culpa d’una corrupció generalitzada i d’una dictadura disfressada de democràcia que no deixa el poder i que oprimeix al poble fins a límits insospitables. I la gent està cansada.

És dilluns. Una altra vegada hi ha vaga. Els mestres no aguanten més la situació. Classes amb més de 100 alumnes i uns sous que no han canviat des de l’any 1970. I a més, no el cobren. I ja en tenen prou. Ja fa molts de dies que estem en vaga i la situació s’ha anat escalfant. Però avui és diferent. Vaig a l’hospital per saludar a un malalt, són les 7:45h i tots els estudiants han sortit a la carretera principal. Passo a poc a poc i alguns em comencen a sacsejar. “T’has d’aturar”. Gràcies a Déu en Hermann, de la parròquia, amb un bastó m’obre pas i els hi diu que sóc el rector de Nassablé. Vaig a l’hospital i els crits augmenten de volum. El servei sanitari, totalment precari, també està en vaga. Volen tencar les portes de l’hospital. Faig una visita ràpida i me’n vaig per un altre camí cap a casa. A mig matí m’arriba la notícia. La policia ha matat un estudiant de 12 anys.

Els policies tenien bales de gas lacrimògen per dissoldre la manifestació que anava cap a la prefectura. La manifestació no es dissolia, els gasos s’acaben i decideixen disparar a l’aire amb bales de veritat. Per desgràcia una bala ha matat a un nen de 12 anys. A partir d’aquí la notícia corre per tota la ciutat. Els pares venen, per veure si es tracta del seu fill. Mentrestant els altres estudiants han agafat el mort en braços i se’n van cap a la comissaria de la policia, on la policia s’ha replegat. Tenquen les portes, i els joves alcen el mort. “Vosaltres l’heu matat. Quedeu-vos-el”. I llencen el cadàver per sobre la muralla. En aquestes arriba la mare del nen. “On és el meu fill?” Truca la porta de la policia i entra a dins. Només es sent el gran crit. El gran crit d’una mare que acaba de descobrir el seu fill mort. I la policia tenca la porta. Però el poble ja està calent. Ja en tenen prou. Ja en tenen prou que les portes es tenquin. I comencen a destruir la muralla. La policia dispara al cel per espantar la multitud i poder fugir cap a l’ajuntament on es repleguen. Però la gent ja ha entrat a la comissaria i a partir d’aquí la ràbia i la destrucció. Ho cremen tot. I després cap a l’ajuntament. L’alcalde, veient la multitud que s’aproxima, fuig per una finestra. Les portes no aguanten gaire i la població entra a l’ajuntament. Ho trenquen tot. Ho roben tot. Ho cremen tot. El saqueig és total. L’odi és immens. Arreu hi ha pneumàtics, motos i cotxes que s’estan cremant. Jo m’en vaig cap al centre de la ciutat per veure com estan les coses, però pel camí em paren. “Mon Père, torni a casa. Avui és perillós.”

Els militars deixen la caserna i baixen amb dos camions per dispersar el poble. Però el poble ja no té por de res i l’atac frontal comença. Els militars no poden fer res. Si comencen a disparar saben que tots moriran. Les pedres colpegen arreu. I ells fugen. Fugen a peu fins a un segon camió que s’ha obert pas. La gent els colpeja. I agafen el primer camió. Un raig de gasolina i l’explosió. Han cremat el camió dels militars. A tota la regió del nord les notícies es succeeixen. Un ministre ha estat aturat, colpejat i el cotxe cremat. Han cremat tots els cotxes i les motos que estaven aparcats a la policia i a l’ajuntament. Les carreters estan tallades.

Ja és la tarda. Arreu de la ciutat es veu el fum de tot allò que ha estat cremat, i vull anar a fer-hi un cop d’ull. Surto de la parròquia i encara no a 500 metres ja veig unes motos que en persegueixen una altre. L’home cau i fuig cap a les cases. Tots els veïns l’encerclen. És un dels que treballa a la duana. Sembla que havia fet fotos dels que incendiaven. El colpegen. Un agafa la seva moto i la llença. L’altre diu: “Cremem-la”. Jo els hi dic que la violència no porta enlloc. Però són masses. Em miren. Un em diu: “Mon Père, vagi a casa”. I me’n vaig. Però no a casa, sinó a la llar dels aprenents. Mica en mica van arribant tots. Alguns estan espantats, la majoria excitats. “Hem d’acabar amb el govern”. Ja és nit i me’n falta un. Tinc una mica de por i el vull anar a buscar. Però em truca en Ramon, un dels capellans del grup. “Joan, ja ets a casa? - No. Vaig a buscar un dels nois que no ha tornat - No!”. Em diu. “Torna a casa. Hi ha “toc de queda”. Els militars no estan per orgues i hi pot haver conflicte. Segurament el jove s’haurà quedat a dormir a casa del seu patró”. Segurament... em queda un petit dubte, però té raó. Me’n vaig a casa. I l’endemà, queda la ciutat amb les restes d’un conflicte que corre el risc d’esclatar en les pròximes eleccions. Un altre jove ha mort pels cops de la policia. Un policia ha quedat cec per les flames. El poble ja n’està fart. I tenen raó, però... a la missa de l’endemà la prèdica és clara. En tant que cristians hem de canviar el món amb la força de l’Amor. Sinó, no hi ha sentit. I recordo aquella bonica pel•lícula: “La missió”. Al final un dels jesuïtes diu, més o menys, al seu company: “Si la única manera de canviar el món és amb la violència, jo no vull viure en aquest món”. I jo tampoc. Però, si podem canviar el món des de l’AMOR i des de la FE, jo lluitaré fins al final, perquè hi ha ESPERANÇA. Cuideu-vos i pregueu pel Togo.

Odile IV

Benvolguts, ara quan anava per fer una nova entrada, veig que l’ordinador em va jugar una mala passada i que no es va publicar Odile IV així que el publico ara. Cuideu-vos, Joan.


ODILE (IV)

I a partir d’aquí, ja no em vull allargar més. No vull i no puc, perquè el que queda és la pobra vida de l’Odile, que va arribar cinc mesos més tard, per l’intervenció de la ministra dels drets de la dona, per l’ intercessió del director regional i del Coronel Yark, ministre de defensa. I va arribar violada i maltractada. Embarassada i obligada a avortar. Menyspreada. Però almenys ella va arribar. Com a símbol d’una lluita. Una victòria efímera i dolorosa. Però victòria.

I dic victòria perquè em queda la darrera imatge de l’Odile. És diumenge a la tarda i amb l’Abbé Pascal decidim d’anar a casa seva. I com sempre, a casa del pobre, l’Odile ens rep amb un somriure. Ja no és el somriure innocent del primer cop que ens vam veure. És un somriure sofert. Madur. I darrera les cabanes multitud de petits caps ens observen. Ella ja és una dona. Una dona que ens diu: “No puc quedar-me més aquí al poble. Estic assenyalada”. Fins quan l’ hipocresia dels homes, que prefereix humiliar la víctima per por a enfrontar-se als botxins. I allà mateix, entre tots, decidim que tornarà al sud. Al sud d’on no hauria d’haver vingut mai. A casa del seu oncle matern que la protegirà. Allà podrà aprendre un ofici, trobar un home que l’estimarà i reprendre la seva vida. I aquesta és la nostra veritable victòria. L’Odile torna a ésser lliure.

I els culpables? Doncs a Dapaong, el jutge ha estat degradat i traslladat. El cap de la brigada advertit. Però encara no s’ha fet justícia. Encara no hem pogut asseure a tota aquella banda. I lluitarem per arribar fins al fons. Un fons que comença i s’acaba amb el cap de la brigada de Naki Ouest, que m’atura quan vaig a celebrar a la comunitat: “Ja teniu la noia, ja esteu satisfets no?”. Jo no dic res: “I que hi diu la teva Bíblia de tot plegat?” I ara sí que me’l miro i li dic: “La Bíblia diu que hi ha homes que se’n riuen de Déu, però finalment Déu se’n riurà d’aquests homes”. I s’enfada: “Qui s’ha burlat de Déu?”. “Cadascú de nosaltres és jutge dels seus actes, perquè tot el que fem a un d’aquests petits és a Déu que ho fem. I si em permeteu, us deixo, que tinc una celebració amb la comunitat”. I per sort, quan arrenco la moto s’aixeca la pols. La pols que li deixo per dir-li que, de la seva presència, no me’n vull emportar ben res, excepte la decisió d’anar fins al final, per l’Odile i per totes les Odiles de la nostra parròquia.