29/10/13

Una gallina que salva una vida...

Abans de tot: Perdoneu-me per la presentació, l'Internet no em deixa pas obrir bé el blog i no puc pas separar els paràgrafs, ni fer cursives... Ja ho intentaré un altre moment.
Benvolguts, ja sé que aquest blog no passarà pas a la història per la seva regularitat, però almenys em serveix per mantenir un petit contacte amb tots vosaltres. Us adjunto l'escrit que va sortir al Catalunya Cristiana, al mateix temps que aprofito per saludar-vos a tots, especialment als gironins que ja prepareu fires, i com no, a tots plegats, mengeu uns bons panellets a la meva salut. Es dijous al vespre a la parròquia hi hem acabat l’adoració. Avui ha estat més solemne perquè un grup de la parròquia celebrava una festa. A la sagristia riem amb els escolans perquè en Marcellin, com que no ha trobat carbó, ha posat unes branques a l’encenser i gairebé ens ha cremat l’església. Estem en aquestes quan arriba un jove de la llar dels aprenents corrents. Mon Père, ens han robat una gallina. Fa una pausa per agafar aire i continua: Però hem agafat els lladres. Estan aquí a fora. Surto de la sagristia i una multitud de persones envolten a dos joves amb una cassola on hi reposa la meva pobra gallina, encara calenta... Alguns riuen. Altres criden. Tots els piquen, perquè aquí, un lladre, i molt més si és un lladre de gallines, és una cosa greu. I per això jo també poso aire de gravetat. Així que dic: Ja estic cansat de lladres. Aquest cop heu rebut. I llavors miro a tots els altres que aplaudeixen i riuen. I la resta cap a casa. No venim de pregar davant Jesús? . Doncs ells també són la imatge de Jesús. Riures generals. No mon Père, Jesús no robava pas. No, però perdonava als lladres que se’n penedien. Fins i tot abans de morir.Com que veuen que no estic pas per gresca se’n van cap a casa. Aquest vespre hi haurà tema de conversa al barri.
Agafo els dos nois a part i me n’adono que tornen a ésser els mateixos. Els mateixos que m’estan robant des de que hem començat la llar. Els mateixos que molesten als nois de la llar. Els mateixos... que he perdonat tantes vegades. Però avui és diferent. Diferent perquè els dos treballadors del centre estan allà. I ells ja en tenen prou. Hem d’anar a la gendarmeria. Així que agafo els dos joves, els dos treballadors, un tercer que també vol venir i la cassola amb la nostra gallina ben cuita i cap a la gendarmeria. Pel camí fem un bon sermó als joves i a l’arribada ens reben dos gendarmes molt amables, un home i una dona. Els hi expliquem el cas i els hi diuen: ¿Nosaltres fa un mes que no hem provat la carn i vosaltres us volíeu menjar tota la gallina? I tot seguit els hi posen les manilles. Quan els veig emmanillats, la veritat és que em fan llàstima. N’hi ha un, el més jove, de 16 anys, que comença a tenir els ulls humits. Agafo el gendarme a part i li dic: “Miri, em sembla que aquest cop han vist que la cosa és seriosa. Espanti’ls una mica i me’ls emportaré”. El gendarme em somriu: “No pateixi”. Entrem un altre cop i ara el gendarme els hi parla amb un to molt dur. Tant, que fins i tot em fa por a mi. Els hi explica com és la presó i tot el que els hi passarà si hi entren. Ara sí que el més petit es posa a plorar. S’ha espantat. El gendarme em mira: “Mon Père, si em doneu el permís ara mateix els portaré a la presó”. Els treballadors de la llar que no han seguit la conversa anterior amb el gendarme em diuen: Sí, és el que es mereixen, ells i tots els petits lladres que ens fan la vida impossible. Per culpa d’ells nosaltres no arribem a menjar ni a pagar l’escola dels nostres fills. Però jo els hi dic: Bé, aquest cop els hi donarem una oportunitat. Anirem a casa seva a parlar amb els seus pares. Ens acomiadem dels gendarmes. Ep, em diuen, no us oblideu la gallina. No, els hi dic. Us la podeu menjar a la nostra salut. Estan contentíssims. Avui faran festa grossa. L’home, que ja n’ha provat un tros diu somrient: “Com a lladres no son pas massa bons, però son uns bons cuiners”. Riure general i cadascú a casa seva, perquè si una cosa no falta a l’Àfrica és l’alegria.
Els treballadors estan enfadats: la propera vegada vindrem a la gendarmeria sense tu. Això no es pot perdonar, no només no has tancat els lladres, sinó que els hi has donat la gallina. El lladre més gran em mira amb un aire de perdona vides. Sé que em tornarà a robar. Però el petit, obre uns ulls increïbles. Ell també es diu Jean. Agafem el cotxe i deixem el primer a casa seva, allà hi ha gresca. Sembla que la seva mare i els seus germans i tota la família són uns lladres professionals. Nosaltres no som pas els únics que hem arribat per amenaçar-los. Vaja, una autèntica família Dalton. No hi ha res a fer. Almenys de moment. Però després arribem a casa del més petit. Ja és nit i en aquest grup de cases no hi ha electricitat. Encara son de fang. El petit, tremolant, ens ensenya la porta d’uralita on viuen. Obrim, i s’aixeca, sobresaltada, una dona prima, malalta, espantada. Què deuen voler ara aquesta gent que truquen a aquestes hores? No tingui por li diem. Sortim a fora. És el seu fill que ens ha robat. La dona de genolls davant nostre es posa a plorar. Ai, perdoni’ns, perdoni’ns. Ara a mi també em venen ganes de plorar i li dic: Posi’s dempeus, vostè no ha fet res. Però ella continua: Jo no sé que més fer, sempre està robant. I nosaltres som pobres. Ja li he dit que algun dia li faran mal, que algun cop el mataran. I què faré jo sense ell. Darrera la porta veig dos caparrons que ens miren. També tenen por. Li dic amb en Jean que demani perdó a la seva mare, que això que fa no està gens bé. Els hi dic que aquests dies estic una mica ocupat però que el diumenge, després del grup de Fe i Llum, que el noi vingui a la parròquia que parlaré amb ell. Els hi diem adéu, i la mare continua plorant. Després m’explicaran la situació d’aquesta pobra dona. Malalta del SIDA, cada matí, ben aviat, se’n va al mercat per vendre el petit peix sec, i guanyar amb prou feines l’euro al dia per tota la família. En Jean és el fill d’un primer home que va morir. Es va casar una segona vegada amb un home que li va deixar dos altres fills i la malaltia, i que després va fugir. Amb prou feines mengen. Havien enviat en Jean a la capital a casa d’uns oncles llunyans, però el noi havia fugit perquè el maltractaven.
Vaig esperar el diumenge amb una certa inquietud. No vindrà. El grup de Fe i Llum s’acaba. Recollim les coses i quan ja agafava el camí de casa, algú em saluda. És en Jean. Gràcies a Déu. Me l’emporto a la llar. Té por dels nois, perquè són ells, justament, els qui l’han picat, però entre tots fem una bona xerrada. Els hi demano que si hi ha algun d’entre ells que no ha robat mai res. Es posen a riure. Tots han robat alguna vegada. Els deixo una estona sols i estan a l’expectativa. En Michel agafa la seva ràdio vella i posa la música. L’Isaac es posa a ballar i... comença la festa. Tenim un nou membre a la família. L’endemà vam anar a buscar algunes de les seves coses a casa seva, jo li vaig dir que es podria quedar a la llar fins que volgués. No em va respondre res. Em sembla que no ho tenia massa clar. Han passat les setmanes, i li vaig posar una taula a la terrassa a sota la bombeta que funciona amb la placa solar, perquè és l’únic que va a l’escola. M’acosto per veure què està aprenent. Es grata el cap, es posa a riure i em diu: “Em sembla que, si vols, em quedaré aquí fins que acabi els meus estudis”, i es torna a posar a estudiar. I jo, assegut a la terrassa, amb en Jean al meu costat, plenament feliç, perquè Déu ens envia sempre missatges d’esperança. No hi ha persones dolentes o incapaces, no. El que hi ha són persones que no han tingut possibilitats. Que Déu ens doni forces per no deixar a cap persona sense una possibilitat.