25/9/14

El començament d'un nou curs


     Benvolguts, és amb una gran alegria que us puc tornar a escriure des del Togo. Aquest estiu vaig passar per casa, vaig saludar a la família, als amics i a tothom qui vaig poder. Demano ja perdó per tota aquella gent amb qui vaig quedar i que no vam poder realitzar la trobada, el temps era realment limitat. Però bé, a la propera segur que tindrem l'ocasió.

     Com sempre publico el text que surt a Catalunya Cristiana:

      Tot just arribat a Dapaong, al Togo, vam començar a escoltar, desgraciadament, les notícies sobre el virus de l’Ebola que està afectant a l’Àfrica Occidental. Cal dir, però que s’estan prenent moltes precaucions i que, gràcies a Déu, encara no ha pas entrat a la nostra zona. El que sí que ha entrat és un altre virus. Un virus que ens està matant des de fa anys, i que ningú hi pren les mesures necessàries per a lluitar-hi de veritat. Es tracta del virus de la pobresa vestida en forma d’emigració, de la pobresa vestida en forma de malària. M’agradaria, només amb aquestes petites ratlles intentar transmetre-us el que és el dia a dia de les nostres setmanes a la regió. Així, la setmana passada, la comunitat deia “a reveure” a dos joves de 22 anys, en Benjamin i en David, morts a Costa de Marfil, i al petit Robert, un nen de 5 anys, de malària, a la comunitat de Kangbeng. Del problema de l’emigració ja en parlaré un altre dia, però avui us voldria parlar del petit Robert. Us volia parlar d’ell potser perquè té l’edat del meu nebot en Marc, i m’he imaginat el que hauríem sentit a casa si li passés alguna cosa. O potser senzillament, perquè és trist imaginar-se a un pobre pare i al seu germà en una moto vella camí d’un petit dispensari amb el nen assegut entre ells dos, sentint, de sobte, que ja no té força per recolzar-se en les teves espatlles. Perquè ha de ser dur veure morir al teu fill en un camí de pols, ha de ser dur per un pare, tornar a casa amb un fill mort a les mans i dir-li a la mare: només per una trista malària, només perquè no he tingut els diners per curar-lo a temps.

     I així mateix m’ho explicava el pare, assegut en el meu despatx, amb els ulls plorosos i preguntant-me: Em vindreu a beneir la casa? Em sembla que algú em vol mal. No, penso dintre meu, ningú et vol mal. És el nostre món que no gira rodó. Però m’ho callo i li dic, diumenge a la tarda vindré a casa vostra i resarem junts el rosari amb la comunitat. Quan arriba el diumenge, el dia es presenta gris i amenaça pluja. Així que decideixo anar-hi amb cotxe i demano al jove Emmanuel, un dels aprenents de la llar que aprèn mecànica que m’acompanyi, per si un cas ens quedem encallats en algun lloc. Un jove de la comunitat m’espera en un dels trencants per indicar-me on és la casa, així que aparquem el cotxe al costat de la carretera i marxem a peu. Quan arribem a la casa, la comunitat ja hi està reunida. Em reben, com sempre, amb un somriure, i ens dirigim tot cantant cap al lloc on han enterrat el nen. N’he vist moltes, de tombes de nens, però em sembla que no m’hi acostumaré mai. L’han enterrat al mig del camp de cotó. Una petita muntanyeta de terra, un bastó i la meitat de la carbassa trencada per indicar que ja no la necessitarà més per beure. I ens aturem. I penso que l’any que ve la tomba ja haurà desaparegut. Un altre anònim.


     I amb aquest pensament aixeco els ulls i me n’adono que estic envoltat de cotó. Un cotó  a punt de collir, blanc com la neu, i em sento, de sobte, com si estiguéssim envoltats per un núvol, un núvol blanc que contrasta amb el cel gris i els rostres negres de la família del nen. Uns familiars que toquen amb delicadesa el cotó que recolliran per quatre cèntims mal comptats. Uns familiars que toquen amb delicadesa el cotó que els deixarà viure, amb prou feines, aquest any. El cotó que després transformarem a Europa per fer-nos uns vestits preciosos, mentre els meus fills aniran mig nus. Però avui, i només avui, el bon Déu ha volgut que aquest camp de cotó estigui resplendent. És el vestit més preciós que cap home podrà fer mai. Un vestit de cotó pur. Un vestit blanc. Com blanc serà el vestit d’un altre petit àngel negre. I comença a ploure lleugerament. El pare somriu i em diu. A en Robert li ha agradat la pregària, ens està enviant la pluja. Sí. A ell li ha agradat la pregària, i al bon Déu li ha agradat la teva esperança. Que Déu beneeixi a aquest poble africà, un poble tan sofert, un poble amb tanta esperança. Bon començament de curs a tots. 

18/6/14

VIa Lucis

Benvolguts, ja em sap greu, com sempre, de no escriure més sovint, però com us dic sempre, l’internet aquí a Dapaong va molt lent. En aquest temps de Pasqua el setmanari “Catalunya Cristiana” em va demanar un “Via Lucis”, o sigui, un camí de llum que ens parla de la resurrecció. Tot i que el temps de Pasqua ja ens ha passat, us l’adjunto. Cuideu-vos molt, ara des d’aquestes terres olotines des d’on passo uns dies amb els de casa. Fins a la propera, Joan.
Ep, ja us aviso, aquest és llarg, eh? O sigui que si ho voleu es pot llegir en capítols... C'est la vie!.
Benvolguts, em dirigeixo a tots vosaltres per ajudar-vos a meditar aquest “Via Lucis” togolès. No ho comentarà pas tot, però us intentaré transmetre una esperança. L’esperança en la resurrecció viscuda al mig d’un poble que té molta set de Déu. I com que la resurrecció és alegria, deixeu-me començar amb una punta d’humor.
(1) Jesús ressuscitat conquereix la vida veritable i (2) El sepulcre buit mostra que Jesús ha vençut la mort
Som a principis del mes de març i de sobte la noticia salta a tota la regió de les Sabanes. “Ha ressuscitat”. Sí, responc. Ja ho sé que ha ressuscitat, per això prediquem l’evangeli. No, no parlem de Jesús sinó d’un jove de Lokotogou (prefectura de Tandjuaré), en una de les parròquies de Dapaong. És el nou Jesús. Què voleu dir què ha ressuscitat? Doncs que el mossèn el va enterrar i tres dies després ha tornat. Tothom està sorprès. Com és possible que algú ressusciti? I amb un somriure als llavis em dic: Mira Joan, estàs de sort, podràs viure l’emoció que van viure els habitants del temps de Jesús. La notícia s’estén a una velocitat increïble i no hi ha ningú que no parli del ressuscitat. Els que ja han anat a veure’l venen per explicar-m’ho. Volen un consell. I jo els hi dic. Sigueu una mica prudents. Ja han obert la tomba? No. I el noi que ha ressuscitat és igual que l’altre? No, em responen, no s’assemblen, però tampoc Jesús ressuscitat era igual al Jesús que va viure. Sí, teniu raó, però almenys a Jesús el reconeixien quan partia el pa. El reconeixien quan deia el teu nom. La qüestió és que les meves paraules no els acaben de convèncer. I la gent continua anant en massa per veure el ressuscitat que, ara, a més, ja s’ha vestit de blanc i comença a buscar deixebles. Per ordre del jutge la policia guarda la tomba per evitar una profanació. I finalment... la decepció. Una setmana més tard la gendarmeria ha posat les coses en clar. Tot ha estat una especulació de la família que, aprofitant la mort d’un dels seus fills, que encara anava a l’Institut, ha volgut començar una nova secta. I a partir d’aquí les coses es precipiten. La família i la tomba queden sota vigilància policial i enmig d’una multitud sorpresa i indignada la gendarmeria pren el “ressuscitat” per portar-lo a la presó, causant, això sí, l’alegria dels presoners que no només podran veure el ressuscitat, sinó que, qui sap...? Potser la presó s’obrirà com es va obrir amb Pere?
I mentrestant a fora la presó la multitud és cada cop més nombrosa. Els gendarmes estan depassats: Què voleu? Venim a veure el ressuscitat. Els hi han dit que si toquen una mica els seus vestits seran guarits... Però res té sentit, perquè la tomba no està buida. I aquesta és la gran diferència. Algunes persones del barri em venen a veure. Perquè heu cregut tots en aquest jove? Ens havien promès que allà ens curarien de les nostres malalties. Ens havien promès que allà ens donarien de menjar. Ens havien promès... I me n’adono que el nostre poble té necessitat d’una bona notícia. Els pobres esperen amb ànsia algú que els hi canviarà la seva situació. Estan malalts i no tenen diners pels medicaments. Tenen fam, i ja no hi ha res al magatzem. Miren al futur, i no hi ha perspectiva... I de sobte, un ressuscitat. I una multitud que té set de Déu. I tu no et pots pas quedar a casa si de veritat creus que ha ressuscitat, però... ell no ha conquerit la vida veritable. Ell volia només treure’n un profit. Com hauria reaccionat, jo, 2000 anys enrere? Hauria cregut? I me n’he adonat que, si fos pobre, segurament hauria cregut, com han cregut tota aquesta gent del meu entorn. Perquè tenen necessitat de creure. La diferència, la gran diferència, és que Jesús no els va pas defraudar. Per això ens cal ésser pobres de nou. Pobres per reconèixer la presència del ressuscitat a les nostres vides quotidianes.
3. Jesús baixa als inferns i mostra el seu triomf.
¿Com n’és de fàcil triomfar quan tothom està a favor teu. Que difícil triomfar quan tothom t’està en contra? No és veritat, mon Père? Aquesta és la qüestió que em posava un dels joves de la parròquia. El seu pare. Mort. La seva mare. Morta. Ell, el seu germà i la seva germana viuen amb un oncle que massa sovint es deixa caure en l’alcohol, que els hi roba el blat de moro que tenen per menjar i que guarden a la seva habitació. Un oncle que massa sovint té la mà lleugera. Els hi han pres tot. La germana ha estat obligada a casar-se. El seu germà ha hagut de deixar l’escola i posar-se a aprendre un ofici. Però ell no es rendeix. Quantes vegades ha vingut a casa a buscar alguna cosa per menjar? Quantes vegades ha viscut la vergonya de demanar per trobar un senzill medicament? Quants de viatges en condicions deplorables a països veïns per poder-se pagar les llibretes: Les plantacions de cacao a Costa de Marfil, de manobre a Burkina, a la mina d’or oberta a la frontera de Ghana, on tants joves viuen situacions deplorables... però ho ha suportat tot. Ha viscut a l’infern, un infern on les flames s’apagaven per la força de les seves llàgrimes. I al final, quan tothom ja el donava per mort; quan havia suspès l’últim curs abans de la universitat; quan li deien: Què et pensaves? Que podries anar endavant? Seràs pobre com tots som pobres. Ho ha tornat a intentar. Fins i tot jo l’havia desanimat. Aprèn un ofici li deia. Però ell ho ha volgut provar. Que difícil que és triomfar quan tothom et va en contra...
I el recordo encara com si fos ahir. Va baixar als inferns. Sé que no m’ha pas explicat tot el que ha hagut de fer per anar endavant. Entra al meu despatx i es posa a plorar. Què et passa? He aprovat!. I perquè plores? Ningú creia en mi. I ara? I em mira. Ajuda’m a viure. I li dic, vine la setmana que ve. Parlo amb alguns dels professors de la parròquia i li trobem un camí. No pot anar a la universitat, però podrà fer una especialitat tècnica en comerç. I us puc assegurar que cada mes, quan ve per rebre l’ajuda per poder pagar la mensualitat de l’Institut d’Estudis Superiors, quan arriba vestit de jove comercial, amb el seu maletí, amb tota la seva dignitat, no puc fer res més que mirar-lo i sentir-me’n orgullós. I ell ho sap. Ningú patirà el que he patit jo. I en el seu cor ja no hi ha cap ferida. Només hi queda l’agraïment d’un jove que sap que ha triomfat. I aquesta Pasqua, quan li parlin del ressuscitat, ell l’entendrà com ningú l’ha pogut entendre. Perquè ell també estava mort, però ha tornat a la vida.
4. Jesús ressuscitat s'apareix a la Verge Maria, la seva Mare; 5. Jesús s'apareix a Maria Magdalena i la fa apòstol dels seus apòstols.
Com tantes vegades em guardaré el nom. El nom perquè a vegades l’anonimat és el millor. O millor encara. Li diré Magdalena. La vaig conèixer a través d’un dels responsables de Càritas de la parròquia. És una noia molt llesta, em va dir, però la pobresa l’impedeix anar endavant. Els hi dic que em vingui a veure. Està asseguda al despatx davant meu: Em podràs ajudar per anar a la universitat? Farem un esforç. Està contenta. Però, li dic, et demanaré una cosa. Es posa més seriosa i em diu: El que vulgueu. Vull que aprovis. I que quan hagis aprovat i tinguis un bon treball no t’oblidis dels altres. I per sorpresa meva es posa a plorar. Quantes llàgrimes he vist vessar en aquest poble. Sí, llàgrimes en abundància perquè els pobres no sempre riuen. Perquè plores? No ho sabies, mon père? Saber el què. Que la majoria de nosaltres, les noies, ens hem de prostituir per poder anar endavant. Però... Sí. Fins i tot, si voleu, us en diré el preu. Ens paguen 2000 FrCFA (3 €), i els conductors de camions que venen de Burkina ens paguen 10000 FrCFA (15€), però sense preservatiu, amb el risc de quedar embarassades o d’agafar el SIDA. Quan tu m’has dit que em demanaries una cosa, de sobte tot m’ha vingut al cap, i per això he plorat, perdona’m. Oh, no Magdalena, no hi ha res a perdonar. Aixeca’t i comença de nou. Em mira i em diu: No saps pas la quantitat de vegades que Jesús, en el meu cor, m’ha dit les mateixes paraules. Aixeca’t i comença de nou.
Avui, la meva Magdalena, està fent una estada en una institució per veure si després l’agafaran com assalariada. És la responsable d’un grup de pregària, i encara no farà cosa d’un mes em va venir a veure amb una altra noia. Mon père. Diguem filla meva. Aquesta noia es troba en el mateix cas amb què em trobava jo. Acceptaràs les mateixes condicions? I tant que sí. Es miren. Somriuen. Una altra noia que ha ressuscitat. I em diuen: Que Déu us beneeixi. A vosaltres també. I dintre meu penso: Sobretot a tu, Magdalena, que Déu et converteixi en una apòstol d’aquest món de prostitució on tantes noies tenen necessitat de veure una llum.
6. Jesús retorna l'esperança a dos deixebles desanimats.
Ells son la Reine i el seu pare. Dos deixebles desanimats. La Reine era la responsable del grup d’esplai de la parròquia. Una noia preciosa. Una vitalitat, un somriure, una fe... Tots els nens del barri n’estaven enamorats. El seu pare, s’havia inscrit a la catequesi per començar el catecumenat. Era l’únic que faltava per batejar de la família, excepte el primer fill de la primera dona que és musulmà. Ara li tocava a ell. Tot anava bé, fins que de sobte, la Reine ens desapareix. Què ha passat? Silenci. Què ha passat? Ha quedat embarassada. La Reine, la meva Reine, però qui? Aquest és el problema. El problema d’un pobre pare que no pot més. ¿Com podrà mantenir un nou membre a la família si ja no pot mantenir els seus propis fills? Cal que l’home que l’ha embarassada prengui la responsabilitat. Però la Reine s’enfonsa. El pare no la vol a casa fins que no sàpiga el nom del pare. El jove que l’ha embarassada li demana d’avortar, que ell no vol la criatura. Però la Reine la vol. La Reine, que encara és una nena, ja és una mare per tots els nens. Com pot fer que el seu propi fill no neixi? I ara ens ha fugit.
Els seus germans més joves em venen a veure. Ells saben que la Reine em tenia molta confiança. La trobem a faltar. El més menut encara té els signes de les llàgrimes a la seva cara plena de pols. Però jo no en tinc notícies. L’esperança es comença a perdre fins que una senzilla trucada: Qui és? Sóc jo, mon père. I no em cal pas que em digui que aquest “jo” vol dir la “Reine”. La he conegut de seguida. Gràcies a Déu. On ets filla meva. He fugit a casa d’uns oncles al Sud. A casa no em volen. Però tu saps que és mentida, Reine. Saps que et volen, però no poden. Volen, senzillament que el pare prengui les seves responsabilitats. No. No em volen. I es posa a plorar.
Aquest any ja es perdrà el curs a l’escola. Un any de quedar-se a casa. Un any d’anar enrere, a casa d’un oncle que és un dels bruixots del poble. I com sempre, l’intent de buscar-li un marit, segurament un vell polígam, i començarà per ella un infern sobre la terra. Una altra vegada la falta de diàleg ha donat com a resultat dos persones desanimades. Ella, desanimada al sud, esperant tenir el fill sense el suport de ningú. El seu pare desanimat al nord, a Dapaong, sense notícies de la seva filla. Ella no vol tornar. Té por. I ell no vol telefonar. Massa orgull. Però la comunitat no es desanima i com una pluja suau, els hi anem predicant la paraula de Déu. I una i altra vegada li diem al pare que prengui exemple de la paràbola del fill pròdig. I una i altra vegada li diem a la Reine que pensi en el dolor de Maria davant la pèrdua del seu fill. I així passem més d’un any. I ja em penso que no hi haurà final feliç. Ella refarà la seva vida al sud. El seu pare farà camí a Dapaong, i continuaran més o menys feliços, però amb la ferida al seu cor.
“Kafala – Permís per entrar”. I el cor em salta. Estic al despatx i torno a sentir, “Kafala”. I crido: Reine! Has tornat!. Has conegut la meva veu? I tant que sí! I està allà. Dreta. Preciosa com sempre. Amb un menut espavilat que em mira amb dos ulls immensos que li omplen la cara. Benvinguda. Moltes gràcies, mon père. Cada vegada que em trucàveu el cor se m’obria, i sabia que havia de tornar. I ja té els ulls humits. Però jo no vull que es posi trista, i tampoc tinc cap necessitat de saber el què ha viscut. El que importa és que ha tornat a casa. Gràcies a tu, Reine, perquè no vas tancar mai el teu cor a l’esperança i a l’amor de Déu. I la resta... ja no cal explicar-la. Imagineu-vos l’alegria del pare. Cap queixa. Cap crítica. I els seus germans petits? Ostres, em sembla que si al costat de la definició de felicitat al diccionari hi hagués de posar una fotografia, posaria la dels seus germans quan la van veure arribar a casa. I el dissabte a la tarda, al grup de l’esplai, es tornaven a escoltar els cants de la Reine. Una Reine esplèndida, amb un menut lligat a l’esquena, envoltada dels riures dels infants, significant la força d’aquesta Àfrica. Una Àfrica que és dona, jove, amb criatures i sovint sense el suport del marit. Però una Àfrica que anirà endavant. I les paraules de Jesús que, una vegada més, han tornat l’esperança a dos deixebles desanimats, o perquè no, fins i tot a tres, si jo mi compto entre ells.
7. Jesús mostra als apòstols i a Tomàs en especial, la seva carn ferida i vencedora. 8. Amb el seu cos gloriós, Jesús explica que també els morts ressuscitaran.
La carn ferida d’un cos gloriós. Quanta carn ferida m’ha tocat veure, Senyor. Quantes persones amb malalties que semblaven ja extintes en les nostres memòries. Malalties del passat per homes del present, d’un present de pobresa que maltracta sense compassió. Però en el dolor de la víctima ja hi ha la victòria del ressuscitat. I nosaltres meditem la nostre incredulitat amb Tomàs: Si no toco no creuré. Però el pobre et diu. Si no em toques no creuré. Si tens por de mi, és que no tens fe en Déu. Si tens por de morir, és que no tens esperança en la vida. Si no em toques ja no podràs creure. I te’n vas a l’hospital i allà hi són. Mutilats per accidents. Malalts de SIDA. Càncers soferts sense pal•liatius. Tuberculosis. Paludismes. Febres tifoïdals. Meningitis. Cirrosis hepàtiques i hepatitis.Com esteu? Molt bé, et responen sempre. Molt bé. I els hi agafes la mà i sents la vida que se’n va. Però ells estan bé. El pobre no té pas dret a no estar bé. El pobre no té pas dret a queixar-se. A vegades, fins i tot, sembla que li faci vergonya d’existir. A reveure Luc, Ladi, Monipo, Yendoukoa, Mélanie, Gabriel, Baligue, Lucie, Elie... Tots van marxar abans d’hora. Descansin en pau. Ens retrobarem el dia de la resurrecció.
9. Jesús defensa els seus apòstols contra la por. 10. Jesús anuncia que restarà sempre amb nosaltres. El treball a la llar dels aprenents no és fàcil.

Hem d’intentar que amb la venta dels animals de la granja la llar sigui sostenible per no ésser dependents d’ajudes exteriors. Hi ha molts de dies de cansament. Cansament quan veus que els responsables no hi posen tot de la seva part. Cansament quan veus que entre els joves hi ha hagut algun malentès, alguna baralla, algun petit robatori. Cansament quan te n’adones que les classes d’alfabetització no donen el treball esperat. Cansament perquè a vegades volem que els arbres donin fruit massa aviat. I sempre els hi dic la mateixa frase. Escolteu. Heu d’aprendre ràpid. Hem de fer que això marxi. Jo marxaré un dia i no vull pas que la llar s’hagi de tancar. Fins que en Pascal, un dels joves de la llar em diu: Perquè sempre ens dius que un dia marxaràs? Us ho dic perquè no vull que depengueu de mi. Seria el meu gran fracàs. Em mira i em diu. Bé. Potser es veritat que un dia te n’aniràs, però nosaltres no t’oblidarem mai. Sempre estaràs en les nostres memòries mentre nosaltres viurem. Gràcies Pascal. Quantes vegades aquesta paraula gratuïta ens ha donat la força de continuar endavant. Quantes vegades ho hauríem engegat tot a rodar, però el sentiment que Jesús està amb nosaltres, ens fa treure forces d’allà on només hi havia cansament.
Tens raó, Pascal, jo no marxaré perquè vosaltres tampoc marxareu mai del meu cor. Aquest és el gran do que ens va fer Jesús, obrir-nos el cor per poder-hi fer estada. Jo estaré sempre amb vosaltres, perquè aquell que estima no desapareixerà mai. I vosaltres m’heu estimat. Ara subsisteixen la fe, l’esperança i l’amor. La fe i l’esperança desapareixeran, però l’amor... l’amor no desapareixerà mai.
11. Jesús retorna als apòstols l'alegria perduda i els fa pescadors d'homes.
Fou per a mi un gran testimoni. En Songhai era un dels responsables diocesans dels esplais. Un jove realment entregat. Estimadíssim per tota la mainada. Per desgràcia el curs no havia anat massa bé i havia volgut continuar a Kara, una ciutat més al sud. Deuria tenir 19 anys. Em truca el rector de la catedral. Aquest matí ha vingut una parroquiana teva a la missa. Estava destrossada. Diu que ha sentit en el seu cor que alguna cosa havia passat al seu fill. Li ha dit, tot plorant, que mentre pregava davant la mare de Déu ha sentit com Maria li deia que no tingués por, que ella seria una nova Mare. Que difícil que es fa, a vegades, entendre com és possible sentir o pressentir el dolor i l’alegria d’una persona estimada. A la tarda l’anem a saludar. El pressentiment ha estat cert. El seu fill ha sigut atropellat quan anava a l’Institut. El pati de la casa està ple de gent i de sobte sona el telèfon. És el pare. La seva veu és ferma. Acaba de perdre el seu primer fill, i... quan nosaltres intentem dir paraules de consol, ell ens diu, senzillament: El meu fill era un gran creient. Jo també. Si Déu l’ha cridat al seu costat és perquè té una nova missió per a ell. Imagineu-vos per quants de nens de l’esplai podrà intercedir. Imagineu-vos tot el que una persona bona com ell podrà aconseguir al costat del Pare. La mare somriu. El pare té raó. I mica en mica, tots els qui estem aplegats a la casa ens sentim consolats. No hi ha lloc per la tristesa. I la responsable cristiana de la comunitat comença a resar el rosari. Ens hi unim tots. La gent fa pregàries espontànies. Pregàries plenes d’esperança. I quan diem adéu a la família, marxem amb el cor ple. De la tristesa de la mort hem passat a l’esperança de la vida. Les paraules de fe d’un pare ens han retornat l’alegria, i ens han fet sortir amb força per predicar que la vida, una vegada més, ha vençut a la mort.
12. Jesús lliura a Pere el ministeri de pastor del seu ramat. 13. Jesús encarrega als Dotze la missió d'anunciar l'Evangeli per tot el món.
És diumenge al matí. Fa un dia esplèndid com sempre els fa aquí, a la regió de les sabanes i el sol ja comença a brillar amb força. Avui me’n vaig a missa a la comunitat de Naki-Ouest, així que agafo totes les coses per celebrar la missa i engego la moto. És una alegria sortir de la parròquia, plena a vessar de gent que venen de la primera missa i de la mainada que esperen per anar a la missa dels nens. Les dones grans que faran la missa en la llengua local estan assegudes tot parlant. No hi ha pressa. Els saludo a tots. Pel camí em vaig trobant als catecúmens d’una de les comunitats que van a missa amb el seu carnet de presència. Tots em saluden. Son tan bona gent. Una mica més enllà veig a un jove d’uns 14 anys que em fa un signe amb la mà. Ell és de la primera comunitat que trobaré en el camí, però em demana si pot venir a missa amb mi a l’altra comunitat. Li dic que cap problema, que em farà molta il•lusió que m’acompanyi. Estem seguint l’antiga carretera dels alemanys, amb uns arbres preciosos a banda i banda del camí. Com que la carretera té alguns forats vaig una mica més a poc a poc, i li demano al jove: Ja vas a la catequesis? Sí, em respon. I perquè vols ésser cristià. I em respon sense cap signe de dubte: Oh, perquè jo vull ésser capellà com tu. Jo vull celebrar l’eucaristia. Jo vull, com tu, fer que la notícia de Jesús sigui escoltada per tot arreu. Deixo una mà del manillar i li amanyago el cap. Que Déu et beneeixi, fill meu, seràs un sant capellà. I miro pel retrovisor i el veig amb un gran somriure. I el sol brilla, potser no tant com els seus ulls, però tota la creació canta victòria, perquè la cadena que van començar els 12, continuarà, i hi haurà un nou capellà, un nou home que, amb senzillesa, estarà disposat a donar la vida al servei de l’evangeli. Un nou apòstol africà per aquesta Àfrica tant estimada per Déu.
14. Jesús se'n puja al cel per preparar-nos-hi estada.

I aquesta és, senzillament, la nostra gran esperança. I quan la germana mort em vindrà a reclamar, la miraré cara a cara i li diré: Estic a punt. Sí, estic a punt, i si no fos perquè sóc tan feliç com a capellà, i m’encanta tant aquesta vida, li diria que fins i tot en tinc ganes. Tinc ganes de sentir l’abraçada de Déu que em perdona i que m’estima. Tinc ganes de veure tots els apòstols que ens han precedit i gràcies als quals tinc aquesta fe que omple d’esperança la meva vida. Tinc ganes, sobretot, de retrobar-me amb tota la gent que m’han estimat i que he estimat. Tots els familiars i amics que m’han precedit a la casa del Pare. I el que no sé, ara, és com serà aquesta casa. Si serà com una petita casa adossada d’Olot, o si serà com una cabana de fang de Dapaong. Però sigui com sigui, del que n’estic segur, és que tindré la sort d’estar envoltat de petits àngels negres. Tots aquests menuts que he vist néixer i morir. Menuts que no han tingut temps de res més que de rebre l’amor dels seus pares. Menuts que amb una certa por em tocaven per assegurar-se que era com ells. Menuts que, amb un somriure, em venien a demanar un caramel. Menuts que foren enterrats en un petit forat en un camp de blat de moro. Menuts que m’han precedit per preparar-me una estada. I recomençarem de nou. Perquè Jesús ha ressuscitat i ha pujat al cel per preparar-nos-hi estada. Un cel nou i una terra nova.

5/2/14

Maria del Tura

Benvolguts tots, ja em sap greu aquesta mala regularitat en els escrits, però és que el dia a dia et pren el temps i l’internet per aquí, no fa pas meravelles. Així que, perdoneu el retard i la presentació. Us envio l’escrit que vaig fer pel Catalunya Cristiana. Us escric aquesta senzilla història amb respecte i senzillesa perquè així ho vaig prometre a la seva protagonista, li vaig prometre que el seu nom no seria mai oblidat. És el 31 de desembre. A la parròquia estem preparant la vetlla de fi d’any. Han vingut els seminaristes d’un dels pobles de la parròquia, on aniré a celebrar la vigília d’aquesta nit. Són molt bona mainada i estic segur que, algun dia, seran uns sants capellans. Se’n van al poble per preparar-ho tot i jo me’n vaig al despatx per posar en ordre alguns papers. Allà m’espera el catequista. Mon Père, la Ladi està molt malalta. La Ladi és una noia d’uns 24 anys que està aprenent a fer de modista, molt simpàtica i riallera. Doncs anem a saludar-la. Li dic. No m’havíeu pas dit que havia empitjorat. No volíem molestar-lo. Però si ja ho sabeu que no molesteu mai quan es tracta de malalts. El pujo a la moto i anem a casa seva. A fora hi ha la seva mare i en Jean, un jove amb disminució psíquica que treballa al centre i que em rep amb una gran alegria. Ens treuen un banc de fusta i ens asseiem. Podeu batejar-la? Tant malament la veieu? Entreu a saludar-la. Entro i em trobo la mateixa imatge que s’ha repetit tantes vegades en la meva vida. Una noia jove, ajaguda a terra, amb la cara xuclada. Xuclada per la malaltia, per la manca d’aliments, per el SIDA que els destrueix imparablement. Em descalço, perquè el terra que trepitjo és sagrat i em porten un bol amb aigua, tinc els sants olis a la motxilla. La noia està extenuada, però encara és capaç de llevar-se de mig cos en amunt. La mare està trista. Està sola, pregunto? Sí. Té un nen de 6 anys, però el seu marit va marxar i se’l va endur quan ella es va posar malalta. No volien agafar la malaltia. Faig avisar a la gent que està a fora. Entreu, els hi dic. Estem de festa. Avui batejarem a la Ladi. Entren la mare, la seva germana, una veïna i dos criatures que estaven jugant al carrer. En Jean es queda a fora. Beneeixo l’aigua i m’apropo a la mare. Quin nom heu triat per la vostra filla. Vostè mateix. No en teniu cap de triat. No. Em miro a la Ladi. Ladi, i tu què hi dius, quin nom et vols posar. Em fa un gest com dient-me, tria’l tu, sóc la teva filla. I somriu. Somriu com només els pobres saben somriure. Un somriure humil. El somriure d’aquell que ha posat tota la seva confiança en Déu. I no sé perquè, veient aquella noia bruna, somrient, em ve al cap la imatge de la Mare de Déu del Tura, el santuari d’Olot on tantes i tantes vegades hi he pregat. A sobre la imatge hi ha una frase: “Causa de la nostra alegria”. Ladi, li dic. Ja he triat el nom. Et diràs Maria del Tura. Seràs la primera Tura del Togo, i saps, ho diré a tots els olotins. Els hi diré que una noia preciosa s’ha batejat amb aquest nom, i si vius, Déu et protegirà. Però si ha arribat la teva hora, quan pugis al cel i et demanin com et dius, tu els hi diràs: Tura, i Déu et somriurà i et dirà, entra, filla meva. I una petita llàgrima cau dels ulls de la Ladi. Sap que la seva vida s’està acabant i m’agafa la mà amb la poca força que encara li queda. “Maria del Tura, et batejo en el nom del Pare i del Fill i de l’Esprit Sant”. I els qui estant a l’habitació es posen a cantar, i alguns veïns s’acosten. Quan sortim arriba una de les monges de “Viure en l’esperança”, les religioses que es fan càrrec dels malalts del SIDA. Són elles, els veritables àngels d’aquesta regió. Elles qui han aconseguit que la majoria dels malalts puguin portar una vida normal. Però a vegades es fa difícil. L’acabem de batejar, li dic a la religiosa. Moltes gràcies Mon Père. Ens quedarem una estona amb ella. Ja es fa tard i me’n vaig al poble a celebrar la missa. És negra nit. Les estrelles brillen com mai i una mica lluny noto com si una nova estrella volgués néixer, però abans caldrà que s’apagui. Però el que s’apaga és el grup electrogen que donava llum a la capella i ens quedem a les fosques. L’Església està plena. Els menuts criden, els més grans es posen a cantar, i la missa continua. Ja és gairebé mitjanit quan m’acomiado de la comunitat. L’endemà tinc missa al matí a la ciutat. No són gaire nombrosos, la nit ha estat llarga. Quan arribo a casa ja m’estan esperant. Mon Père, hauríeu d’anar a casa la Tura. Me’n vaig a la casa. Som els primers d’arribar. Entro a l’habitació i allà està, com ahir. Res ha canviat, fins i tot el somriure continua a la boca, però ara els ulls estan tancats. L’estrella s’ha apagat, sé que aquesta nit hi haurà una nova estrella. Preguem junts i em diuen que esperen els ancians de la família i que després decidiran. Els hi ensenyo on poden enterrar-la al cementiri catòlic i me’n vaig a casa. No paren de trucar menuts que em venen a desitjar un bon any, em porten dibuixos de flors i jo els hi dono caramels. Potser algun d’ells també està malalt. Però el•limino de seguida aquest pensament. Ells no moriran joves, tot i que l’any passat, a la parròquia, vam enterrar a més de 10 nens de menys de 10 anys, i només enterrem els de la comunitat catòlica, que som minoria. Imagineu-vos... Cap a les sis de la tarda me’n torno a la casa de la Tura. Ja hi ha moltes dones que han arribat. L’han vestida de blanc. Els reuneixo a tots i mentre esperem que acabin de fer la tomba, ens posem a resar el rosari i a cantar. Mica en mica es va fent de nit. Finalment arriba un cotxe. La tomba ja està feta. Com que son molt pobres no han pogut fer ni tan sols un taüt, i l’emboliquen amb una màrfega. Han obert el portamaletes i han abaixat els seients. Estiren a la Tura, els peus pengen del cotxe i ens n’anem cap al cementiri. La tomba és a terra oberta. Treuen a la Tura de la màrfega i la posen al fons. Sóc el primer que li haig de tirar la terra. Fa tanta impressió tirar la terra sobre una persona. Fa tanta impressió prendre consciència dels nostre límits. I com sempre la primera palada els hi tiro als peus. Als peus nus que tan bé coneixen aquesta terra. Una altra noia jove que se’n va. Que se’n va abans d’hora. Però aquesta, almenys, quan ja tots l’hauran oblidat, quan la seva tomba serà un munt de terra, mentre jo viuré, hi haurà sempre algú que se’n recordarà. Que recordarà que un dia, al Togo, hi va haver una Maria del Tura. Una pobra com Maria, bruna com la Mare de Déu del Tura, somrient perquè havia posat tota la seva esperança en Déu. Acaben de cobrir la tomba i apaguen les espelmes que il•luminaven el lloc. Es ja negre nit. Miro al cel i sí. He vist una nova estrella. L’estrella que portarà a la Tura cap al pessebre definitiu. Que descansi en pau. Una forta abraçada a tots.