5/2/14

Maria del Tura

Benvolguts tots, ja em sap greu aquesta mala regularitat en els escrits, però és que el dia a dia et pren el temps i l’internet per aquí, no fa pas meravelles. Així que, perdoneu el retard i la presentació. Us envio l’escrit que vaig fer pel Catalunya Cristiana. Us escric aquesta senzilla història amb respecte i senzillesa perquè així ho vaig prometre a la seva protagonista, li vaig prometre que el seu nom no seria mai oblidat. És el 31 de desembre. A la parròquia estem preparant la vetlla de fi d’any. Han vingut els seminaristes d’un dels pobles de la parròquia, on aniré a celebrar la vigília d’aquesta nit. Són molt bona mainada i estic segur que, algun dia, seran uns sants capellans. Se’n van al poble per preparar-ho tot i jo me’n vaig al despatx per posar en ordre alguns papers. Allà m’espera el catequista. Mon Père, la Ladi està molt malalta. La Ladi és una noia d’uns 24 anys que està aprenent a fer de modista, molt simpàtica i riallera. Doncs anem a saludar-la. Li dic. No m’havíeu pas dit que havia empitjorat. No volíem molestar-lo. Però si ja ho sabeu que no molesteu mai quan es tracta de malalts. El pujo a la moto i anem a casa seva. A fora hi ha la seva mare i en Jean, un jove amb disminució psíquica que treballa al centre i que em rep amb una gran alegria. Ens treuen un banc de fusta i ens asseiem. Podeu batejar-la? Tant malament la veieu? Entreu a saludar-la. Entro i em trobo la mateixa imatge que s’ha repetit tantes vegades en la meva vida. Una noia jove, ajaguda a terra, amb la cara xuclada. Xuclada per la malaltia, per la manca d’aliments, per el SIDA que els destrueix imparablement. Em descalço, perquè el terra que trepitjo és sagrat i em porten un bol amb aigua, tinc els sants olis a la motxilla. La noia està extenuada, però encara és capaç de llevar-se de mig cos en amunt. La mare està trista. Està sola, pregunto? Sí. Té un nen de 6 anys, però el seu marit va marxar i se’l va endur quan ella es va posar malalta. No volien agafar la malaltia. Faig avisar a la gent que està a fora. Entreu, els hi dic. Estem de festa. Avui batejarem a la Ladi. Entren la mare, la seva germana, una veïna i dos criatures que estaven jugant al carrer. En Jean es queda a fora. Beneeixo l’aigua i m’apropo a la mare. Quin nom heu triat per la vostra filla. Vostè mateix. No en teniu cap de triat. No. Em miro a la Ladi. Ladi, i tu què hi dius, quin nom et vols posar. Em fa un gest com dient-me, tria’l tu, sóc la teva filla. I somriu. Somriu com només els pobres saben somriure. Un somriure humil. El somriure d’aquell que ha posat tota la seva confiança en Déu. I no sé perquè, veient aquella noia bruna, somrient, em ve al cap la imatge de la Mare de Déu del Tura, el santuari d’Olot on tantes i tantes vegades hi he pregat. A sobre la imatge hi ha una frase: “Causa de la nostra alegria”. Ladi, li dic. Ja he triat el nom. Et diràs Maria del Tura. Seràs la primera Tura del Togo, i saps, ho diré a tots els olotins. Els hi diré que una noia preciosa s’ha batejat amb aquest nom, i si vius, Déu et protegirà. Però si ha arribat la teva hora, quan pugis al cel i et demanin com et dius, tu els hi diràs: Tura, i Déu et somriurà i et dirà, entra, filla meva. I una petita llàgrima cau dels ulls de la Ladi. Sap que la seva vida s’està acabant i m’agafa la mà amb la poca força que encara li queda. “Maria del Tura, et batejo en el nom del Pare i del Fill i de l’Esprit Sant”. I els qui estant a l’habitació es posen a cantar, i alguns veïns s’acosten. Quan sortim arriba una de les monges de “Viure en l’esperança”, les religioses que es fan càrrec dels malalts del SIDA. Són elles, els veritables àngels d’aquesta regió. Elles qui han aconseguit que la majoria dels malalts puguin portar una vida normal. Però a vegades es fa difícil. L’acabem de batejar, li dic a la religiosa. Moltes gràcies Mon Père. Ens quedarem una estona amb ella. Ja es fa tard i me’n vaig al poble a celebrar la missa. És negra nit. Les estrelles brillen com mai i una mica lluny noto com si una nova estrella volgués néixer, però abans caldrà que s’apagui. Però el que s’apaga és el grup electrogen que donava llum a la capella i ens quedem a les fosques. L’Església està plena. Els menuts criden, els més grans es posen a cantar, i la missa continua. Ja és gairebé mitjanit quan m’acomiado de la comunitat. L’endemà tinc missa al matí a la ciutat. No són gaire nombrosos, la nit ha estat llarga. Quan arribo a casa ja m’estan esperant. Mon Père, hauríeu d’anar a casa la Tura. Me’n vaig a la casa. Som els primers d’arribar. Entro a l’habitació i allà està, com ahir. Res ha canviat, fins i tot el somriure continua a la boca, però ara els ulls estan tancats. L’estrella s’ha apagat, sé que aquesta nit hi haurà una nova estrella. Preguem junts i em diuen que esperen els ancians de la família i que després decidiran. Els hi ensenyo on poden enterrar-la al cementiri catòlic i me’n vaig a casa. No paren de trucar menuts que em venen a desitjar un bon any, em porten dibuixos de flors i jo els hi dono caramels. Potser algun d’ells també està malalt. Però el•limino de seguida aquest pensament. Ells no moriran joves, tot i que l’any passat, a la parròquia, vam enterrar a més de 10 nens de menys de 10 anys, i només enterrem els de la comunitat catòlica, que som minoria. Imagineu-vos... Cap a les sis de la tarda me’n torno a la casa de la Tura. Ja hi ha moltes dones que han arribat. L’han vestida de blanc. Els reuneixo a tots i mentre esperem que acabin de fer la tomba, ens posem a resar el rosari i a cantar. Mica en mica es va fent de nit. Finalment arriba un cotxe. La tomba ja està feta. Com que son molt pobres no han pogut fer ni tan sols un taüt, i l’emboliquen amb una màrfega. Han obert el portamaletes i han abaixat els seients. Estiren a la Tura, els peus pengen del cotxe i ens n’anem cap al cementiri. La tomba és a terra oberta. Treuen a la Tura de la màrfega i la posen al fons. Sóc el primer que li haig de tirar la terra. Fa tanta impressió tirar la terra sobre una persona. Fa tanta impressió prendre consciència dels nostre límits. I com sempre la primera palada els hi tiro als peus. Als peus nus que tan bé coneixen aquesta terra. Una altra noia jove que se’n va. Que se’n va abans d’hora. Però aquesta, almenys, quan ja tots l’hauran oblidat, quan la seva tomba serà un munt de terra, mentre jo viuré, hi haurà sempre algú que se’n recordarà. Que recordarà que un dia, al Togo, hi va haver una Maria del Tura. Una pobra com Maria, bruna com la Mare de Déu del Tura, somrient perquè havia posat tota la seva esperança en Déu. Acaben de cobrir la tomba i apaguen les espelmes que il•luminaven el lloc. Es ja negre nit. Miro al cel i sí. He vist una nova estrella. L’estrella que portarà a la Tura cap al pessebre definitiu. Que descansi en pau. Una forta abraçada a tots.