25/9/14

El començament d'un nou curs


     Benvolguts, és amb una gran alegria que us puc tornar a escriure des del Togo. Aquest estiu vaig passar per casa, vaig saludar a la família, als amics i a tothom qui vaig poder. Demano ja perdó per tota aquella gent amb qui vaig quedar i que no vam poder realitzar la trobada, el temps era realment limitat. Però bé, a la propera segur que tindrem l'ocasió.

     Com sempre publico el text que surt a Catalunya Cristiana:

      Tot just arribat a Dapaong, al Togo, vam començar a escoltar, desgraciadament, les notícies sobre el virus de l’Ebola que està afectant a l’Àfrica Occidental. Cal dir, però que s’estan prenent moltes precaucions i que, gràcies a Déu, encara no ha pas entrat a la nostra zona. El que sí que ha entrat és un altre virus. Un virus que ens està matant des de fa anys, i que ningú hi pren les mesures necessàries per a lluitar-hi de veritat. Es tracta del virus de la pobresa vestida en forma d’emigració, de la pobresa vestida en forma de malària. M’agradaria, només amb aquestes petites ratlles intentar transmetre-us el que és el dia a dia de les nostres setmanes a la regió. Així, la setmana passada, la comunitat deia “a reveure” a dos joves de 22 anys, en Benjamin i en David, morts a Costa de Marfil, i al petit Robert, un nen de 5 anys, de malària, a la comunitat de Kangbeng. Del problema de l’emigració ja en parlaré un altre dia, però avui us voldria parlar del petit Robert. Us volia parlar d’ell potser perquè té l’edat del meu nebot en Marc, i m’he imaginat el que hauríem sentit a casa si li passés alguna cosa. O potser senzillament, perquè és trist imaginar-se a un pobre pare i al seu germà en una moto vella camí d’un petit dispensari amb el nen assegut entre ells dos, sentint, de sobte, que ja no té força per recolzar-se en les teves espatlles. Perquè ha de ser dur veure morir al teu fill en un camí de pols, ha de ser dur per un pare, tornar a casa amb un fill mort a les mans i dir-li a la mare: només per una trista malària, només perquè no he tingut els diners per curar-lo a temps.

     I així mateix m’ho explicava el pare, assegut en el meu despatx, amb els ulls plorosos i preguntant-me: Em vindreu a beneir la casa? Em sembla que algú em vol mal. No, penso dintre meu, ningú et vol mal. És el nostre món que no gira rodó. Però m’ho callo i li dic, diumenge a la tarda vindré a casa vostra i resarem junts el rosari amb la comunitat. Quan arriba el diumenge, el dia es presenta gris i amenaça pluja. Així que decideixo anar-hi amb cotxe i demano al jove Emmanuel, un dels aprenents de la llar que aprèn mecànica que m’acompanyi, per si un cas ens quedem encallats en algun lloc. Un jove de la comunitat m’espera en un dels trencants per indicar-me on és la casa, així que aparquem el cotxe al costat de la carretera i marxem a peu. Quan arribem a la casa, la comunitat ja hi està reunida. Em reben, com sempre, amb un somriure, i ens dirigim tot cantant cap al lloc on han enterrat el nen. N’he vist moltes, de tombes de nens, però em sembla que no m’hi acostumaré mai. L’han enterrat al mig del camp de cotó. Una petita muntanyeta de terra, un bastó i la meitat de la carbassa trencada per indicar que ja no la necessitarà més per beure. I ens aturem. I penso que l’any que ve la tomba ja haurà desaparegut. Un altre anònim.


     I amb aquest pensament aixeco els ulls i me n’adono que estic envoltat de cotó. Un cotó  a punt de collir, blanc com la neu, i em sento, de sobte, com si estiguéssim envoltats per un núvol, un núvol blanc que contrasta amb el cel gris i els rostres negres de la família del nen. Uns familiars que toquen amb delicadesa el cotó que recolliran per quatre cèntims mal comptats. Uns familiars que toquen amb delicadesa el cotó que els deixarà viure, amb prou feines, aquest any. El cotó que després transformarem a Europa per fer-nos uns vestits preciosos, mentre els meus fills aniran mig nus. Però avui, i només avui, el bon Déu ha volgut que aquest camp de cotó estigui resplendent. És el vestit més preciós que cap home podrà fer mai. Un vestit de cotó pur. Un vestit blanc. Com blanc serà el vestit d’un altre petit àngel negre. I comença a ploure lleugerament. El pare somriu i em diu. A en Robert li ha agradat la pregària, ens està enviant la pluja. Sí. A ell li ha agradat la pregària, i al bon Déu li ha agradat la teva esperança. Que Déu beneeixi a aquest poble africà, un poble tan sofert, un poble amb tanta esperança. Bon començament de curs a tots.