24/12/15

El Nadal al Togo

Benvolguts tots, aprofito aquest escrit que em van publicar a la revista de la Comarca d'Olot per desitjar-vos un BON NADAL a tots! 

El Nadal al Togo

Benvolguts tots. Voler explicar com és el Nadal al Togo, és com voler explicar com és una onada de calor a un esquimal. Realment difícil. I és difícil perquè no hi ha pas una tradició cristiana en un país on els catòlics som minoria, i on la festa principal serà la festa del cap d’any, que coincideix per a tots: Catòlics, protestants, musulmans i animistes.  Si us hagués d’explicar com serà el Nadal aquí us diria que serà una mica com aquell primer Nadal a Betlem. Un Nadal senzill. No tindrem pas les llums que ho omplen tot, ni les fresses dels grans centres comercials, però tindrem, potser, un cel ben estrellat i la brillant “Creu del Sud” que ens marcarà que Déu també neix en altres horitzons. No tindrem pas grans plats a taula, però potser una senyora senzilla, ens portarà, sobre el cap, una mica d’arròs que haurà cuinat amb tot l’amor del món, amb un petit tros de vianda, segurament el tros més gran que ella haurà trobat, i ens l’oferirà a nosaltres, perquè ens estima i ens respecta.  

I tornaré a organitzar, com cada any, un concurs de pessebres, i com cada any les inscripcions seran febles, i potser tindré sis famílies que hi participaran. I els aniré a saludar, i pregarem davant del seu pessebre i serà una festa. Un pessebre fet de palla i de fang, com eren les seves cases, com són les seves cases en els pobles de la parròquia. Un pessebre pobre, per a un Jesús pobre.  I hi posaran unes cabres petites, com les que volten pel seu poble, i faran un pastor, i no hi faltarà un àngel, que serà immens. Sí, l’àngel el fan molt gran, perquè un missatger de Déu no pot pas ésser petit. I el bon Sant Josep potser caurà perquè no s’aguanta dret de tan prim que l’han fet, i la Mare de Déu no serà tan bonica com les nostres, però si l’observeu atentament veure com somriu i està feliç de la casa que li han ofert. I el nen Jesús, en alguns poble serà un petit tronc, en d’altres, una figura de fang, però poc importa si serà bonic o no, perquè el que importa és que per a ells, serà Jesús.


I així, arribarem a la nit de Nadal, i l’església s’omplirà dels més menuts. Seran multitud. I cantaran. I cridaran. I vindran a fer un bes al Jesús que me’n vaig emportar d’Olot. I el contemplaran, i alguns ni gosaran tocar-lo. “És de veritat?”. I a la sortida repartirem caramels, i ells ens donaran algun dibuix d’una flor que hauran fet. I tornaré a casa, i no hi haurà pas el tió, però resaré el parenostre com fèiem a casa i després, sorpresa, me n’adonaré que aquest any, com els altres anys, el tió ha estat realment generós, perquè m’ha regalat el somriure, l’amistat i l’amor de tot un poble que, en aquesta nit màgica, ha descobert en un estable el fill de Déu. I serà Nadal. Un veritable Nadal. Un gran Nadal. 

18/12/15

El nou col·legi

            Benvolguts avui us escric ple d’alegria i d’emoció per dir-vos que, finalment, hem aconseguit començar un nou col·legi al barri, als locals de la parròquia. Sí. Semblava impossible. Semblava que no ens en sortiríem. Que no tindríem prou recursos. Que no trobaríem el personal adequat. Que no… Però molts havien oblidat que estàvem en les mans de Déu. I així, amb un esclop i una espardenya ens vam posar mans a l’obra per l'obertura del nou col·legi. Anar a veure els inspectors d’ensenyament. Paperassa. Propaganda. Reformar algun edifici. Buscar els professors. I així, com qui no vol la cosa, hem començat el curs amb 2 classes del primer curs d’educació secundària i amb una del segon curs. En total, 110 nois i noies que fan un goig impressionant i que ens omplen d’esperança. Tota la gent de la parròquia està contentíssima i el director del col·legi públic del barri també, no en va li hem descongestionat el col·legi on el pobre home tenia a més de 120 alumnes per classe.
                La meva gran avantatja és que aquí, al Togo, tot és diferent. Els alumnes son un troç de pa beneït i els pares han posat tota la confiança en nosaltres. No hi ha dia que en un lloc o altre del barri un pare o mare m’aturi per dir-me: “Moltes gràcies, Mn. per aquest col·legi. No sabeu pas el bé que ens heu fet”. L’altre dia fins i tot, una bona parroquiana, veient que els comptes no m’acabaven de sortir, em va dir: Mn. tingui aquest sobre per les despeses del col·legi. Sí. No era gran cosa, però per ella era una fortuna. I és que la generositat dels pobres no es pot pas mesurar quan es tracta d’un bé pels seus fills.
                La vida del dia a dia del col·legi és preciosa i cada matí em regalen uns somriures que surten del més profund del seu cor i que em fan un dels homes més feliç sobre la terra, i es produeixen petits miracles. M’explico. Tot i que la majoria dels nois i noies són fills dels parroquians, i per tant catòlics, no hem pas tancat les portes als nens i nenes del barri amb altres confessions. En una de les classes un dels nois és una mica mogut. Es diu Samba i té 13 anys. Què et passa Samba, li pregunto quan un dels professors me l’envia al despatx. No sap què respondre i veig que es vol posar a plorar. Suposo que la figura de tot un “senyor director” l’espanta una mica. No tinguis por, fill meu. Em mira i em diu: M’he enfadat perquè ells parlaven del treball del seu pare i jo no puc parlar del meu perquè ja és mort. No passa res Samba, has d’acceptar amb alegria que els altres puguin tenir un pare que tu voldries tenir. Se’n torna cap a la seva classe. L’endemà tenim la missa de començament del curs per tota la parròquia, i alguns dels alumnes musulmans hi participen, entre ells en Samba. L’endemà ve al meu despatx. Què et passa, avui? – Li pregunto. Hi ha un noi que se’n riu de mi perquè ahir vaig venir a la pregària. Em diu que els musulmans no van pas a missa. Li dic que faci venir a aquest noi. Es diu Béni. Mira, Béni, li dic. Has de respectar molt la religió dels altres. Déu ens estima a tots com a fill seus i si en Samba que és musulmà vol venir algun dia per conèixer la nostra religió tu has d’estar content, i enlloc d’enriure-te’n l’has d’ajudar i respondre a les seves preguntes. Va, demana-li perdó. Es perdonen. S’abracen. I en Samba em diu: Jo vull ésser cristià. Ep, caldrà parlar-ho amb els teus oncles. Ja ho he fet i hi estan d’acord, em respon. Em triaràs un nom? Sí, li dic, demà te’l donaré. L’endemà arriba amb un somriure d’orella a orella. Com em dic? Et diràs Pau. Pau com la Parròquia, Pau com el col·legi. M’abraça. El nom li ha agradat. Els altres nens de la classe que ho han escoltat no tarden a cridar per tot el pati: En Samba es diu Pau, en Samba es diu Pau... i es posen a ballar.

                Vaig anar a parlar amb la seva família musulmana. Els seus oncles em van rebre la mar de bé. Mossèn, si en Samba vol ésser cristià nosaltres estem contents. El que volem es que respecti a Déu i que estimi als altres. Si com a cristià ho pot fer, nosaltres li donarem tota la nostra ajuda. Ja ho veieu, i ha sigut escrivint aquest article que me n’he assabentat de la barbàrie de Paris, de Beyrouth, del Tchad… I una petita veu m’ha dit, en el meu cor:  “Gràcies Senyor perquè heu revelat als senzills el que heu amagat als savis i entesos”. La meva gent, la gent de la meva regió, musulmans i cristians, majoritàriament pobres, tenen un sol objectiu comú: Estimar a Déu i als altres. El dia que el nostre món es mogui per aquesta lògica, haurem posat les bases per un món nou. Perquè fins i tot en moments de grans dubtes i ombres hi ha espurnes de llum i d’esperança.

3/10/15

La iaia Margarita s'ha mort

En aquest precís moment, a les 16h a l’Església parroquial de Sant Pere Màrtir d’Olot, estan celebrant l'enterrament de la meva iaia, la Margarita Solé Bartrina, descansi en pau. Des de la llunyania em volia unir a tota la família i a tota la gent que estarà a l’Església aquesta tarda, enviant-vos aquest escrit que he enviat a la meva germana i anant a pregar davant del Sant Sagrament amb els nois i noies que hi ha ara a la parròquia, i demà, diumenge, celebrarem una missa per ella, i ja us puc assegurar que tots pregarant amb força per la iaia del seu rector, perquè ja forma part de la seva família.
És un moment d’alegria i de tristesa. Tristesa perquè ja no la podré saludar més, ja no em preguntarà més què hi faig a l’Àfrica, ja no la veure més asseguda al seu costat del sofà amb una revista a les mans per veure “els sants”. Però alegria, perquè després d’aquesta llarga malaltia de l’Alzheimer, finalment es podrà reposar al costat d’aquells que l’han estimada i que l’han precedit a la casa del pare. Reposa en pau, iaia.
Ha sigut quan he rebut la trucada de la meva germana petita i la seva veu una mica trencada, que em deia, Joan, la iaia s’ha mort, que me n’he adonat que jo no hi podria ésser a l’enterrament, i per això he volgut ser-hi amb quatre ratlles, per dir que la iaia que recordaré, que recordarem, no serà la iaia malalta, sinó la iaia amb qui vam viure els bons i els mals moments de la vida. Què recordaré d’ella? Quatre coses que ens ha deixat:
1- Era una cuinera boníssima. La millor que hi ha hagut quan preparava els canalons, l’escudella i carn d’olla i la vedella amb bolets. Recordo encara quan va començar la seva malaltia i va ésser la mare qui va haver de fer-se càrrec dels fogons, ens vam passar unes quantes setmanes amb el pa amb tomàquet.
2- El seu geni. Sí. La recordo sempre amb l’espolsa matalassos a la mà, perseguint-nos al voltant del pati per alguna malifeta que havíem fet, i sabeu… no ens atrapava mai, i això que nosaltres no érem pas massa ràpids, i no ens atrapava perquè ens estimava com tots els avis estimen els seus nets, amb passió. I després de renyar-me sempre em donava pa amb nocilla.
3- La iaia era màgica. Sí. Així és com la veia jo quan era petit. Màgica perquè era ella, quan venia la nit de Nadal, que ens portava a la cuina per resar el Pare Nostre després d’haver picat el tió. La recordo que s’emocionava tant com nosaltres. Ens posàvem de genolls, i resàvem tant de temps com feia falta i, quan sortíem… El tió estava envoltat de regals. Sí. La iaia, com el tió era màgica. Gràcies iaia per haver-nos ensenyat a resar.
4- I l’últim gran regal que ens ha deixat la iaia és la mare. Sí. Una de les moltes maneres de valorar a una persona és per l’amor que li tenen les persones que l’envolten. Tu iaia vas tenir la mare i com no el teu gendre, el meu pare. Has viscut amb ells des del primer dia del seu casament. I són ells qui t’han cuidat fins al final, tot i els moments difícils d’aquesta malaltia. T'han estimat fins al final, i nosaltres, els vostres fills, també us estimarem fins al final, perquè és el que ens heu ensenyat.
I res més, perquè escric el que m’ha vingut al cap, sense massa temps per reflexionar-ho, del que més recordo de la iaia. Ja ho veus iaia, vas tenir només una filla, la Ramona, i t’en vas amb tres nets, l’Eva, en Joan i la Laura. L’Eva, ha tingut temps de presentar-te els seus dos fills, en Marc i l’Arnau, dos artistes. La Laura t’ha pogut presentar la Bruna, una preciositat, i jo, com molt bé saps, no et deixaré cap net, però sí que t’he deixat un munt de fills africans. Ells són preciosos iaia, si els veiessis com m’estimen!. Per desgràcia, molts d’aquests menuts, potser masses, ja estan al cel on ara hi aniràs. T’estan esperant. Són els meus petits àngels negres. I sé que quan arribaràs, et rebran amb els braços oberts, i et faran feliç. I quan el bon Déu et veurà arribar tan ben acompanyada somriurà, i sabrà que et mereixes estar-te asseguda ben a prop seu, i et trobaràs amb l’avi Miquel, i donats de la mà esperareu el dia en què nosaltres, també, us vindrem a trobar, després d’una llarga vida per abraçar-nos de nou i donar gràcies a Déu de portar la mateixa sang. Fins sempre, iaia. Dels teus nets que t’estimen. 

12/8/15

Avui he sigut pare...

Benvolguts tots, ja em sap greu aquests llargs silencis. Però bé, us envio un escrit que vaig enviar al Catalunya cristiana, així que l'avui potser un ahir, però bé, l'alegria és la mateixa. 

Avui he sigut pare…

Estimats tots, una forta abraçada des d’aquestes terres togoleses, terra de vida i de mort, terra de contrastos i de sorpreses, terra que t’estima i que es fa estimar.
Ahir va ésser un d’aquells dies en els que corres molt sense atrapar res. Al matí, després de la missa, tenia que anar a Càritas per a poder veure el responsable diocesà. Ens cal decidir com ho fem per la gestió de la llar dels aprenents i de la granja. Gràcies a Déu està creixent tant que jo sol ja no m’hi veig pas capaç. Ja estava dins el cotxe quan el paleta m’envia un dels seus aprenents. Hi ha uns problemes a un dels pobles on estem construint unes sales pels joves. Aprofito el viatge per carregar 6 sacs de blat de moro pels pobres del poble, perquè hi comença a haver falta d’aliments i estant passant gana.  No hem acabat de descarregar que ja em truquen del bisbat. Hem de preparar l’aniversari d’or del nostre bisbat de Dapaong. Celebrem els 50 anys de vida. Però bé, tot es farà, que com diuen per aquí, els europeus van inventar els rellotges però Déu va donar el temps als africans.
La tarda continua al seu ritme. Ens hem trobat amb les parelles que preparen el matrimoni aquest mes de juny i hem hagut d’arreglar alguns problemes dels contractes dels aprenents, que pateixen explotació infantil. Ja a les 18h tocades me n’anava cap a l’escola del vespre pels joves que no s’han pogut escolaritzar. Volia saludar als mestres perquè el director estava malalt. Però… el bon Déu me’n tenia preparada una altra.
En el trencant que deixa la llar per agafar la carretera i anar cap a la parròquia em trobo un gran grup de persones al mig de la carretera. Com que veig una moto m’aturo perquè m’imagino que hi ha hagut un accident. Paro el cotxe i ja veig alguna gent de la parròquia que em diuen: Acosti el cotxe mon Père. Suposo que és greu i m’acosto per agafar l’accidentat. Les dones s’aparten i …. Mare de Déu. Estirada al quitrà de la carretera, una pobra dona que estava donant a llum. El nen ja havia tret el cap, però no acabava de sortir. Us puc assegurar que jo no havia vist mai una dona parir, i em pensava que em desmaiaria. La carreguem al seient de darrere del cotxe, que no és fàcil i ens n’anem cap a l’hospital. L’home que l’acompanyava és un home del poble d’aquesta pobra dona, de la tribu dels peuls. Resulta que, com la majoria de dones dels pobles, havia començat a tenir al nen a casa, però després d’una complicació no s’hi va veure amb cor. La van portar al dispensari del poble, a uns 20 km de la ciutat i també li van dir que el part era massa complicat, doncs el nen entrava i sortia. Així que aquesta pobra dona que portava ja des del matí havent començat el part puja a la moto i cap a la ciutat. Una moto vella, unes carreteres penoses i… ja us podeu imaginar les conseqüències. A l’entrada de la ciutat la pobra dona no ha pogut més i s’han hagut d’aturar.
Arribem a l’hospital. El viatge se m’ha fet llarg, molt llarg, el patiment d’aquella dona era insuportable. Entro amb el cotxe i aparco just davant la pediatria, on hi ha les infermeres. Ai, els hi dic, tinc una senyora al cotxe amb el nen a mig sortir. Es posen a riure. No tinguis por. Agafen una palangana de plastic i surten a fora. El nen ja ha sortit del tot. Tallen el cordó i el posen dins la  palangana. El nen sembla mort i m’entristeixo. Una altra infermera amb una galleda pren tota la placenta i la resta. Ara sí que si no m’assec em desmaio. Alguns somriuen. Mon Père, em diu l’infermera, el cotxe està ple de sang. No patiu, els hi dic, ja ho netejaré tot. Allò important és que el nen visqui. Viurà? El tenim a reanimació. Algunes dones s’acosten i m’agraeixen d’haver recollit a la dona.
Me’n vaig cap a casa. No trobo les claus. No importa. A l’Àfrica tot es soluciona. Entro un moment a l’església on hi ha un grup que prega. Els hi demano de pregar pel nen. Preguem junts. Me’n vaig cap a casa. Estic ben acalorat. El cuiner de la missió em diu: Estàs més blanc del que ho estàs normalment. Tens raó, li dic. Surt un moment i torna. Ha sortit a comprar-me una cervesa ben fresca. Ja és tard al vespre, però la temperatura encara és elevadíssima. Fa un parell de setmanes, el termòmetre es va parar a 50ºC. Era el màxim que podia marcar.
L’endemà me’n vaig a l’hospital. La dona està estirada al terra d’una habitació. És pobra. Una dona musulmana molt pobra. Quan em veu entrar intenta aixecar-se. Està esgotada. Li dic que no es mogui. Somriu. Em diu unes paraules que no entenc. La dona del costat em diu: Ha dit que vas ésser el primer de veure el nen. A la seva tradició, doncs, tu ets el pare. Estic content. Les paraules de l’evangeli es fan realitat una vegada més: Tots aquells que a causa meva ho deixaran tot, rebran molt més. Sí. A la sortida dic a les infermeres que pagaré la resta. Que la cuidin, perquè avui he rebut un fill. Avui he sigut pare. Que Déu beneeixi aquest petit africà.


3/4/15

UNA PREGÀRIA PEL TOGO

Benvolguts, en aquest matí de Divendres Sant, us vull saludar a tots, amb l’escrit que vaig enviar al Catalunya Cristiana. Us desitjo una bona setmana santa. Aquí és aquesta tarda que farem el Via Crucis i la veneració de la Creu, i a Pasqua, si tot va bé, més de 300 catécumens adults rebran el bateig a la nostra parròquia. Una festassa!

Per desgràcia em va arribar l’informació que hi va haver un accident d’avió i que entre els morts hi havia molta gent coneguda d’amics meus, i gent d’Olot. Vam pregar per ells i la parròquia es va unir al dol amb la gent de la ciutat d’Olot.

UNA PREGÀRIA PEL TOGO

Benvolguts tots, els dies continuen passant, i la vida, aquest do preciós de Déu, ens va regalant moments inoblidables. Per això a vegades tardo tant a escriure, i és que em costa triar un fet. He tingut la sort de tenir la visita d’en Jordi, un noi de Berga, que els dies de Nadal em va deixar un dimoni amb petards inclosos que ja el voldrien tenir els de la Patum. M’agradaria parlar-vos de l’Espoir, un menut que vam recollir del carrer, acusat de bruixeria, o de l’Alexandre, un jove que entra i surt de la presó com el qui va a la biblioteca. De tots ells us en preparava un escrit, però he preferit compartir amb vosaltres un ambient que no és gaire esperançador aquí al Togo.
Ja portem uns quants mesos amb una vaga de funcionaris. Ara treballem. Ara no treballem. Ara el ministre ens promet una cosa. Ara en promet una altra. I la gent està cada cop més desanimada, perquè veuen com els col·legis i els instituts estan tancats. Veuen com a l’hospital els metges i infermers tampoc no treballen, i la gent es mor… Una vaga salvatge, en diuen. I per si tot aquest ambient de malestar general no fos suficient, s’hi uneix el fet que, en aquest mes d’abril, tindrem eleccions presidencials. Un altre cop el mateix president. Un altre cop la mateixa família. I la gent ja n’està cansada. Tan cansada que fins i tot han cremat els ordinadors per fer el cens electoral. Per què fer un cens si ja sabem qui guanyarà? I les manifestacions són cada cop més violentes i s’escolta un rum-rum de: i per què no fer el mateix que a Burkina? Per què no hem de fer fora el president...?
Amb tot aquest ambient arribem a la reunió dels catequistes dels pobles, que asseguren la litúrgia quan no tenen capellà. De sobte, rebo una trucada del vicari general. «Mon père, els joves de l’institut han tallat la carretera a l’alçada de la rotonda de la teva parròquia. Anem a veure si els podem calmar i que marxin. Els estudiants n’estan ben cansats. L’altre dia, al col·legi, ja ens van fer fora a cops de rocs.» Seguint les seves ordres em poso la sotana blanca i cap a la manifestació. La idea era bona. Havíem d’anar a calmar els ànims i  evitar que passés el mateix que l’any passat quan van cremar l’Ajuntament, la policía i el cotxe dels militars. Cal evitar la mort de més estudiants. 
Arribo i… tinc una primera sorpresa agradable. Només veig dos joves de la parròquia amb un roc a una mà i un bastó a l’altra. Els hi dic que se’n tornin a casa. Cada diumenge prediquem que no surtin al carrer. Em creuen i se’n van. Però després me n’adono de la segona sorpresa, i aquesta desagradable: com que els meus parroquians no hi són, la resta no em coneixen pas… I no hi veuen pas en mi el rector de Saint Paul, sinó un blanc. Un occidental. La «causa» de tots els seus problemes. «Què vols?», em diuen «Seria millor que cadascú anés a casa seva», els responc. I continuo:  «La violència només genera violència.» Em comencen a envoltar. «Avui no és pas diumenge, per què ens vols predicar?» «On és l’imam?» «Ets francès!» «No, no sóc francès, sóc de Barcelona» (aquí dir que ets català, espanyol, italià o rus, no els hi diu absolutament res, tots som francesos, però en canvi coneixen Barcelona pel futbol). «No. És mentida. Ets francès, ensenya’ns el passaport. Vosaltres ens el demaneu a França, no? Doncs nosaltres també.» Estan cada cop més escalfats. Algú comença a cridar: «Boko Haram, cremem els capellans i els francesos. Sou vosaltres que vau maltractar els nostres avis. Com has arribat fins aquí?», em demanen. «Has vingut amb moto? La cremarem.»
 La tensió augmenta i arriba l’abbé Bernard, que estava a l’altre costat. «Deixeu-lo», els diu. «No pateixis, abbé Bernard», però em sembla que serà millor que me’n vagi. Agafo els més petits, m’obro pas entre la gent, i els faig venir amb mi. Un crida: «Eh, què fas? Deixa’ls aquí.» «No», li dic. «Són massa petits. Si arriba la policia ells no tenen la culpa de res. Jo no vull pas ser culpable de la seva mort. I tu?» I calla i es gira. Els altres m’empenten perquè me’n vagi. Me’n vaig a peu amb la mainada. No vull pas ensenyar on he guardat la moto, sé que està ben protegida perquè està al taller d’un dels meus aprenents de la llar. Ja van provar de cremar-la en una altra manifestació. Aquest cop no la posaré pas en risc. La gent em mira. Finalment arriba un parroquià que para els nois. «Deixeu lo», els diu. Tinc la sort que aquest és realment fort. Els joves tornen al seu lloc de manifestació. Més crits. La carretera internacional tallada. I al vespre ens assabentem que han apallissat un director d’escola i que els professors han anat a destruir l’edifici de la Inspecció de l’Ensenyament. Avui encara han apallissat un altre director, i comença a haver-hi un conflicte entre clans. S’han atrevit, fins i tot, a amenaçar amb un coup-coup, cara a cara, el Coronel Yarg, el cap de les forces militars i ministre de defensa.

Per això, us demano, amb tota senzillesa, que pregueu per aquest nostre petit país. Que hi hagi la pau. Que no haguem de lamentar pèrdues innecessàries, humanes i materials. Cuideu-vos molt, una forta abraçada i fins sempre, Joan.

20/1/15

Trencant cadenes...



Benvolguts tots, una vegada més us envio a tots molts de records. Ja sé que vaig dir que escriuria amb més assiduitat, però el dia a dia, et va absorbint… i c’est la vie.
Us envio doncs, el text que va sortir al Catalunya Cristiana, a qui agraeixo una vegada més que em permetin aquesta finestra oberta a l’Àfrica i sense els quals, de ben segur, ja no escriuria res…
Fins a la propera, Joan.

Trencant cadenes...
     
     L’harmattan ha arribat amb plena força i la pols del desert ho està envaint tot. Un polsim dens amaga el sol i el converteix en una esfera rogenca que queda lluny, massa lluny. Els arbres prenen el color de la terra, les plantes es moren i fins i tot el rostre dels infants canvia de color. Hi ha una certa tristesa. Ja fa mesos que no veig a l’André, un jove que després de suspendre per segona vegada l’examen d’entrada a la universitat, ha patit una depressió amb alguns trastorns psicològics. Vaig a missa a un dels pobles i hi veig a un dels seus veïns: I l’André? S’ha tornat boig, em respon. On és? El tenen lligat a casa seva. Acompanya-m’hi.

     Faig la pregunta absurda de saber si hi podrem arribar amb el cotxe. La resposta sempre és sí. La realitat sempre és no. Així que aparquem allà on el camí ens obliga i continuem a peu. Saludem a la gent que ens trobem pel camí. Els més petits fugen en veure un blanc i la resta somriuen, estan recollint el blat de moro. Passa un home i no ens saluda. M’estranya. Penso que potser és algú d’una secta. S’estan tornant molt fanàtics i no volen saludar als catòlics. No sé pas quin evangeli deuen llegir. Pregunto al jove que m’acompanya i em diu que és l’oncle de l’André. No m’ha saludat perquè no vol que vagi a casa seva. Però no m’aturaré pas. Ja he après que no sempre es cau bé a tothom. Quan ens acostem a la casa sento uns crits. És l’André.

     La imatge que em trobo em fa esfereir. L’André, gairebé nu, està tancat en una de les cabanes de fang que composen la casa. Està brut i l’habitació fa molta pudor. Al mur hi han fet un forat. Un forat que serveix de lavabo i per on passa una immensa cadena de ferro que està lligada a un gran tronc. La cadena que lliga els peus de l’André. La cadena que li ha pres la llibertat. No havia vist mai ningú lligat a una cadena tan gran. I sento llàstima. L’André s’agita amb violència però em rep. Ja sé qui ets, m’etziba. Ets en Soler. Què vols? Et venia a saludar. Feia temps que no sabia res de tu. Doncs, ja ho veus, em diu. M’han lligat com un gos, com un esclau. Ja fa dos mesos. Perquè? Tenen por de mi. André, ja prens els medicaments que et van receptar? La cara li canvia. Fa un gest per venir-me a colpejar, però la cadena l’atura. Sento odi en la seva cara. Ah, em diu, tu també et penses que estic malalt? Ves-te’n d’aquí. La teva pudor de blanc em molesta. La resta de la gent de la casa, que s’han acostat per veure què passa, s’escandalitza. No, els hi dic, no li prengueu també la llibertat d’expressar-se. Ho està passant molt malament. La seva mare arriba plorant. M’han acusat de bruixeria. Diuen que sóc jo que li he donat un mal esperit. Però com poden dir-te això? I els medicaments. Mon Père, ja se’ns van acabar. No et vam voler venir a molestar més, son massa cars i ja ens has ajudat prou. Els pobres. Els pobres sempre tenen por de molestar. Hi potser tenen raó. En aquest nostre món d’avui els pobres molesten. Molesten als rics, però no han molestat mai a Déu.

     Estic parlant amb la mare i sento l’André que em crida. Soler. Digue’m. Tu no ets pas un missioner. Perquè, li pregunto? Diguem qui és un missioner, em diu ell. Un missioner, li dic, és aquell que proclama als homes la bona notícia de Jesús. Doncs si em vens a portar una bona notícia, allibera’m. Ara no puc, li dic. Ho veus, em respon, no ets pas un missioner. Ves-te’n. I es posa a cantar. El cant diu: Lligat amb aquestes cadenes, estic més a prop de tu a l’hort de les Oliveres, quan Jesús sap que ha de morir. És realment colpidor. A fora parlo amb la seva mare. Mon Père, podeu fer alguna cosa? Intentaré posar-me en contacte amb el centre de salut mental de les religioses.

A partir d’aquí la història seria massa llarga, però la setmana passada, quan estava al despatx, vaig veure algú que s’aturava al portal, al costat de la carretera. Dubtava si entrar o no entrar. Vaig reconèixer a l’André i demanava al bon Déu que li ajudés a fer el pas. Però finalment no va entrar. Uns quants dies després va passar la seva mare. El rostre li havia canviat, fins i tot amb l’harmattan, estava alegre. Mon Père, va venir a saludar-vos l’André? Ja li han receptat els medicaments. L’André volia venir a agrair-vos que l’haguéssiu alliberat. Sí, li dic. Va passar. La mare em regala una gallina i se’n va contenta d’haver recuperat el seu fill. L’André va passar sense passar. Però ja n’hi va haver prou. És normal que tingui vergonya d’entrar. Es pensa que potser li retrauré els seus insults. Però no ho faré pas. I jo sé que vindrà pels volts de Nadal, i quan entri al meu despatx l’abraçaré. I amb aquesta abraçada trencaré la última cadena, la de la por que el paralitza. I serà el millor regal. Per a ell i per a mi.