3/4/15

UNA PREGÀRIA PEL TOGO

Benvolguts, en aquest matí de Divendres Sant, us vull saludar a tots, amb l’escrit que vaig enviar al Catalunya Cristiana. Us desitjo una bona setmana santa. Aquí és aquesta tarda que farem el Via Crucis i la veneració de la Creu, i a Pasqua, si tot va bé, més de 300 catécumens adults rebran el bateig a la nostra parròquia. Una festassa!

Per desgràcia em va arribar l’informació que hi va haver un accident d’avió i que entre els morts hi havia molta gent coneguda d’amics meus, i gent d’Olot. Vam pregar per ells i la parròquia es va unir al dol amb la gent de la ciutat d’Olot.

UNA PREGÀRIA PEL TOGO

Benvolguts tots, els dies continuen passant, i la vida, aquest do preciós de Déu, ens va regalant moments inoblidables. Per això a vegades tardo tant a escriure, i és que em costa triar un fet. He tingut la sort de tenir la visita d’en Jordi, un noi de Berga, que els dies de Nadal em va deixar un dimoni amb petards inclosos que ja el voldrien tenir els de la Patum. M’agradaria parlar-vos de l’Espoir, un menut que vam recollir del carrer, acusat de bruixeria, o de l’Alexandre, un jove que entra i surt de la presó com el qui va a la biblioteca. De tots ells us en preparava un escrit, però he preferit compartir amb vosaltres un ambient que no és gaire esperançador aquí al Togo.
Ja portem uns quants mesos amb una vaga de funcionaris. Ara treballem. Ara no treballem. Ara el ministre ens promet una cosa. Ara en promet una altra. I la gent està cada cop més desanimada, perquè veuen com els col·legis i els instituts estan tancats. Veuen com a l’hospital els metges i infermers tampoc no treballen, i la gent es mor… Una vaga salvatge, en diuen. I per si tot aquest ambient de malestar general no fos suficient, s’hi uneix el fet que, en aquest mes d’abril, tindrem eleccions presidencials. Un altre cop el mateix president. Un altre cop la mateixa família. I la gent ja n’està cansada. Tan cansada que fins i tot han cremat els ordinadors per fer el cens electoral. Per què fer un cens si ja sabem qui guanyarà? I les manifestacions són cada cop més violentes i s’escolta un rum-rum de: i per què no fer el mateix que a Burkina? Per què no hem de fer fora el president...?
Amb tot aquest ambient arribem a la reunió dels catequistes dels pobles, que asseguren la litúrgia quan no tenen capellà. De sobte, rebo una trucada del vicari general. «Mon père, els joves de l’institut han tallat la carretera a l’alçada de la rotonda de la teva parròquia. Anem a veure si els podem calmar i que marxin. Els estudiants n’estan ben cansats. L’altre dia, al col·legi, ja ens van fer fora a cops de rocs.» Seguint les seves ordres em poso la sotana blanca i cap a la manifestació. La idea era bona. Havíem d’anar a calmar els ànims i  evitar que passés el mateix que l’any passat quan van cremar l’Ajuntament, la policía i el cotxe dels militars. Cal evitar la mort de més estudiants. 
Arribo i… tinc una primera sorpresa agradable. Només veig dos joves de la parròquia amb un roc a una mà i un bastó a l’altra. Els hi dic que se’n tornin a casa. Cada diumenge prediquem que no surtin al carrer. Em creuen i se’n van. Però després me n’adono de la segona sorpresa, i aquesta desagradable: com que els meus parroquians no hi són, la resta no em coneixen pas… I no hi veuen pas en mi el rector de Saint Paul, sinó un blanc. Un occidental. La «causa» de tots els seus problemes. «Què vols?», em diuen «Seria millor que cadascú anés a casa seva», els responc. I continuo:  «La violència només genera violència.» Em comencen a envoltar. «Avui no és pas diumenge, per què ens vols predicar?» «On és l’imam?» «Ets francès!» «No, no sóc francès, sóc de Barcelona» (aquí dir que ets català, espanyol, italià o rus, no els hi diu absolutament res, tots som francesos, però en canvi coneixen Barcelona pel futbol). «No. És mentida. Ets francès, ensenya’ns el passaport. Vosaltres ens el demaneu a França, no? Doncs nosaltres també.» Estan cada cop més escalfats. Algú comença a cridar: «Boko Haram, cremem els capellans i els francesos. Sou vosaltres que vau maltractar els nostres avis. Com has arribat fins aquí?», em demanen. «Has vingut amb moto? La cremarem.»
 La tensió augmenta i arriba l’abbé Bernard, que estava a l’altre costat. «Deixeu-lo», els diu. «No pateixis, abbé Bernard», però em sembla que serà millor que me’n vagi. Agafo els més petits, m’obro pas entre la gent, i els faig venir amb mi. Un crida: «Eh, què fas? Deixa’ls aquí.» «No», li dic. «Són massa petits. Si arriba la policia ells no tenen la culpa de res. Jo no vull pas ser culpable de la seva mort. I tu?» I calla i es gira. Els altres m’empenten perquè me’n vagi. Me’n vaig a peu amb la mainada. No vull pas ensenyar on he guardat la moto, sé que està ben protegida perquè està al taller d’un dels meus aprenents de la llar. Ja van provar de cremar-la en una altra manifestació. Aquest cop no la posaré pas en risc. La gent em mira. Finalment arriba un parroquià que para els nois. «Deixeu lo», els diu. Tinc la sort que aquest és realment fort. Els joves tornen al seu lloc de manifestació. Més crits. La carretera internacional tallada. I al vespre ens assabentem que han apallissat un director d’escola i que els professors han anat a destruir l’edifici de la Inspecció de l’Ensenyament. Avui encara han apallissat un altre director, i comença a haver-hi un conflicte entre clans. S’han atrevit, fins i tot, a amenaçar amb un coup-coup, cara a cara, el Coronel Yarg, el cap de les forces militars i ministre de defensa.

Per això, us demano, amb tota senzillesa, que pregueu per aquest nostre petit país. Que hi hagi la pau. Que no haguem de lamentar pèrdues innecessàries, humanes i materials. Cuideu-vos molt, una forta abraçada i fins sempre, Joan.